Ballet

No recordo haver vist mai, en viu i en directe, una persona que es mogués de la manera més semblant a un cigne que Ekaterina Bortiakova, sobretot quan feia d’Odetta, és a dir, del Cigne Blanc. Des de petita, tot sabent que el Cigne Blanc i el Cigne Negre són la mateixa ballarina, he odiat el Cigne Negre i he adorat el Cigne Blanc. La coreografi a de Marius Petipa i Lev Ivanov (la versió clàssica) està pensada expressament per fer aquesta impressió. Una tècnica impecable, una representació lluminosa que eclipsava totalment la d’Akjol Mussahanov (príncep Sígfrid). Una senyora castellana del públic, durant la segona part, va exclamar en veu alta: “Olé si baila bien, la chica! Hay que ver las vueltas que da!”

El Ballet de Moscou és una de les múltiples companyies de ballet rus que teòricament són moscovites però gairebé mai actuen a Moscou, havent-se format expressament per fer les seves representacions a l’estranger. Tots els articles recents en rus sobre ells que he trobat es refereixen a les seves actuacions a Tenerife i les Illes Balears. Això és significatiu, perquè les seves representacions estan especialment adaptades a les sales més petites que les d’un teatre d’òpera i ballet tradicional, i la seva versió d’El llac dels cignes probablement no s’ha hagut de canviar d’una forma considerable per poder-la presentar a l’escenari del Centre de Congressos d’Andorra la Vella, un escenari molt petit per fer-hi ballet i amb un terra que no hi sembla especialment adaptat.

Els moviments dels ballarins estaven perfectament calculats; ara bé, durant la primera part semblava que s’havien de concentrar més en l’execució tècnica que en l’emoció de la dansa. Després d’una pirueta especialment arriscada, als ulls del primer dels bufons es llegia un alleujament definitiu: "L’he fet. L’he fet bé. No m’he matat" –i estic parlant d’un dels solistes més tècnicament brillants, que ha provocat la recepció del públic més entusiasta, igual que A. Shalin (el malvat Rothvart)–. Des del punt de vista dels coneixedors –no en cito els noms, obligada a guardar discreció, però vaig poder parlar amb alguns–, no totes les parts de l’espectacle eren de la perfecció absoluta que els iniciats demanen a la dansa clàssica. Els quatre cignes del famós Ball de cignes petits no eren exactament de la mateixa alçada, el príncep Sígfrid no mostrava prou emoció, la qualitat de so de vegades no era l’òptima i, naturalment, hi faltava l’orquestra; per postres, el final de l’espectacle va coincidir amb el soroll dels focs d’artifici. Dit tot això, mai no he vist el públic andorrà tan entusiasmat com aquesta vegada. El públic d’Andorra –corregiu-me si m’equivoco, però crec que tothom hi està d’acord– sol ser fred i apàtic, molt poc receptiu. Aquesta vegada aplaudien, aplaudien de veritat, aplaudien sense parar i cridaven “Bravo!”. Probablement, els promotors tenen raó i el que necessita ara mateix el públic andorrà és veure ballet.

El llac dels cignes es coneix com a ballet més típicament rus, per la seva idea d’amor fidel i els motius folklòrics russos que apareixen en la història (tot i que als contes tradicionals l’estimada de l’heroi es converteix en ànec gris, i no en cigne blanc). Com totes les coses que coneixem com a típicament russes, està basat en fonts diverses, entre les quals una novel·la d’origen alemany. El ballet existeix en múltiples versions, i diuen que és difícil trobar-ne dues que siguin idèntiques.

La companyia Ballet de Moscou tornarà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella al mes de desembre amb El Trencanous, també de Txaikovski.

(Publicat al BONDIA el 10 d'agost del 2011)

La teoria d'un mar invisible

Fa mesos que no veig a la Mercè. Des que s’ha mudat a La Seu, ho fa tot a La Seu, i gairebé no queda amb la gent d’Andorra. Ens truquem, però no és fàcil arribar a quedar. Els de La Seu fan vida a La Seu, i els d’Andorra, fan vida a Andorra. No tenim cap inconvenient per baixar a Sant Julià, però un dissabte a l’estranger – no hi poso ni cometes, perquè és el que és, l’estranger, - ens costa d’organitzar.

No es tracta tan sols de les relacions personals. Tinc la sensació que al nivell de societat civil, ens passa el mateix. Fins i tot a les agendes dedicades a la vida cultural dels Pirineus, la presència d’Andorra és mínima. Des d’aquí, tampoc no informem gaire sobre l’oferta cultural i lúdica de l’Alt Urgell. La SAC ha fet molt per augmentar la participació d’Andorra a les trobades pirinenques, per augmentar la interacció entre Andorra i Catalunya, sobretot la part de Catalunya que tenim molt a prop, però tot i així, semblem tenir més punts de diferència que punts comuns. Hi ha una certa rivalitat, una certa reticència per compartir les coses. ¿Per què no som presents, en absolut, a la revista “Cadí - Pedraforca”, si les formes de vida aquí i allà, de fet, sempre s’han assemblat molt? ¿Per què no desenvolupem – o així em sembla – programes conjunts, visites culturals conjuntes o barrejades? Compartim l’idioma, compartim tradicions, un passat de lligams forts, les mateixes muntanyes (la vista del Cadí des de La Rabassa és preciosa), sovint els mateixos – o gairebé els mateixos – problemes, però sembla com si no volguéssim formar part de la mateixa cultura. Com si hi hagués una enorme i radical divisió entre la cultura andorrana i la cultura de l’Alt Urgell.

Potser en realitat sí que hi és, aquesta gran diferència, i té una possible explicació. És una explicació surrealista, però és l’única que tinc. L’explicació és que allà on passa la frontera, just al costat del riu Runer, hi ha un mar invisible. Algun Govern – o Consell General – anterior se les va enginyar per esborrar la memòria del viatge dels caps de tots aquells qui el creuen, per la comoditat dels senyors turistes. Per això pensem que estem just al costat, però ens divideixen quilòmetres i quilòmetres d’aigua salada. Andorra és una illa, i no és una metàfora, és un fet. És com si fos una mena de Còrsega independent, i els illencs no barrejaran la seva cultura ni la seva identitat amb els de la terra ferma, per molts factors de coincidència que hi puguin haver. Estem molt lluny, per molt que Catalunya llunyana, quan la mirem, ens pugui semblar més propera del que veritablement ho pugui estar. Andorra és una illa.

(Publicat al BONDIA el 3 d'agost del 2011)

Com una aranya o una flor

Qui no pugui entendre la soledat i la mort d’un drogoaddicte i alcohòlic, que visqui molts anys i que es mori d’avorriment. Però no es tracta d’això, de veres que no es tracta d’això. Cada mort acaba amb el món, cada mort és una apocalipsi. El final d’una vida que ha fet que la música, tal com la coneixem, es transformi i ens faci partícips de la seva transformació, és alhora un gran dol i un triomf. Ignorants, innocents i no involucrats en el món que rodejava a la cantant, plorem per ella, patim, sospirem per ella. Són plors fúnebres convertits en jazz. Glòria a Déu que hagi creat una Amy Winehouse: un miracle de poca durada, com una aranya o una flor.

L’estètica de la mort –de vegades una mort lenta, l’autodestrucció d’un autèntic i feble ésser humà– és important per a nosaltres des d’un temps immemorial. A les parets de tots els temples llegim, veiem, imatges de la mort, de la tortura, del desmembrament de sants i de pecadors, de déus i de mortals. Avui en dia, no queda un artista, un músic, un poeta de geni en l’obra del qual no ens trobem immersos en un insuportable sofriment, autoinfligit o provocat per circumstàncies externes. Les ànimes més franques, més properes a l’harmonia, més propenses a compartir-la, es disfressen de dol abans d’hora, i com el cavaller d’Olmedo de la llegenda castellana, es troben a si mateixos per sentir la seva pròpia ombra predir el final imminent.

Res no és nostre, i menys el temps. La natura ens ha confiat en propietat aquesta única cosa, tan esmunyedissa i inestable que qualsevol se’n pot apropiar. Diuen que no ha viscut com havia de viure... ¿qui de vosaltres ha viscut com ha de viure? Visquem com visquem, cada dia estem morint. En 27 anys de la seva vida ja acabada, Amy Winehouse ha viscut el jazz i ha viscut el soul. No ens toca jutjar si podria haver viscut millor: un gran talent sempre, o quasi sempre, ve de bracet amb –tal com ho definia George Simenon– un do per a la infelicitat.

Des de fa quatre dies, he tornat a escoltar Rehab i Back to black més de dotze vegades. També he escoltat les altres cançons, i ara està sonant Love is a losing game. Coberta de tatuatges, punxada pels pírcings, maquillada com mai no em maquillaré, la meva ànima bessona, ara ja per sempre desconeguda, canta els jocs d’atzar, d’alcohol, de llàgrimes seques i amors perduts. Pobre miracle de braços llargs, de cames esquelètiques, de veu que m’envolta, pobre amor inoblidable. Bonica com un ocell. Com una aranya. Com una flor.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol del 2011)

En record d'un poeta que no va marxar a París

Quan jo tenia quinze anys, tenia una guitarra, cantava cançons, i tots els que m’estimaven les volien sentir. Entre les cançons que cantava, n’hi havia una que parlava dels poetes que deixen la pàtria i, en perdre la pàtria, es perden a si mateixos. Era, si fa o no fa, una de les múltiples versions de la famosa llegenda del cavaller que treu força de la terra mare. Si no la pot tocar, perd la força i la vida, perd l’honor i el combat. Als països llunyans –a la versió de la cantautora, a París, perquè París és el lloc on, en l’imaginari rus, emigren els poetes– una esperança desfeta, com diu Pere Quart, porta una recança infinita.

Ja fa vint anys que vaig deixar els meus boscos. Les copes dels pins, que des de sempre havien crescut més ràpidament que els nens, s’han perdut de la vista humana. Arbres màgics de troncs enormes, de branques rugoses, els pins de la meva infància ja pertanyen al reialme de la imaginació. Les ciutats han canviat, els carrers han canviat, i poca gent em reconeixeria al llindar de la casa que antany era meva. Aquell poeta entre nosaltres que ens semblava un geni –i potser ho era– no va arribar a l’edat dels trenta anys. Va ser assassinat per uns desconeguts – uns "sense sostre"– als carrers de la ciutat de Volgograd; li van trencar el crani i es van emportar les seves botes. Els altres amics viuen, escriuen, respiren. La majoria hem emigrat a llocs del món on la pobresa i la riquesa no formen un contrast tan desvergonyidament grotesc com al país que ens alletava. Contràriament als pronòstics, hem sobreviscut a la llunyania. La cantautora russa hi posava més pa que formatge. Si és cert que la terra de les teves primeres rialles et dóna la força, dubto molt que s’acabi, que algú te la tregui a voluntat. La terra mare és tota la terra; el poeta s’adapta a llengües desconegudes.

Tal volta m’equivoco. Tinc tota la seguretat que m’equivoco. Allò que s’adapta a tot és la mediocritat, grisa, sorda, sobreviscuda dins de la seva bola de cotó. Un geni, abans de deixar la pàtria mare, s’hi hauria mort, hauria fet camí cap a la pàtria celestial, que, al cap i a la fi , deu ser la mateixa. Un geni es quedaria amb el seu poble, allà on, per desgràcia o per fortuna, el seu poble es trobés... No triaria el refugi dels cels estrangers, no optaria per la salvaguarda de les ales alienes. Un geni no optaria per la tranquil·litat d’un exili voluntari..., però no ho som, i per això, vivim, arrastrant els dons escassos, exercitant les veus ronques. Al llarg del camí que he traçat s’han quedat tota mena d’amors perduts: pins, terres, amics i poetes. No els veuré mai més, i amb les línies maldestres que les dedico, no cobraran mai vida. No la hi tornaré, però no per això deixaré d’intentar-ho. Els descriuré, els redescriure, fins que sàpiga recitar de memòria l’eterna cançó dels amors perduts. Per això, per adormir-me, a la nit més fosca, recitaré les paraules d’un geni de la terra que em té mig adoptada. Per això, allà on em porti la vida,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol del 2011)

Vladivostok

Vladivostok significa mandatari de l’Est, i està situat a la riba occidental del mar del Japó. No ens vam allotjar a la ciutat, crec que érem a uns cinquanta quilòmetres d’ella. Deien que des d’allà on es trobaven els campaments d’estiu, es podien veure els japonesos. No crec haver-hi vist cap japonès; potser era broma, i no tinc sentit d’humor. Això no significa, crec, que em manqui el talent per a la comèdia: el que no tinc és el sentit de l’humor aliè. Hi ha gent que només paeix bé els plats de casa seva; de manera similar, al terreny de les bromes, només em trobo a gust amb els acudits que ja conec. En tot cas, les illes japoneses no eren gaire lluny. Ara que estic escrivint, em sembla tenir un vague record de la silueta d’una d’elles.

Recordo haver passat moltes hores a la vora del mar, tota sola. Es deu tractar d’una memòria falsa, i, si no ho és, d’una evidència preocupant de la gran llibertat que hi teníem els nens. Amb tota probabilitat, hi havia més gent: tot simplement, m’he oblidat de la seva presència. Recordo les marees: a certes hores del dia, el mar se n’anava uns vint o trenta metres més enllà, i en altres hores tornava. Les petxines, a la vora del mar, eren enormes, enormes; mai he tornat a veure petxines tan grans a altres platges del món. N’hi havia de totes les formes possibles, eren rodones i corbades i de totes les variants de blanc, taronja, marró i gris. En feia col·lecció. A l’hora de tornar a casa –unes dotze hores amb avió, comptant-hi l’escala– devia tenir a la maleta uns tres o quatre quilos de petxines i pedres petites.

Tots els nens als campaments parlaven rus com jo, sense accent que trobés forà ni paraules especialment estranyes, però aproximadament la meitat, d’entrada, em semblaven mongols o xinesos. Ulls negres de forma d’ametlla, cabells negres, un nas petit: eren molt guapos. Jo, al seu costat, semblava una àliga despentinada d’ulls blaus, descolorits. A les regions de les quals venien, la població era budista o musulmana i, a part del rus, parlava altres llengües. Ja saps que Rússia és un país d’una gran diversitat lingüística: s’hi parlen més de 100 llengües, i el tàtar, per exemple, és llengua materna de més de 5 milions de persones.

Recordo la boira. Recordo una ciutat grisa, freda, salada, portuària i militar, una ciutat dels records fets de pell d’animals del bosc. D’aquests, en vaig comprar un, molt car per a mi, a l’edat de 12 anys. Era una mena de coala de pell de visó, un objecte patèticament inútil de tres colors: marró, blanc i negre, totalment pla i amb un trau a la part de darrere, per penjar-lo a la paret. El vaig acabar regalant a l’àvia materna, la Maria, i la seva filla, la Nina (per a mi, la tieta). No els va agradar.

De la ciutat en si –de les drassanes, del submarí, del monument als mariners revolucionaris– te’n parlaré en una altra ocasió. Quan vaig començar a escriure, estava segura que des dels dies que descric havien passat quinze anys, i em semblava que era molt. M’he despistat un moment i, de sobte, veig que ha transcorregut un quart de segle. Un quart de segle.

(Publicat al BONDIA el 13 de juliol del 2011)

La mirada càndida

Fa més o menys dues setmanes de la relativament inesperada i probablement temporal desaparició de Càndid Arouet de l’escena social andorrana. Tinc entès que ha tornat a Londres. No m’ha trucat per avisar-me si ha tingut un bon viatge o no. Tal com és el seu costum, però, m’ha deixat múltiples missatges mig amagats que em troben un per un, a través dels amics que tenim en comú, notablement el vell company de ploma Iago Andreu. A força de descriure les aventures del Càndid a les contraportades de El Periòdic d’Andorra dels dimarts durant uns nou mesos, sospito que el Iago el troba a faltar com ningú: si fa o no fa, cada dia s’hi assembla més. Hi ha dies en què juraria que són la mateixa persona. Naturalment, és ridícul pensar-ho: físicament són força diferents, tot i que són gairebé de la mateixa alçada.

No em feu cas en això, però, ja que jo solc confondre les persones, i no tan sols em passa amb la gent que conec poc. Em tanco dins del món dels meus pensaments, i sense voler, sense malícia de la que fos conscient, no m’adono d’aquells que tinc just al costat. Diu en Josep, l’informàtic de El Periòdic, que em saluda pel carrer i mai no el contesto – i tinc tota la bona voluntat de saludar-lo. Segur que hi ha més gent amb qui em passa el mateix. Amb el Càndid, però, era encara més greu. Diverses vegades estàvem treballant al Plaza amb el Iago, transcrivint les contraportades dels divendres, i quan algú ens venia a saludar, el periodista s’excusava per l’absència del Càndid que, segons ell, tot just havia marxat – i de cop, m’adonava que no havia sigut conscient de la seva presència. Probablement, ni el saludava ni m’acomiadava la meitat de les vegades.

Tot i així, amb mi mai no havia perdut l’equanimitat de l’esperit i el bon humor. Em tractava d’espia – Déu sabrà per què, - i deia que sóc coetània de Thomas Hardy, però em tenia en certa consideració, parlava molt de mi, i fi ns i tot, segons el Iago, em tenia enveja. És poc probable que sigui cert. Tenia idees... estranyes. ¿Com ha pogut deixar l’Andorra on somniava amb tenir la reina d’Anglaterra de coprincesa, en lloc del copríncep francès, i el bisbe de Tarragona en lloc del bisbe d’Urgell (per posar-vos només un exemple)? ¿Què li ha fet marxar del país on reclamava la igualtat del síndic i el subsíndic al Consell, i els cònsols major i menor al nivell comunal? ¿Què l’ha propulsat a deixar de construir les barricades el dia 1 de maig? ¿Què se’n farà, a Londres? No crec que hi treballi – és home de fortuna independent – però, tot i tenint més diners dels que necessita, ¿com hi podrà viure, sense nosaltres? ¿Qui el voldrà descriure – i fer-lo viure – a les pàgines de la premsa londinenca? Al cap de poc, ¿no s’hi perdrà, entre la gent diversa?

Jo vull que torni. No puc pas dir que ens haguéssim conegut tan bé com es coneix la gent propera, però vull saber-ne més. Que parli de les coses que ningú més no sap veure, i si no són certes, que en parli igualment.

Tot i que Càndid Arouet es va fer molt famós a Andorra, entenc que pot haver-hi lectors que s’acaben d’assabentar del seu pas triomfant per Les Valls. En aquest cas, han de visitar la web de El Periòdic d’Andorra, secció Contraportades, apartat La mirada càndida. Allà s’explica tot.

(Publicat al BONDIA el 29 de juny del 2011)

De congressos i línies programàtiques

Acaba de passar el Congrés del PS, i cap al moment de la publicació d’aquest article també haurà passat el Congrés fundacional del DA, del qual encara no sé res de concret. M’ho impedeix la distància temporal entre aquell qui escriu els articles i els seus lectors: per a vosaltres, dimarts a la nit és “ahir”; per a mi, ara mateix, és “demà”, i confesso que, de cara a demà, m’agradaria que DA es consolidés com a partit polític, en lloc de seguir sent un plataforma que uneix una multitud de punts de vista relativament dispars. Voldria poder associar Demòcrates per Andorra amb una ideologia definida i recognoscible, encara que això signifiqui que es tractaria d’un col·lectiu menys multitudinari que la inicial “onada taronja”.

Avui en dia, de cara a les eleccions comunals de finals de l’any, tenim la sensació d’estar davant de dos interlocutors poc definits (encara no sabem a quines parròquies es presentaran les llistes dels Verds d’Andorra, però en tot cas es tracta d’un partit minoritari amb poques possibilitats de guanyar, i per tant em concentraré en la dicotomia DA-PS). DA té molts punts d’avantatge. La vella herència dels liberals, el fet de ser considerats “de dretes”, ho és, perquè per caprici de la història, la paraula “dreta”, al món actual, sona bé. Fes-te “de dretes” i et sentiràs més pròsper. Fes-te “d’esquerres” i et retrauran tot el que tens. El segon avantatge, molt més important que el primer, és la “marca” que s’ha creat durant les eleccions, la sensació d’un sòlid equip en lloc d’una piràmide jeràrquica inamovible, d’un respecte a la diversitat i la ferma convicció que cap home no és més que un altre home. Esperem que aquest esperit d’equip i de democràcia hi continuï regnant. Els altres avantatges són el fet d’haver guanyat al nivell nacional, el do de gents de la majoria de les figures clau de la formació, les expectatives de canvi i de bon ambient que s’han creat. Tot i així, espero veure – si no en aquest mateix Congrés fundacional, molt aviat – unes línies programàtiques clares, una opció ideològica a la qual la gent es pugui unir si la comparteix.

Les meves expectatives quant a PS, en aquest aspecte, eren força semblants. És cert que un debat ideològic de refundació del PS proposat per la cònsol major d’Andorra la Vella Rosa Ferrer hauria pogut arribar a la dissolució total del partit existent, i tal com va comentar l’ara president del partit Victor Naudi, influir en el resultat de les eleccions comunals que s’apropen. Tanmateix considero que s’ha perdut l’oportunitat de crear una cosa nova, un nou començament, una nova il·lusió, un corrent ideològic més coherent i conseqüent que el PS existent. Tot demostra que als integrants del partit els faria falta una nova empenta per poder lluitar pels seus ideals, i una clara definició, o redifinició, dels ideals comuns. Només 103 dels 417 afiliats van ser presents al congrés: la nova executiva necessitarà un gran esforç per atreure gent nova i noves idees al vell partit. Per a que un partit funcioni, és necessari – i ho dic tant de cara al PS com de cara a DA – que hi hagi claredat, estructura i llibertat d’expressió.

La fragmentació de la societat andorrana és proverbial i no necessitaríem trenta partits petits. Però dins de les nostres possibilitats, tenir els partits ben estructurats, ideològicament definits, i sobretot, democràtics i altament respectuosos amb l’esperit d’igualtat entre els seus afiliats, seria positiu per a tots. Necessitem unir les nostres forces; però per fer-ho, necessitem saber qui som, amb qui estem, i què ens fa estar junts. Per començar a canviar el nostre petit món, hem de saber com el volem canviar exactament; per això, tenir clar les línies programàtiques i ideològiques de tots els partits és especialment important.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny del 2011)