La llibertat i la destrucció

Pràcticament mai no miro pel·lícules russes i soviètiques. Sempre em sembla —tot i que conscientment entenc que és un error— que els períodes de dictadura no poden ser especialment fructífers en el sentit artístic. Tot i això, l’altre dia els camins inescrutables d’Internet em van portar a la que es considera l’obra mestra del director de cine Andrei Kontxalovski: una pel·lícula en blanc i negre sobre la vida dels pagesos russos soviètics dels anys seixanta del segle passat, amb un títol que consisteix en una desena de paraules, La història d’Àssia Kliàtxina, que va estimar però no va voler casar-se, una barreja curiosa de realitat i de fantasia. A banda del que formava part del guió inicial, un melodrama relativament insuportable, hi ha parts de la pel·lícula que es van filmar sobre la marxa, com si es tractés d’un documental. Hi surt un vell que havia passat vuit anys al gulag per un no-res, hi surt l’alcalde real i verídic del kolkhoz que parla de "l’organització científica de la producció", el treball dur i esclau dels pagesos al servei de l’Estat, els programes de la ràdio que escolten i els diaris que llegeixen i comenten, fins i tot un electricista de mitjana edat (o sigui, de la meva) amb les cares de Lenin i Stalin tatuades al pit. És una obra que avui es mira com un veritable document històric.

A la pel·lícula només hi ha tres actors professionals; per ser exactes dues actrius professionals i un director de cine que fa de conductor de camions. La resta dels participants són els habitants del poble on es va filmar, situat a la vora del riu Volga: Bezvòdnoie, de la regió de Nijni Novgorod. Diuen que quan el resultat final es va portar al poble els participants van rebre la pel·lícula amb indignació: havien esperat que la màgia de la càmera els retrataria com a més bonics, més ben vestits, menys pobres del que hi surten. La censura oficial de l’Estat socialista tampoc no va aprovar el treball del director, i la pel·lícula no va aparèixer als cinemes fins al final dels anys vuitanta. Avui, en canvi, es mira amb un sentiment nostàlgic: la dura vida de la postguerra era lliure de la contaminació que ara regna a tot arreu, del sentiment de perill, de la criminalitat omnipresent i de la desesperació generalitzada que ha acabat enverinant la província russa, dels contrastos insuportables entre els nous rics i els pobres de sempre. Encara hi havia les cases de bona fusta, de dos i tres pisos, construïdes a l’època del relatiu benestar del final del segle XIX. Els pobles que vaig conèixer jo ja tenien un paisatge urbà menys harmònic. Tanmateix, a la pel·lícula hi reconec els nobles cors dels habitants dels pobles russos de l’època dels anys de la meva infància, la seva fe infantil en un futur millor, la il·lusió malgrat les condicions de vida que semblarien inhumanes. Els caràcters independents i orgullosos de les dones, les passions gairebé animals dels humans de poques paraules, la paciència inacabable dels vells i la bondat immensa produïda per la mateixa pobresa compartida. No puc deixar de pensar que aquesta gent, tota la gent que tenia vint anys al començament dels seixanta i creia en un futur millor per a si mateixos i per als seus fills ara està abocada a passar gana en la vellesa, a veure com els nous oligarques —que amb l’excusa de la llibertat s’han fet rics amb la venda de gas, diamants i petroli— s’han fet amos i senyors de la terra: d’aquella terra que durant segles i segles era dels tsars, després va passar a ser de l’Estat, i ara, finalment, ha esdevingut objecte de constants vendes i revendes a mans dels especuladors. El segle XX va ser el pitjor segle de la història russa amb diferència, quan tots els horrors van sortir de la caixa de Pandora. Al segle XXI, en el procés d’obertura, se’n va treure l’únic que hi quedava: l’esperança.

(Publicat al BONDIA el 18 de desembre de 2013) 

Per què els russos no somriuen

Hi ha tants articles a la xarxa russa que es titulen Per què els russos no somriuen que he deixat per impossible la idea d’esmentar tots els materials que he utilitzat per escriure aquest article. Només faré referència al petit estudi teòric de I. A. Sternin El somriure a la comunicació russa, del qual he tret la majoria de les premisses. Però anem per parts.

“¿I si els parlem en rus –va preguntar un dels meus alumnes un dia– seran més simpàtics?” No m’ho vaig haver de pensar gaire: “No.” Bé, és cert: un dels trets més característics dels russos és la manca total de l’esforç de ser simpàtic. Somriures comprensius: pensaran que estic criticant els russos. No és cert: ara i aquí, el meu objectiu no és criticar els comportaments de grup, ni justificar-los. El meu objectiu és fer entendre –a qui ho vulgui entendre– les diferències crucials de dues cultures que conec bé.

Hi ha una cosa que repeteixo sempre que es tracta de les diferències culturals: quan parlo d’un rus, heu de suposar que es tracta d’un rus de bona fe. És previsible que una persona que treballa de cara al públic i ha de tractar amb molts russos es trobi, una o diverses vegades, amb russos borratxos, drogats, malcriats o malintencionats: alguns operadors i guies turístics han fet llibres d’anècdotes a aquest efecte, i gosaria dir que aquesta probabilitat existeix en la relació amb els clients de qualsevol nacionalitat. Ara bé, fins i tot quan es tracta d’una persona objectivament bona, equilibrada i benintencionada, hi ha certes coses en les quals no coincidim. I una d’aquestes coses és el famós somriure. Bé, encara més que el somriure, l’expressió.

Una de les possibles explicacions de la poca inclinació dels russos a somriure als desconeguts és, naturalment, el fet que la meva generació (i unes quantes d’anteriors) mai no vam veure pel·lícules americanes quan érem petits. Els nostres herois a la pantalla no somreien com els americans. Nosaltres tampoc ho fem. Potser els més joves, aquells qui en van veure més, de pel·lícules americanes, saben com ensenyar les dents, com posar els llavis d’aquesta forma. Els que tenim més de 35 anys no en sabem, i és un fet provat. L’altra explicació popular és la por, el fet que, tal com ho va definir un company meu periodista (rus), “la guerra sempre és a prop”. Però a més a més, hem de tenir en compte altres factors.

Per a un rus, un somriure sempre ha de tenir una raó. De fet, la llengua russa permet fer la pregunta, intraduïble al català, “¿de què somrius?” (o, si ho preferiu, “¿a què somrius?”), que funciona exactament de la mateixa manera que la pregunta “¿de què rius?” i que significa “explica’m la raó del teu bon humor perquè no la veig i em deixa perplex”.

No hi ha somriures de cortesia. Hi ha somriures que diuen “estic content de veure’t”, “estic enamorat de tu”, “acabo de guanyar la loteria” o “sóc la més guapa del món”, però els somriures de cortesia, aquests somriures que “en realitat no signifiquen res”, ens són aliens. Els malentenem. Jo no, ara que fa gairebé dues dècades que estic fora: però quan acabava d’arribar a Andorra, els malentenia també. Les maneres de malentendre un somriure de cortesia que té el rus són diverses. Aquí teniu algunes de les possibles lectures: “Vull ser amic teu i estic genuïnament preocupat pel teu benestar i confort” (o bé “estic content de veure’t”, “acabo de guanyar la loteria”, “sóc el més guapo del món” i “estic enamorat de tu” en qualsevol combinació), “m’estic medicant per combatre una depressió severa i la vida és bella”, “aquests russos tan seriosos és una font constant de diversió per a mi”, etc. La raó d’un somriure, per a un rus, ha de ser transparent, comprensible per a tothom. Si no és comprensible per a tothom, automàticament es percep com a irònic.

No hi ha cultura de respondre a un somriure amb un somriure. Intentar fer que un rus desconegut somrigui si no té una raó vàlida per fer-ho pot ser una experiència semblant a la d’intentar fer somriure un militar de guàrdia al costat de la tomba del soldat desconegut. Si somrius a un rus al carrer, el més probable és que et demani: “Disculpi, ¿ens coneixem?” (en rus). No somriem als desconeguts.

Un somriure, per a un rus, sempre ha de ser sincer. Si un rus et somriu, ho fa perquè vol, no perquè li han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat que una persona educada és una persona simpàtica. Ens han ensenyat que una persona educada és una persona seriosa, sincera i digna de confiança. Que és una persona bona. Honesta. Generosa. Tots aquests són valors que compartim amb Europa. Però hi ha tres valors que no compartim: aquells que diuen que a la vida s’ha de ser obert, simpàtic i alegre. Els russos pensen que aquestes coses no han de dependre de l’educació, sinó de la personalitat. Que a la vida és obligatori tenir coratge, no alegria. Que l’alegria, quan vingui, vindrà. Que si el cor se t’obre a algú, ja s’obrirà. Que l’amabilitat amb els estranys s’ha de limitar als intercanvis necessaris, i els amics ja t’estimaran encara que siguis un antipàtic. Ens han educat així. És cultural.

(Publicat al BONDIA l'11 de desembre de 2013) 

Quan Yu Ke pinta bambús

El pintor amb bambú més conegut, Zheng Banqiao, va viure al final del segle XVII i el començament del segle XVIII: 1693-1765. No sabem d'on és originària aquesta planta de brots comestibles que creix fins a 12 m i forma boscos, amb fulls d'efecte tònic, afrodisíac i estimulant. Un deis possibles candidats a ser la pàtria del bambú, la seva terra natal, és precisament la Xina.

En tot cas, la Xina és coneix com a el Regne del Bambú, ja que és el lloc on hi ha més bambús que a qualsevol altre país del món. Hi creixen més de 400 espècies de bambú, la tercera part de totes les espècies conegudes d'aquesta planta. L'àrea amb més concentració de bambú és el sud del riu Iang-Tsé. Fa 8000 anys, els xinesos ja utilitzaven fletxes fetes de bambú; també de bambú, fabricaven flautes de set forats.

Sabem que tenien set forats perquè a les excavacions del jaciment de Jiahu es van trobar flautes semblants, tot i que fetes d'un os d'un ocell. 8000 anys després de ser fabricades, encara es poden tocar. No són, en absolut, les flautes més velles del món: l'any 2009, a Tuebingen, Alemanya, es va trobar una flauta que té 35.000 anys, també feta d'un os d'ocell.

Ara bé, tots els mites que s'arrelen a la memòria dels segles, parlen de flautes fetes de bambú: llàstima que el bambú no duri tants mil·lennis com els ossos. I naturalment, no era l'únic ús que se'n feia.

Des de temps immemorial, es menjaven els brots de bambú, rics en vitamines, sucre greixos i proteïnes. Fa uns 2000 anys, els xinesos van començar a fabricar paper d'alta qualitat a base de bambú (paper xuan) i pintar i escriure sobre ell amb pinzells. Avui en dia, el paper de bambú i la pintura amb bambú encara són populars: també ho són els bastonets («els objecten de bambú per menjar ràpidament»), els mobles, els instruments de música, els vanos, els cistells, i les culleres fabricades de fusta de bambú.

Durant el temps de la dinastia Song (960 – 1269), el bambú ja era una part indispensable de la vida i la cultura dels xinesos. L'utilitzaven per fabricar lloses, balses, barrets, sabates i paper.

Us recomano un llibre. Es diu «Pedra i pinzell. Antologia de poesia xinesa clàssica», i és una compilació de 74 poemes traduïts pel professor i poeta Manel Ollé i publicats l'any 2012 per encàrrec de l'Editorial Alpha.

L'antologia abraça més de dos mil anys de poesia i entre d'altres, hi llegim el poema de Su Shi que escrivia amb el pseudònim Su Dongpo (1037-1101), un dels grandíssims escriptors xinesos i important pintor i cal·lígraf que va viure en aquella època, que comença així:

Quan Yu Ke pinta bambús,

veu els bambús, no veu la gent.

I no és tan sols que no vegi la gent:

tampoc no es veu a si mateix.

Ell mateix es torna bambú

que creix fresc i sense límits.

Segons ressalta Manel Ollé, l'herència de la poesia xinesa és especialment important per nosaltres per la força innovadora de la seva eterna inspiració: “més que xinesa, és poesia”. Grans poetes catalans, com per exemple Carles Riba, Marià Manent, Josep Carner i Joan Ferraté, van fer obra seva a partir de poemes xinesos.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 de desembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.