La resurrecció de l'acàcia

Fa 6.000 anys el que ara coneixem com el desert de Sàhara estava cobert de boscos d'acàcies, boscos verds, amb cargols que vivien a les seves branques. Avui, només hi ha sorra, i caravanes de camells.

Encara fa mig segle, al Sàhara, al nord-est de Níger, a la regió de Teneré, hi havia l'arbre que es considerava l'arbre més solitari i aïllat de la terra: una acàcia. Era un arbre espinós amb flors grogues i fulles verdes agradables, i els ocells que creuaven el desert baixaven a descansar al peu de l'arbre. Les seves arrels (com es va saber més tard) arribaven a uns 36 metres de profunditat. Es coneixia com el far del desert, «un far vivent». Els grups d'azahari cada any es reunien al seu voltant, abans d'afrontar la cruïlla del Teneré. Entre els caravaners es considerava l'arbre intocable, sagrat, tabú que era impensable danyar i impossible destruir: els militars europeus es meravellaven que cap azahari, cap tubu, cap tuareg que dirigia les caravanes de sal mai ha arribat a tallar les branques de l'arbre per fer-ne una foguera, o ha permès que algun camell mengi les seves fulles i espines.

L'any 1939, dos pous d'aigua, separats per quatre metres, es van cavar al peu de l'acàcia. Els constructors dels pous, la majoria d'ells militars francesos, van deixar els seus noms gravats a l'escorça de l'arbre. Va ser per aquella època que l'arbre va ser víctima de la tècnica moderna pel primer cop: un camió militar, fent marxa enrere, va danyar una de les seves branques principals. Si es comparen les fotos de l'any 1939 amb les de l'any 1959, es pot veure la diferència en l'estructura de l'arbre: encara era viu, però es veia molt malalt. Se'n va recuperar. Tot i així, el primer cop no va ser l'últim. No sabem quants n'hi va haver: l'únic que sabem del cert és que l'any 1973, un altre camió, conduit per un xofer libi suposadament ebri, va matar l'arbre sagrat. Tenint en compte que es tractava de l'únic arbre dins d'una àrea de 400 km a la rodona, és evident que era prou fàcil esquivar-lo. L'arbre mort va ser traslladat al Museu Nacional del Níger a la capital, Niamey. L'estructura metàl·lica que el reemplaça és trista i rudimentària. A la pel·lícula de 2006 La Gran final s'explica com un grup de nòmades tuareg utilitza aquesta escultura com una antena improvisada per poder veure la final de la Copa del món de futbol del 2002, entre Alemanya i Brasil.

Aquest va ser el final de l'acàcia més famosa del món. L'acàcia, en moltes tradicions, significa resurrecció i immortalitat. ¿Què és, però, la immortalitat? ¿I de què ens serviria?

 Al llibre La resurrecció de Maiakovski, Yuri Karabxiyevski ens n'explica una versió. Resulta que el genial poeta de la Rússia soviètica seguia les ensenyances del filòsof rus Nikolái Fiódorov, un personatge curiosíssim. Fiódorov considerava que la humanitat havia de deixar totes les seves preocupacions per un sol gran objectiu: la resurrecció dels avantpassats pels mètodes científics i tècnics. Pensava que era el nostre gran deute de cara als morts. Altres autors entenen la immortalitat en un sentit menys esparverador i més aviat figuratiu de la puresa i la indestructibilitat de l'ànima.

L'acàcia podria ser aquell arbust que es cremava i no es consumia, trobat al desert per Moisés. A la tradició cristiana, es considera que la corona de torns de Jesucrist va ser feta de branques d'acàcia. El paper per a les Bíblies i per als diccionaris: «paper offset» que coneixem com a «paper de Bíblia» també es fa de la fusta d'aquest arbre.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de febrer del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.