Oblómov

De nou emprenc l’estrany i dubtós repte de divertir-vos amb la novel·la del segle XIX. La majoria dels meus coneguts, visibles o com a mínim contactables durant d’estiu, recentment s’han dedicat a la lectura de la literatura russa. Hi ha algunes excepcions, com aquell qui s’ha aficionat, inesperadament i apassionadament, a Rodoreda, i ara forma part d’una minoria temporalment exempta de la lectura dels clàssics i divertits bàrbars del nord, però són excepcions comptades. Un dels meus amics fa pocs dies ha acabat la Niuada de gentilhomes de Turgenev; amb un altre hem coincidit, sense saber-ho, en la lectura d’Els Germans Karamàzov; l’altre està llegint Oblómov, d’Ivan Gontxarov. No me n’ha dit res, però he obert el mateix llibre per mimetisme, per la mera idea de ser partícip dels mateixos pensaments.

Els escriptors russos –gairebé tots els escriptors russos d’una certa fama internacional, de totes les tendències ideològiques (a excepció, en aquest cas, de Dostoievski)– són notoris per la seva descripció idíl·lica, poètica, de la seva terra. No sé si alguna altra literatura ha donat descripcions tan tendres d’una vida lenta, plena de trivialitats, buida d’esdeveniments, exquisidament quotidiana. No obstant la seva fina ironia, el capítol 9 de la novel·la, publicat molt abans de la resta (El somni d’Oblómov), és un himne als vells pobles russos, el seu aire i els seus gerds, les seves supersticions i les seves izbas, construccions de fusta.

Nascuda més d’un segle després de l’aparició de la novel·la Oblómov, mai no he conegut un poble rus com els que descriu Gontxarov. Tanmateix, per l’afinitat de paisatge, per la semblança dels turons i dels boscos, em fa venir a la memòria els pobles russos com els veia jo: més pobres, menys isolats, més espatllats, menys ingènuament feliços. No, un viatger entusiasmat no trobarà, en tota l’extensió de la Federació Russa, cap poble semblant a aquestes descripcions del segle XIX... Fins i tot la mateixa novel·la ja els dóna aquell flaire de paradís perdut, l’aroma inconfusible de l’herba, que era més verda quan érem petits, de les flors silvestres ja desaparegudes, dels dolços casolans d’antany.

Quan jo estudiava a l’escola, la crítica deia que Oblómov (sinònim de mandrós, tant en la mateixa novel·la com en llengua russa avui en dia) representava l’essència del caràcter nacional. Si fem cas de la crítica, qualsevol cosa pot resultar un caràcter típic d’un país tan extens, però és cert que m’hi reconec. Últimament penso que qualsevol novel·la decent és, o inclou, una caricatura que l’autor fa de si mateix. Si no se’n riu, no se’n surt. Quan es pren massa seriosament, quan intenta fer-se l’interessant, quan es justifica davant de si mateix i davant del lector, no arriba mai a guanyar la simpatia del públic. Els novellistes que s’admiren a si mateixos sense el més mínim sentit de la ironia haurien de limitar-se a inventar una sèrie d’esdeveniments entretinguts i evitar copiar els personatges de la seva pròpia naturalesa. La novel·la d’Ivan Gontxarov, en aquest sentit, és impecable. L’autor, que es va prendre el còmode termini d’onze anys per escriure aquest llibre –una de les seves tres novel·les–, es va emmirallar, amb un gran èxit, en un personatge lent, acomodat, resistent a tot tipus de canvis, indiferent a tot menys al confort. Ens hi reconeixem tots els que des de fa anys tenim un pla de canvis radicals a les nostres vides i mai no el portem a terme. L’autor descriu l’eterna immobilitat (tan nostra, tan asiàtica!) d’un home que somnia a canviar la seva vida i és incapaç d’aixecar-se del sofà per escriure una carta. La seva ironia esdevé encara més punyent quan entens que, de fet, parla de si mateix, del seu sofà i de la seva bata, dels seus somnis no realitzats i de la seva mandra, dels seus projectes mai no portats a terme, de tota una vida no viscuda. “Tot ho sé, tot ho entenc,” diu Oblómov, “però no tinc força i no tinc voluntat”.

Naturalment, totes les caricatures exageren els trets que ressalten. La predilecció que tenia Ivan Gontxarov per la pau i tranquil·litat era gairebé proverbial, però s’ha fet especialment famós després de la publicació de les seves notes del viatge arreu del món emprès a bord de la fragata Pallada. Tant les novel·les que va publicar com els seus articles crítics formen part dels tresors de la literatura russa. No podem identifi car l’escriptor amb el seu personatge immòbil. Però precisament com a part de l’ànima del seu creador, i, per extensió, de les ànimes dels lectors, Oblómov ens resulta simpàtic, ens resulta entranyable la seva aversió a l’ordre, projectes impossibles, amors trobats i perduts. És un llibre divertit i recomanable.

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost del 2011)

Endimoniats

Sense raó aparent, sense cap necessitat imperiosa que m’hi hagi portat, he passat gran part dels últims dies llegint Dostoievski. Podria motivar el meu sobtat interès per la seva obra el fet que aquest any es compleixen 190 anys del seu naixement, i també els 130 anys de la seva mort: dates relativament rodones que alguns deuen celebrar. Des de fa anys m’he fet una idea dels seus llibres com a llibres poblats d’éssers fantàstics, impossibles, pràcticament models teòrics d’éssers humans. Són éssers humans obsessionats amb una sola idea, una idea qualsevol: l’excitació amorosa, la salvació de la humanitat, la sed de poder, la desesperada cerca de la divinitat. A més de ser models teòrics, tenen una propensió gens envejable a ser profundament infeliços.

En aquest sentit (i en molts altres), Dostoievski és shakespearià: el rei Lear, o Hamlet, o l’ambiciosa senyora Macbeth no són, stricto sensu, persones. Són idees que han aconseguit apoderar-se d’uns cossos humans més o menys receptius fins a tal punt que ja no queda gairebé res de l’anterior ànima humana: només queda la idea que la mou. Tant a les tragèdies de Shakespeare com a les novel·les de Dostoievski, tots els personatges més o menys rellevants són posseïts per uns éssers espirituals més poderosos que ells mateixos, una mena de daimons (com el daimon de Sòcrates, que mai hem sabut amb claredat què era). Ens queda el dubte si, de fet, està en el nostre poder escollir el daimon que s’apodera de les nostres ànimes, barrar-li el pas, lluitar-hi, o si, senzillament, estem condemnats a acceptar-lo. Queda poc clar si les nostres ànimes, ja de per si, estan fabricades com a còmodes cases de daimons, que tan sols esperen el moment per rebre i acomodar la Gelosia o la Inspiració, el Sacrifici o l’Avarícia, la Fe o la Venjança, o si ens és donada una mena de llibertat. Moltes vegades les Passions o daimons ocupen la mateixa ànima, i lluiten al seu interior per posseir-la enterament –a les novel·les de Dostoievski l’ànima interessada, la persona llar de passions contradictòries, sol suïcidar-se.

Les ànimes dels personatges de Dostoievski estan seduïdes pel seu destí. La passió que se n’apodera arriba com un atac epilèptic (i em pregunto si hi ha hagut, a la història de la humanitat, un altre autor que hagi pogut poetitzar tan clarament la seva pròpia malaltia, totes les malalties del sistema nerviós, en realitat tan prosaiques com un mal de queixals; em pregunto si hi hagut algú que hagi pogut poetitzar el dolor fins a un punt semblant). A l’univers de Dostoievski, pots simular una passió (això, com a qualsevol altre univers); ara bé, si s’ha apoderat de tu de veritat, no hi pots fer res. Els éssers humans són esclaus de les passions, dels seus atacs desprevinguts, i s’arrosseguen a través del seu començament, apogeu i desenllaç amb una excitació semblant, o equivalent, a l’eròtica. Si hem de donar una descripció genèrica dels personatges de Dostoievski, sense precisar la passió que els omple i els buida, hauríem de dir que solen ser uns éssers irresponsables i susceptibles. Irresponsables perquè ignoren pràcticament tot el que hi ha al seu voltant a part de la gran o ridícula idea que els mou (tot i que, naturalment, poden morir per la humanitat o per algú en particular si això, d’entrada, coincideix amb la seva passió). Susceptibles perquè qualsevol cosa, gran o petita, que fereixi el seu orgull és capaç de portar-los a les altures insospitades de la histèria.

Dostoievski sap explicar els detalls més irrellevants a la seva pròpia història amb tanta emoció que el lector el creu i llegeix pàgines de meres opinions filosòfiques, en certs casos qüestionables, amb una ferma convicció que seran molt rellevants. Segur que ho són, des d’algun punt de vista, però de vegades tenen molt poc a veure amb el contingut fàctic de la novel·la. La falta de lògica, d’ordre, del més elemental i bàsic sentit comú al cap i a la vida d’alguns dels personatges és desesperant –però potser precisament per aquesta falta de lògica, perquè els trobem indefensos davant de si mateixos, els arribem a estimar, endimoniats, irresponsables, susceptibles, més que a les persones igual d’inventades però amb un caràcter menys contradictori–. La passió-simplement la passió, tant de l’autor com dels seus personatges, de vegades esquemàtics–, la passió que es respira a les pàgines de l’accident feliç de la vida de Nietzsche i predecessor de l’existencialisme i l’expressionisme, contagia el lector...

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost del 2011)

L'amant imaginari

Les exposicions del Museu del Tabac sempre són una invitació a reflexionar sobre la vida i l'art, una petita finestra sobre diversos racons del món que val la pena continuar explorant i coneixent.

Avui tenim la sort de veure de més a prop 32 obres (part de la col·lecció del Museu d'Art de l'Estat de Veracruz) de l'home que coneixem principalment a través dels ulls d'una dona, la seva tercera dona, per ser exactes. Diego Rivera, a pesar de ser considerat un dels grandíssims pintors del seu país, sobretot per la seva pintura mural, ens és més conegut com a marit –i més significativament, el gran amor – de Frida Kahlo, aquella que no era, segons ella mateixa, surrealista, sinó que pintava la seva realitat.

La curta pel·lícula dedicada a ella és una part important de l'exposició –els vídeos que acompanyen una gran part de les exposicions del Museu del Tabac solen ser essencials per poder entendre el contingut de la part restant de les mostres, i ajuden a omplir els blancs que, inevitablement, quedarien degut a les limitacions de l'espai.

L'exposició es titula Diego Rivera: passió mexicana. És curiós com algunes nacions es presten més a servir d'adjectius de la paraula «passió», fins i tot si produeixen escenes més aviat costumistes i tranquil·les, quan n'hi ha d'altres que s'hi resisteixen feroçment (imagineu-vos com deu ser la «passió holandesa»; i no hi ha Rembrandt qui en tregui l'entrellat). És així; però a part de la sort d'haver nascut en el si d'una terra que es percep, a priori, com a la terra de les passions, per sempre més associem Diego Rivera a una passió –la passió amorosa– i naturalment, mexicana, ja que mexicans eren els dos. El cèlebre adagi que resa que darrera d'un gran home sempre hi ha una dona es deu a un simple i indiscutible fet: totes les dones –i aquí ens sentim obligades a dir «quasi totes les dones» per honorar les imaginables excepcions que reforcen la norma– somnien amb tenir un gran home davant seu, un ésser extraordinari, de fantàstica personalitat, o bé un gran accident de les seves vides. Aquestes, paraula per paraula, són les dues definicions més famoses que va donar Frida a Diego: «el segon gran accident de la meva vida»; «un ésser extraordinari i de fantàstica personalitat».

Fem un petit recorregut per l'exposició abans de tornar a la idea de l'amor etern, consumat i impossible. Ens trobem davant d'una petita però molt significativa col·lecció de retrats, paisatges, natures mortes, nus, temes costumistes, dibuixos i esbossos que ens mostra Diego Rivera com «un etern aprenent» –manllevant les paraules de Juana Gutiérrez, extretes del catàleg del Museu de l'Art de l'Estat–, aprenent de la vida i de l'art, que feia servir com a base de les noves creacions «tot allò que era davant dels seus ulls, especialment l'art mateix».

Hi veiem el pas de l'artista per diverses etapes: «acadèmica, impressionista, cubista i figurativa, essencialment», segons ens fa veure Julio César Martínez a l'assaig introductori «La seva obra». Prestem atenció especial al Nu amb gira-sols, una composició plena de llum en la qual els gira-sols, rodons, enormes, tendres, es giren cap al cos de la dona nua, com si l'estiguessin seguint a ella en lloc del sol. Reflexionem davant de les obres costumistes de petit format, on la rodonesa gairebé esquemàtica de totes les figures essencials, la seva immobilitat escultòrica en posats sovint incòmodes revela la perfecció del món sencer (Nen amb pollet, Nen camperol). Observem els retrats (Retrat d'actriu, Retrat de Carlos Pellicer i, sobretot, Retrat de Lupe Marín) que tenen unes mans característiques, mans patidores que semblen trencades, mans estranyes d'ossos expressius que es complementen, sobretot en algunes de les dones – torneu a mirar Lupe Marín– amb ulls bojos, cruels o absents.

Els coneixedors de l'obra mural de Diego Rivera trobaran en l'exposició present una forma d'endinsar-se en els seus principis i entendre les obres de gran format a base de les d'un format més petit. Per a nosaltres, però, no és menys important el seu paper que ja hem esmentat abans, el seu paper com a musa per a una pintora i de pintor d'una musa. Quan es tracta de parelles d'artistes, gairebé mai se sap qui era el pintor i qui era la musa; potser els dos a la vegada.

La capacitat d'inspirar amor és una de les coses més intrigants del món dels vius. És clar que no es deu gairebé mai a les característiques purament físiques. Uns la tenim i els altres no la tenen, ¿o potser sí que la té tothom però rudimentàriament desenvolupada, i hom s'ha d'entrenar per cultivar-la? ¿Serà un do espontani com el de xiular artísticament o moure les orelles, o una tècnica complexa com fer gerros de fang amb un torn de terrissaire? ¿O potser no hi ha gent capaç d'inspirar amor, sinó tan sols aquells qui són capaços d'enamorar-se, físicament, espiritualment, metafísicament? Sigui com sigui, un dia menys pensat dos éssers meravellosos es troben i s'enamoren. Ell, dues vegades més gran que ella (cosa que en el context que ens ocupa significa que ella té 20 anys i ell en té 40). Ella, pràcticament invàlida a causa dels accidents i malalties passades, una ànima turmentada i visionària closa dins d'un cos trencat. Ell, segons la futura sogra, és massa vell i massa gras, i a més a més, ateu i comunista.

Els amics que creuen entendre les raons que ella té per contreure-hi matrimoni. Es basen en la còmoda situació financera de Diego, que ajudarà a pagar les elevades despeses mèdiques de Frida, la seva fama com a pintor que ajudarà a la carrera artística de la dona. Tot, veritats i tot, bestieses. Es poden ser considerades com a veritats perquè efectivament, li pagarà les despeses mèdiques i donarà impuls al coneixement més extens de la seva obra. Són, indiscutiblement, bestieses perquè dos genis mai no s'ajunten per liquidar factures i fer-se publicitat. S'ajunten per clavar-se, per sempre, cadascun, la imatge de l'altre, al mig de la front i al centre del pit: allà on, segons tota la iconografia disponible, es troba el cor que s'enamora. S'ajuden perquè els esperen els fills que potser –vegem el nostre cas– no podran ni néixer, una unió més forta que la vida, una felicitat més enllà de la feblesa.

Encara que pugui haver-hi entusiastes de l'art per als quals la part política i aventurera de la vida de Diego Rivera és més important que la seva imatge com a amant imaginari, real i etern de Frida Kahlo, segurament estaran d'acord que existeixen múltiples, i bones, raons per visitar l'exposició de Diego Rivera, un home enamorat del món i de les dones, de gira-sols i de les pedres. Aprofitem l'avinentesa per recordar-vos que aquesta nit, a partir de les 21 hores i en el marc de les Nits d'Estiu als Museus, el Museu de Tabac ofereix una visita gratuïta a l'exposició temporal Diego Rivera. Passió mexicana i concert de música mexicana a càrrec de l'Ensemble Ad Libitum.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 d'agost del 2011)

Ballet

No recordo haver vist mai, en viu i en directe, una persona que es mogués de la manera més semblant a un cigne que Ekaterina Bortiakova, sobretot quan feia d’Odetta, és a dir, del Cigne Blanc. Des de petita, tot sabent que el Cigne Blanc i el Cigne Negre són la mateixa ballarina, he odiat el Cigne Negre i he adorat el Cigne Blanc. La coreografi a de Marius Petipa i Lev Ivanov (la versió clàssica) està pensada expressament per fer aquesta impressió. Una tècnica impecable, una representació lluminosa que eclipsava totalment la d’Akjol Mussahanov (príncep Sígfrid). Una senyora castellana del públic, durant la segona part, va exclamar en veu alta: “Olé si baila bien, la chica! Hay que ver las vueltas que da!”

El Ballet de Moscou és una de les múltiples companyies de ballet rus que teòricament són moscovites però gairebé mai actuen a Moscou, havent-se format expressament per fer les seves representacions a l’estranger. Tots els articles recents en rus sobre ells que he trobat es refereixen a les seves actuacions a Tenerife i les Illes Balears. Això és significatiu, perquè les seves representacions estan especialment adaptades a les sales més petites que les d’un teatre d’òpera i ballet tradicional, i la seva versió d’El llac dels cignes probablement no s’ha hagut de canviar d’una forma considerable per poder-la presentar a l’escenari del Centre de Congressos d’Andorra la Vella, un escenari molt petit per fer-hi ballet i amb un terra que no hi sembla especialment adaptat.

Els moviments dels ballarins estaven perfectament calculats; ara bé, durant la primera part semblava que s’havien de concentrar més en l’execució tècnica que en l’emoció de la dansa. Després d’una pirueta especialment arriscada, als ulls del primer dels bufons es llegia un alleujament definitiu: "L’he fet. L’he fet bé. No m’he matat" –i estic parlant d’un dels solistes més tècnicament brillants, que ha provocat la recepció del públic més entusiasta, igual que A. Shalin (el malvat Rothvart)–. Des del punt de vista dels coneixedors –no en cito els noms, obligada a guardar discreció, però vaig poder parlar amb alguns–, no totes les parts de l’espectacle eren de la perfecció absoluta que els iniciats demanen a la dansa clàssica. Els quatre cignes del famós Ball de cignes petits no eren exactament de la mateixa alçada, el príncep Sígfrid no mostrava prou emoció, la qualitat de so de vegades no era l’òptima i, naturalment, hi faltava l’orquestra; per postres, el final de l’espectacle va coincidir amb el soroll dels focs d’artifici. Dit tot això, mai no he vist el públic andorrà tan entusiasmat com aquesta vegada. El públic d’Andorra –corregiu-me si m’equivoco, però crec que tothom hi està d’acord– sol ser fred i apàtic, molt poc receptiu. Aquesta vegada aplaudien, aplaudien de veritat, aplaudien sense parar i cridaven “Bravo!”. Probablement, els promotors tenen raó i el que necessita ara mateix el públic andorrà és veure ballet.

El llac dels cignes es coneix com a ballet més típicament rus, per la seva idea d’amor fidel i els motius folklòrics russos que apareixen en la història (tot i que als contes tradicionals l’estimada de l’heroi es converteix en ànec gris, i no en cigne blanc). Com totes les coses que coneixem com a típicament russes, està basat en fonts diverses, entre les quals una novel·la d’origen alemany. El ballet existeix en múltiples versions, i diuen que és difícil trobar-ne dues que siguin idèntiques.

La companyia Ballet de Moscou tornarà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella al mes de desembre amb El Trencanous, també de Txaikovski.

(Publicat al BONDIA el 10 d'agost del 2011)

La teoria d'un mar invisible

Fa mesos que no veig a la Mercè. Des que s’ha mudat a La Seu, ho fa tot a La Seu, i gairebé no queda amb la gent d’Andorra. Ens truquem, però no és fàcil arribar a quedar. Els de La Seu fan vida a La Seu, i els d’Andorra, fan vida a Andorra. No tenim cap inconvenient per baixar a Sant Julià, però un dissabte a l’estranger – no hi poso ni cometes, perquè és el que és, l’estranger, - ens costa d’organitzar.

No es tracta tan sols de les relacions personals. Tinc la sensació que al nivell de societat civil, ens passa el mateix. Fins i tot a les agendes dedicades a la vida cultural dels Pirineus, la presència d’Andorra és mínima. Des d’aquí, tampoc no informem gaire sobre l’oferta cultural i lúdica de l’Alt Urgell. La SAC ha fet molt per augmentar la participació d’Andorra a les trobades pirinenques, per augmentar la interacció entre Andorra i Catalunya, sobretot la part de Catalunya que tenim molt a prop, però tot i així, semblem tenir més punts de diferència que punts comuns. Hi ha una certa rivalitat, una certa reticència per compartir les coses. ¿Per què no som presents, en absolut, a la revista “Cadí - Pedraforca”, si les formes de vida aquí i allà, de fet, sempre s’han assemblat molt? ¿Per què no desenvolupem – o així em sembla – programes conjunts, visites culturals conjuntes o barrejades? Compartim l’idioma, compartim tradicions, un passat de lligams forts, les mateixes muntanyes (la vista del Cadí des de La Rabassa és preciosa), sovint els mateixos – o gairebé els mateixos – problemes, però sembla com si no volguéssim formar part de la mateixa cultura. Com si hi hagués una enorme i radical divisió entre la cultura andorrana i la cultura de l’Alt Urgell.

Potser en realitat sí que hi és, aquesta gran diferència, i té una possible explicació. És una explicació surrealista, però és l’única que tinc. L’explicació és que allà on passa la frontera, just al costat del riu Runer, hi ha un mar invisible. Algun Govern – o Consell General – anterior se les va enginyar per esborrar la memòria del viatge dels caps de tots aquells qui el creuen, per la comoditat dels senyors turistes. Per això pensem que estem just al costat, però ens divideixen quilòmetres i quilòmetres d’aigua salada. Andorra és una illa, i no és una metàfora, és un fet. És com si fos una mena de Còrsega independent, i els illencs no barrejaran la seva cultura ni la seva identitat amb els de la terra ferma, per molts factors de coincidència que hi puguin haver. Estem molt lluny, per molt que Catalunya llunyana, quan la mirem, ens pugui semblar més propera del que veritablement ho pugui estar. Andorra és una illa.

(Publicat al BONDIA el 3 d'agost del 2011)

Com una aranya o una flor

Qui no pugui entendre la soledat i la mort d’un drogoaddicte i alcohòlic, que visqui molts anys i que es mori d’avorriment. Però no es tracta d’això, de veres que no es tracta d’això. Cada mort acaba amb el món, cada mort és una apocalipsi. El final d’una vida que ha fet que la música, tal com la coneixem, es transformi i ens faci partícips de la seva transformació, és alhora un gran dol i un triomf. Ignorants, innocents i no involucrats en el món que rodejava a la cantant, plorem per ella, patim, sospirem per ella. Són plors fúnebres convertits en jazz. Glòria a Déu que hagi creat una Amy Winehouse: un miracle de poca durada, com una aranya o una flor.

L’estètica de la mort –de vegades una mort lenta, l’autodestrucció d’un autèntic i feble ésser humà– és important per a nosaltres des d’un temps immemorial. A les parets de tots els temples llegim, veiem, imatges de la mort, de la tortura, del desmembrament de sants i de pecadors, de déus i de mortals. Avui en dia, no queda un artista, un músic, un poeta de geni en l’obra del qual no ens trobem immersos en un insuportable sofriment, autoinfligit o provocat per circumstàncies externes. Les ànimes més franques, més properes a l’harmonia, més propenses a compartir-la, es disfressen de dol abans d’hora, i com el cavaller d’Olmedo de la llegenda castellana, es troben a si mateixos per sentir la seva pròpia ombra predir el final imminent.

Res no és nostre, i menys el temps. La natura ens ha confiat en propietat aquesta única cosa, tan esmunyedissa i inestable que qualsevol se’n pot apropiar. Diuen que no ha viscut com havia de viure... ¿qui de vosaltres ha viscut com ha de viure? Visquem com visquem, cada dia estem morint. En 27 anys de la seva vida ja acabada, Amy Winehouse ha viscut el jazz i ha viscut el soul. No ens toca jutjar si podria haver viscut millor: un gran talent sempre, o quasi sempre, ve de bracet amb –tal com ho definia George Simenon– un do per a la infelicitat.

Des de fa quatre dies, he tornat a escoltar Rehab i Back to black més de dotze vegades. També he escoltat les altres cançons, i ara està sonant Love is a losing game. Coberta de tatuatges, punxada pels pírcings, maquillada com mai no em maquillaré, la meva ànima bessona, ara ja per sempre desconeguda, canta els jocs d’atzar, d’alcohol, de llàgrimes seques i amors perduts. Pobre miracle de braços llargs, de cames esquelètiques, de veu que m’envolta, pobre amor inoblidable. Bonica com un ocell. Com una aranya. Com una flor.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol del 2011)

En record d'un poeta que no va marxar a París

Quan jo tenia quinze anys, tenia una guitarra, cantava cançons, i tots els que m’estimaven les volien sentir. Entre les cançons que cantava, n’hi havia una que parlava dels poetes que deixen la pàtria i, en perdre la pàtria, es perden a si mateixos. Era, si fa o no fa, una de les múltiples versions de la famosa llegenda del cavaller que treu força de la terra mare. Si no la pot tocar, perd la força i la vida, perd l’honor i el combat. Als països llunyans –a la versió de la cantautora, a París, perquè París és el lloc on, en l’imaginari rus, emigren els poetes– una esperança desfeta, com diu Pere Quart, porta una recança infinita.

Ja fa vint anys que vaig deixar els meus boscos. Les copes dels pins, que des de sempre havien crescut més ràpidament que els nens, s’han perdut de la vista humana. Arbres màgics de troncs enormes, de branques rugoses, els pins de la meva infància ja pertanyen al reialme de la imaginació. Les ciutats han canviat, els carrers han canviat, i poca gent em reconeixeria al llindar de la casa que antany era meva. Aquell poeta entre nosaltres que ens semblava un geni –i potser ho era– no va arribar a l’edat dels trenta anys. Va ser assassinat per uns desconeguts – uns "sense sostre"– als carrers de la ciutat de Volgograd; li van trencar el crani i es van emportar les seves botes. Els altres amics viuen, escriuen, respiren. La majoria hem emigrat a llocs del món on la pobresa i la riquesa no formen un contrast tan desvergonyidament grotesc com al país que ens alletava. Contràriament als pronòstics, hem sobreviscut a la llunyania. La cantautora russa hi posava més pa que formatge. Si és cert que la terra de les teves primeres rialles et dóna la força, dubto molt que s’acabi, que algú te la tregui a voluntat. La terra mare és tota la terra; el poeta s’adapta a llengües desconegudes.

Tal volta m’equivoco. Tinc tota la seguretat que m’equivoco. Allò que s’adapta a tot és la mediocritat, grisa, sorda, sobreviscuda dins de la seva bola de cotó. Un geni, abans de deixar la pàtria mare, s’hi hauria mort, hauria fet camí cap a la pàtria celestial, que, al cap i a la fi , deu ser la mateixa. Un geni es quedaria amb el seu poble, allà on, per desgràcia o per fortuna, el seu poble es trobés... No triaria el refugi dels cels estrangers, no optaria per la salvaguarda de les ales alienes. Un geni no optaria per la tranquil·litat d’un exili voluntari..., però no ho som, i per això, vivim, arrastrant els dons escassos, exercitant les veus ronques. Al llarg del camí que he traçat s’han quedat tota mena d’amors perduts: pins, terres, amics i poetes. No els veuré mai més, i amb les línies maldestres que les dedico, no cobraran mai vida. No la hi tornaré, però no per això deixaré d’intentar-ho. Els descriuré, els redescriure, fins que sàpiga recitar de memòria l’eterna cançó dels amors perduts. Per això, per adormir-me, a la nit més fosca, recitaré les paraules d’un geni de la terra que em té mig adoptada. Per això, allà on em porti la vida,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol del 2011)