L'astronauta i el pèsol

Al començament del segle XX, un pioner de l'astronàutica moderna, el físic rus i soviètic Konstantín Tsiolkovski, deia: “El planeta és el bressol de la raó, però no es pot viure al bressol eternament”. Des de l'històric 12 d'abril del 1961, quan Iuri Gagarin es va convertir en el primer ésser humà que va viatjar a l'espai, la humanitat no va parar en els esforços de superar-se en les investigacions de l'espai obert. La conquesta dels nous mons desconeguts suposava la necessitat adaptar-se a ells, de tenir-hi una existència veritablement humana.

Els humans sempre tenim una gran connexió amb la naturalesa, però molts dels astronautes han fet palès que quan et trobes fora del teu planeta, l'allunyament de la natura es percep molt dolorosament. Els pèsols - un dels conreus més antics d'Europa, amb més de 5000 anys d'antiguitat, el cultiu del qual a l'Orient va començar poc després que el cultiu del blat, - van ser les primeres plantes que s'han intentat cultivar a l'espai obert: a l'estació espacial soviètica Saliut 4, durant els anys 1974 i 1975 els va plantar tant la tripulació de la missió Soyuz 17 (Aleksei Gubarev i Georgi Gretxko), com també la tripulació de la missió següent, Soyuz 18, Piotr Klimuk i Vitali Sevastianov.

Per assegurar un desenvolupament normal de les plantes, aquestes es cultivaven dins d'una instal·lació anomenada Oasi. L'any 1974, de 36 llavors només van brotar 3, ja que encara no es disposava de la informació fiable sobre la influència de la ingravidesa (o, per ser més precisos, de la microgravetat) sobre les plantes. Aleshores, es va descobrir que la llavor del pèsol conté una orientació genètica, gràcies a la qual la planta sempre brota en direcció de la llum, i l'arrel surt en direcció contrària a la llum. A la Terra, això vol dir que els brots creixen cap amunt, i les arrels, cap avall; en les condicions de l'espai obert, on les nocions de “cap amunt” i “cap avall” deixen de ser clares, és necessari que la llavor s'orienti per a que la seva arrel vagi cap a la terra i el brot, cap a la llum: si no es fa això, la planta no pot sobreviure. L'any 1975, les llavors van brotar, les pesoleres van començar a créixer, però els llegums no es van arribar a collir. Tampoc hi va haver collita a l'estació espacial Saliut 6 tot i que els astronautes treballaven al seu “hortet” cada dia, oferint una cura especial i atenta a totes les plantes (pèsols i cebes). Tanmateix, els científics i els astronautes no es desesperaven.

L'any 2004, el comandant de la 9a Expedició Espacial de l'Estació Espacial Internacional, Gennady Padalka, de la Federació Russa, va explicar als periodistes que la seva tripulació havia cultivat la tercera generació de pèsols a l'espai obert. “Els vam tastar a l'espai, i vam portar la gran part de la collita a la Terra;” afirmava. Els astronautes Sharipov i Ciao, de la 10a Expedició de l'Estació Espacial Internacional havien de conrear la quarta generació de pèsols espacials. Es comentava que en un futur, totes les naus espacials en les quals s'efectuessin vols interplanetaris de llarga durada tindrien un hivernacle per cultivar fruites i verdures.

Avui en dia, a l'hort de l'Estació Espacial Internacional, s'hi troben pèsols, raves i enciams, i fins i tot s'hi han intentat plantar flors, per la relaxació i confort de la tripulació. El subministrament de llum i d'aigua són controlats automàticament. Les observacions portades a terme ajuden a cultivar plantes més sanes i obtenir collites més abundants tant a l'espai obert com també als hivernacles i als entorns controlats al nostre planeta.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de març del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.