dimarts, 13 de setembre del 2011

Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades

Il·lustració: Jordi Casamajor

Al començament de setembre, la Mare de Déu de Meritxell ocupa tots els pensaments. La llegenda explica que la bella imatge venerada va ser trobada per uns pastors que anaven a missa el dia de Reis, sota un arbust de gavernera florida en ple hivern. Per molt que intentessin recol·locar-la cap a una de les esglésies ja existents, en desapareixia per tornar a aparèixer al peu de la gavernera florida. De fet, sorprèn la flexibilitat dels nostres avantpassats, i sobretot de l'església d'aquell temps: no van pensar, erròniament, que es tractés d'una broma del dimoni, ja que la imatge no volia quedar-se ni a Canillo, ni a Encamp –a cap de les dues esglésies ja existents i construïdes. Tot al contrari, units, van construir una capella al lloc exacte de l'aparició, adaptant els seus punts de vista i creences al miracle que va entrar a les seves vides.
El dia 6 de setembre, vam passar tot un vespre pensant en els dogmes marians. Van ser introduïts a través de les paraules del beatificat cardenal John Newman: els dogmes, a l'església cristiana, existeixen per mantenir la nostra raó oberta. El primer dogma: Maria és Mare de Déu. Segons Maria d'Àgreda, una teòloga del segle XVII – el segle quan emergeix la subjectivitat femenina – quan l'àngel parla amb Maria, Maria entra al seu cor i, amb parsimònia, pondera la decisió. Té tota la llibertat de dir que sí i de dir que no. Maria és Mare de Déu perquè accepta ser-ho. En totes les esferes de la vida, Déu necessita la col·laboració humana per tal que es faci la llum de la intel·ligibilitat del cosmos: per a que el món tingui sentit.
Segons la teologia cristiana, el sentit de la vida humana és donar a llum la llum. El segon dogma –Maria és verge – significa que, per fer-ho, no es necessita la parella. La dimensió comunitària és essencial per als cristians. La dimensió parella sempre se situa en un context més ample: un conjunt de fills i filles de Déu que potencialment abasta a tothom. Moltes filosofies han tingut la complementarietat masculina i femenina com a una part essencial per a que la persona es realitzi. Maria és verge, i això significa la possibilitat de viure la vida sense que la parella en sigui fonamental.
Maria és immaculada: per ser humà no cal pecar. El que és propi de la vida humana no té res a veure amb el pecat. «Pecar és humà», ens diuen, i la necessitat de perfecció innata que viu en cada ésser humà és «una passió inútil». Segons el tercer dogma, estem cridats a deixar enrere la realitat del pecat, la realitat del no-estimar, del patiment. La realitat de la persona és que està feta a imatge de Déu. No naixem de zero, tots naixem dins d'una persona que ja té pors: combatent les pors amb amor es pot preparar un món millor per als nostres fills.
El quart dogma, l'assumpció de Maria, significa que la unitat del cos i de l'ànima és indissoluble. Sense cos, no hi ha persona. Segons Sant Francesc, tot el que existeix, existeix perquè Déu ho estima. Tota la creació que, segons Sant Pau, està plorant, amb dolors de part, a ser portada a la seva plenitud, ressuscitarà de la manera que la pàtria terrestre de Joan Maragall pugui ser també la seva pàtria celestial. El físic i l'espiritual estan units.
Estem a l'època dels fruits de la gavernera. A la vigília de la Diada de Meritxell he gaudit escoltant la Teresa Forcades. He vist que és sincera en la seva fe.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 11 de setembre del 2011)