L'escarxofa de tendre cor

Avui, a la vora de Sant Jordi, quan celebrem la Pasqua molt a prop de terres benicarlandes, famoses pel seu cultiu de les escarxofes, no tenim res de millor a fer que cantar les glòries a una escarxofa. És una planta de procedència africana, que pot assolir un parell de metres d'alçada, i té un nom exòtic que procedeix de la paraula àrab al-kharshûf. Quan era petita, no sabia què era una carxofa. Sortia al llibre d'un pedagog i periodista Gianni Rodari Les aventures d'en Cebollí. El llibre explicava la història d'un cebollí, sabater i fill d'una ceba, i la seva vida enmig d'un munt de verdures i fruites, marcadament distribuïdes per classes socials. M'ha quedat gravat a la memòria que empresonaven al Cebollí per haver trepitjat, sense voler, el peu al príncep Llimona. També recordo una cançó que cantava el senyor Tomàquet, immensament orgullós de sí mateix. Per molt que es diferenciés el món vegetal de la meva infància del que poblava els jardins italians, no hi havia, en aquell llibre infantil, gaires verdures que jo no conegués: la carxofa, però, hi sortia personificada com a doctor Carxofa, un burgés com Déu mana. Per això, jo concloïa que es devia tractar d'una hortalissa particularment burgesa, no apta per al consum de la bona gent comunista i soviètica. El fet que el meu pare i la majoria dels seus amics eren metges, a l'igual que el doctor Carxofa del conte, no influenciava el meu punt de vista en absolut.

Els nostres metges, si s'haguessin de representar amb verdures, haurien sigut cols, o alls, o les mateixes cebes: no les carxofes, sensibles a les glaçades, baixes en calories i massa exòtiques, per molt que fossin de la mateixa família que el card comestible.

Cada vegada que hem agafat la carretera vella de Peñíscola a Benicarló, ens hem trobat rodejats d'escarxoferes. N'hi ha camps sencers, hi tenen una denominació d'origen, em sembla que fins i tot fan una festa dedicada a l'escarxofa, al mes de gener, i tenen un monument a la carxofa al seu centre urbà. A Andorra, també hi ha festes de l'escarxofa, però no hi juga el paper d'un aliment saludable: hi és present com el símbol de la noble ordre dels cavallers de l'escarxofa, de la qual en formen part tota una sèrie de personatges il·lustres, uns quants d'ells lauredians, tots homes. Em sembla que fins i tot tenen himne propi, i es reuneixen el 14 de febrer, el dia de Sant Valentí. En l'esperit de la setmana que vivim, afegiré que l'escarxofa de tendre cor és una hortalissa ideal per personificar un cavaller. És un vegetal armat, tal i com va notar i escriure l'incomparable Pablo Neruda. L'escarxofa es vesteix de guerrer, es fa un Sant Jordi preparat a salvar tot l'honor i totes les pàtries. Té les mateixes escames que un drac de la sang del qual va néixer una rosa. El seu cor tendre protegit per la petita cúpula de les fulles verdes ens recorda la rosa nascuda de la sang, la princesa verge, el conte fantàstic.

Per molt impermeable que es desitgés mantenir, però, l'arribem a menjar de diverses maneres. A Andorra, les carxofes es mengen bullides i al vapor, al forn, amb unes rodanxes de tomàquet i a la planxa, amb un raig d'oli d'oliva i molta sal. També se'n fan cremes, amanides de cors d'escarxofa enllaunats i truites. Si mai aneu a ca la meva sogra, quedeu avisats que prepara una truita d'escarxofes que està boníssima.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)