La invasió

Tornem-hi – tot i que potser no hauria de parlar tant dels russos. Però tothom en parla; en Gabi Fernàndez en diu “la invasió russa”; tots els meus amics, en torns, em demanen o m’ofereixen una explicació de la presència de tants russos a les Valls aquest hivern. Hi ha teories i teories; interessants i improbables; unes teories que no tenen ni cap ni peus i d’altres que semblen contenir un gra de la veritat. Jo – com la majoria de la gent raonable - sóc partidària de la teoria que s’ha pogut fer bona propaganda d’Andorra i presentar-la com a un lloc interessant a múltiples operadors turístics de Rússia. En tot cas, la conseqüència és evident: aquest hivern, tot el país està atapeït de russos.

N’hi ha qui n’està content: al cap i a la fi, vivim del turisme. N’hi ha qui n’està fart: amb el fàcil que seria atendre a turistes de Paris (llàstima que no en tenim gaires), hi hem d’aguantar als bàrbars de l’est. Són bons clients – vull dir, gasten molts diners. També són clients difícils – i no tan sols en el sentit de ser representants d’una cultura diferent que no solen parlar idiomes estrangers. Sembla que som (ara sí que m’hi puc incloure còmodament, ja que sóc russa, tot i que no vinc de vacances, no tinc diners i parlo català) distants, agressius, esperem molt, oferim poc, i sempre intentem compensar totes les nostres faltes espirituals amb coses materials.

Tot i així, és difícil generalitzar els trets de naturalesa humana quan es tracta de nacions i nacionalitats. Quan parlem de que “els russos”, “els catalans”, “els portuguesos”, “els andorrans”, “els argentins” o els representants d’algun país es comporten d’una certa manera en determinades circumstàncies, sol haver-n’hi com a mínim dues explicacions possibles. La primera és que estem percebent a un grup de població concret (per exemple, treballadors de les pistes o de la construcció, universitaris, jubilats, esportistes o simplement nous rics) com a representants de tot un país; la segona és que les tradicions del país d’origen siguin distintes de les tradicions del país destinació. Sempre ens queda la tercera opció – “tots els estrangers són uns impresentables” – però la descartem com a massa òbvia.

En el cas dels russos, les dues (o si voleu, les tres) explicacions són certes. Primer de tot, s’ha de pensar que els agents turístics que ofereixen vacances a Andorra probablement no les estan venent com a un viatge educatiu, cultural o en algun sentit contemplatiu. Les ofereixen com a viatges per a persones dinàmiques, joves, amants d’esports de risc, marxa nocturna i compres compulsives. No sé si m’explico. Una persona que vol esquiar al matí, comprar esbojarradament a la tarda i emborratxar-se a la nit (perquè ¿quines altres opcions oferim?) pot ser que no sigui violinista del Bolshoi ni premi Nobel de literatura.

A part d’això – de l’obvi fet que podem estar davant d’un públic amb un esperit més adequat per comiats de solters i solteres (per molt que vinguin en família) que per a una visita a les esglésies romàniques – hem de tenir en compte que certes coses que ens divideixen poden ser la conseqüència de simples malentesos, dels anomenats “xocs culturals”. Agafem com a exemple típic el que menciona Albert Villaró a la seva columna setmanal del dimarts passat al “Diari d’Andorra” (“Els russos”): “Diuen que quan entren en un restaurant, s’asseuen allà on els sembla, sense esperar que el cambrer els acomodi.” No es que ho diguin: és cert. Però tinc una teoria del perquè de tot plegat.

Els andorrans (i catalans, italians, espanyols, francesos...) solem esperar que el cambrer ens acomodi quan entrem en un restaurant. En canvi, quan entrem en un bar o en una cafeteria, seiem a les taules lliures. Sent europeus, no ens costa percebre la diferència entre un bar i un restaurant. En canvi, penso – i crec que no m’equivoco – que als russos, a Andorra, els costa percebre la diferència entre els bars i els restaurants. Si no ho recordo malament, a Rússia, quan entres en un restaurant “de categoria”, hi ha una persona a l’entrada que t’acomoda immediatament, agafa el teu abric, t’acompanya a la taula. A dins sol haver-hi música en viu, flors a les taules, una decoració especial. En canvi, quan entres en un lloc una mica més senzill i no hi ha ningú a l’entrada, se suposa que es tracta d’una cafeteria i pots seure allà on vegis una taula lliure. No és cap signe de mala educació, és simplement un hàbit. Recordo que jo també ho feia durant els primers mesos a Andorra, per força de costum.

Som diferents: és cert, som diferents. Venim de lluny – molt lluny, en un viatge molt car – imaginant-nos un lloc d’ensomni. No hi sabem ni agafar l’autobús – i si l’agafem, no som conscients de que s’ha de demanar la parada. A Rússia, els autobusos es paren a totes les parades: no hi ha cap botonet per prémer. Solem començar un àpat prenent un té; si ens porten torrades, alls i tomàquets, som capaços de menjar-nos les torrades, els alls i els tomàquets per separat. Quan arribem a una casa particular, sempre ens traiem les sabates. No sabem donar dos petons. Solem acompanyar el dinar amb vodka; sovint no tenim ni targeta de crèdit, i portem tots els diners que tenim en efectiu. I normalment ens sap greu ser tan diferents; entenem que estem decebent als nadius, però no ho fem expressament. No els volem fer patir, però tampoc volem sentir-nos inferiors o ignorats. Som així. A Rússia i a l’estranger, som així. Portem diners per gastar – però també portem la il·lusió de conèixer un país de muntanya, un país d’Europa, un país de botigues, marxa i vacances, un país del qual – creieu-me – de tant en tant ens acabem enamorant.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de gener del 2011)