"Són els bedolls flama viva al bosc negre dels avets..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

 

A la plaça, hi ha una foguera. A la vora, el jovent del poble beu vi calent: calent, i no pas bullit, que és una altra cosa. Els nens corren amunt i avall, prop del riu. A les mans, duen forcons coronats amb trossos d'escorça de beç, trossos llargs d'escorça seca que es crema. Els fan rodar, l'escorça cau al terra, i les guspires il·luminen la nit. Damunt les portes de les cases, s'han col·locat unes branques de beç que protegeixen dels mals esperits i fan fugir els dimonis.

Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.

Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.

El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.

El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.

Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de setembre del 2011)

"Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

La identitat que tenim s'ha format a través del paisatge. Les roques, els rius i les plantes que ens han vist néixer tenen tant a veure amb el que som com els pares que ens eduquen i la llengua que parlem. En formem part sense notar-ho. Sóc russa, procedent de la capital dels Urals, Ekaterinburg, i durant els primers anys de la meva estada, aleshores ja definitiva, a Andorra, em desesperava la diferència entre la naturalesa de casa meva i la d'aquí. En els arbustos, en els arbres, en tots els éssers vius hi havia petits matisos que els tornaven forans. Els gerds tenien un gust distint, els pins tenien una altra forma, i l'herba, la simple herba dels prats que hauria de ser la mateixa a tot arreu, em semblava massa verda, com si fos de mentida. Transcorreguda més d'una dècada, he canviat. Ara trobo entranyable la similitud de la flora i fauna de les dues regions muntanyenques.
La gerdonera és una de les plantes que els Pirineus i els Urals comparteixen –mentre per als habitants de Castella o València els gerds són fruits d'origen incert que es compren a supermercats. Me'n vaig adonar el passat estiu, quan vaig coincidir amb uns turistes madrilenys a una visita guiada a les bordes de Percanela. Al llarg del sender, tot era ple de gerdoneres. El guia parava per esperar el grup i mentrestant, menjava gerds; jo feia el mateix. Els de Madrid, pujant, ens observaven, i al final van preguntar, incrèduls: «¿Els...mengeu?». Per a nosaltres, però, l'estiu i part de la tardor són mesos de gerds. Gairebé totes les rutes per les que he passat recentment eren rutes de gerds i nabius: la Ruta del Ferro, una part del Camí del Gall, la part final – la d'Ordino – del Tomb de les Neres.
A casa meva, els gerds de bosc eren molt més petits que els d'aquí. També creixien en les clarianes, però aquí són de muntanya, i als Urals, es trobaven a les zones més baixes. El té amb confitura de gerd era un típic remei casolà per als refredats. La meva àvia en feia vi i l'avi se'l bevia abans que tingués temps per reposar i madurar; d'altres se'n fabricaven licors més forts. Amb les fulles de gerd es feien infusions. També les posàvem a les conserves: per exemple, els cogombres salats es preparaven amb alls, fonolls i fulles de groselles i gerds, de la varietat jardinera. Es considerava deliciosa la mel de gerd.
El nom de gerd, al folklore rus, significa un món de coses bones, la comoditat, la llibertat, el plaer. El gerd, per als russos, és el símbol de la pàtria, contraposat amb altres fruits – els del viburn – que simbolitzen l'amargor de les terres alienes. La vida que és «com els gerds» és una vida dolça. A l'univers poètic català, la goja de Fontargent, al sisè cant del Canigó de Cinto Verdaguer, li diu «gerdera» a la noia –o fada– que cull maduixetes: circumstància que fa pensar que el fruit més saborós del bosc antigament donava nom a collidores de tots els seus fruits. Els versos del Canigó són una delícia tant per als amants de la natura com per als de la literatura, tant per als golafres com per als enamorats: llegiu, llegiu com la fada canviava maduixetes per brins d'or dels quals els nuvis poden fer-se un «anell de cinta ampla/ que en dos se pot mitj-parti». Així, si mengeu gerds, recordareu el rencontre màgic de l'aurer i la fada on «cada gert era un carboncle,/ cada maduixa un rubí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de setembre del 2011)

Llibertat personal plena

“Contra la teva voluntat Ell et salvarà i et convertirà, perquè només en Ell es conté la veritat i la calma”, deia la princesa Maria, un dels personatges principals de Guerra i pau, posant una imatge de Crist al coll d’Andrei Bolkonski. Vaig recordar aquest episodi de la immortal novel·la de Tolstoi quan la conferenciant de la setmana passada, la benedictina Teresa Forcades, parlava del sentit d’un dels dogmes marians –els punts de referència que l’Església manté sobre la Mare de Déu–. Va remarcar que Déu sempre necessita la col·laboració humana per donar a llum la llum, per donar-li sentit al món. Contra la teva voluntat, no et convertirà: i això, si és cert, em sembla un tret d’una gran delicadesa d’una persona (la relació entre Déu i els humans que prediquen els cristians és inequívocament una relació personal) cap a les altres persones.

La conferència va ser tot un èxit. No entro més en detalls sobre el que s’hi va dir; ja en vaig fer un petit resum a la contraportada de El Periòdic d'Andorra del diumenge dia 11 de setembre ("Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades", a la secció “L’herbari forà”). D’entrada, em vaig trobar un xic desorientada, ja que basant-me en els diaris m’havia fet la idea que estaria dedicada a la teologia feminista i no a dogmes marians. Ara bé, el cert és que a l’hora de decidir-me a anar-hi l’important va ser la personalitat de la conferenciant, i no tant el tema de la seva dissertació. L’any 2009, quan es coïa el pànic en relació amb la grip A, vaig mirar el vídeo amb la participació de Teresa Forcades i vaig decidir fer-li cas anés com anés vestida i no vacunar la meva filla, que en aquell moment tenia 4 anys, ni vacunar-me jo tampoc. Teresa Forcades explicava que els riscos de la vacuna sobrepassaven els riscos de la malaltia. Ja en aquell moment em va sobtar el fet que a mi, que em considero una persona "oberta i tolerant", em costés molt prendre’m seriosament les paraules d’una metgessa vestida de monja, i pensava: “Si anés vestida amb una bata blanca, o com a mínim de paisà, no em costaria creure allò que diu.” Però allò que deia tenia tant sentit comú i es veia tan fonamentat que, monja o no monja,
em va convèncer. I, tal com preveia, no hi va haver epidèmia, ara ja ho sabem tots.

La desconfiança en el fet que una monja benedictina pugui ser metgessa i doctora en salut pública és molt característica. Una Església que ens ha acostumat a la idea que els monjos estudien teologia mentre les monges pinten ceràmica hauria de canviar els seus plantejaments. No es tracta de cap punt dogmàtic, només d’un costum força estès, d’una tradició absurda. No té cap sentit que es fomenti aquesta divisió de treball entre les persones que han agafat el compromís de vida comunitària. Que pintin ceràmica aquells qui hi tenen predisposició, i que estudiïn els que vulguin fer-ho. Tots –fins i tot els laics, que no sabem res d’ordre ni jerarquia eclesiàstics– ens sorprenem veient una monja llicenciada en teologia i ens quedem com més tranquils, més descansats quan arribem a saber que ja s’havia llicenciat en teologia abans de ser monja. Se’ns explica tot quan entenem que ja era metgessa i doctora en salut pública, de fa molt: com si tinguéssim, a la nostra ment, una línia invisible però molt clara entre el que és permès a les dones laiques i el que és permès a les dones religioses, mentre que, reconeguem-ho, quan es tracta d’homes ni tan sols se’ns acut la distinció de les possibles limitacions de l’activitat intel·lectual.

Fixeu-vos-hi, es tracta de limitacions a la vida intel·lectual que imposem a tota una sèrie de persones. Naturalment, és un plaer sentir la Teresa Forcades, que és una investigadora brillant i una conferenciant hàbil. Però el que encara estaria millor és que els ordes monàstics de vida contemplativa donessin facilitats a les dones amb talent que es troben en el seu si per poder participar en la vida pública. No es tracta de cap privilegi: només de facilitar el mateix accés als estudis i al treball intel·lectual als homes i a les dones. Avui en dia, entre els ordes religiosos femenins i masculins existeix una discriminació que s’hauria d’eradicar, com s’haurien d’eradicar totes discriminacions. No es pot esperar que Déu baixi del cel i canviï les situacions injustes: contra la nostra voluntat, no ho farà. ¿Per què? Perquè respecta la llibertat humana, una llibertat personal plena.

(Publicat al BONDIA el 14 de setembre del 2011)

Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades

Il·lustració: Jordi Casamajor

Al començament de setembre, la Mare de Déu de Meritxell ocupa tots els pensaments. La llegenda explica que la bella imatge venerada va ser trobada per uns pastors que anaven a missa el dia de Reis, sota un arbust de gavernera florida en ple hivern. Per molt que intentessin recol·locar-la cap a una de les esglésies ja existents, en desapareixia per tornar a aparèixer al peu de la gavernera florida. De fet, sorprèn la flexibilitat dels nostres avantpassats, i sobretot de l'església d'aquell temps: no van pensar, erròniament, que es tractés d'una broma del dimoni, ja que la imatge no volia quedar-se ni a Canillo, ni a Encamp –a cap de les dues esglésies ja existents i construïdes. Tot al contrari, units, van construir una capella al lloc exacte de l'aparició, adaptant els seus punts de vista i creences al miracle que va entrar a les seves vides.
El dia 6 de setembre, vam passar tot un vespre pensant en els dogmes marians. Van ser introduïts a través de les paraules del beatificat cardenal John Newman: els dogmes, a l'església cristiana, existeixen per mantenir la nostra raó oberta. El primer dogma: Maria és Mare de Déu. Segons Maria d'Àgreda, una teòloga del segle XVII – el segle quan emergeix la subjectivitat femenina – quan l'àngel parla amb Maria, Maria entra al seu cor i, amb parsimònia, pondera la decisió. Té tota la llibertat de dir que sí i de dir que no. Maria és Mare de Déu perquè accepta ser-ho. En totes les esferes de la vida, Déu necessita la col·laboració humana per tal que es faci la llum de la intel·ligibilitat del cosmos: per a que el món tingui sentit.
Segons la teologia cristiana, el sentit de la vida humana és donar a llum la llum. El segon dogma –Maria és verge – significa que, per fer-ho, no es necessita la parella. La dimensió comunitària és essencial per als cristians. La dimensió parella sempre se situa en un context més ample: un conjunt de fills i filles de Déu que potencialment abasta a tothom. Moltes filosofies han tingut la complementarietat masculina i femenina com a una part essencial per a que la persona es realitzi. Maria és verge, i això significa la possibilitat de viure la vida sense que la parella en sigui fonamental.
Maria és immaculada: per ser humà no cal pecar. El que és propi de la vida humana no té res a veure amb el pecat. «Pecar és humà», ens diuen, i la necessitat de perfecció innata que viu en cada ésser humà és «una passió inútil». Segons el tercer dogma, estem cridats a deixar enrere la realitat del pecat, la realitat del no-estimar, del patiment. La realitat de la persona és que està feta a imatge de Déu. No naixem de zero, tots naixem dins d'una persona que ja té pors: combatent les pors amb amor es pot preparar un món millor per als nostres fills.
El quart dogma, l'assumpció de Maria, significa que la unitat del cos i de l'ànima és indissoluble. Sense cos, no hi ha persona. Segons Sant Francesc, tot el que existeix, existeix perquè Déu ho estima. Tota la creació que, segons Sant Pau, està plorant, amb dolors de part, a ser portada a la seva plenitud, ressuscitarà de la manera que la pàtria terrestre de Joan Maragall pugui ser també la seva pàtria celestial. El físic i l'espiritual estan units.
Estem a l'època dels fruits de la gavernera. A la vigília de la Diada de Meritxell he gaudit escoltant la Teresa Forcades. He vist que és sincera en la seva fe.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 11 de setembre del 2011)

Oblómov

De nou emprenc l’estrany i dubtós repte de divertir-vos amb la novel·la del segle XIX. La majoria dels meus coneguts, visibles o com a mínim contactables durant d’estiu, recentment s’han dedicat a la lectura de la literatura russa. Hi ha algunes excepcions, com aquell qui s’ha aficionat, inesperadament i apassionadament, a Rodoreda, i ara forma part d’una minoria temporalment exempta de la lectura dels clàssics i divertits bàrbars del nord, però són excepcions comptades. Un dels meus amics fa pocs dies ha acabat la Niuada de gentilhomes de Turgenev; amb un altre hem coincidit, sense saber-ho, en la lectura d’Els Germans Karamàzov; l’altre està llegint Oblómov, d’Ivan Gontxarov. No me n’ha dit res, però he obert el mateix llibre per mimetisme, per la mera idea de ser partícip dels mateixos pensaments.

Els escriptors russos –gairebé tots els escriptors russos d’una certa fama internacional, de totes les tendències ideològiques (a excepció, en aquest cas, de Dostoievski)– són notoris per la seva descripció idíl·lica, poètica, de la seva terra. No sé si alguna altra literatura ha donat descripcions tan tendres d’una vida lenta, plena de trivialitats, buida d’esdeveniments, exquisidament quotidiana. No obstant la seva fina ironia, el capítol 9 de la novel·la, publicat molt abans de la resta (El somni d’Oblómov), és un himne als vells pobles russos, el seu aire i els seus gerds, les seves supersticions i les seves izbas, construccions de fusta.

Nascuda més d’un segle després de l’aparició de la novel·la Oblómov, mai no he conegut un poble rus com els que descriu Gontxarov. Tanmateix, per l’afinitat de paisatge, per la semblança dels turons i dels boscos, em fa venir a la memòria els pobles russos com els veia jo: més pobres, menys isolats, més espatllats, menys ingènuament feliços. No, un viatger entusiasmat no trobarà, en tota l’extensió de la Federació Russa, cap poble semblant a aquestes descripcions del segle XIX... Fins i tot la mateixa novel·la ja els dóna aquell flaire de paradís perdut, l’aroma inconfusible de l’herba, que era més verda quan érem petits, de les flors silvestres ja desaparegudes, dels dolços casolans d’antany.

Quan jo estudiava a l’escola, la crítica deia que Oblómov (sinònim de mandrós, tant en la mateixa novel·la com en llengua russa avui en dia) representava l’essència del caràcter nacional. Si fem cas de la crítica, qualsevol cosa pot resultar un caràcter típic d’un país tan extens, però és cert que m’hi reconec. Últimament penso que qualsevol novel·la decent és, o inclou, una caricatura que l’autor fa de si mateix. Si no se’n riu, no se’n surt. Quan es pren massa seriosament, quan intenta fer-se l’interessant, quan es justifica davant de si mateix i davant del lector, no arriba mai a guanyar la simpatia del públic. Els novellistes que s’admiren a si mateixos sense el més mínim sentit de la ironia haurien de limitar-se a inventar una sèrie d’esdeveniments entretinguts i evitar copiar els personatges de la seva pròpia naturalesa. La novel·la d’Ivan Gontxarov, en aquest sentit, és impecable. L’autor, que es va prendre el còmode termini d’onze anys per escriure aquest llibre –una de les seves tres novel·les–, es va emmirallar, amb un gran èxit, en un personatge lent, acomodat, resistent a tot tipus de canvis, indiferent a tot menys al confort. Ens hi reconeixem tots els que des de fa anys tenim un pla de canvis radicals a les nostres vides i mai no el portem a terme. L’autor descriu l’eterna immobilitat (tan nostra, tan asiàtica!) d’un home que somnia a canviar la seva vida i és incapaç d’aixecar-se del sofà per escriure una carta. La seva ironia esdevé encara més punyent quan entens que, de fet, parla de si mateix, del seu sofà i de la seva bata, dels seus somnis no realitzats i de la seva mandra, dels seus projectes mai no portats a terme, de tota una vida no viscuda. “Tot ho sé, tot ho entenc,” diu Oblómov, “però no tinc força i no tinc voluntat”.

Naturalment, totes les caricatures exageren els trets que ressalten. La predilecció que tenia Ivan Gontxarov per la pau i tranquil·litat era gairebé proverbial, però s’ha fet especialment famós després de la publicació de les seves notes del viatge arreu del món emprès a bord de la fragata Pallada. Tant les novel·les que va publicar com els seus articles crítics formen part dels tresors de la literatura russa. No podem identifi car l’escriptor amb el seu personatge immòbil. Però precisament com a part de l’ànima del seu creador, i, per extensió, de les ànimes dels lectors, Oblómov ens resulta simpàtic, ens resulta entranyable la seva aversió a l’ordre, projectes impossibles, amors trobats i perduts. És un llibre divertit i recomanable.

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost del 2011)

Endimoniats

Sense raó aparent, sense cap necessitat imperiosa que m’hi hagi portat, he passat gran part dels últims dies llegint Dostoievski. Podria motivar el meu sobtat interès per la seva obra el fet que aquest any es compleixen 190 anys del seu naixement, i també els 130 anys de la seva mort: dates relativament rodones que alguns deuen celebrar. Des de fa anys m’he fet una idea dels seus llibres com a llibres poblats d’éssers fantàstics, impossibles, pràcticament models teòrics d’éssers humans. Són éssers humans obsessionats amb una sola idea, una idea qualsevol: l’excitació amorosa, la salvació de la humanitat, la sed de poder, la desesperada cerca de la divinitat. A més de ser models teòrics, tenen una propensió gens envejable a ser profundament infeliços.

En aquest sentit (i en molts altres), Dostoievski és shakespearià: el rei Lear, o Hamlet, o l’ambiciosa senyora Macbeth no són, stricto sensu, persones. Són idees que han aconseguit apoderar-se d’uns cossos humans més o menys receptius fins a tal punt que ja no queda gairebé res de l’anterior ànima humana: només queda la idea que la mou. Tant a les tragèdies de Shakespeare com a les novel·les de Dostoievski, tots els personatges més o menys rellevants són posseïts per uns éssers espirituals més poderosos que ells mateixos, una mena de daimons (com el daimon de Sòcrates, que mai hem sabut amb claredat què era). Ens queda el dubte si, de fet, està en el nostre poder escollir el daimon que s’apodera de les nostres ànimes, barrar-li el pas, lluitar-hi, o si, senzillament, estem condemnats a acceptar-lo. Queda poc clar si les nostres ànimes, ja de per si, estan fabricades com a còmodes cases de daimons, que tan sols esperen el moment per rebre i acomodar la Gelosia o la Inspiració, el Sacrifici o l’Avarícia, la Fe o la Venjança, o si ens és donada una mena de llibertat. Moltes vegades les Passions o daimons ocupen la mateixa ànima, i lluiten al seu interior per posseir-la enterament –a les novel·les de Dostoievski l’ànima interessada, la persona llar de passions contradictòries, sol suïcidar-se.

Les ànimes dels personatges de Dostoievski estan seduïdes pel seu destí. La passió que se n’apodera arriba com un atac epilèptic (i em pregunto si hi ha hagut, a la història de la humanitat, un altre autor que hagi pogut poetitzar tan clarament la seva pròpia malaltia, totes les malalties del sistema nerviós, en realitat tan prosaiques com un mal de queixals; em pregunto si hi hagut algú que hagi pogut poetitzar el dolor fins a un punt semblant). A l’univers de Dostoievski, pots simular una passió (això, com a qualsevol altre univers); ara bé, si s’ha apoderat de tu de veritat, no hi pots fer res. Els éssers humans són esclaus de les passions, dels seus atacs desprevinguts, i s’arrosseguen a través del seu començament, apogeu i desenllaç amb una excitació semblant, o equivalent, a l’eròtica. Si hem de donar una descripció genèrica dels personatges de Dostoievski, sense precisar la passió que els omple i els buida, hauríem de dir que solen ser uns éssers irresponsables i susceptibles. Irresponsables perquè ignoren pràcticament tot el que hi ha al seu voltant a part de la gran o ridícula idea que els mou (tot i que, naturalment, poden morir per la humanitat o per algú en particular si això, d’entrada, coincideix amb la seva passió). Susceptibles perquè qualsevol cosa, gran o petita, que fereixi el seu orgull és capaç de portar-los a les altures insospitades de la histèria.

Dostoievski sap explicar els detalls més irrellevants a la seva pròpia història amb tanta emoció que el lector el creu i llegeix pàgines de meres opinions filosòfiques, en certs casos qüestionables, amb una ferma convicció que seran molt rellevants. Segur que ho són, des d’algun punt de vista, però de vegades tenen molt poc a veure amb el contingut fàctic de la novel·la. La falta de lògica, d’ordre, del més elemental i bàsic sentit comú al cap i a la vida d’alguns dels personatges és desesperant –però potser precisament per aquesta falta de lògica, perquè els trobem indefensos davant de si mateixos, els arribem a estimar, endimoniats, irresponsables, susceptibles, més que a les persones igual d’inventades però amb un caràcter menys contradictori–. La passió-simplement la passió, tant de l’autor com dels seus personatges, de vegades esquemàtics–, la passió que es respira a les pàgines de l’accident feliç de la vida de Nietzsche i predecessor de l’existencialisme i l’expressionisme, contagia el lector...

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost del 2011)

L'amant imaginari

Les exposicions del Museu del Tabac sempre són una invitació a reflexionar sobre la vida i l'art, una petita finestra sobre diversos racons del món que val la pena continuar explorant i coneixent.

Avui tenim la sort de veure de més a prop 32 obres (part de la col·lecció del Museu d'Art de l'Estat de Veracruz) de l'home que coneixem principalment a través dels ulls d'una dona, la seva tercera dona, per ser exactes. Diego Rivera, a pesar de ser considerat un dels grandíssims pintors del seu país, sobretot per la seva pintura mural, ens és més conegut com a marit –i més significativament, el gran amor – de Frida Kahlo, aquella que no era, segons ella mateixa, surrealista, sinó que pintava la seva realitat.

La curta pel·lícula dedicada a ella és una part important de l'exposició –els vídeos que acompanyen una gran part de les exposicions del Museu del Tabac solen ser essencials per poder entendre el contingut de la part restant de les mostres, i ajuden a omplir els blancs que, inevitablement, quedarien degut a les limitacions de l'espai.

L'exposició es titula Diego Rivera: passió mexicana. És curiós com algunes nacions es presten més a servir d'adjectius de la paraula «passió», fins i tot si produeixen escenes més aviat costumistes i tranquil·les, quan n'hi ha d'altres que s'hi resisteixen feroçment (imagineu-vos com deu ser la «passió holandesa»; i no hi ha Rembrandt qui en tregui l'entrellat). És així; però a part de la sort d'haver nascut en el si d'una terra que es percep, a priori, com a la terra de les passions, per sempre més associem Diego Rivera a una passió –la passió amorosa– i naturalment, mexicana, ja que mexicans eren els dos. El cèlebre adagi que resa que darrera d'un gran home sempre hi ha una dona es deu a un simple i indiscutible fet: totes les dones –i aquí ens sentim obligades a dir «quasi totes les dones» per honorar les imaginables excepcions que reforcen la norma– somnien amb tenir un gran home davant seu, un ésser extraordinari, de fantàstica personalitat, o bé un gran accident de les seves vides. Aquestes, paraula per paraula, són les dues definicions més famoses que va donar Frida a Diego: «el segon gran accident de la meva vida»; «un ésser extraordinari i de fantàstica personalitat».

Fem un petit recorregut per l'exposició abans de tornar a la idea de l'amor etern, consumat i impossible. Ens trobem davant d'una petita però molt significativa col·lecció de retrats, paisatges, natures mortes, nus, temes costumistes, dibuixos i esbossos que ens mostra Diego Rivera com «un etern aprenent» –manllevant les paraules de Juana Gutiérrez, extretes del catàleg del Museu de l'Art de l'Estat–, aprenent de la vida i de l'art, que feia servir com a base de les noves creacions «tot allò que era davant dels seus ulls, especialment l'art mateix».

Hi veiem el pas de l'artista per diverses etapes: «acadèmica, impressionista, cubista i figurativa, essencialment», segons ens fa veure Julio César Martínez a l'assaig introductori «La seva obra». Prestem atenció especial al Nu amb gira-sols, una composició plena de llum en la qual els gira-sols, rodons, enormes, tendres, es giren cap al cos de la dona nua, com si l'estiguessin seguint a ella en lloc del sol. Reflexionem davant de les obres costumistes de petit format, on la rodonesa gairebé esquemàtica de totes les figures essencials, la seva immobilitat escultòrica en posats sovint incòmodes revela la perfecció del món sencer (Nen amb pollet, Nen camperol). Observem els retrats (Retrat d'actriu, Retrat de Carlos Pellicer i, sobretot, Retrat de Lupe Marín) que tenen unes mans característiques, mans patidores que semblen trencades, mans estranyes d'ossos expressius que es complementen, sobretot en algunes de les dones – torneu a mirar Lupe Marín– amb ulls bojos, cruels o absents.

Els coneixedors de l'obra mural de Diego Rivera trobaran en l'exposició present una forma d'endinsar-se en els seus principis i entendre les obres de gran format a base de les d'un format més petit. Per a nosaltres, però, no és menys important el seu paper que ja hem esmentat abans, el seu paper com a musa per a una pintora i de pintor d'una musa. Quan es tracta de parelles d'artistes, gairebé mai se sap qui era el pintor i qui era la musa; potser els dos a la vegada.

La capacitat d'inspirar amor és una de les coses més intrigants del món dels vius. És clar que no es deu gairebé mai a les característiques purament físiques. Uns la tenim i els altres no la tenen, ¿o potser sí que la té tothom però rudimentàriament desenvolupada, i hom s'ha d'entrenar per cultivar-la? ¿Serà un do espontani com el de xiular artísticament o moure les orelles, o una tècnica complexa com fer gerros de fang amb un torn de terrissaire? ¿O potser no hi ha gent capaç d'inspirar amor, sinó tan sols aquells qui són capaços d'enamorar-se, físicament, espiritualment, metafísicament? Sigui com sigui, un dia menys pensat dos éssers meravellosos es troben i s'enamoren. Ell, dues vegades més gran que ella (cosa que en el context que ens ocupa significa que ella té 20 anys i ell en té 40). Ella, pràcticament invàlida a causa dels accidents i malalties passades, una ànima turmentada i visionària closa dins d'un cos trencat. Ell, segons la futura sogra, és massa vell i massa gras, i a més a més, ateu i comunista.

Els amics que creuen entendre les raons que ella té per contreure-hi matrimoni. Es basen en la còmoda situació financera de Diego, que ajudarà a pagar les elevades despeses mèdiques de Frida, la seva fama com a pintor que ajudarà a la carrera artística de la dona. Tot, veritats i tot, bestieses. Es poden ser considerades com a veritats perquè efectivament, li pagarà les despeses mèdiques i donarà impuls al coneixement més extens de la seva obra. Són, indiscutiblement, bestieses perquè dos genis mai no s'ajunten per liquidar factures i fer-se publicitat. S'ajunten per clavar-se, per sempre, cadascun, la imatge de l'altre, al mig de la front i al centre del pit: allà on, segons tota la iconografia disponible, es troba el cor que s'enamora. S'ajuden perquè els esperen els fills que potser –vegem el nostre cas– no podran ni néixer, una unió més forta que la vida, una felicitat més enllà de la feblesa.

Encara que pugui haver-hi entusiastes de l'art per als quals la part política i aventurera de la vida de Diego Rivera és més important que la seva imatge com a amant imaginari, real i etern de Frida Kahlo, segurament estaran d'acord que existeixen múltiples, i bones, raons per visitar l'exposició de Diego Rivera, un home enamorat del món i de les dones, de gira-sols i de les pedres. Aprofitem l'avinentesa per recordar-vos que aquesta nit, a partir de les 21 hores i en el marc de les Nits d'Estiu als Museus, el Museu de Tabac ofereix una visita gratuïta a l'exposició temporal Diego Rivera. Passió mexicana i concert de música mexicana a càrrec de l'Ensemble Ad Libitum.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 d'agost del 2011)