Abarset de Canillo

El meu primer rencontre amb la paraula «abarset» es va produir quan vaig entrevistar l'Àngels Mach, la farmacèutica titular de Canillo i presidenta de la Societat Andorrana de Ciències. Les entrevistes formaven part d'un projecte que feia per a la UOC ara fa uns set anys; a banda de fer les gravacions, apuntava les meves impressions en un diari de camp. Totes i cadascuna de les persones entrevistades afegien matisos irrepetibles a la essència espiritual del món andorrà que explorava. Aquí us transcric una petita part de les reflexions inspirades per aquella memorable conversa i conclusions que vaig treure d'una sèrie d'entrevistes relacionades: «Les muntanyes d'Andorra vigilen gelosament els que s'instal·len en el seu entorn. Tots els que hem vingut de fora, sembla que tenim alguna història personal i familiar que ens ha fet la muntanya més propera: hem volgut apropar-nos a la muntanya perquè ens ha cridat. La parròquia de Canillo sembla escollir als seus veïns amb encara més cura que les altres: molts dels que l'estimen estan lligats amb la seva terra des de fa generacions. La frescor del seu aire, l'austeritat del seu paisatge natural i urbà, la manera cautelosa dels seus habitants, tots els seus trets singulars que fan que els que no s'hi veuen marxin disgustats, també asseguren una cosa: la gent que decideix quedar-s'hi s'arrela amb força». No sé si tenia raó. Jo mai no sé si tinc raó. Però tant les raons com les desraons arriben a tenir una certa importància després d'un parell d'anys de treball intens. L'altra conclusió més genèrica, que es referia a les farmàcies i els farmacèutics, era la següent: «El farmacèutic sol provocar en els habitants del poble una estranya seguretat i familiaritat: és, alhora, algú molt proper i senzill i la persona que ho sap tot. Li pots arribar a parlar de les coses que amagaries dels forasters, jutjaries de poca importància per confiar al metge, tindries reticència de mencionar al capellà. El farmacèutic fa costat a tots, té simpatia a tothom, no pot jutjar ni tenir preferències polítiques o socials: és una mica com el mossèn Ramon del qual diuen que sempre vota en blanc».

Vaig preguntar-li a l'Àngels el perquè del nom de la farmàcia, i així vaig saber que es tractava d'una planta extraordinàriament bella, abundant a les Valls d'Andorra i pertanyent a les formacions vegetals típiques de l'estatge subalpí (entre 1.600 i 2.300 m) i de la zona de transició entre el límit superior de la pineda de pi negre i els prats alpins. Aquest arbust glabre de branques tortuoses, de fulla persistent, de flors d'un vermell rosat viu, agrupades en raïms, en la poètica llengua anglesa té els noms de rosa alpina, rosa de la neu i rosa de fulles oxidades. Sovint es troba als sectors d'obaga, a les tarteres de pedres i al sotabosc: a l'hivern, són un excel·lent refugi de les glaçades severes, gràcies a l'espessa coberta de neu que s'hi forma. La seva alçada sol correspondre al nivell mínim de neu que es diposita, d'una forma constant i perllongada, als obacs, per la qual raó els especialistes el consideren un indicatiu molt precís de la nivositat. Els seus matollars creixen molt lentament. «Abarset» és el nom que li donaren les Valls d'Andorra, però en altres contrades, també es coneix com a abrasset, neret, gavet, gafet, ganxet, talabard, boixerica, boix de núria i boix gauet. L'Àngels també em va parlar del seu nom genèric que deriva de les paraules gregues «rosa» i «arbre», amb un epítet llatí afegit que significa «color oxidat».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 d'abril de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)