Sons, tristeses, camins

A Marc Vila Amigó

Corren temps difícils per escriure odes, i t’escric una carta. A través de les cartes, ens reconstruïm en la nostra essència, tal com som quan ens somnien els déus. Em llegeixes avui i és dimecres, però quan estava teclejant aquesta frase, al rellotge del meu portàtil era la una de la matinada del dimarts dia disset. Feia una hora que havíem deixat enrere el primer dia de la vostra nova era. Era el dia del nou començament del camí pedregós de la política activa: no hi ha vies polítiques més actives que les vies de l’autoritat.

Els últims dies, per a mi, s’havien desenvolupat al voltant de les notícies del Síndic, de les informacions de la caiguda perillosa, el casc trencat, la bicicleta corbada i el Síndic ingressat a la UCI primer, amb un pronòstic encara incert, i després en planta, amb punts a la cara, tres costelles trencades i aire al pulmó, en observació i amb calmants, i tot això no obstant, amb ganes de tornar al Consell el més aviat possible... Els dos el vam anar a veure, en instants diferents: el Síndic de la bicicleta és el Vicenç, a qui tots desitgem una prompta recuperació i molta força, i ànims. El Sr Síndic dels primers discursos sentits i sincers. Just en sortir de l’hospital, vaig anar al Govern a veure’t jurar com a Ministre. Mentre tu prometies guardar el secret de les deliberacions del Govern, et seguia – a través de la multitud – amb ulls alegres.

Marc, poca gent recorda que el meu sobrenom de Russa Optimista era, de fet, creació teva. Pocs saben que vas ser el primer qui em va publicar. Poc després va arribar Carles Naudi d’Areny-Plandolit, amb la proposta d’escriure al BONDIA on em llegeixes ara mateix, després Jaume Ramisa amb la idea de la creació del Fòrum.ad, i ja més endavant, les col·laboracions a El Periòdic d’Andorra, conjuntes amb el brillant Iago Andreu... Ara bé, el Diari d’Andorra va ser el meu primer lloc de publicació, i hi vaig ser amb la teva ajuda. Fa tres o quatre anys, anava a veure’t al despatx, llegies els meus primers textos – la majoria van ser publicats, més endavant, com a columnes, en un o l’altre lloc, - i et veia somniador, agosarat i noble, i m’imaginava que no hi havia ningú al món sencer que no t’estimés profundament. Potser fumaves massa – a part d’això, eres perfecte. Em feies un cafè i em parlaves de Vincent Cespedes i la felicitat, de Rawls, de iusnaturalisme, dels traïdors, dels dons, de la legislatura postconstituent, del mossèn Ballarín, de Sant Francesc que havia vingut a Andorra, i de la pel·lícula dels gira-sols: ¿ho recordes?..

La meva idea de la Justícia com a ministeri per administrar es limita a la informació que hom pot treure d’un any de carrera de Dret. En sé molt poc, i sé que no és fàcil. Havent tocat el tema de l’imperi de la Llei, confesso de passada que a l’oficina tinc mig prestatge ple de llibres que t’he robat – però sempre amb el teu consentiment i amb ànims de tornar-los: d’això se’n diu agafar-los en préstec. Encara em costa parlar-te com a un Molt Il·lustre. Fa un no-res, escrivíem poemes a quatre mans, dels oceans i dels tambors, de sons, tristeses i camins. Ara t’esperen decisions crucials, i et desitjo sort. Sort i salut, perspicàcia, sobrietat i molta calma. Idees: bones. Col·laboradors: hàbils. Enemics: ineptes. Amics: vertaders. Per tot allò que pugui valdre el suport d’una russa optimista – te’l dono amb aquestes paraules, i en dono fe. T’espera molta feina. Que siguis tu mateix, i que tinguis cap clar, mirada freda, esperit de confiança i cor sincer.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig del 2011)

El retrat de Paul Éluard

George Orwell deia que Salvador Dalí era un bon dibuixant i un ésser humà repugnant, i que la segona cosa no anul·lava i no modificava la primera. Es referia a la coqueteria de l’artista amb dictadors i dictadures, però quan la liquida realitat del geni empordanès, corrompuda per formigues i poblada d’elefants absurds, sempre a punt de dissoldre’s en un no-res o en un crit, va entrar per primera vegada als meus malsons, jo no ho sabia. Al·la Drozdova, dissenyadora de moda i amiga de la meva mare, era una addicta als móns del nou Prometeu de Portlligat. Amb ell, estudiava la vida com un alquímic estudia els verins. La dissecció del temps com a substància corrosiva, digna d’exploració immediata, l’obsessionava.

Jo tenia catorze anys, i tots vivíem en una ciutat quasi permanentment gelada, amb les albes liles més boniques que he vist mai, probablement degudes a la densa contaminació atmosfèrica del nostre barri industrial. Recordo aquelles albes, vistes diàriament a les vuit del matí dels hiverns des de la quarta planta de l’escola secundària anglesa: als hiverns, es feia de dia molt tard, i el cel uniformement fosc de sobte adquiria matisos d’aquell color violeta predominant, barrejat amb rosa i taronja.

L’escola pictòrica predominant de la nostra regió era el realisme socialista, l’objectiu principal del qual semblava ser el gaudi del treball físic fet per persones asexuades amb cossos de campions olímpics. La força moral dominava els defectes del cos. El suposat bé públic – el bé “del poble” – s’alçava sobre el bé privat, pràcticament inexistent. Les funcions corporals, incloent-hi la generació d’éssers humans, teòricament estaven dominades per la severa disciplina de l’esperit. La inexistència d’una persona privada, dissolta en una nació guanyadora, portava a la idea de la trivialitat del temps i de l’espai.

La bandera roja damunt de tots els edificis cridava a oblidar els perills de la vida, i enunciava la falsa conquesta del temps. També proclamava el triomf de la classe obrera, però nosaltres – i els nostres amics – érem qualsevol cosa menys proletaris. Jo, una nena puritana amb obsessió perfeccionista, em desesperava veient com unes senyores burgeses, elegants i altament convencionals podien admirar “El joc lúgubre” o “El gran masturbador”, o fins i tot l’estranyíssim retrat de Paul Éluard... Em deien que el retrat devia representar la continuïtat de l’amor del poeta per a la seva dona russa, Elena Diakonova, que tots coneixem com a Gala.

El retrat d’un poeta surrealista, que semblava un militar guardonat amb una mà esquelètica i ferit amb un plàtan, s’acompanyava de la història de la seva tumultuosa relació amb l’esposa que en el mateix moment de realització del retrat, estava deixant el marit retratat per l’artista que el retratava, per tornar a tenir relacions amb l’ex-marit un cop s’hagi casat amb l’artista... El mutilat braç dret del poeta era un peix rosat que es convertia en una cara que vomitava formigues. Darrera seu, al cel ben blau que en la part de baix del quadre es convertia en un color semblant al de les meves albes natives, hi havia un peix lleó que es burlava de l’espectador en companyia d’un cap obert sense gaire cervell a la descoberta.

Una mena de musa, de màscara de la tragicomèdia o d’un molt embriagat bust romà acaronava la galta esquerra del lletraferit surrealista, i un altre lleó, sota seu, es treia la llengua, i el mateix poeta era un bust, amb dues mans entrellaçades allà on els bustos tenen la base o l’hipotètica cintura, i sota seu, tot era mar o terra, amb dues petites figures amb un triangle foradat i ombres vives, que caminaven per mar o per terra, volent-se escapar del malson d’uns cabells fossilitzats i larves gegants entre les quals el pintor els condemnava a viure. Lluny, lluny enllà, hi havia una altra figura... o dos.

És un retrat aterrador. El torno a mirar. El temps ha passat, i fa molt que no veig la ciutat de les albes liles que, en un moment donat, va substituir les banderes vermelles per àligues bicèfals. El temps ha rigut de nosaltres, dels nostres amors, de les nostres creences, ha envaït els nostres somnis, ha penetrat els nostres teixits. Ulls buits, mans primes, orelles plenes de formigues, em desperto entre mar i terra. Ja no sóc ni jove ni gran, ni amant ni poeta, ja no sóc jo mateixa. En un atac de bogeria, celebro el gran plaer de ser Salvador Dalí.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig del 2005)

El somni d'una nit d'estiu

Començo el dia llegint les declaracions de l’encara director general de Grandvalira, José Blanco, que la recaptació que es fa durant tota la temporada estiuenca equival a la d’un cap de setmana d’hivern. Clar i concís. Vivim de la neu. Si totes les prediccions, tant optimistes com pessimistes, es compleixen, un cop més estem a punt de convertir-nos en un país fantasma que s’adorm al mes de maig i es desperta a l’octubre. De fet, ja ens hi hem convertit. Com una mena d’os confós que passa l’estiu somniant amb l’alegria d’hivern, una cigala mutant que canta durant els mesos de fred i es mor de gana quan arriba la calor, estiuejarem, hivernarem, en fi : farem el que podrem fins que tot es torni a gelar i ens vinguin a visitar els estrangers, ocells migrants de benestar i esperança.

És una negra nit i, com sempre, t’escric. Si visquéssim al bell mig d’un conte de fades, o si forméssim part d’una pel·lícula feta a la plana de Califòrnia seria el moment perfecte per canviar el destí del protagonista. Seria lògic imaginar-nos Antoni Martí que va a la muntanya i es troba la Dama Blanca rodejada de menairons i tamarros (mig desacreditats per un bloc batejat amb el seu nom, però igualment existents), que li regalen superpoders concentrats en forma de Narcissus poeticus o, si ho preferiu, astrància, la flor amb pètals punxeguts. ¿Com ens salvarem de la desesperança, al mig del nostre somni peculiar de la interminable nit d’estiu? ¿Quin esforç d’imaginació ens cal per fer-ho? Miro la llista de ministres i em pregunto quin seria el més idoni per vendre l’ànima a la Mestressa de la Muntanya a canvi d’un miracle. El cap de Govern hi guanya.

N’espero miracles... Suposo que, fins a un cert punt, tothom n’espera. Representa una rara avis, un exemple quasi desconegut de polític gairebé universalment estimat. Tanmateix, confesso haver esperat miracles de tots els caps de Govern successius des del primer moment del meu interès per Andorra. Començant per Òscar Ribas, qui encara ara, als seus setanta-quatre anys i retirat de la política, m’intriga, amb la seva filosofia vital barreja de Lao zi i Sèneca, caràcter coratjós, estudiós i distant i la necessitat intrínseca de veure més enllà de l’horitzó; Marc Forné, obert, proper, simpàtic, el Marc Forné del projecte d’una Andorra del metro aeri, casinos, clubs de golf i motos de neu; Albert Pintat, elegant i irònic, amb la seva educació suïssa, contactes internacionals i cortesia a l’antiga; i naturalment, Jaume Bartumeu, des del bon principi semblant a un personatge de Thomas Hardy, personalitat forta, segur del seu destí i de la seva desconfiança en el món i, naturalment, enemic de si mateix, home de claredat d’idees i perseverança envejable... En l’ocasió improbable de poder influenciar l’elecció dels ministres, jo no dubtaria a fer-lo ministre del nou Govern. Ja que no podem tenir Imma Tor i hem desplaçat Marc Vila cap a la cartera de l’Interior, definitivament faria Jaume Bartumeu ministre d’Exteriors, i així donaria Economia i Turisme a Gilbert Saboya...

I ara ve Antoni Martí, una font d’inspiració i admiració per a la majoria dels joves (fins als quaranta aproximadament) que conec, i un gran misteri per a mi. ¿Com voldrà veure l’Andorra del futur? ¿Com estructurarà els seus projectes? Veig una persona tan rodejada d’amics i admiradors com el nou cap de Govern, i m’és difícil decidir qui són les seves persones de més absoluta confiança. Tothom li dóna suport, els dretes i els esquerres, i naturalment el centre menys defi nit... ¿Quin camí escollirà? ¿quines prioritats tindrà? Un gran misteri... un gran misteri. N’espero miracles; tots n’esperem.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig del 2011)

El triomf de la joventut

Vaig anul·lar tots els compromisos de dijous, anunciant a la família que anava a veure el jurament dels nous consellers. «No m’ho puc perdre: Vicenç Mateu inicia la seva primera legislatura com a Síndic». «Mama, què és un síndic?», va preguntar la meva filla, intrigada. «El síndic és el president del Parlament d’Andorra», vaig explicar-li. «Molt bé!», i va aplaudir. De veritat, li va semblar molt bé, i a part d’això, és molt positiva i té sis anys. «Mama, aplaudiràs fort?», va seguir. «Sí, quan toqui aplaudir, aplaudiré fort». «I si aplaudeixes quan no toca?». «Doncs em faran fora». «Molt bé!» Així vaig prendre la ferma resolució d’aplaudir només quan tocava.

Per alguna idiosincràsia personal, em costa arribar puntual als esdeveniments públics, però per a la sessió del Consell General ja em tenien avisada: «Vés-hi d’hora, hi haurà molta gent». Així que a les 11:30 allà em tenien, en un banc de fusta, rodejada d’amics i familiars dels nous consellers. La majoria de les cares m’eren conegudes; les altres, les intuïa. «Felicitats», deien els uns als altres. «Ara, que ho facin bé», contestaven aquells als quals es felicitava, «que no és fàcil». «No és fàcil», els donaven la raó els primers, «que l’època és molt difícil». I afegien una frase per a mi enigmàtica: «Abans s’espardenyaven per a les eleccions; ara, els esclops, que siguin vigatans...» L’avantatge de viure en un món tan petit com és Andorra consisteix en tenir-nos a tots molt a prop. A les 11:40 a gent es començava a posar neguitosa: «Comencen ja?»

«Falten vint minuts», explicava Simó Duró a aquells qui eren al seu costat, «fins que no toquin la campana, s’espera. Llavors, quan toquin la campana, ja començaran les coses. Uns passen per aquí, i els altres, per allà. Jo m’estimaria més que tots passessin per aquí, com abans; sóc tradicionalista; conservador». A l’espera del començament de la sessió del Consell, em vaig assabentar que a la sala on hi ha síndics ara, abans, cap als anys cinquanta del segle passat, hi havia un col·legi francès, i un cop, «un presoner, pum, pum, pum, i va sortir per la sala del col·legi [...] Sí, una part era cort, i l’altra, era presó, i aquí sota, hi havia la cúria dels batlles». «Quins anys eren! Els anys de pau, de tranquil·litat...». «I tant, i tant».

Cap a les 12:00: «I ara, ¿què fan?». «Ara surten el conseller de més edat de Canillo i el més jove dels consellers. Comença el jurament, i després es fan els síndics». I va sonar la campana. «Puntuals, ¿eh?». «Clar, clar; és el conseller de més edat de Canillo qui l’ha de tocar». «Ara es col·loquen tots». «Sí, ara van entrant, avui per ordre alfabètic, i després es posaran per grups parlamentaris». Els periodistes ens tapaven la vista. «Ho veurem més bé a les notícies». «Sí, ells ho enfoquen bé, però des d’aquí, el sentiment és diferent; ser-hi és més interessant».

Martí Salvans, com a conseller de més edat de la parròquia de Canillo i, per tant, president, va obrir la sessió: «El Consell General, com a successor del primitiu Consell de la Terra, aviat complirà 600 anys...». Salvans parlava, i jo mirava les cares dels nous consellers, aquelles que podia veure, i potser ja em faig gran, però els veia a tots tan joves, tan plens d’il·lusió que semblaven universitaris celebrant la graduació. I aquesta sensació, la vaig tenir encara més forta quan es van posar els hàbits i els tricornis. Es van fer les votacions, i vam aplaudir molt fort i quan tocava –per al síndic, quan vam deixar d’aplaudir nosaltres, encara van continuar una estona els que eren a la sala dels passos perduts– i vaig pensar que aquest Consell d’entrada sembla ser un triomf de la joventut. El Consell s’ha rejovenit considerablement i tots els qui eren joves fa 18 anys –aquells sis consellers que havien estat consellers en la primera legislatura constitucional– ara són «els grans».

El públic al meu costat no parava de comentar. «Jo a les senyores, els posaria una ploma al tricorni», proposava un senyor gran. «Ja fas diferències!», li contestava la seva veïna, «els homes, una cosa, les dones, una altra». «És que hi ha diferències!» es defensava l’home, «i s’han de respectar...», però la seva interlocutora ja no l’escoltava i deia, admirant les noves conselleres: «Mira què xules!». Jo també les trobava guapíssimes. L’hàbit de conseller escau a tothom. Quant a Vicenç Mateu i Mònica Bonell, crec que tothom em donarà la raó que semblen haver nascut per fer de síndic i subsíndica, amb els bicornis inclosos. El contingut del discurs del síndic –conciliador, elegant, centrat en obrir els nous camins i no malmetre mai la dignitat de les persones, era immillorable.

L’època és difícil, els esperen decisions importants, però donen una imatge positiva: recordem que formen un Consell paritari i representatiu de la població i de totes les parròquies. Desitgem-los a tots molta sort i molts encerts en el nou camí. Seguint el discurs del Síndic, sigueu flexibles i capaços, savis i prudents, fidels a la societat i a la Constitució. Si així ho feu, bons andorrans sereu.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'abril del 2011)

Mes que mai

Estic asseguda a les roques d’una petita cala de la platja de Salou mirant el mar. Tinc una roca preferida –en forma de butaca, i quasi igual de còmoda– en la qual fa dos dies, quasi ininterromputs, que llegeixo i escric. El primer vespre de la nostra estada, plovia i em semblava que no hi havia a la faç de la terra un poble més trist que Salou a la primavera. Però tot just va sortir el sol, i les terrasses van obrir, i els passejos es van omplir d’andorrans i tots els altres que hi havien vingut a passar la Pasqua, el mar i el cel van recuperar el seu característic encís. Diguin el que diguin, el mar és el mar, i sempre vindrem a veure’l, per molta o poca crisi que pugui haver-hi.

El meu home, nascut, crescut, educat i casat a les Valls, sempre diu que Andorra és perfecta, l’únic que li falta és el mar. És cert, el mar ens falta; una destinació turística sense mar, avui en dia, sembla incompleta, com si el mar fos una part obligatòria de qualsevol viatge. Quan som a l’hivern, les nostres muntanyes ens salven. Però arriba el bon temps i ¿què veiem?... Ofereix-li un viatge de natura sense mar a un canadenc, un australià o un rus, si voleu, i se sent gairebé estafat: veure el mar –o com a mínim, molta aigua (el llac d’Engolasters no ompta)– s’ha inserit a l’imaginari d’un viatger modern, i hi roman.

¿Com ho farem, per assegurar les pernoctacions fora de la temporada d’hivern, ara que hi ha crisi?... Naturalment, la manera correcta de pensar seria del tipus tots hi guanyem. Parafrasejant la típica frase, diríem: No pensis en el que el món pot fer per Andorra, pensa en el que Andorra pot fer pel món. Crec que de cara al turisme rus s’hauria d’intentar dissenyar viatges combinats –de mar i muntanya, descans i aventura– en els quals famílies i grups d’amics podrien combinar una estada a la platja amb tres, quatre o cinc dies a les muntanyes d’Andorra, fent escalada i excursions de difi cultat variada, passejant a cavall, en bicicleta de muntanya o en quads, jugant a golf, a esquaix, a tennis, fent partits d’hoquei al Palau de Gel, però sobretot –sobretot!– descobrint les muntanyes d’Andorra a peu, acompanyats d’un guia que parli rus. Crec que aquest tipus de turisme, per a russos, podria esdevenir popular, tot i que no hi pensem. No oblidem la necessària condició d’haver-hi contactes establerts amb les grans agències de viatge russes (les quals, veient l’èxit del turisme rus a l’hivern, sembla que ja s’han establert), i explicacions clares de tots els serveis de turisme d’aventura de muntanya que pot oferir el nostre país.

Ara, com mai, necessitem una coordinació efectiva i profitosa entre els set comuns i el Govern, entre les empreses privades del sector turístic i l’administració pública, i entre els responsables del sector turístic de Catalunya, França i Andorra. És cert que molts dels serveis que podem oferir nosaltres ja són disponibles al territori de Catalunya i França, sense necessitat de desplaçar-se. És cert que la falta d’aeroport i de mar ens deixa en una posició inicial de desavantatge. Però Andorra –com a mínim per als russos– és, permeteu-me l’expressió, una marca coneguda, i la possibilitat de visitar dos països en lloc d’un pot resultar atractiva. Conèixer les mateixes muntanyes, en les quals van esquiar a l’hivern, durant els mesos d’estiu, fer-hi esport, conèixer les seves plantes i animals, amb el plaer afegit de poder pujar els pics, fer excursions als llacs, aprendre sobre la vall del Madriu, la vall d’Incles, la vall del Riu, la vall de Sorteny des del punt de vista històric, geològic, així com des del simple punt de vista d’un amant de la natura, crec que podria interessar a molts.

L’important és no quedar-nos amb les coses superficials i evidents: oferir un gran ventall de possibilitats, i oferir-les ara a través de les agències, sense esperar que els turistes arribin a Andorra i ho descobreixin tot ells mateixos. Em direu que ja és tard, planifi car per a aquest estiu; naturalment. Tot el que portarà els resultats d’aquest estiu ja està fet; s’han fet moltes coses per ajudar-nos a mantenir-nos ferms davant de la crisi; però treballem per a l’estiu del 2012, ara que encara hi som a temps. Més que mai, pensem en el que podríem oferir al món: viatges d’esport d’aventura, viatges educatius, viatges per conèixer la cuina pirinenca, viatges per gaudir de la natura. Som un país preciós –obrim-nos una mica més, obrim-nos al món. Al cap i a la fi , tenim de tot: només hi falta mar.

(Publicat al BONDIA el 27 d'abril del 2011)

Arbre, mon cor t’estima

Hi ha línies, frases, paraules, capaces de canviar la nostra sort en els moments més difícils. Per això, quan érem petits, ens ensenyaven les pregàries. No tenia res a veure amb la política de l’Església, amb totes les seves riqueses, ni amb tots els seus màrtirs: a Rússia, aleshores soviètica, els mossens tenien un paper mig clandestí i marginal (ara ja no és així, però fa gairebé quinze anys que no hi estic). Era una manera de centrar-nos quan no n’hi havia altra. Per fer-ho, també ens servien els poemes.

He mencionat les pregàries, i us en tradueixo una, del rus; no en conec l’equivalent en català. Deu formar part de la missa, igual que a l’Església ortodoxa. Feia així: “Rei dels Cels, Apaivagador, l’Esperit de la Veritat, Tu que ets a tot arreu i ho omples tot, Tresor ple de béns, Donador de la vida, vine i viu en nosaltres, i neteja’ns de tota maldat, i salva’ns en la nostra essència.” Quan era més jove, la repetia molt sovint; ara, sovint me n’oblido. Però si hi pensem, ¿oi que deu haver-n’hi un, d’esperit de la pau, que ens podria omplir?... En la pràctica, no hi ha manera que ens ompli, ¿però fins a quin punt això no demostra res més que el fet que som una colla de tossuts bel·ligerants? I si no acceptem la idea d’un Esperit de la Pau amb majúscules, ¿pot existir, encara que sigui en lletres molt petites?

Sóc una d’aquestes persones que no troba mai el temps de meditar, ni ha arribat a escollir cap altra alternativa de reunió espiritual de la qual pugui participar més o menys regularment; però, amb un optimisme innat, tendeixo a creure que deu haver-hi forces al –com li’n diuen– multivers que no em deixaran desaparèixer. No puc admetre ser una equivocació total de la naturalesa. Tendeixo a creure que hi ha una part de mi que es preservarà eternament, com un ocell petit però immortal. No moriré del tot.

Hi crec per a tothom: no solament per a mi. Deu haver-hi gent extraordinàriament bona; aquests suposo que sobreviuran en la totalitat, i no caldrà canviar-los res de res perquè mai no es morin, ni l’expressió dels seus ulls, ni les inclinacions de l’ànima: no cal tocar allò que val la pena. N’hi haurà també d’altres: la seva perfecció és gairebé invisible. Les seves ànsies són lletges, els seus desitjos, foscos, fins i tot els amors que els transformen són cruels. Gairebé tot, en ells, es morirà: només hi haurà una part eterna; així, seran semblants a la mosca de William Blake ‒ ¿el recordeu, aquell poema?‒. “Si la raó és vida, i força, i alè...”: “If thought is life, and strength, and breath / And the want of thought is death, / Then am I a little fly, / If I live or if I die.”

Un dels poemes catalans que he estimat gairebé des de sempre parla d’un pi de Formentor. No en conec cap altre, de Miquel Costa i Llobera. Aquest, en canvi, m’ha acompanyat a través dels anys, com una pregària. Sempre he viscut enamorada del pi sublim mai vist així com es descriu, sempre he volgut seguir el camí imaginari que li ha traçat el cor del poeta: “Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura, / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura, / O vida, o noble sort!” La perfecció existeix. “Arbre, mon cor t’enveja.” Si penso en mi mateixa, mai he tingut una ànima forta. No sóc guerrera, la immensa mar m’atemoreix, però crec en l’eterna primavera d’un arbre llunyà, i sí, mon cor l’estima. Hi crec, i sóc alegre. Hi crec, i tinc més força. I tanta força té la meva alegria, que, ni que em mori, sobreviuré, hi seré, viuré, amb un brunzir d’un dia d’estiu.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril del 2011)

La il·lusió del lluny i de l'a prop

En primer lloc, us demano disculpes per la meva absència de la setmana passada. Sempre passo les eleccions com si fos una grip. No hi faig res ni hi participo –però em contagien sense voler, i reconec haver passat les últimes dues setmanes amb una febre relativament taronja amb elements de vermell i taques de verd‒. Com tots vosaltres, tinc amics a totes les formacions polítiques, i tinc una simpatia especial per més d’un parell de nous consellers. Amb els anys que passen sense sortir d’Andorra, agafes tantes simpaties, fas tantes amistats, que potser, si votés, sovint no em sabria decidir pels uns o pels altres i votaria en blanc, com el mossèn Ramon de Canillo. Esperem que, a l’hora de formar el Govern, s’aposti pel millor de cada casa. O, si voleu, deixem-nos de cases. Simplement, que s’aposti pels millors.

Tenir vint consellers del mateix color ja tira, com ha remarcat El Periòdic d’Andorra, cap al fenomen del monopartidisme, però siguem conseqüents: sempre he defensat la idea que l’important són les persones, i no les ideologies. I, si m’oblido de les suposades ideologies, si penso que es tracta de persones, i no de representants de partits, el nou Consell m’agrada. Dinàmic, força jove; algunes cares noves, les altres, conegudes i respectades. Paritari: 14 homes, 14 dones, i sense buscar-ho, ha sortit naturalment. Tenen una responsabilitat tremenda: amb una majoria absoluta, absolutíssima, com aquesta, aprovaran els pressupostos que calguin, poden canviar lleis, poden canviar la Constitució i, si no m’equivoco podrien proclamar la República. ¿O potser m’equivoco i no ho poden fer? Sincerament, espero que, com a mínim de moment, no la proclamin. Però tot –o quasi tot– no, tot és possible.

Ara bé, tot està per fer. Seguim en crisi, tenim els mateixos problemes amb Europa, hi ha negocis que tanquen, la desocupació creix, i puc continuar amb la llista de les nostres penes, però ara no toca... No tenim una vareta màgica per arreglar-ho tot de cop. Però el país ha cregut en aquests 28 homes i dones –hi ha cregut d’una manera definitiva i inequívoca i, si creiem en nosaltres mateixos, farem l’impossible. Ho farem bé‒. El nou Consell consistirà en 20 Demòcrates per Andorra –bona feina i un resultat impressionant‒, 2 representants de la Unió Laurediana, una candidatura parroquial sòlida de sempre, i no desestimem el resultat del Partit Socialdemòcrata: en aquesta legislatura, no tenen la mateixa representació que anteriorment, però aquests sis consellers són la veu d’un 35% de la població votant; tot i el vot de càstig d’aquells que n’esperaven miracles, tot i les rancúnies personals, sempre presents a la nostra meravellosa petita societat, a la circumscripció nacional els han votat 5.397 persones. Mirem les coses en perspectiva: són una força important.

¿Com serà, el nou Govern? Des de fa molt se senten veus que no descarten un soit-disant “Govern d’unitat nacional”; sempre l’he vist com una possibilitat més aviat bona, tot i que pot provocar una disparitat de criteris a l’hora de definir prioritats. En tot cas, sembla indiscutible que aquesta vegada el Consell i el Govern treballaran unts, i això inspira confiança. Sigui quin sigui el presumpte culpable del mal ambient parlamentari de la legislatura anterior, ja estàvem cansats de tanta crispació.

Enhorabona, amics. Enhorabona als guanyadors –perquè són els elegits del poble‒, i enhorabona a tots els qui hi heu participat i no heu pogut arribar allà on volíeu: la causa dels vencedors pot plaure als déus, però la causa dels vençuts pot inspirar els homes savis, i fer-los més forts. Enhorabona a tots els qui han treballat pel poble i no se senten recompensats: el vostre esforç i la vostra il·lusió ja en són una grata recompensa. Enhorabona –perquè creiem en una nova Andorra, “creient i lliure onze segles”, segons el seu himne, i sempre lliure, sempre plena d’esperança‒. De tot cor us desitjo una bona i productiva legislatura, i a treballar de valent. Visca Andorra. Virtus unita fortior.

(Publicat al BONDIA el 6 d'abril del 2011)