L’Andorra de Pere Canturri és un dels llibres que qualificaria, sens dubte, d’imprescindibles. Per descriure’l, se m’acut una paraula clau: passió. Mestre i historiador, conferenciant, conseller i ministre, director de museus i raonador del ciutadà, Pere Canturri, al llarg dels anys, no ha deixat de publicar llibres i articles l’objectiu dels quals no ha estat altre que conservar la memòria del país que mor i reviu, del país que badalla i es reinventa: del país que tantes vegades pensem que pateix d’una pèrdua desesperada del sentit de continuïtat històrica.
Hi havia una vegada una vall on les vores del riu Valira estaven cobertes de meravelloses roselles. Els humans s’hi van instal·lar fa uns quatre mil anys, a l’aixopluc de la balma de la Margineda. Hi creixien beços, pollancres i grans nogueres. Quan arribava la tardor, les alzines guardaven el verd fosc. Durant l’edat mitjana, s’hi van aixecar meravellosos monuments d’arquitectura romànica. Hi brollaven fonts ferruginoses, s’hi criava bestiar, hi exercien els seus oficis els fargaires i els teixidors. Les muntanyes d’Andorra guardaven el misteri de les argolles o anelles que hi havien clavat els reis vencedors, i deia la llegenda que el cim de Fontargent havia tingut l’honor de ser el lloc on havia estacat la seva arca el bíblic Noè. Uns dies d’agost de 1883, un guia hi va portar l’incomparable mossèn Cinto Verdaguer, a través del port de Creussans. No tot era fàcil a les valls d’ensomni. Els aiguats destruïen les edificacions, les sequeres castigaven els camps, les esllavissades enterraven pobles sencers, els llacs apareixien allà on anteriorment vivia gent. Els ponts havien de ser prou alts perquè un arbre dret hi pogués passar per sota a l’època de les riuades. Els fills de les Valls havien d’emigrar per poder sobreviure. No hi havia forma d’arribar a la Massana des d’Escaldes si no era amb ajuda d’animals de càrrega.
Aquesta Andorra va ser el bressol del llinatge de Pere Canturri. La seva família va viure l’arribada dels intrèpids viatgers i fotògrafs francesos, anglesos i catalans, de frares de Montserrat i de refugiats dels països veïns, la construcció del rec del Solà, l’edificació de magnífics hotels amb terrasses i galeries, les revoltes del poble contra els seus representants amb l’objectiu de tenir més drets. Després, va arribar la modernització, les carreteres, l’esquí i el turisme. Durant el segle XX, Andorra va donar la benvinguda als escriptors Josep Pla, Esteve Albert, Manuel Anglada, Agustí Bartra, a l’arquitecte Cèsar Martinell, al pintor Joaquim Mir. El síndic Julià Reig conjuntament amb el propietari de la marca Ricard hi van constituir un club taurí. El país es transformava, els seus traginers i pastors es tornaven comerciants i hotelers. Venien francesos a passar l’estiu als càmpings, a menjar cloïsses i paelles i a fer-se fotos vestits de sevillans. Venien autocars amb turistes vienesos i anglesos. La vall s’omplia de llegendes, de nouvinguts, de sorolls. Hi ha noms sense els quals Andorra canviaria de color, d’olor i de sentit.
Hi ha noms que marquen, que predeterminen la nostra percepció del país on vivim. El nom de Pere Canturri n’és un.
(Publicat al BONDIA el 24 de juny de 2015).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor
1 comentari:
En Pere Canturri ha marcat la percepció d'aquest país on vius, com tu dius, Alexandra i hi estic ben bé d'acord i si em permets hi afegiré una altra cosa: també ha marcat la via de moltes personetes que ens vam fer grans al redós de la seva cultura, de la seva humanitat, de la seva generositat i de la seva saviesa. Gràcies, Pere.
Publica un comentari a l'entrada