Dona, pobre, estrangera

Fa uns mesos, Teresa Colom parlava a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra sobre les desavantatges que pot portar el fet de ser dona, jove i bonica. En aquells moments no m’hi vaig identificar gaire. No represento cap bellesa – o, dit en altres paraules, sempre he sigut menys bonica que m’agradaria ser. Fins i tot quan era jove, no se’m veia jove. Recordo que quan tenia vint-i-tres anys, els meus alumnes em demanaven si en tenia trenta. Ara estic arribant “a la meitat del camí de la vida”, i a les cafeteries em diuen “senyora”.

Per últim, em sentia molt bé sent dona. Sabia que hi havia dones mal pagades, que en alguns sectors laborals teníem menys possibilitats de promoció, però també tenia present que les dones metges, advocades i arquitectes no cobraven menys que els seus col·legues homes, que al món de la música, de la moda i del cinema ser dona no representava cap inconvenient, i pensava que a les altres esferes de la vida social, al cap i a la fi, tot depenia de les persones. Si eres una persona forta, alegre, tranquil·la, arribaries allà on volies arribar.

De vegades, però, tendeixo a canviar d’opinió. Avui mateix, estàvem en el dinar col·loqui amb Raül Romeva i Francesc Pané, convocat pels Verds d’Andorra i obert al públic general, quan un amic periodista m’ha vingut a saludar un moment, i comentar tres coses: que sóc de dretes, que escric massa, i que els meus articles de fet els escriu ell. La última part me l’he pres com una floreta exòtica, perquè com a mínim deu significar que li agrada allò que escric: si no, no ho voldria vendre com a seu ni en broma (escriu molt bé). No queda gaire clar per què voldria fer-me l’estrany favor de signar amb el meu nom, i amb quina moneda li pagaria si se’n donés el cas, però suposo que la intenció, fos quina fos, era bona.

Tanmateix em va fer recordar com fa més d’un any, a l’estand de l’associació Casa Rússia a la Fira d’Andorra, una senyora andorrana summament amable em va preguntar qui em corregia el català dels articles signats per mi que sortien als diaris. Al principi, no vaig entendre la pregunta, i li vaig dir que els mitjans de comunicació disposaven d’un equip de correctors, però després el sentit es va fer evident: de fet, volia preguntar qui traduïa els meus articles cap al català – del castellà, o de qualsevol altre idioma en el qual els estrangers s’explicaven amb facilitat. Els estrangers, al seu univers, no parlaven català, o si més no, no l’escrivien.

Sempre serem estrangers. Sempre – fins a un cert punt – es dubtarà si el que dic, ho dic veritablement jo, si no sóc un pseudònim del meu marit o fins i tot d’un amic benintencionat. Això és com quan diuen que Margaret Thatcher representava els valors masculins, i no femenins, a la política. Des de quan, jo pregunto, des de quan els valors – més bons o més dolents, indistintament, - tenen atributs masculins i femenins? I si en tenen, com es distribueixen entre gèneres?..

L’altre tema és el de ser de dretes. No crec que se’m pugui acusar de cap extravagància característica de l’extrema dreta de cap país. No sóc, ni he sigut mai, nacionalista, seria estrany esperar que defensi els interessos del gran capital, i no recordo haver-me pronunciat mai en contra de cap política social. Però cal dir que l’extrema esquerra, tot i que en teoria, estèticament, em cau més simpàtica que l’extrema dreta, tampoc no m’acaba de convèncer. Tinc els meus dubtes sobre l’intervencionisme de les administracions públiques, m’espanta l’ateisme entès com a religió, com la creença en l’absència obligatòria de Déu, i valoro els drets individuals per sobre dels drets col·lectius. Com a la majoria de persones racionals, m’agradaria posicionar-me al centre, i no als extrems, però m’agrada la idea de conservar les coses que serveixen, m’agrada la idea de no destruir la tradició i les cultures. Tinc un caràcter més aviat conservador i prudent, i moltes vegades arribo a entendre les propostes de centredreta millor que les de l’esquerra comunista, anarquista o republicana. Quin problema hi ha? Doncs hi ha un problema ridícul: ser pobre i de dretes està mal vist. Amb lo bé que queda un ric d’esquerres, un pobre de dretes queda fatal.

Quan dic que sóc pobre, no vull insinuar que necessiti res. Sempre he treballat tant com he pogut, mentre tingui vida i salut, penso fer-ho. Però també és evident que no sóc cap gran propietària, ni podria viure de la renda si ho volgués fer, ni tinc de qui heretar cap fortuna. Sabent-ho, la gent s’enfada perquè no sóc tan radical com ho demanarien els interessos de la meva classe social, procedència ètnica i militància de gènere. La gent s’enfada perquè no actuo de la manera que demana la meva condició de dona, de pobre i d’estrangera. I reconec – sempre ho dic – que em sap molt greu no poder agradar a tothom. Només intento ser jo mateixa. Ser jo mateixa, i fer-ho tal com ho dicta, en primer lloc, la consciència, i en segon lloc, el cor. Ser jo mateixa, i prou.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de novembre del 2010)