“Ja hi és, la tardor. Ja fan goig, les arbredes.” “Encara hi falten les fulles vermelles.” “Ja els falta poc, ja hi són, les llumetes. Ara les hi veuràs, quan faci prou fred.” A mi, cap dels anglesos amb qui em relaciono a Andorra mai no em diu res sobre el temps. Potser només l’Edward Allcard, el vell navegant i autor del concepte genial de connexió inseparable entre l’oceà i les muntanyes que formulà en un lacònic “mountains are just waves standing still”, em va parlar alguna vegada d’un “weather front” que se’ns atansava, veloç i dens. Ja es deu sentir massanenc després de tants anys a l’Aldosa, casat amb una Ciutadana de l’Any de la Massana. La resta dels conciutadans antics de l’Edward i la Clare semblen haver deixat les converses sobre les adversitats del clima a la seva terra d’origen, a l’Albió boirós. En canvi, els andorrans, aquells qui són poquets però típics (i viuen a cases amb jardins, i passen més temps als camins muntanyencs que al fons de la vall), en parlen.
Les seves petites converses em fan il·lusió, em basten per crear-me la ficció d’una harmonia amb la natura que sense ells no viuria, atrapada entre despatxos del fons de la vall. En la seva presència, visc la vida de poble a temps parcial, a raó de petits intercanvis d’informació meteorològica i boletaire. “Què, n’hi haurà, de bolets?” “Potser sortiran ara si plou.” “Això, si no es gelen.” “L’altre dia en vam trobar quatre, sense voler.” Ho escolto somrient, i m’oblido que el centre de la meva existència és una fina esquerda entre muntanyes coberta d’edificis. Que no veig arbres darrere les façanes que emmirallen els vianants. Que l’únic que em trobo sense voler són oficinistes amb vestit formal, vestit de banca o de funcionari, d’economista o d’advocat, que van de pressa. Aquí, a les parròquies altes, no hi penso, em quedo amb un paisatge més idíl·lic. “A casa l’altre dia estàvem a tres graus; a Pal hi va nevar.” “I ben enfarinats que estan els pics.” “Sí, sí: a mi em semblava que la neu marxaria amb més facilitat: però no marxa”.
De tornada a la capital, em dirigeixo a la Biblioteca Pública: m’hi espera un gran volum de Josep Carner. Buscava Auques i ventalls, però la bibliotecària em recomana que m’endugui les obres completes, per fer-me una idea més clara de la totalitat de l’obra del poeta. Al tauler, a l’entrada, hi ha poemes de tardor. El poema en català és de Carner, d’Oreig entre canyes: “A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure, i l’últim raig del dia, que ho sap, encara la daura.” Surto a la vora del riu amb més llibres del compte, entre ells Viatges i flors i Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, i Molta roba i poc sabó, de Montserrat Roig. A l’aire transparent, s’hi amaguen les noves pluges. “És blau el fred naixent”, i ennobleix la vida. Deixo enrere la fressa i l’angoixa, “i l’oblit m’enlluerna com la llum”.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octubre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada