L'abundància dels platans

Com més temps passo en un lloc on ningú comparteix els records de la meva infància, més arribo a dubtar-ne. Certes coses semblen pur joc d'imaginació. Per exemple: les cartes al Pare Nadal eren un pur intent de comunicació amb les forces màgiques. S'hi incloïa una llista reduïda de coses òbvies: «Estimat Pare Nadal, porta'ns un arbre ben maco i regals. Ets el millor». Una llista de coses concretes era impensable. Potser podries dir «voldria una nina», o «un vestit nou», i amb una mica de sort tindries una nina o un vestit. Però quina nina i quin vestit, no ho podries escollir mai. I si no arribaven, no pensaves que t'havies portat malament, ni dubtaves l'existència de l'esperit de Nadal (a Rússia, de l'Any Nou) ni de les seves bones intencions: simplement, assumies que l'equivalent rus del Pare Nadal «no l'havia trobat». Volia portar-te una nina, però les nines s'havien acabat. T'ha portat un osset de peluix. Visca!

L'altra cosa era la fruita. La fruita, fora dels dos o tres mesos d'estiu, era un luxe més exquisit que les llaminadures. Un caramel o una tauleta de xocolata representaven un premi, però una taronja o una pinya eren impossiblement exòtics. Tothom esperava l'arribada hivernal de les mandarines, el seu aroma, el seu tacte i naturalment el seu gust, amb una alegria impacient. Es penjaven a l'arbre, amb fils, i es menjaven amb l'arribada de l'Any Nou. Quant als plàtans – no existien. Quan els conquistadors portuguesos van introduir el cultiu del plàtan al nou món, les terres russes van resultar massa fredes per a que se n'hi pogués gaudir. 

De plàtans, n'hi havia a les il·lustracions dels llibres infantils que parlaven d'Àfrica. Als dibuixos animats on es tractava de països exòtics. Poques vegades, algun amic que viatjava portava una bosseta de plàtans secs, diminuts i deliciosos. Però una fruiteria, una verdureria situada a la capital dels Urals no en tenia, de plàtans, mai. Diuen que a l'Alemanya nazi, menjar plàtans es considerava poc patriòtic, ja que, naturalment, havien de ser d'importació. Els botiguers que en tenien estaven obligats a penjar un cartell explicatiu: «Un veritable patriota menja les pomes alemanyes». A casa nostra, crec que no era ben bé el mateix. El veritable patriota menjava pomes, perquè això era el que hi havia. I eren prou bones, les pomes dels Urals. Ja fa molts anys que no visito la terra on vaig néixer, i m'imagino que moltes coses hi deuen haver canviat. Quan m'endinso en l'univers d'internautes de parla russa, constato que s'ha arribat a tenir un contacte més proper amb la fruita exòtica. «Si heu decidit cultivar plàtans a casa vostra» –diu l'Enciclopèdia Femenina Lady M– «penseu-vos-ho bé. Aquesta planta herbàcia pot arribar a sis metres d'alçada». I dóna instruccions per als qui tenen sostres més alts de sis metres i poden mantenir la humitat atmosfèrica constant de 70%, útils per als excèntrics sobrats de recursos. Per als excèntrics de mitjans més humils, l'accés als plàtans resulta encara més vital. Així, podran seguir els passos necessaris per atreure diners, descrits a la web de màgia pràctica banan online. Es necessiten una palangana i un plàtan. La palangana s'omple d'aigua, i s'hi renta la pela del plàtan. S'ha de fer tant d'esforç com es pugui. Després es tira l'aigua, es llença la pela de plàtan, i se suposa que els diners no trigaran en arribar. Es recomana lluir un gran somriure durant tot el procés. Potser que m'hi dedicaré, passat les festes. Malgrat la crisi, que no ens falti el bon humor. Amics, que tingueu unes festes plenes d'alegria. Bon Nadal.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de desembre del 2012)

Texxt: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.