L’any 2005, una examant i gestora de fons de Leonard Cohen li va fer un gran favor: li va robar uns deu milions de dòlars. Si el bon home n’hagués tingut cinquanta o seixanta, segurament no li hauria vingut d’aquí, però era tot el que tenia i va haver d’hipotecar la casa per pagar els impostos. En vista d’una situació insostenible, el cantautor va actuar amb un bon sentit econòmic. Va dir adéu a la jubilació i es va embarcar en el que va resultar la millor de les seves aventures: una gira mundial que va durar gairebé tres anys i li va aportar més fama, més riquesa i juraria que més satisfacció que cap experiència anterior.
En tres anys, va fer uns 250 concerts, la majoria dels quals van durar més de tres hores. Tenia la veu canviada, més profunda, més desesperada, més hipnòtica si és possible que la seva veu d’abans. Seguint els vídeos de Live from the Road que penjava al Facebook l’estimada Montse Cardelús, vaig viure I’m your man and Dance me to the end of love com si formessin part de la meva vida, vaig fer meves les seves paraules, les seves melodies, i Take this waltz em ressonava a la ment com “t’estimo, t’estimo, t’estimo: la butaca i el llibre somort, a les golfes obscures dels lliris...”. Les línies del poema de Federico Garcia Lorca (“Te quiero, te quiero, te quiero, con la butaca y el libro muerto...”) es tornaven una amalgama amb Take this waltz.
Perquè els meus amors no els veig “on a chair with a dead magazine” (és més propi d’amants de Leonard Cohen) però aquesta cançó és meva. I si mai vaig a Viena, et veuré a les ombres. Era un dels grans, Leonard Cohen. No puc ni dir que em sap greu que s’hagi mort, perquè atreia la llum amb cada esquerda de l’ànima fosca i va arribar a fer tot el que estava destinat a fer.
I ara em diràs: “És un homenatge sentit, però has fet tard. Avui és d’actualitat acomiadar-se de Fidel Castro.” Mira, sempre he estat inoportuna, “la veu discordant al cant coral”, com diu el Marc Vila, i m’ho diu amb certa tendresa, encara. A Fidel Castro no li tenia una simpatia ni antipatia gaire pronunciada –qualsevol lloc d’on és més difícil sortir que entrar em produeix certa desconfiança, i Cuba, per obra seva, n’era un–, però si n’hi hagués tingut, d’odi o d’amor, suposo que ja li n’hauria fet saber alguna cosa quan era viu. Tinc la sort i la dissort de parlar a tothom qui m’importa. Tanmateix, ja és mort; no sé què dir-ne, ara. La mort ens converteix en éssers nous. De mortuis nihil nisi bonum. Qualsevol intent de canviar el món porta el risc de deixar-lo més fosc: honorem tots els qui s’hagin atrevit a somniar un món millor. Benaurats siguin els qui l’han enllumenat amb una cançó.
(Publicat al BONDIA el 30 de novembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada