Qui no pugui entendre la soledat i la mort d’un drogoaddicte i alcohòlic, que visqui molts anys i que es mori d’avorriment. Però no es tracta d’això, de veres que no es tracta d’això. Cada mort acaba amb el món, cada mort és una apocalipsi. El final d’una vida que ha fet que la música, tal com la coneixem, es transformi i ens faci partícips de la seva transformació, és alhora un gran dol i un triomf. Ignorants, innocents i no involucrats en el món que rodejava a la cantant, plorem per ella, patim, sospirem per ella. Són plors fúnebres convertits en jazz. Glòria a Déu que hagi creat una Amy Winehouse: un miracle de poca durada, com una aranya o una flor.
L’estètica de la mort –de vegades una mort lenta, l’autodestrucció d’un autèntic i feble ésser humà– és important per a nosaltres des d’un temps immemorial. A les parets de tots els temples llegim, veiem, imatges de la mort, de la tortura, del desmembrament de sants i de pecadors, de déus i de mortals. Avui en dia, no queda un artista, un músic, un poeta de geni en l’obra del qual no ens trobem immersos en un insuportable sofriment, autoinfligit o provocat per circumstàncies externes. Les ànimes més franques, més properes a l’harmonia, més propenses a compartir-la, es disfressen de dol abans d’hora, i com el cavaller d’Olmedo de la llegenda castellana, es troben a si mateixos per sentir la seva pròpia ombra predir el final imminent.
Res no és nostre, i menys el temps. La natura ens ha confiat en propietat aquesta única cosa, tan esmunyedissa i inestable que qualsevol se’n pot apropiar. Diuen que no ha viscut com havia de viure... ¿qui de vosaltres ha viscut com ha de viure? Visquem com visquem, cada dia estem morint. En 27 anys de la seva vida ja acabada, Amy Winehouse ha viscut el jazz i ha viscut el soul. No ens toca jutjar si podria haver viscut millor: un gran talent sempre, o quasi sempre, ve de bracet amb –tal com ho definia George Simenon– un do per a la infelicitat.
Des de fa quatre dies, he tornat a escoltar Rehab i Back to black més de dotze vegades. També he escoltat les altres cançons, i ara està sonant Love is a losing game. Coberta de tatuatges, punxada pels pírcings, maquillada com mai no em maquillaré, la meva ànima bessona, ara ja per sempre desconeguda, canta els jocs d’atzar, d’alcohol, de llàgrimes seques i amors perduts. Pobre miracle de braços llargs, de cames esquelètiques, de veu que m’envolta, pobre amor inoblidable. Bonica com un ocell. Com una aranya. Com una flor.
(Publicat al BONDIA el 27 de juliol del 2011)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Fa molts anys em va tocar traduir una frase en grec clàssic que deia: Aquells a qui els Déus estimen moren joves. Quan sento que algú jove ens deixa sempre em ve al cap.
Quanta raó tens...
No te n'és gens de desconeguda. És tu.
És la grandesa que tenen alguns genis, víctimes de la lucidesa. Esdevenen tu mateix en una inflexió de la seva veu, en el gest congelat d'una fotografia. Sovint he pensat que algunes d'elles i ells, Vian, Janis, Hendrix, Morrison, Ammy, haurien de ser considerats herois caiguts en el combat per una vida digna, plena d'umanitat.
Gràcies per explicar-nos la teva Ammy. Em permetràs, oi, que li digui,
Gràcies, àngel. Que dormis bé.
Sempre trobar les paraules adequades és una gran sort, una gran sort. Gràcies, Quico.
Publica un comentari a l'entrada