Llibre de Meravelles

“Ens demanen silenci, quan ens queden encara tantes coses per dir —“a dormir, a callar”—, cara als dies futurs…” A la web del Comú d’Encamp, Alfons Codina ens recomana la lectura del Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés, i avança que “amb motiu del Dia internacional de la poesia, ens visitaran a Encamp el 17 de març un actor i un músic que donaran veu a la figura del gran poeta valencià”. Tot recordant el Llibre de Meravelles, entenc que podria resultar musicat, entre d’altres, el poema que comença amb les paraules: “Assumiràs la veu d’un poble.” I podria passar que algú s’ho prengués al peu de la lletra, i entenent, d’una revolada, que no l’han parit per dormir (això ho diu el mateix poema, “no t’han parit per dormir”), assumís la veu del poble on viu.

Sí, riu-te’n, et semblarà estrany això d’assumir, sense so ni to, la veu d’un poble, però jo sí que conec com van aquestes coses, i t’asseguro que passen així i es repeteixen a la història. No dic que una cosa semblant hagi de passar d’aquí un mes a Encamp, peti qui peti, per noble art de predicció del futur. Em limito a comentar les tendències generals de desenvolupament de la consciència poètica. Però si, per divertir-nos, hi posem data i lloc i ens imaginem que una ànima hereva assumeix l’encàrrec d’un poeta mort però viu el dia 17 de març a la Biblioteca Comunal d’Encamp, a partir d’aleshores aquesta persona sabrà dir la paraula justa en el moment just. Serà la veu del seu poble, no la de València, que València ja té veu. I Andorra... encara no en té. Vivim en un poble de comerciants i advocats, de constructors i cambrers, de comptables i productors de tabac, de polítics i infermers, de funcionaris i empleats de banca. Gent admirable de bones professions de valor, aquelles que fan la ciutat amb llibres sense meravelles. I lliure de meravelles, el poble dorm.

És curiós que hi hagi gent que esdevingui poeta. No és una cosa habitual, ser-ho, quan vius en un lloc que no és ben bé un poble d’escriptors, ni de músics, ni d’artistes, ni d’actors. N’hi ha uns quants que no n’esdevenen, mai, i n’hi ha d’altres, molt selectes, que sí. Un poeta és un nen que no calla. Es converteix, citem de nou Vicent Andrés Estellés, en “la paraula viva i amarga” i deixa, per als seus estimats, “un ram convuls de síl·labes de vidre”. És pesat, ser poeta. Des de petits ens ensenyen a no ser irreverents, a creure, a ser nens obedients, a no plorar de ràbia, a callar sobre la vida, la mort i l’amor, i els pocs que no callen són perseguits o menyspreats mentre viuen i habitualment enaltits quan es moren. Jo m’hauria de refer de cap a peus per ser poeta: sóc un producte excel·lent d’educació convencional. No cal ni demanar-me silenci. Dic bon dia i em surt una reverència. Intento fer una crítica i es converteix en una salutació cordial. Tot amb l’excusa de la pau.

Per mi, com a russa ètnica, Vicent Andrés Estellés sempre ha sigut un xic massa explícit, un pèl massa mediterrani. Té una mica massa de vida i pocs fantasmes, malgrat que “una Mort petita que trau els peus dels bolquers” és el malson que compartim. Fins i tot quan es menja “el pimentó torrat, tallat en tires”, a Horacianes, em fa sentir en una sessió de cine per a majors d’edat. Amb al·lusions sensuals a “No he desitjat mai cap cos com el teu” o “Els amants”, em moro de vergonya com quan era adolescent: no sé si per poruga hipòcrita o perquè ho sento massa fort i em roda el cap. Potser quan em jubili arribaré a la tranquil·litat de l’esperit. 

(Publicat al BONDIA el 17 de febrer de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor