Lleó de Sant Martí de la Cortinada

Temps era temps, quan les esglésies romàniques d’Andorra eren tan blanques com la majoria de les esglésies ortodoxes russes: el material original, la pedra tosca, quedava amagat sota l’estuc blanc amb els detalls ressaltats en policromat. Avui, per molts canvis que hagi sofert el temple de Sant Martí de la Cortinada des del moment indeterminat anterior a l’any 1176, en què apareix esmentat per primera vegada (en època barroca, fins i tot es va canviar l’orientació de la nau), la idea de repintar-ne la façana per donar-hi un toc més medieval ens semblaria un veritable sacrilegi. Les perles del nostre romànic són perles grises.     

És fàcil i natural percebre el retaule barroc com a part del culte: les pintures que queden de l’època medieval s’hi resisteixen més. El valor artístic de les pintures medievals del Mestre de la Cortinada sobrepassa, per a nosaltres, el seu missatge religiós. Més que vestigis de la fe mantinguda a les Valls esgarrades per guerres constants –ara fa 800 anys–, aquests trossets de cel visionats abans dels primers Pariatges semblen esbossos de Picasso quan era jove i encara figuratiu. Els bisbes, sant Martí i sant Brici, i l’altre sant que prega vestit amb hàbits eclesiàstics estan acompanyats per tota una colla de personatges de difícil interpretació. L’arquer atent, el músic malenconiós, fins i tot el màrtir de la palma estan massa concentrats en els seus quefers per escoltar pregàries. Aryalsu, o Arnalsu, que porta un canelobre i ha estat identificat per uns autors com el comte Arnau de Caboet i pels altres (Pere Canturri) com un càtar que renuncia a l’heretgia arriana, per la seva expressió sembla necessitar l’ajuda dels sants tant o més que tots nosaltres: el mateix es podria dir del personatge del calze que mira a sant Martí. L’home del tamboret de tres potes, amb un got amb la mà i un ganivet a l’altra, es balanceja, beu i menja i sembla content.  Fills de la tradició més recent, els veiem molt poc solemnes: potser precisament per això s’havien tapat, fa segles, les pintures que vam tenir sort de descobrir l’any 1968.  L’expressió de la bestiola que coneixem com a Lleó de Sant Martí de la Cortinada des que els autors del segell dels Correus espanyols de l’any 2014, dedicat al patrimoni cultural d’Andorra, el van batejar com a Lleó, és una expressió més aviat coqueta, desafiant, poc meditativa, tot i que no sembla pas venir de cap infern. De fet, sembla que hagi sortit d’un conte folklòric. Hi ha qui diu que aquest quadrúpede de color blau, llengua trífida i urpes prominents és un llop. Tal vegada és una metàfora de l’home: a mig camí entre àngels i dimonis, som una bèstia paradoxal, un animal absurd. 

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova

Dibuix: Jordi Casamajor