L'Avi Gel de Nas Vermell

Rússia és un dels països més irracionals i fascinants del món. És un dels llocs més farcits de misticisme i creences contradictòries, on els déus pagans són vius i es confonen amb els sants cristians, i fan costat a la Santa Trinitat a les ments dels seus fidels.

L’Avi Gel té unes celles blanques, espesses i gelades, barba gebrada. Du un abric ple d’estrelles del cel resplendents com diamants. Passa entre els avets silenciosament. Vigila que la neu tapi la terra, que els llacs estiguin coberts d’una capa de gel. Com és natural en una deïtat pagana, es vanta del seu poder. Es riu dels borratxos perduts pels camins; els pinta la cara de blanc i el nas, de vermell. Camina pel bosc amb un bastó gegant d’argent, safirs i perles. Qui toqui el seu bastó, s’adormirà per sempre: un son tranquil, etern. Gela la sang a les venes dels morts a les tombes profundes, fa que els seus cervells quedin durs com pedres. És capritxós i arbitrari. Si ets dolent, et pot petrificar en un no res o pot regalar-te estalactites de gel perquè entenguis la curta vida que tenen les coses belles. Si tens ànima pura, pot fer-te tan rica com una tsarina o pot enamorar-se de tu i bressolar-te fins a la mort segura i plàcida, fent-te la reina del seu regne. La tradició pagana eslava mana que els pagesos li deixin creps i cereals amb mel a la vora de la casa: a canvi, els porta bona collita de cara a l’estiu.

L’Avi Gel pertany a la família variada de forces de la natura deïficades i glorificades pels poetes russos. És el Pare de l’Hivern, i es percep com a totpoderós. És fort i orgullós, estricte i enamoradís. Gela els ocells al vol, i espanta els lladres. Els literats romàntics del segle XIX van intentar aconseguir que se l’identifiqui amb sant Nicolau, i així, se li ha arribat confiar el paper que porta regals als nens el dia 31 de desembre, a mitjanit, amb l’arribada de l’any nou. Avui, DedMoroz, Morozko, MorozIvànovitx i DedMorozKrasniy Nos (Avi Gel de Nas Vermell) representen, per a nosaltres, el mateix geni que ens és benèvol. És un dels protagonistes principals de les celebracions que s’anomenen L’Avet (en rus, Yolka): obres de teatre interactives que es fan al voltant d’un avet decorat. La que fa d’intermediària entre els nens i l’Avi Gel és la seva néta, un esperit nascut de la neu, la Nevadeta (Snegúrotxka), filla petita de l’Hivern i de la Primavera. Els fa costat un nen, l’Any Nou: el 2017.

Avui us miro amb els ulls de la meva infància russa, a través de finestres gelades. ¿Què us puc desitjar per a l’any que vindrà, per a tota l’eternitat que ens espera? Sobretot, l’ànima pura: la millor arma en el món dels esperits.

(Publicat al BONDIA el 28 de desembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Meritxell, Mare de Déu

Meritxell, Mare dels andorrans, quan vaig arribar a Andorra, venia d’una parròquia ecumenista, de Sant Cosme i Sant Damià de Moscou, i per tant, més que parlar-me de les diferències entre els catòlics i els ortodoxos, m’havien ensenyat a concentrar-me en la fe que tenim en comú, en el desig de restablir la unitat espiritual. 

Un dels primers devots teus que vaig conèixer va ser el mossèn Ramon, que acull a tothom, des dels més perduts fins als més virtuosos. Em va fer sentir molt benvinguda a casa teva. Ja ho saps, sóc conversa tardana. 

La primera vegada que vaig creure en Déu, sense saber-ne res, a banda que a la Unió Soviètica no se li permetia existir, havia sigut als onze anys, al 1985, quan el col·legi em va enviar al campament de joves ateus. Més que fe era un sentiment de confiança i solidaritat, ja que Déu i jo teníem una cosa en comú, molt important, i era el menyspreu incondicional dels joves ateus del meu grup: amb mi ho havien encertat més que amb Déu, és clar, però hi estàvem junts. No em vaig batejar fins a l’edat de setze anys: els meus pares es van batejar encara més tard. 

La meva educació cristiana més seriosa va començar als vint anys, quan el meu primer matrimoni, no religiós però sí civil, sobtat i desastrós, va anar tan malament que em va trencar el cor, fent-me buscar sentit fora dels àmbits de l’amor romàntic. Així vaig arribar a Sant Cosme i Sant Damià; així vaig començar a llegir piles de literatura religiosa. Sis anys més tard, quan ja sortia amb el Jordi i vam decidir casar-nos, l’antic mossèn d’Encamp va acceptar els papers que li portava una servidora. “¿I quina prova tinc que no t’haguessis casat abans per l’església?”. “No en té cap però li’n dono la meva paraula”. Fet. Ens va fer signar un paper on prometíem educar els nostres futurs fills en la “fe cristiana”, cosa que ens va fer gràcia perquè, és clar, tant els ortodoxos com els catòlics som cristians. 

El cert és que la Laura es va fer catòlica, cosa natural en una andorrana, tal com preveia el desconfiat mossèn d’Encamp. Era molt important per al Jordi que ens caséssim a Meritxell, perquè de tota la vida és el teu devot més sencer. Sempre pujava a primera hora del matí des d’Escaldes el dia 8 de setembre per ser entre els primers a saludar-te al teu dia, i tornar a baixar. Ara hi anem tots tres, en família.

 Meritxell, Mare dels andorrans, quan penso en la teva església, el meu primer record és per al santuari, la basílica, perquè és allí on ens vam casar el 23 de juny de 2001, és allí on al setembre de l’any 2005 vam batejar la Laura. Però no hi ha res més bonic que la capella romànica, la teva primera casa al lloc on va florir la gavernera. Sempre t’he dirigit la pregària perquè m’acullis, perquè em protegeixis, perquè m’ensenyis a no mentir i a no mentir-me. Meritxell, veïna dels prats i de les cases de pagès, com t’estimem. 

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor) 

Fem-ho més fosc

L’any 2005, una examant i gestora de fons de Leonard Cohen li va fer un gran favor: li va robar uns deu milions de dòlars. Si el bon home n’hagués tingut cinquanta o seixanta, segurament no li hauria vingut d’aquí, però era tot el que tenia i va haver d’hipotecar la casa per pagar els impostos. En vista d’una situació insostenible, el cantautor va actuar amb un bon sentit econòmic. Va dir adéu a la jubilació i es va embarcar en el que va resultar la millor de les seves aventures: una gira mundial que va durar gairebé tres anys i li va aportar més fama, més riquesa i juraria que més satisfacció que cap experiència anterior.

En tres anys, va fer uns 250 concerts, la majoria dels quals van durar més de tres hores. Tenia la veu canviada, més profunda, més desesperada, més hipnòtica si és possible que la seva veu d’abans. Seguint els vídeos de Live from the Road que penjava al Facebook l’estimada Montse Cardelús, vaig viure I’m your man and Dance me to the end of love com si formessin part de la meva vida, vaig fer meves les seves paraules, les seves melodies, i Take this waltz em ressonava a la ment com “t’estimo, t’estimo, t’estimo: la butaca i el llibre somort, a les golfes obscures dels lliris...”. Les línies del poema de Federico Garcia Lorca (“Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto...”) es tornaven una amalgama amb Take this waltz.

Perquè els meus amors no els veig “on a chair with a dead magazine” (és més propi d’amants de Leonard Cohen) però aquesta cançó és meva. I si mai vaig a Viena, et veuré a les ombres. Era un dels grans, Leonard Cohen. No puc ni dir que em sap greu que s’hagi mort, perquè atreia la llum amb cada esquerda de l’ànima fosca i va arribar a fer tot el que estava destinat a fer.

I ara em diràs: “És un homenatge sentit, però has fet tard. Avui és d’actualitat acomiadar-se de Fidel Castro.” Mira, sempre he estat inoportuna, “la veu discordant al cant coral”, com diu el Marc Vila, i m’ho diu amb certa tendresa, encara. A Fidel Castro no li tenia una simpatia ni antipatia gaire pronunciada –qualsevol lloc d’on és més difícil sortir que entrar em produeix certa desconfiança, i Cuba, per obra seva, n’era un–, però si n’hi hagués tingut, d’odi o d’amor, suposo que ja li n’hauria fet saber alguna cosa quan era viu. Tinc la sort i la dissort de parlar a tothom qui m’importa. Tanmateix, ja és mort; no sé què dir-ne, ara. La mort ens converteix en éssers nous. De mortuis nihil nisi bonum. Qualsevol intent de canviar el món porta el risc de deixar-lo més fosc: honorem tots els qui s’hagin atrevit a somniar un món millor. Benaurats siguin els qui l’han enllumenat amb una cançó.

(Publicat al BONDIA el 30 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Peníscola acollidora

Hi havia una vegada una família feliç d’arrels lleidatanes i granadines que vivia a Andorra. El pare era camioner; la mare, botiguera. Tenien dos fills. La gran, bufona, llesta i alegre, ulls brillants, cuetes divertides, feia primària; el bebè era mogut, curiós i malaltís. Va ser per la salut del petit, precisament, que un estiu van decidir sortir de les Valls per fer vacances. Els metges opinaven que l’aigua marina i un clima més humit farien meravelles per a la seva recuperació. Així que els joves aventurers i la seva prole van agafar el Renault 5, i carretera avall. Déu sap què va propiciar que fessin cap a la Comunitat Valenciana: hi ha platges més a prop d’Andorra i, l’any 1975, el recorregut Escaldes-Peníscola devia ser l’equivalent del trajecte Andorra-Niça avui en dia: sis o set hores.

La memòria familiar no guarda cap record de la pesada llargària del viatge: per tant, és de suposar que els nostres herois anaven acompanyats d’una bona colla d’amics. Sens dubte hi devia haver el Jordi i el Manolo, l’Avelino i el Guiu, tots ells amb la seva família, tots, nens i grans, fent festa pel camí. Temps a temps, entre rialles, van arribar al poble que els grecs antics anomenaven Khersonêsos, a la vora del castell de Pedro de Luna. I vet aquí que els esperava una nova aventura: tots els hotels estaven plens, i no tenien on fer nit. Un hoteler de la costa que es deia Ildefonso (nosaltres li diem Alfonso) es va apiadar de la colla de juerguistes pirinencs i els va deixar dormir al seu hotel, Brisamar, alguns al quartet dels cambrers, els altres al menjador. Aquelles estances van presenciar el naixement de la gran amistat andorrano-peniscolana: ara ja fa més de quaranta anys que la colla d’amics inseparables, ara ja jubilats, amb fills i néts, viatja a Peníscola cada any.

Fa uns disset anys m’hi vaig afegir també jo, primer com a xicota del Jordi (aquell nen nascut l’any 1974 per al qual l’Alfonso portava l’aigua marina en una galleda, perquè li fessin banys), ja convertit en informàtic, i més endavant com la seva dona i la mare de la Laura. L’Alfonso i la seva família es van construir un hotel a la zona de Las Atalayas, el Benedicto XIII, i hi vam estiuejar cada any fins que el va convertir en una residència de gent gran: tinc fotos de la meva filla als seus jardins de les magnòlies, tan petita com el seu pare quan hi va arribar per primer cop. Va aprendre a nedar a la mateixa piscina on, uns anys enrere, els graciosos dels amics empenyien la seva iaia per fer-li la brometa. Cadascú té la seva Peníscola: la nostra és plena de vells records, de capgrossos pescats als bassals, de llenguados gegants i escarxofes benicarlandes. Illa lligada a la terra, castell d’un papa ancià que mai va tornar a Roma, ets testimoni del temps que no passa, l’etern retorn de les nostres vides.

(Publicat al BONDIA el 7 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Tornem a l'escola

En un obrir i tancar d’ulls, han passat les vacances. Sempre són curtes. S’acaben cada cop que ens despistem. Tan bon punt hem pujat a peu al santuari de Meritxell, tal com mana la tradició, comença un nou curs. Tornem a l’escola. És una festa i un neguit, com si els nens cada vegada s’embarquessin en un vaixell enorme amb destinació a diversos ports. Com si el nou any escolar fos un creuer en què tota l’escola fa un trajecte per oceans desconeguts. Per molt hàbil que sigui la tripulació, per molt il·lusionats que estiguin els passatgers, als pares sempre ens preocupa que tot surti bé, que tot us vagi bé, i ens sentim orgullosos i inútils, i us enviem pensaments i paraules d’encoratjament des de la costa. Fer-vos costat en tots els vostres viatges, educar-vos en l’esperit de la llibertat perquè pugueu gaudir de totes les meravelles del món, sense més límits que el respecte per la dignitat humana: això ho somniem tots, pares i avis, ensenyants i monitors.

Tornem a l’escola, filla. Ja fa nou anys que t’hi acompanyem i aprenem de tot el que aprens, i celebrem tot el que celebres, i si alguna cosa et preocupa, hi som per ajudar-te, com també hi són els mestres i les amigues. Em sap greu que no tinguis un germanet o una germaneta que també t’hi acompanyi, però la vida va com va i em sembla que has après a compartir i a discutir, a guanyar i a perdre, a perdonar i a equivocar-te malgrat ser filla única en una casa on la proporció d’adults sobrepassa amb escreix la de nens. Ja sé que et faria molta il·lusió tenir germans. Desitjo que mai no et falti l’alegria d’estimar i ser estimada.

Tens 11 anys. Ja ets molt gran i encara ets petita. Tens un sentit de l’humor molt semblant al del teu pare i nades més ràpidament que jo i el pare junts. M’agrada veure com nades, com dibuixes, com rius, com balles. M’agradaria que no et costés gaire trobar allò que més t’agradi a la vida, perquè si ho trobes i t’hi dediques plenament, et sentiràs feliç i realitzada a la feina i en el temps lliure, que depèn molt d’allò que fem en hores de treball. Com tots els anys, aquest mes de setembre comença un camí que et portarà nous reptes, nous enigmes, noves coses per aprendre. Estic molt contenta que vagis a classe, on creieu que la vostra força rau en la suma de les contribucions de tots. M’ho passo molt bé quan imagino el vostre treball cooperatiu en grups, les vostres idees i els vostres invents, la vostra forma de ser, els vostres jocs i els vostres desacords. Quan faig classes d’anglès a nens de la teva edat, o més petits, o fins i tot una mica més grans, sempre et veig en ells. Bona sort. Espero que l’any escolar que comença sigui, per a tots vosaltres, un viatge de descobriment bonic, profitós i alegre.

(Publicat al BONDIA el 14 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

"Temps era temps hi hagué una vaca..."

Hi havia una vegada un temps passat, perdut i irrecuperable. La seva descripció artística és pobra o inexistent. Des de l’alta edat mitjana, quan el geni creatiu emprat pels previsors monjos de Sant Serni de Tavèrnoles va transformar les Valls amb esglésies i pintures romàniques, l’aparició de les muses per les nostres contrades ha estat circumstancial, breu i fragmentària. El fet va incitar les males llengües a la sorneguera afirmació que la mediocritat artística hi té un arrelament més profund i antic que la independència administrativa. Naturalment, s’equivoquen: l’estètica artesanal d’escudellers i esclops, de pots pintats i salers musicats, té un encís murri i commovedor.

Cert és, però, que sovint ens dol que els silencis del país nascut entre roques abruptes i muntanyes elevades no s’hagin transformat en cap melodia que visqui a través dels segles, cap llegenda que desafiï el pas dels mil·lennis, cap meravella estètica que es passi de generació en generació amb amor i temor. Hi ha pobles el passat dels quals, ja desaparegut de facto, es guarda entre línies de les novel·les, a les pintures monumentals o escultures eternes. El nostre passat s’ha teixit amb silencis, és un miratge que apareix episòdicament als carnets de viatge d’aventurers que enyoren els plaers de la civilització mentre les seves mules s’enfilen amb penes i treballs pels camins rocallosos. “Déu mos guard de la vida d’abans!”, exclamava la gent gran entrevistada per Dolors Comas d’Argemir per al llibre Andorra, una economia de frontera, ara fa vint anys. Tant se val: la idealitzem.

Hi havia una vegada una època de paradís salvatge en què, cap a finals d’octubre, la neu cobria les Valls amb una capa tan espessa que ja gairebé ningú sortia del seu poble fins a l’arribada de la primavera. Malgrat el mal estat dels camins pedregosos, Andorra no tenia l’opció de tancar-se en si mateixa. Els moviments estacionals de bestiar obligaven a establir relacions de bon veïnatge. Quan l’hivern estava a punt d’arribar, els ramats andorrans es desplaçaven en transhumància vers els hivernatges de França i de Catalunya. A les fires de bestiar, s’establia un entramat de contactes i d’intercanvis amb l’exterior. La fira d’Andorra era imprescindible per adquirir els productes artesanals que permetien fer front a l’època de gel i neu. El que les Valls podien oferir als habitants dels pobles del voltant no es limitava a productes d’origen animal i vegetal. Des de l’edat mitjana, s’hi treballava el ferro. A Escaldes, hi havia una fàbrica de paraires i teixidors.

Cada any, per Tots Sants, el nostre record i les fires d’avui reviuen els temps en què l’economia pastoral i els vells oficis encara no havien caigut en decadència i oblit. Els nens expliquen la utilitat històrica dels estripagecs i ballen el contrapàs. Els turistes somrients es fan fotos amb les escasses vaques que pasturen als camps que encara no ha arribat a engolir l’imperi de l’asfalt. Les ombres s’enfosqueixen. L’hivern està a punt d’arribar. Li demanem grans nevades i un xic de fred.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

"És blau el fred naixent..."

“Ja hi és, la tardor. Ja fan goig, les arbredes.” “Encara hi falten les fulles vermelles.” “Ja els falta poc, ja hi són, les llumetes. Ara les hi veuràs, quan faci prou fred.” A mi, cap dels anglesos amb qui em relaciono a Andorra mai no em diu res sobre el temps. Potser només l’Edward Allcard, el vell navegant i autor del concepte genial de connexió inseparable entre l’oceà i les muntanyes que formulà en un lacònic “mountains are just waves standing still”, em va parlar alguna vegada d’un “weather front” que se’ns atansava, veloç i dens. Ja es deu sentir massanenc després de tants anys a l’Aldosa, casat amb una Ciutadana de l’Any de la Massana. La resta dels conciutadans antics de l’Edward i la Clare semblen haver deixat les converses sobre les adversitats del clima a la seva terra d’origen, a l’Albió boirós. En canvi, els andorrans, aquells qui són poquets però típics (i viuen a cases amb jardins, i passen més temps als camins muntanyencs que al fons de la vall), en parlen.

Les seves petites converses em fan il·lusió, em basten per crear-me la ficció d’una harmonia amb la natura que sense ells no viuria, atrapada entre despatxos del fons de la vall. En la seva presència, visc la vida de poble a temps parcial, a raó de petits intercanvis d’informació meteorològica i boletaire. “Què, n’hi haurà, de bolets?” “Potser sortiran ara si plou.” “Això, si no es gelen.” “L’altre dia en vam trobar quatre, sense voler.” Ho escolto somrient, i m’oblido que el centre de la meva existència és una fina esquerda entre muntanyes coberta d’edificis. Que no veig arbres darrere les façanes que emmirallen els vianants. Que l’únic que em trobo sense voler són oficinistes amb vestit formal, vestit de banca o de funcionari, d’economista o d’advocat, que van de pressa. Aquí, a les parròquies altes, no hi penso, em quedo amb un paisatge més idíl·lic. “A casa l’altre dia estàvem a tres graus; a Pal hi va nevar.” “I ben enfarinats que estan els pics.” “Sí, sí: a mi em semblava que la neu marxaria amb més facilitat: però no marxa”.

De tornada a la capital, em dirigeixo a la Biblioteca Pública: m’hi espera un gran volum de Josep Carner. Buscava Auques i ventalls, però la bibliotecària em recomana que m’endugui les obres completes, per fer-me una idea més clara de la totalitat de l’obra del poeta. Al tauler, a l’entrada, hi ha poemes de tardor. El poema en català és de Carner, d’Oreig entre canyes: “A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure, i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura.” Surto a la vora del riu amb més llibres del compte, entre ells Viatges i flors i Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, i Molta roba i poc sabó, de Montserrat Roig. A l’aire transparent, s’hi amaguen les noves pluges. “És blau el fred naixent”, i ennobleix la vida. Deixo enrere la fressa i l’angoixa, “i l’oblit m’enlluerna com la llum”.

(Publicat al BONDIA el 19 d'octubre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

La veu d'Amèrica

Entre les típiques dites soviètiques de la meva infantesa, meitat didàctiques meitat iròniques, n’hi havia una que deia: “Qualsevol cuinera pot aprendre a dirigir l’Estat.” Es basava en un fragment d’un article de Lenin segons el qual “qualsevol manobre o cuinera” no es podia posar “directament” a dirigir l’Estat: els pobres havien de rebre la formació adequada. La imatge esbiaixada de la cuinera, d’entrada no qualificada per administrar res, em deu haver traumatitzat, i no he après mai a cuinar. La inutilitat domèstica ha alliberat una part del meu temps per a cabòries. Tinc la impressió de saber de tot, de canvi climàtic i de política impositiva, de fluxos d’immigració i de sanitat pública, de creixement econòmic i de diplomàcia internacional. Per tant, encara estic paint el resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units.

Des de la convicció que la veu del poble és la veu de Déu (vox populi, vox Dei, ¿oi?), estava segura que Amèrica donaria el seu vot a aquells qui per mi eren “bons”. Als políticament correctes. Als partidaris de la integració i de la diversitat, els fonaments sobre els quals s’ha construït Amèrica. Ara m’adono que no tinc ni idea de com és Amèrica en el seu dia a dia ni en què s’aguanta: els americans que conec millor són uns dibuixos animats, els Simpsons.

Quan era petita, hi havia una ràdio prohibida que s’escoltava a cada llar de la Unió Soviètica: es deia La veu d’Amèrica, i per a nosaltres simbolitzava el món lliure, assenyat, civilitzat. Els ciutadans soviètics creixíem acompanyats per la veu d’Amèrica. Pensàvem en els Estats Units com a “terra de les oportunitats”, com a país de la llibertat, per molt que cadascú entengués la llibertat a la seva manera. Conjuntament amb l’Europa occidental, vèiem Amèrica com la farga del nostre futur comú, un ideal, un germà gran, un far. Els ciutadans de molts països encara perceben que els destins dels nord-americans estan estretament lligats amb els seus, si bé en realitat no hi han de tenir més transcendència que les vides dels habitants del Kazakhstan, Austràlia o Dinamarca. Tenim tanta fascinació pels Estats Units que som capaços de sobreviure a còpia d’una barreja de Hollywood i Coca-Cola durant un temps indefinit.

Som addictes a Amèrica, ingenus i confiats. ¿Qui ens ha dit que els polítics dels Estats Units han de ser líders ètics? No té sentit. Una persona, o un poble democràtic, pot confiar el seu patrimoni a un administrador groller si el veu capaç de treure’l de la ruïna. Tal vegada un magnat sense experiència en el sector públic administrarà el país millor que un polític professional més refinat i moralista. Millor, o pitjor. ¿D’on hem tret que els americans ens han de donar l’exemple? Si s’equivoquen, ho fan per si mateixos, no pas per nosaltres. Els temps canvien, i la veu d’Amèrica ja no es dirigeix al món. Ens hem de replantejar moltes coses.

(Publicat al BONDIA el 16 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Lleó de Sant Martí de la Cortinada

Temps era temps, quan les esglésies romàniques d’Andorra eren tan blanques com la majoria de les esglésies ortodoxes russes: el material original, la pedra tosca, quedava amagat sota l’estuc blanc amb els detalls ressaltats en policromat. Avui, per molts canvis que hagi sofert el temple de Sant Martí de la Cortinada des del moment indeterminat anterior a l’any 1176, en què apareix esmentat per primera vegada (en època barroca, fins i tot es va canviar l’orientació de la nau), la idea de repintar-ne la façana per donar-hi un toc més medieval ens semblaria un veritable sacrilegi. Les perles del nostre romànic són perles grises.     

És fàcil i natural percebre el retaule barroc com a part del culte: les pintures que queden de l’època medieval s’hi resisteixen més. El valor artístic de les pintures medievals del Mestre de la Cortinada sobrepassa, per a nosaltres, el seu missatge religiós. Més que vestigis de la fe mantinguda a les Valls esgarrades per guerres constants –ara fa 800 anys–, aquests trossets de cel visionats abans dels primers Pariatges semblen esbossos de Picasso quan era jove i encara figuratiu. Els bisbes, sant Martí i sant Brici, i l’altre sant que prega vestit amb hàbits eclesiàstics estan acompanyats per tota una colla de personatges de difícil interpretació. L’arquer atent, el músic malenconiós, fins i tot el màrtir de la palma estan massa concentrats en els seus quefers per escoltar pregàries. Aryalsu, o Arnalsu, que porta un canelobre i ha estat identificat per uns autors com el comte Arnau de Caboet i pels altres (Pere Canturri) com un càtar que renuncia a l’heretgia arriana, per la seva expressió sembla necessitar l’ajuda dels sants tant o més que tots nosaltres: el mateix es podria dir del personatge del calze que mira a sant Martí. L’home del tamboret de tres potes, amb un got amb la mà i un ganivet a l’altra, es balanceja, beu i menja i sembla content.  Fills de la tradició més recent, els veiem molt poc solemnes: potser precisament per això s’havien tapat, fa segles, les pintures que vam tenir sort de descobrir l’any 1968.  L’expressió de la bestiola que coneixem com a Lleó de Sant Martí de la Cortinada des que els autors del segell dels Correus espanyols de l’any 2014, dedicat al patrimoni cultural d’Andorra, el van batejar com a Lleó, és una expressió més aviat coqueta, desafiant, poc meditativa, tot i que no sembla pas venir de cap infern. De fet, sembla que hagi sortit d’un conte folklòric. Hi ha qui diu que aquest quadrúpede de color blau, llengua trífida i urpes prominents és un llop. Tal vegada és una metàfora de l’home: a mig camí entre àngels i dimonis, som una bèstia paradoxal, un animal absurd. 

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova

Dibuix: Jordi Casamajor

Santa Coloma, la verge de l’óssa

L’església de Santa Coloma va ser construïda al segle IX o X en senyal d’agraïment a una de les santes més venerades de l’edat mitjana. Al llibre d’Àlvar Valls i Roser Carol Llegendes d’Andorra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010), la història de la creació de l’església s’explica en un capítol deliciós titulat “Llegenda de Santa Coloma. Advocada contra els óssos”. Hi llegim com la devoció a la santa va salvar el petit llogaret de pastors, que més endavant es va convertir en el poble de Santa Coloma de la parròquia d’Andorra la Vella, dels óssos, que baixaven de les muntanyes a les nits per atacar els seus ramats.

Molts sants, tant en la tradició catòlica com també en l’ortodoxa, es presenten acompanyats d’un ós, però santa Coloma és una dels pocs que van ser salvats per una óssa en un moment clau i decisiu. La història –que té molts elements mítics– té el seu punt culminant en l’aparició d’una óssa, expressament per protegir la Coloma, una noieta cristiana de 16 anys. Després de la intercessió de l’óssa, totes dues –l’óssa i la noia– van ser condemnades a ser cremades a la foguera, però una pluja molt oportuna va apagar la foguera i va crear una distracció perquè l’óssa s’escapés sense prendre cap mal. La verge màrtir va ser decapitada, però la seva “amistat” amb els óssos va perdurar per segles i segles.

L’ós és l’animal més mitificat del bosc pirinenc. De fet, a Andorra i al Pallars Sobirà no parlem de l’ós sinó de l’óssa. Se li atribueix un paper clau en la formació topogràfica del terreny: diu la llegenda que Déu va crear la Terra plana, igual per tot arreu, però se’n va avorrir i hi va posar l’Óssa, que va començar a cavar amb les urpes i així hi tenim valls i muntanyes. A les llegendes, l’Óssa és un personatge ambivalent, perillós i fascinant alhora: és la guardiana del bosc que protegeix l’entrada al món dels morts. És capaç d’entendre la parla humana, i pot convertir-se en un ésser humà: hi havia la creença que també les bruixes eren capaces de convertir-se en ósses si feien una volta per sobre d’una pell d’óssa. En el context pirinenc, la devoció a la santa que protegeix la seva gent dels perills del bosc i de les forces del mal explica per què li va ser dedicada una de les esglésies més boniques i originals de les Valls, amb un esvelt campanar romànic de base cilíndrica.

Santa Coloma intercedeix per les bruixes i, alhora, està invocada per protegir-se’n; guarda els ramats d’ovelles dels atacs; retorna la vista als seus devots. A la iconografia, apareix amb una óssa, amb una gossa, amb una ploma de paó o amb un colom a la mà; o, de vegades, al costat d’una font, decapitada, o assegura sobre una foguera. Santa Coloma, verge de l’óssa, màrtir venerada, guardeu-nos del mal.

(Publicat al BONDIA el 10 d'agost de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

“A les Bons, penya elegida...”

El 3 d’octubre de l’any 1959, el poeta Melcior Font va morir a Barcelona, havent-se acomiadat dels seus amics de joventut. Un d’ells, Marià Manent, en deia: “No has volgut aquells oms altíssims de París, ni el celatge feixuc davant la teva cambra, has tornat –com un cérvol sagnant o enyoradís– al bosc de mel i d’ambre...” Hi havia arribat una setmana abans, després de 23 anys d’exili parisenc, ja sabent que es moria. Un altre amic seu, Tomàs Garcés, li va dedicar un poema, En la mort de Melcior Font, dolç homenatge, un cant trist. Hi repeteix, com un mantra: “Àngels volaven vora teu, ara ja sé quins àngels eren.” Sempre m’he preguntat quins àngels devien volar a prop de Melcior Font: ¿àngels de la mort? ¿àngels cantaires?

L’any 1959, la festa de Sant Romà es va passar al darrer diumenge d’octubre, i durant uns anys s’hi van cantar els goigs en llaor de Sant Romà, amb lletra de Melcior Font i música de Narcís Bonet. “De les Bons, penya elegida, mirador i colomar...” Pocs anys més tard, la festa es va tornar a traslladar de dia, aquest cop al primer diumenge després de Pasqua, i els goigs nous van ser substituïts pels antics, de lletra i música anònima i popular. Aquest nou canvi devia ser inevitable, entre altres raons, perquè al text de Melcior Font s’hi feia referència a la “capella germana” amb les paraules “la d’Aubinyà és tan ferida que té per sostre cel clar”: l’any 1963 la preromànica capella de sant Romà d’Aubinyà va ser restaurada, i els antics goigs, molt més didàctics quant a la vida i miracles del sant i gens crítics amb l’estat de les esglésies andorranes, s’adaptaven més a la nova realitat. Tot i així, els goigs de Melcior Font parlaven de la connexió de Sant Romà d’Antioquia i la petita església romànica de les Bons amb “la vila arrupida que puja fins a l’altar”, “cards blaus i d’argent i clavells de pastoria”, “l’heura fidel” que enfila al roquer: parlaven del meu estimat poble de les Bons i del seu sant patró amb amor i amb coneixement de causa.

Font és un dels poetes catalans més misteriosament oblidats, probablement perquè la seva producció lírica no ha estat mai recollida i publicada. La voluntat de la vídua del poeta era publicar-la amb el pròleg d’un altre amic de Melcior Font, el poeta Josep Carner, però no hi ha constància d’aquesta edició. Sé que estimava Sant Romà de les Bons per la claredat amb què es veu la silueta de la nostra església ,“l’absis i el cloqueret” tan propers al cel net, al cel clar, quan llegim les seves paraules: “Cada pollanc del Valira se us dreça com un xiprer. Sota el pont, el riu us mira, però no us veu gaire bé. I reprèn nova embranzida per veure-us de més enllà... Beneïu la nostra vida, o gloriós sant Romà.”

(Publicat al BONDIA el 3 d'agost de 2016)

Els altres quatre-cents quilòmetres quadrats

Hi ha dos universos que conviuen en el nostre Coprincipat pirinenc: un d'ells és conegut, i l'altre, amb el pas dels anys s'ha tornat de més a més invisible. Als trenta i escaig quilòmetres quadrats del territori urbanitzat, "civilitzat" i prou malmès, es venen joies i perfums, brillen les creus de les farmàcies i les vitrines dels centres comercials, els bancs ofereixen préstecs i seguretat d'inversió, els restaurants preparen trinxats i escudelles i els parlamentaris preparen projectes de lleis. Hi ha tantes gasolineres que qualsevol diria que som un país productor de petroli. Als trenta i escaig quilòmetres quadrats hi caben totes les nostres cases, hi circulen tots els cotxes, cada any s'hi allotgen milions de turistes, s'hi produeix tot el que tenim de PIB. Hi naixem, hi vivim, hi morim, ens hi enterren.

Els nostres nens hi van al col·legi; els nostres vells hi juguen a la botifarra. Totes les festes, tots els festivals, tots els congressos, els concerts, les obres de teatre, les presentacions dels llibres, les tertúlies radiofòniques, els debats polítics, tots els sopars i els dinars i les visites dels diplomàtics es fan als trenta i escaig quilòmetres quadrats tan plens de vida que quasi no hi queda lloc per respirar. Ara bé, aquest territori no és més que la punta de l'iceberg.

Em vaig adonar del poc que conec el país on visc a l'hora de fer una xerrada en anglès a l'Hotel Coma d'Ordino sobre la ciutat russa on vaig néixer. De cop i volta se'm va fer patent que la superfície d'Iekaterinburg, antigament Sverdlovsk, és gairebé idèntica a la del Principat d'Andorra. La quarta ciutat més gran de Rússia, amb 1.412.346 habitants, 198.000 empreses i associacions, 90 bancs, 34 universitats, 45 institucions científiques, 41 biblioteques, 18 cines, 54 hospitals i 428 clíniques, ocupa la mateixa superfície que Andorra: aproximadament 468 quilòmetres quadrats. Mirant la web del Departament d'Estadística del Govern d'Andorra ("Andorra en xifres", 2014) em vaig adonar que només un 1,3% de la totalitat del territori – uns 6,8 quilòmetres quadrats – hi constava com a territori de les zones urbanitzades. En vaig treure un munt d'informació que m'ha fet gràcia – com per exemple, que geogràficament parlant, estem tant a prop de Londres com de Lisboa, i que, si es pot jutjar pel meu número de col·legiada no exercent al Col·legi d'Advocats d'Andorra, visc en un país on hi ha més advocats que cabres.

Bromes a part (tot i que no és pas cap broma), el que més em va cridar l'atenció és que un total d'un 87,5% del territori d'Andorra és d'un alt valor paisatgístic. Amb la calculadora, això equival a 409 de superfície del país. 409 quilòmetres per admirar, per fotografiar, per recórrer. No sé si és poc o molt, però val la pena. Així que he pres el compromís de conèixer tant com pugui aquells altres quatre-cents quilòmetres quadrats de pura bellesa. Mai no he fet esport, estic en forma física passable però gens ideal, tinc quaranta-dos anys i distribueixo el meu temps entre ensenyament i feina de despatx, però els pròxims mesos, en aquesta secció us parlaré de l'altra Andorra que penso conèixer perquè em sap greu no conèixer-la prou, dels pics que he pujat i pujaré, dels 70 llacs, dels Parcs Naturals de la Vall de Sorteny i del Comapedrosa, de la Vall d'Incles, la Vall del Riu, la Vall del Madriu: Andorra bonica, camins de muntanya.

(Publicat al Ara.ad el 3 de juliol de 2016)

Preguem per la pau

Solem pensar que les guerres són un temps heroic, però a tots els segles les guerres són un temps de dol, de pena i de confusió. Vuitanta anys ¿són molt o poc? La gent ¿canvia en vuitanta anys?... Tinc amics que recorden la Guerra Civil Espanyola. Eren nens a l’època, però forma part de la seva vida. Cadascú té la seva guerra. Els dos bàndols poden dir que han lluitat per la dignitat humana i per la llibertat. Per la llibertat política o per la llibertat d’exercir la fe religiosa. Pels drets de la dona o pels drets culturals. Pels drets socials o per la tradició. Pel Govern legítimament escollit o per posar ordre dins del caos. Si tens creences profundes, és més fàcil posar etiquetes romàntiques, decidint qui és el malvat i qui l’heroi.

Em van ensenyar a simpatitzar amb els rojos a les guerres civils, a la russa i a l’espanyola. Els rojos eren els meus, fossin qui fossin, vencedors o vençuts, per molt mal que em fes que destruïssin les esglésies i els monestirs. La majoria dels meus poetes, escriptors, artistes preferits eren dels rojos. Ho era també la grandíssima part de la meva família, tots de qui queda memòria rellevant. Avui, però, llegeixo Andorra durant la guerra civil espanyola, d’Amparo Soriano, i La fi de l’home roig, de Svetlana Alexiévitx a la vegada, i els rojos em fan tant horror i tanta vergonya com els blancs de tota la vida; tal vegada més, perquè són els meus. Però no, ai no, em fan patir els uns i els altres, a tots els estimo i els ploro, els blancs i els rojos per igual.

Aquella guerra ens va tocar de prop. Foren anys terribles per a Andorra. “Jamais, comme durant ces quatre années, l’Andorre n’avait vécu de si tragiques moments” –deia el coronel Baulard, comissari extraordinari de les Valls–, “les éléments et les homes semblaient s’être ligués pour la rendre malheureuse, sinon l’anéantir. Il y avait vraiment là de quoi désespérer les plus vaillants parmi les andorrans”. No, no tenia raó Francesc Viadiu quan afirmava, a Entre el torb i la Gestapo, que els andorrans preguen perquè hi hagi guerra a prop de les seves fronteres: paraules cruels que encara em desesperen, que es devien inspirar en el ressentiment per alguns nous rics. Amenaçats per la manca de queviures i pels tirotejos, en la presència constant de milers de desconeguts mig morts amb extremitats gelades, els andorrans lluitaven per salvar la seva petita pàtria de l’aniquilació i, com diu Soriano, entre tempestes de calamarsa, desastroses inundacions i amenaces d’invasió, “van donar menjar als refugiats quan patien fam, llit quan no tenien un lloc per dormir, feina quan volien guanyar-se la vida, i tant els feia si eren republicans o franquistes”.

Del gèlid alè de la guerra no se’n salva ningú a qui li toca. Jo era dels rojos. No a la guerra. Preguem per la pau.

(Publicat al BONDIA el 6 de juliol de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Fi de curs

Fa trenta-cinc anys que, per a mi, els anys comencen al setembre i acaben al juny. Tot i que els calendaris canvien entre Nadal i Reis, un any “de veritat” arranca amb els arbres que es desfullen i es fon en una ona de calor. Un any que “té sentit” té vuit xifres separades per la meitat amb un guió: 2015-2016 n’és un exemple. Per a un nen, per a un estudiant universitari, per a un professor i per a tots els pares i mares, avis i àvies, “un any” és un any escolar. Dura nou mesos i escaig. Després arriba una època estranya, massa calorosa per ser real, distinta del que coneixem com a “vida”: l’estiu. Habitualment se’n diu “les vacances”, tot i que engloba mil coses: feina, deures, cursets i cursos, responsabilitats familiars.

Per als qui estudiem, o treballem en el camp de l’ensenyament –o fem les dues coses–, l’estiu és una època de canvis. Són els llimbs entre l’assoliment d’una fita i el començament d’un nou repte. És un respir entre els tests finals i les noves assignatures, un salt al buit entre un curs i l’altre, una corda estesa entre juny i setembre. Per als professors d’idiomes –com nosaltres–, l’estiu és l’època en què molts alumnes s’han presentat als exàmens oficials, i tots esperem els resultats, de tot cor desitjant-los sort i bones notes. A més a més, l’estiu és una incògnita perquè molts horaris canvien i s’estructuren nous cursos, perquè mai no saps quanta feina tindràs i acabes fent-ne més de la prevista. Els mesos passen volant. Tems l’arribada del setembre perquè encara no saps com t’ho organitzaràs tot, i desitges que arribi perquè al setembre tot tornarà a començar, es crearà una nova rutina, amb la còmoda i segura estructura de l’any escolar.

Per als de casa, l’estiu també és l’època d’anar a la muntanya: de pujar els pics, de no atrevir-se mai a nadar als llacs gelats; l’època que obren el camp de golf de Soldeu i el Jordi es treu el forfet de jugador i jo, el de vianant. És el moment que la Laura se’n va com sempre a fer el primer torn d’AINA (per a ella, és l’últim any de la Casa, l’any que ve ja anirà a la Borda). Després, cap a Peníscola amb el padrí i la iaia, un ritual plaent. L’estiu és quan puja el Francisco de Sabadell a fer l’Ultra Trail –enguany ha badat i no ha fet la inscripció per a la Celestrail–: dits creuats, pujarà igualment, ja farem caminades una mica menys canyeres, però divertides, no trencarem la tradició. Aquest estiu, treballarem de valent, gaudirem del temps i dels amics, anirem al concert de música antiga al jaciment de la Margineda... Aquest estiu serà feliç.

Per acabar, desitjo, un cop més, molta sort a tots els qui us heu presentat als exàmens i espereu els resultats. Felicitats per l’esforç que heu fet: no serà en va. Viure és superar-se i aprendre. Si no tinguéssim fites per assolir, no seríem humans. Bons resultats, i bon estiu.

(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Falles de Sant Joan

A la web de fallaires d’Andorra la Vella baixen els segons que queden fins a la cremada de les falles 2016. L’obro, la miro, i em poso un xic nerviosa: baixen els segons, s’escurça la meva vida, s’apropen les Festes del foc. Queda ben poc. Fa gairebé 30 anys que es va recuperar la tradició antiga, però enguany serà la primera vegada que les Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus se celebraran com una part reconeguda del patrimoni cultural immaterial de la humanitat a la llista de la Unesco. Si em llegiu des de lluny, mireu el documental El camí del foc per veure com funciona tot: és a la web http://www.cultura.ad/falles-d-andorra-la-vella-patrimoni-cultural-immat.... Avui l’he remirat amb una nostàlgia de qui reviu moments preciosos, sentint les veus i mirant les cares d’estimats amics...

Veniu, veniu! El dia 23 de juny, a les 19 hores, a la Casa de la Vall es farà el traspàs de fallaire major i menor, es farà l’Homenatge fallaire 2016, i cap a la placeta del Puial, a la cremada de falla tradicional que fa grosses i fantàstiques rodes de foc. La Nit de les bruixes és la nit més curta de l’any: l’omplim de flames. El foc de la Flama del Canigó encén totes les falles i totes les fogueres d’Andorra. Tot el que es vell es crema perquè desapareguin els mals esperits. Al so de flabiol, es crea la màgia i s’il·lumina la nit.

Tradicionalment els fallaires pelaven troncs de beç de bedoll, posaven l’escorça de beç al filferro. Ara les falles es fan de pasta de paper reciclat, no embruten tant, són més ecològiques i més segures, però com adés, cada fallaire fa la seva pròpia falla. Els temps canvien: les festes sobreviuen. Abans, les falles i les fogueres es feien separadament a cada barri; ara, s’han unit en un únic recorregut. Antigament, eren els nens els que cremaven les falles: avui, ho fan els adults. Els nens fan rodar boles de llum de tres colors en lloc del foc. El fallaire major, amb capa vermella en lloc de lila, i el fallaire menor en són els responsables. Canvien cada any, i són aquells qui han trobat el clau de l’argolla d’or deixada per Carlemany a la vall d’Incles en una competició en què l’equip guanyador troba l’argolla de Fontargent.

El foc, quan es domina, és la cosa més bonica que hi ha: foc, aigua, terra i aire. Quan era petita, sempre em posava davant del forn de llenya, obria la porteta i mirava les flames. L’àvia em renyava però jo hi tornava. Vivíem en un poble que no coneixia ni falles ni llars de foc, on la llar del foc sempre era un lloc tancat. Fa un quart de segle que el vaig deixar enrere. Avui les Festes del foc marquen un dels dies més feliços de la meva vida: la vetlla de Sant Joan, fa quinze anys, ens vam casar al santuari de Meritxell.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Memòries pròdigues

Vaig viure molts anys sense records a llarg termini. Si us he de dir la veritat, encara no en conec la raó. Potser tot té una explicació, en aquesta vida, i tot ocorre per confirmar o contradir una llei universal, per inèrcia, pel canvi climàtic, pels efectes de les tempestes geomagnètiques; o tal vegada hi ha coses que no en tenen i passen perquè han de passar.

Sigui com sigui, en un moment donat el meu cap va fer una mena de reset, com si canviés de sistema operatiu. Com si el cap fos d’un robot que s’havia actualitzat en versió beta. S’hi va quedar guardada la informació apresa dels llibres, matèries escolars, pel·lícules vistes, dades exactes, mentre els colors i els olors del passat esdevenien més i més tènues. Gradualment es van tornar invisibles, imperceptibles. Recordava els noms i les cares, adreces i aniversaris, fins i tot els números de telèfon vells de la gent que havia deixat una empremta a la meva vida, però la punxada real de l’amor, de la rivalitat, de la nostàlgia viscuda havia desaparegut sense rastre. Era com si en lloc d’haver viscut una infància, una adolescència i una joventut, n’hagués llegit un llibre acadèmic de mida substancial en preparació d’un examen rigorós sobre la meva pròpia biografia. Un llibre poblat de milers de persones que recordava amb equanimitat i respectava igual sense fer-ne distinció especial, amb un interès suau i més aviat circumstancial, sense passió ni patiment. No ho vaig percebre mai com un trauma real ni com una mancança clarament des­agradable. Tot i sospitar que no es tractava d’una experiència humana habitual, no em percebia com un ésser incomplet. Més aviat em sentia tota nova. Vivia amb l’avidesa de qui encara no ha viscut. Deia que la meva circumstància s’havia d’agafar com una cosa positiva, com la capacitat de deixar anar el passat i viure el present mirant al futur.

Aquells qui teniu fills, o sou aficionats als dibuixos animats, segurament heu vist la pel·lícula Inside Out (Del revés), on els protagonistes són les personetes divertides que viuen dins dels nostres caps. Doncs era com si els homenets encarregats de la memòria selectiva haguessin aparcat les emocions del primer quart de segle de la meva existència i m’haguessin deixat amb la pura constància documental i fotogràfica dels fets.

I vet aquí que un dia, de sobte, sense previ avís, em van començar a retornar les memòries. Memòries inútils, no lligades a la necessitat pràctica. Van aparèixer a poc a poc, com papallones que volen des dels llocs ombrívols cap a la llum. Era meravellós; m’era igual si eren bons o dolents, els meus records pròdigs. Són meus. No els jutjo ni els separo en tristos i feliços. Eren morts i han tornat a la vida; estaven perduts i els he retrobat.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

A la 7a cursa popular Illa Carlemany

Tres samarretes de color taronja, de mides diferents. Tres cintes per als cabells, de dos colors. Tres bosses blaves que al final deixem a casa, perquè hem escollit el recorregut curt, el de 2 quilòmetres, i no necessitem dur res. Sempre hi participem, però mai no sabem com procedir amb els dorsals: fa dos anys els vam enganxar amb imperdibles, l’any passat els vaig cosir amb fil blanc. Els imperdibles ja se’ns han perdut, i al Jordi se li acut ficar els dorsals amb una grapadora: queden un xic arrugats, però la feina està feta.

Sortim de casa a temps per poder trobar aparcament a prop d’Illa Carlemany. Hi ha samarretes taronja a cada cantonada, petites illes de felicitat a l’espai urbà. Hi ha qui porta colors dels anys passats, poma verda, rosa fúcsia, però la majoria anem de taronja: els preus del material són populars, a tres euros per persona, i una part de la recaptació de la venda de les samarretes es destina al banc d’aliments de Càritas Andorrana, i els carrers ja s’omplen de nens i adults vestits del color de la nova temporada.

Pares i mares joves porten bebès en cotxets: després els explicaran que van participar en la Cursa popular des de l’any del seu naixement. Així, a poc a poc, naixen les tradicions familiars. Fins i tot hi ha gossos vestits com si fossin esportistes participants en la cursa: la Laura, quan era més petita, sempre ens demanava si hi havia una categoria separada per a gossos, i si hi podien guanyar trofeus com tothom. Els nens, a més a més de les dades habituals, llueixen el nom de la seva escola: hi haurà premi per a l’escola amb el nombre més gran d’alumnes inscrits. La Laura espera que sigui la seva, l’Escola Andorrana d’Encamp, la més activa de totes. És natural: tots els nens volen que la seva escola guanyi.

Enguany som 3.500, els inscrits. No hi som tots, però Déu n’hi do: des dels temps immemorials, l’esport ha potenciat l’amistat i la pau (¿recordeu les treves olímpiques de la Grècia antiga?), i les tendències polítiques s’hi barregen. A tot arreu veig amics i coneguts, també la gent que em sona, com aquell senyor de la barba que sempre dubto si és ministre o periodista, i sempre acabo entenent que no és pas ni l’un ni l’altre. En arribar al lloc de la sortida, sento els turistes francesos comentar entusiasmats l’afluència de gent. Encara podríem ser més si la Cursa popular d’Illa Carlemany no coincidís amb Andorflora a la Masana i la Jornada de ball Xic & Dans al Centre de Congressos d’Andorra.

Ja queda poc per al tret de sortida, i sona la música i tots saltem d’alegria. Córrer és llibertat: per gaudir-ne, no cal competir, però sempre hi ha il·lusió especial quan s’hi afegeix la competició. Quines ganes de guanyar, i si no guanyem, d’arribar al parc Central, per estirar-nos a l’herba i fer la festa, entre els 100 primers.

(Publicat al BONDIA l’1 de juny de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Bona sort, Cathy O'Dowd

Aquest mes es compleixen vint anys des que Cathy O’Dowd, veïna de la Massana, va esdevenir la primera persona sud-africana a coronar l’Everest. Al seu interessantíssim i inspirador llibre Just for the Love of it (publicat a l’editorial Free To Decide de la Massana l’any 1999, i reeditat en 2013 per Crux Publishing) evoca el moment en què Nelson Mandela va trucar a l’expedició sud-africana per la ràdio al camp base per dir que creia en ells: sabia que ho podien aconseguir. És ben possible que el president de Sud-àfrica no tingués la més mínima idea de l’escalada ni de la climatologia de l’Himàlaia: tanmateix, les seves paraules els van servir d’inspiració. Cathy O’Dowd hi va arribar: i es va convertir en la primera dona del món que va pujar l’Everest per les cares nord i sud. Avui combina l’ofici d’oradora motivacional amb la participació en les expedicions a diferents entorns extrems del món.

Cathy és una apassionada de l’alpinisme i l’esquí de muntanya. Ahir va començar l’expedició a la muntanya Logan (5.959 m), el pic més alt del Canadà i el segon més alt d’Amèrica del Nord, com a part d’un equip de sis persones de l’Eagle Ski Club (Regne Unit) liderat per Philip Jardine. La muntanya Logan té una circumferència base més gran que qualsevol altra muntanya de la terra d’origen no volcànic. Està situada al sud-oest de Yukon, a prop de la frontera amb Alaska, i és el lloc on el maig de 1991 es va enregistrar la temperatura més freda de la terra fora de l’Antàrtida: -77,5°C. Es tracta d’una expedició amb esquís: els membres en equip pujaran la ruta tirant el seu equip en trineus, excepte en els trams de massa pendent, on carregaran els esquís i els trineus a les motxilles. L’única forma de comunicar-se amb el món exterior que tindran seran missatges de text per satèl·lit. És una zona molt remota, coberta d’una espessa capa de gel i subjecta a canvis de temperatura extrems i imprevisibles, a causa de la seva proximitat amb el golf d’Alaska. No és gaire freqüentada pels aventurers. No més de 100 escaladors arriben al cim de la muntanya Logan cada any: molt pocs, comparant-ho amb les més de 1.000 persones a l’any que arriben al cim de la muntanya Denali, de 6.140 metres, el pic més alt d’Amèrica del Nord. L’única manera d’accedir a la glacera per començar la ruta és en una avioneta diminuta, en grups de dos.

La ruta des del camp base fins al cim són uns 35 quilòmetres i, per poder-hi arribar, Cathy, Iona, David, Matt, Chris i Philip hauran de fer-la dues o tres vegades, ja que, per disposar de tot l’equipament necessari, l’hauran de transportar en parts a cada nova fita des del campament anterior, enterrar-lo a la neu, marcar-lo amb un waypoint GPS, tornar, aixecar el campament i pujar-hi un altre cop. Si fa bon temps (cosa que és poc probable), l’expedició durarà divuit dies. Bona ruta, Cathy, i bona sort.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Un quart de milió de llibres venuts

¿Què us semblaria si us parlés d’un escriptor en llengua anglesa que viu a Andorra i ha arribat a vendre més de 240.000 exemplars dels seus thrillers? L’expilot militar i exespia James Barrington escriu novel·les d’acció i conspiració internacional l’escenari de les quals és pràcticament tot el món conegut. Són protagonitzades per l’agent britànic Paul Richter i publicades per la prestigiosa editorial Macmillan: Overkill, Pandemic, Foxbat, Timebomb, Payback i Manhunt. Overkill, la primera novel·la de la sèrie, té 757 pàgines: això no obstant, es llegeix en un sol alè. Té tots els elements d’una bona història del seu gènere: el perill imminent per a la civilització europea i la nord-americana, els terroristes intel·ligents i malvats però més estúpids que el protagonista i els seus col·laboradors, la violència malaltissa dels enemics de la civilització i la violència “estrictament necessària” dels bons de la pel·lícula.

Els homes fan la guerra i el cafè, les dones –ehem– no molesten i donen suport necessari: i per molt que el meu cor femení i feminista protestés contra aquest repartiment passat de moda, ni això em va fer perdre les ganes de seguir llegint i veure com se salvava el món. Volia arribar al final, per molt que sabés que els russos fa dècades que no es dirigeixen a cap dels seus governants com a “camarada” ni confien en la possible supremacia mundial de la ideologia comunista. I malgrat que no sempre estigués al dia, el coneixement de Rússia que demostra James Barrington és prou sòlid. Els seus punts més forts, però, són la línia argumental impecablement construïda i una capacitat de descriure el moviment de les persones i canvi de paisatges que crea la il·lusió de trobar-nos enmig d’una pel·lícula d’acció.

Un altre autor resident a Andorra que jo recomanaria als aficionats a les novel·les d’intriga i a la història antiga i medieval és James Becker, l’autor del bestseller The First Apostle, publicat per Bantam Books l’any 2008, seguit per The Moses Stone, The Messiah Secret i The Nosferatu Scroll. També tenim, aquí a Andorra, Jack Steel, que escriu llibres de misteri (com per exemple, The Ripper Secret, publicat a Simon & Schuster).

Tots tres escriptors, mestres de la història captivadora i immensament prolífics, havien estat pilots de combat destinats a Rússia, el Iemen i multitud d’altres països exòtics, tots tres agraeixen l’ajuda del mateix agent literari. De fet, tots tres són la mateixa persona: Peter Stuart Smith, que ha esdevingut escriptor professional i professor d’escriptura després d’haver provat diversos oficis, servit com a oficial d’aviació involucrat en projectes secrets i regentat una empresa al Principat d’Andorra. Els altres pseudònims sota els quals escriu són Max Adams, Thomas Payne, Peter Lee i Tom Kasey.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Endavant, nedadors!

Glorias de Huesca són uns dolços de pasta fullada amb una capa de sucre. Ens n’hem assabentat perquè el dia 16 d’abril d’enguany, en commemoració de les festes de Sant Jordi (San Chorche, patró d’Aragó), es va celebrar el 24è Trofeu Ciutat d’Osca de natació. Les categories de benjamins, alevins, infantils, júniors i absoluts participaven en les proves de 50 i 100 metres individuals i de relleus, i els esportistes del club Aragua d’esport adaptat van nadar una sèrie de proves a la recerca de mínimes per als campionats d’Europa. A les piscines municipals Almériz, magnífiques instal·lacions que disposen de cronometratge elèctric, hi van acudir 632 nadadors d’un total de 25 clubs de set comunitats autònomes d’Espanya, de França i d’Andorra. Vint-i-un pares dels integrants del Club de Natació d’Encamp, vestits amb samarretes de color blau i amb una bandera andorrana per penjar a les grades, també vam baixar a Osca per animar els fills. Cal felicitar la secció de natació del Club Atletismo Huesca, la Federació Aragonesa de Natació i l’Ajuntament per l’organització de l’esdeveniment i de les visites guiades de la ciutat per a les famílies dels participants.

L’oportunitat de competir a nivell internacional és un aprenentatge de gran valor, i no tan sols per a qui vol arribar a les Olimpíades: quan ets petit, la vida és un entrenament constant. Tothom té el seu camí, els avantatges i desavantatges genètics, les pròpies fites i capacitat d’esforç. La natació és un dels esports més complets i més integradors: així, Natalie Coghlin, nadadora olímpica nord-americana, ha arribat a guanyar dotze medalles olímpiques malgrat una escoliosi amb desviació de la columna vertebral d’un 27%. És un esport que ensenya a treballar en equip amb els companys i amb els entrenadors, a aprendre a gestionar les victòries i les derrotes, a estructurar el procés d’aprenentatge, a assolir objectius concrets i a passar-ho bé tot millorant la resistència i la coordinació.

El viatge anyal a la competició d’Osca és un dels moments estrella de l’any per als nadadors. Hi van tots junts en autobús el divendres i s’allotgen en una casa de colònies. És un exercici de convivència: tots saben que han d’anar a l’una com a equip, i és una manera de forjar i enfortir amistats. Aquest cop els ha acompanyat la segona entrenadora del Club, Mireia Canut, que ha assumit responsabilitats addicionals a causa de la baixa del primer entrenador, Daniel Múgica, per accident. Aprofito aquest espai per desitjar-li, de part de tots els nens i tots els pares del Club de Natació d’Encamp, una ràpida recuperació. Dani, et trobem a faltar! Has ensenyat molt bé a la Mireia: ha donat un gran suport a l’equip. Gràcies, nadadors! La vostra il·lusió ens fa feliços. Estem orgullosos de tots vosaltres i del Club que som.

(Publicat al BONDIA el 20 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)