Caviar d'albergínies

D'entrada, és de suposar que aquells qui em llegiu en català no sou russos. Tanmateix, si ho fóssiu, o si en coneguéssiu algun prou íntimament, segur que hauríeu sentit parlar del caviar d'albergínies, més típicament rus que les matrioixques (que consti, per cert, que em costa déu i ajuda escriure aquesta paraula en català: per a la meva oïda russa, definitivament li sobra una “i” abans de la “x”, però qui voldrà discutir amb el Gran Diccionari de la llengua catalana).

Bé doncs, potser el caviar d'albergínies no s'ha emportat una fama internacional comparable amb la d'aquelles nines de fusta que adora la meva filla: però per a un rus de mitjana edat, el seu nom evoca els mateixos – ben senzills– plaers de la infància llunyana que el suc de tomàquet, les amanides de verdura bullida i maionesa, el pollastre al forn fet amb iogurt grec o els gelats en gots comestibles que compràvem als quioscs durant l'hivern i menjàvem al carrer a deu graus sota zero.

El nom d'aquest plat típic el convertia en una gran font de bromes típiques i repetitives: «I tant que menjo caviar cada dia! El caviar d'albergínies». – «Avui m'he comprat un pot de caviar de dos quilos». – «T'ha tocat la loteria?» – «Per a què necessito la loteria si tinc caviar d'albergínies...» etc. També hi havia caviar de carbassons, però el d'albergínies crec que era més popular, i per cer, boníssim. No és ben bé una varietat d'escalivada, però són parents llunyans, i com ella, forma part de la llarga tradició culinària europea vigent des de l'edat mitjana quan els àrabs van introduir les albergínies a Europa.

El caviar d'albergínies es venia a tot arreu, fins i tot quan les botigues governamentals estaven literalment buides, i tot s'havia de comprar al mercat negre o fent una cua de dues hores. A les botigues buides, hi quedaven pots de nèctar de bedoll (de 3 litres), de tomàquet triturat i de caviar d'albergínies. La gent, però, habitualment, el preparava a casa per a tot l'hivern, en quantitats industrials. I la recepta no és complicada. Agafeu 3 quilos d'albergínies, 300 grams de pebrots, 300 grams de cebes, 300 grams de tomàquets, uns rams de julivert, alfàbrega o coriandre, 12-14 dents d'all, uns 100 ml d'oli (a Rússia, hi posàvem oli de gira-sol, però crec que l'oli d'oliva anirà encara millor), una mica de sucre, i sal i pebre al vostre gust.

Rostiu les albergínies al forn durant 25 minuts. Quan s'hagin tret del forn, s'ha d'esperar que es refredin una mica, treure la pell i tallar-les en petits trossos. Peleu les cebes i talleu-les en trossos molt petits. Peleu els alls i esclafeu-los. Renteu el julivert (o alfàbrega, o coriandre) i talleu-lo en trossos petits. Renteu els pebrots, tragueu-ne les llavors i talleu-los en petits quadrats. Peleu els tomàquets i esmicoleu-los en un robot de cuina. Escalfeu l'oli en una paella gruixuda. Fregiu-hi les cebes durant un parell de minuts, després afegiu-hi els pebrots i fregiu-ho tot durant 5-7 minuts, removent-ho constantment.

Després afegiu-hi els tomàquets triturats i cuineu-ho tot a foc lent durant 5 minuts, removent-ho periòdicament. Afegiu-hi les albergínies, barregeu-les amb la resta i estofeu durant 7-8 minuts. Afegiu-hi els alls esclafat, el julivert, sal, pebre i una mica de sucre. Removeu i estofeu la barreja resultant durant 5-7 minuts. Repartiu el caviar en pots de mig litre prèviament esterilitzats. Poseu els pots en una olla en aigua tèbia i escalfeu-la fins que bulli, per esterilitzar els pots durant 10-15 minuts. Tanqueu els pots hermèticament, tapeu-los bé fins que es refredin. Guardeu els pots en un lloc fresc i sec.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de març del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.