Sigmund Cristòfol

“Un llibre, - diu molta gent, - és com un fill”. No és ben bé com un fill. Ni plora ni creix, ni demana menjar ni t’estima. “Però - diuen - en canvi, fa la mateixa il·lusió.” Doncs no: ¿com voleu que faci la mateixa il·lusió? Fa il·lusió però no és la mateixa. Però sí que s’assembla, un llibre a un fill, en una cosa: un cop ha nascut, té vida pròpia. Tothom ho diu: no hi he arribat jo sola. Té un destí; el destí de ser llegit o no llegit, fullejat o oblidat; té el destí de dir coses que de vegades no sabies que hi havies posat. Mai no resulta exactament com tu havies imaginat que seria. I no el pots canviar; és autònom; t’ha dit adéu.

 Quan dones un títol al llibre, no és ben bé el mateix que donar-li el nom al nen. Però té el nom que li has donat, i de vegades t’ho retreu. Recordo com Sergi Mas lamentava haver-li posat, a “Les valls desitjades”, “Les valls desitjades”: d’entrada, tenia pensat un altre nom que aquí no revelo per si un dia el fa servir. Els “Cassigals”, en canvi, deia, era un nom idoni. I això que trobo que és un geni, en Sergi, és un geni: sempre he intentat engrescar-lo per il·lustrar alguna cosa meva, sense èxit. Potser encara hi som a temps: sempre he tingut la sort d’enredar il·lustradors fantàstics. Els dibuixos de Jordi Casamajor a “Les bicicletes no es mengen” (El Toll, 2012)  figuren entre els meus treballs gràfics preferits; la precisió de detall dels paisatges andorrans que evoca Cecília Santañes a “El gran secret de la vaca Bruna” (AINA, 2012) em fascina.

Tornem, però, a la meva experiència amb les noms. La vaca no se n’ha queixat: ja li havia posat Bruna la il·lustradora i creadora de la seva imatge. En canvi, el pobret recull d’articles ha patit del seu nom talment com un nen desafortunat que arriba al col·le i es presenta com a Sigmund Cristòfol, o alguna cosa de l’estil. M’han demanat si era un llibre de ciclisme. M’han demanat si era un llibre de cuina. Ja fa mig any que rebo fotografies de pastes Gallo en forma de bicicletes; la meva pròpia filla n’ha comprat i ens fa fer-ne sopes, per demostrar-me que les bicicletes sí que es mengen. Per a la presentació del llibre al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, el dissabte passat, Albert Villaró ha trobat evidència de que un artista francès de varietés, Michel Lotito, s’havia menjat divuit bicicletes en dos anys: en parla al seu article al “Diari d’Andorra”d’ahir.  Una amiga que feia temps que no veia em va preguntar, el dia de la Constitució: “¿Oi que has escrit una novel·la “Les bicicletes no mengen herba”?” “No, no he escrit cap novel·la...” Li ho vaig explicar al meu home comentant-li que era cert aquell detall, que no menjaven herba, les bicicletes. “No et creguis - em va dir -, en mengen: pensa en les BTT.”

(Publicat al BONDIA el17 d'abril del 2013)