En el moment que escric, el ministeri de la Defensa Civil i Situacions Extremes de la Federació Russa publica la llista provisional de les persones hospitalitzades, ferides en el curs de l’atac terrorista a l’aeroport Domodedovo, l’aeroport més gran del país, situat al sud de Moscou. Més de dues-centes víctimes, com a mínim 35 d’elles mortals. La identitat de 25 de les 108 persones hospitalitzades encara és desconeguda.
En el moment que llegireu aquestes línies, en coneixereu més detalls. De moment repasso els fets tal com els conec. Catorze hores més tard de la tragèdia, els fets encara no s’han establert definitivament. Segons algunes fonts, el suïcida, que va portar l’acte a terme a la sala d’arribades internacionals, portava explosius al cinturó. D'altres afirmen que en una maleta. Segons les conclusions dels metges, el més probable és que fos a terra. La bomba humana (al principi no es descartava la possibilitat de que n’hi hagués hagut dues) va explotar a dos quarts de cinc de la tarda en la sala, plena de passatgers i treballadors. La majoria dels passatgers que es van trobar al centre de l’explosió venien de Tadjikistan.
La bomba portava una càrrega de cargols i rosques, per produir el major impacte possible. Els testimonis descriuen el pànic, panells de plàstic caient del sostre, cames volant per l’aire, després piles de cossos coberts de sang. Algunes fonts indiquen que s’ha trobat el cap del suïcida. Segons l’agència Rosbalt, els serveis secrets tenien informació sobre l’aparició d’un presumpte terrorista suïcida a Moscou. Als aeroports i altres punts vitals del país, s’ha establert un règim especial de seguretat.
Tota una sèrie de voluntaris es van dirigir a l’aeroport per ajudar a portar les víctimes de la tragèdia a Moscou. A la fotografia que publica Viquipèdia, veiem persones amb cartells improvitzats, escrits a mà en fulls A4: “besplatno do Moskvi” (“transport gratuït fins a Moscou”). Al mateix moment, uns estafadors es van organitzar per començar a enviar missatges via Twitter amb la indicació dels llocs on es podien ingressar diners “per ajudar a les víctimes”. Hi ha el millor i el pitjor en la naturalesa humana.
Encara no se sap si el terrorista suïcida era home o dona. Els diaris internacionals comencen a qüestionar la capacitat de Rússia de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern a Sochi l’any 2014 i la seu de la Copa del Món del 2018. L’ajuntament de Moscou allotja a les famílies de les víctimes a l’hotel “Orèhovo”. Els presidents de grans i petites nacions condemnen el terrorisme. Medvedev cancel•la el viatge a Davos. Les universitats cancel•len la celebració del dia de l’estudiant. I mai, enlloc, sabem si podem comptar d¡estar sans i estalvis. I mai, enlloc, no sabem si un dia podrem viure en pau.
(Publicat al BONDIA el 26 de gener del 2011)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Repeteixo aquí el que he dit via facebook:
M'agradaria llegir un article, "from a Russian point of view" sobre què representa això de "tenir l'enemic a casa". Ho dic perquè fins a l'11 de setembre els americans no sabien què volia dir tenir l'enemic a casa. Els europeus occidentals sempre ho hem sabut, en canvi. I els russos? És tret comú dels imperis desconèixer què vol dir tenir l'enemic a casa? O no? O ja sabien què vol dir això de l'amenaça interior? Sigui quina sigui la resposta, la reflexió pot ser interessant.
Gràcies per llegir-me! L'expressió "l'enemic a casa" em sembla típicament americana, pròpia d'un poble que sempre havia participat en guerres, però feia segles que no en patia cap al seu propi territori, el qual considerava molt segur. No és el cas de Rússia, què ha viscut moltes guerres, tant al seu propi territori com fora d'ell. Cada cop que hi ha un atemptat, tens por de caminar als llocs semblants a aquell on s'havia produït, tens molta més por que abans. Després se't passa. Som fatalistes. ¿Creus que el cas de Rússia és molt diferent d'el dels europeus occidentals?
Publica un comentari a l'entrada