dimecres, 14 de novembre del 2012

La salamandra, la salamandra

a la Ceci

De vegades, els animals protagonistes dels mites i dels contes són –o semblen– més vius i més reals que els animals que es poden trobar a les granges i als boscos. La salamandra, de taques grogues o taronges en un fons negre intens, és un animal de moviments lents, actiu durant la foscor, que es refugia sota les pedres en temps de calor i en temps de sequera. Un dia de pluja desenvolupa la mateixa activitat que un dia assolellat, i per això els ucraïnesos en diuen “llangardaix d’aigua”. S’alimenta d’insectes i de granotes i pot viure de vint a cinquanta anys.

No sabem com va néixer la creença que la salamandra naix i viu en el foc. N’hi ha que diuen que els homes prehistòrics se sorprenien del fet de tirar un tronc lleugerament mullat al foc i veure com el foc s’apagava i del tronc en sortia una salamandra viva. És una explicació possible, tot i que dubto de la ingenuïtat de la gent prehistòrica: més aviat suposaria que tenien una capacitat extraordinària de crear metàfores i “encantar el món”, fent que la seva cara oculta es mostrés a través de les ocurrències més mundanes.

N’hi ha d’altres que diuen que les sa- lamandres veritablement poden suportar temperatures molt altes perquè el seu cos és extraordinàriament fred. Potser és cert, però això tampoc explicaria diverses qua- litats fantàstiques que s’han atribuït a les salamandres –l’element del foc a l’alquímia– al llarg dels segles.

Per als cristians, la salamandra s’ha convertit en un símbol de la immortalitat de l’ànima. Per als supersticiosos, les sa- lamandres són les bruixes. Segons una de les creences curioses, s’ha d’anar amb molt de compte de no orinar al bosc al costat d’una salamandra, ja que això pot portar unes conseqüències terribles i irreparables. Antigament, les salamandres dels bestiaris es representaven com si fos una mena de gos amb potes curtes, rodejat de foc, i més endavant se n’han arribat a fer representacions que es podrien qualificar com a més realistes.

Molts nobles i moltes ciutats n’han fet el seu emblema. La idea de ser indestructible va bé a tothom. Així, la salamandra apareix a l’escut de Massoteres, de la província de Lleida, situat al nord de la comarca de la Segarra, i també d’unes quantes ciutats de França, entre les quals podem esmentar, per exemple, Le Havre i la ciutat medieval de Sarlat-la-Canéda. Grans poetes han dedicat els seus versos a les salamandres. Per Octavio Paz eren les “estrelles caigudes”, “ponts de sang freda” i “dards solars”. 

Hi ha fantasies que t’obren el cor. Existeixen dibuixos que donen vida als somnis que fan que la vida sigui més meravellosa. Potser en realitat no existim encara: només som un esbós d’allò que hem de ser. I tal vegada els nostres pensaments seran més reals que nosaltres mateixes. Potser un dia ens convertirem en salamandres, i viurem eternament, tal com s’ha de viure. Molt lentament, avançarem fins a l’eternitat. Ja ho saps, amiga, germana: “Quan travessis el foc, la flama no et cremarà.”

(Publicat al BONDIA el 14 de novembre del 2012)

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Si ens hem de convertir en éssers molt freds per sobreviure i perquè el foc no ens cremi, no sé si fem gaire bon negoci...

Mai no he tingut gaire desig de perdurar massa ni molt menys d'immortalitat... ja em va bé tenir la sang calenta encara que el foc em cremi. Procuraré escapar-me'n a temps i si no, "tampis" que diuen per aquí dalt.

Les llegendes m'agraden i estic d'acord amb tu quan dubtes de la ingenuïtat de la gent prehistòrica. Devien ser poetes i mags i creadors d'històries. Segur.

Una abraçada. Ja sé que em repeteixo, però m'alegro d'haver-te trobat!

Alexandra Grebennikova ha dit...

És molt noble, no voler la immortalitat. Avui he anat a escoltar un monjo budista zen (reverend superior de Shinju-an) que deia que qualsevol creença és igualment bona i igualment respectable, qualsevol experiència (religiosa, dins del que era el seu tema) és única i irrepetible. Suposo que ens diria que tant bo és tenir sang freda com tenir sang calenta, tant bo és desitjar perdurar com no preocupar-se'n. Al llibre d'or del Consell General d'Andorra ha escrit, avui: "Tant si va bé com si va malament sempre tenim motius per dir que és un bon dia!"

Jo també me n'alegro moltíssim, de que ens hàgim trobat.

Una abraçada molt gran.