Dolça França...

Des de la meva primera estada, sóc una enamorada de França. De forma semblant a la que havien pres, sempre, tots els amors de la meva vida, inicialment es tractava d'un enamorament que no es podia explicar amb racionalitat: ja sabeu, aquella cosa que tenen les famoses raons del cor. Quan em vaig enamorar de França tenia 23 anys. Els propietaris de l'apartament on els meus pares, a través de l'agència, m'havien llogat l'habitació eren uns parisencs votants de Le Pen, molt religiosos i setmanalment practicants, amb una casa antiga a Normandia i un arbre genealògic que ocupava tot un àlbum, cosa que em fascinava tremendament: potser no tant com a ells mateixos, però molt i de veritat. El seu cognom començava per "de"; l'arbre genealògic d'una de les línies arribava al segle XVI. El pis estava ple de mobles d'antiquari, d'aquests que són a punt de desfer-se cada cop que t'hi apropes a una distància suficient per veure com són. No tenien televisió, i potser per aquesta raó em donaven molta conversa. Quan anaven en cotxe, en lloc d'escoltar música, cantaven. Una dels cançons deia: "Douce France, cher pays de mon enfance..." Em portaven a l'església els diumenges, al poble de Mauperthuis, si mal no recordo (preciós, preciós era aquell poble, tan bell que em trencava el cor), de tant en tant em demanaven que ajudés amb coses molt petites de cuina i de neteja, i suposo que devien estar encantats amb mi, ja que ho feia - tot i que no tenia cap obligació de fer-ho. Vull dir, ara sé que no tenia cap obligació de fer-ho. En aquell moment, no em preocupava en absolut dels meus drets i deures: m'agafava l'estada a casa seva, - naturalment pagada per avançat, - com si fos una estada a casa d'uns parents llunyans i de parla francesa, i intentava fer-me tan agradable com podia. La veritat és que me'ls vaig estimar molt, durant els tres mesos de la meva estada: a tota la família, però sobretot als pares (les filles eren una mica més joves que jo). Després, vam perdre el contacte. Ara no sabria on trobar-los. Però la seva visió de França va condicionar la visió que en tinc jo. Potser m'equivoco. Potser en realitat és diferent. Però la veig centralista, unificadora, unilineal. No puc deixar de pensar que no en và, les llengües minoritàries que li eren nadives gairebé es van extingir. La veig com un estat pensat per conquerir els interessos particulars per la glòria dels interessos de l'Estat. I hi ha un matís més... La meva "família d'acollida" pensava que tots els problemes de França venien dels immigrants: venien a treure feina als nadius, a canviar el faç del dolç país de la seva infància. Recordo el meu primer viatge a través de França en el qual - mirant els paisatges  preciosos - vaig pensar que necessito defensar aquest meravellós país de mi mateixa.ho vaig pensar sense una gota d'ironia, tan honestament com es pot prendre la decisió de no molestar a un ésser estimat si no et vol. Em vaig prometre que no faria res per alterar la terra preciosa que tant m'agradava. Els altres ho podien fer si eren destinats a fer-ho. Jo mai ho faria. I vaig marxar a Barcelona: cap a una altra terra que també, vaig estimar moltíssim, però de forma molt diferent: més recíprocament. Sí, la meva visió de França és i sempre ha sigut distinta de la meva visió dels seus veïns del sud. A Catalunya -  i més tard, a Andorra, - sempre he sentit que puc ser útil. Puc ser estrangera; puc ser diferent; però també, puc aportar la meva visió de les coses, puc fer que pel fet de la meva presència, el país on visc sigui més ric, més bonic, m'atreviria a dir, més interessant potser. Catalunya i Andorra sempre han sigut, per a mi, terres que permeten - sempre en el marc d'un gran respecte per la tradició - un gran marge de diversitat. En canvi, França no em necessitava. I probablement està millor per no tenir-me, i es pot sentir una mica més autèntica perquè no hi visc. Però me l'estimo. És bonica. És tan bonica, aquesta terra. I no me'n canso. I sempre que marxo d'Andorra - tot i que no marxo gaire -  intento dividir les meves vacances entre les terres catalanes i les terres franceses, a parts més o menys iguals.  (Publicat al BONDIA el 8 d'agost del 2012)

La meva Rússia estranya

Déu no vulgui que cap de vosaltres arribi a viure mai sota una dictadura. Déu no vulgui que us desperteu mai en un país on veure les coses d'una manera distinta de l'oficialment adoptada pot equivaler a un suicidi. Hi ha tantes raons per les quals és dolent ser esclau d'una ideologia oficial que aquí no les repassarem: em referiré únicament a la percepció artística del món.

 En aquest sentit, arriba un moment en què l'ànima es troba, simbològicament, en una terra de ningú: està cansada de les "vides dels sants comunistes" , plasmades en pintures monumentals pels reconeguts genis del realisme soviètic, tals com, per exemple, Kuzma Petrov-Vodkin, Aleksandr Deineka o Boris Ioganson. Entén el valor artístic de les obres mestres de propaganda oficial, però silenciosament, a la intimitat del seu cor, els rebutja pel simple fet de ser publicistes del règim imperant, servents de la tirania totpoderosa. Tampoc s'identifica amb els clandestínament coneguts no conformistes, com per exemple Aleksandr Arefiev, molts d'ells força propers a l'art americà i europeu. No és ni sistema, ni antisistema. Vol - com deien a les notícies sobre l'exposició Rússia. Segle XX al Museu del Tabac que han sortit als diferents mitjans de comunicació aquest estiu,  - "refugiar-se en la bellesa", i no sap com. L'únic referent de la bellesa pura, semblantment apolítica, d'una mirada no contaminada per aquell dia a dia suposadament comunista que viu un ciutadà sota la dictadura, són les obres d'art del segle anterior, exposades als museus i galeries d'art estatals.

La influència dels realistes russos i europeus de la segona meitat del segle XIX, dels impressionistes francesos, de Picasso del període blau i dels mateixos, inevitables, pintors oficials de la cort soviètica, forma un canó estètic popular eclèctic i nostàlgic que en un cert moment vam tenir molts. I naix la pintura d'abast popular que es venia i es comprava amb l'ajuda d'amics i coneguts (no hi havia galeries d'art privades). Habitualment emmirallava - a l'igual que els pintors de la cort - una realitat desitjada més que una realitat existent, - però corresponia al desig d'una persona russa culta, educada i profundament espantada per totes les coses quotidianes d'identificar-se amb uns tòpics inofensius de jardins florits i carrers poc transitats, paisatges de camps tranquils i barques de colors. El desig de tornar enrere, i en l'esperit, viure cap al final del segle XIX, començament del segle XX. 

 El fet d'assemblar-se, en la tècnica, en la llum o en la composició, a algun pintor de la vella època imperialista ja requeria coratge. El fet de tenir, a la paret, uns quadres on els teus contemporanis tenien una expressió que no glorifiqués la victòria del comunisme, ja podia resultar un crim que mereixeria un cruel càstig. L'exposició dels fons de Dolores Tomás em va fer recordar aquella època estranya quan tota expressió artística mínimament distinta de l'iconografia comunista oficialment elaborada et podia portar a la presó o a l'exili forçat. I la gent s'hi arriscava. Ara mateix, d'Andorra estant, ens costa entendre l'abast d'aquell coratge. Ens costa entendre el valor de les pintures que s'hi exposen sense posar-nos a comparar-les amb l'obra dels reconeguts mestres d'art soviètic, alguns dels quals van arribar a elaborar un estil nou i original, a assolir la representació d'una utopia creïble i inspiradora. Recordeu, però, que a Rússia soviètica, totes les formes d'expressió artística espontània, no sponsoritzada ni encoratjada pel règim, corrien el risc de ser considerades antisoviètiques i per tant, de ser cruelment perseguides. Corrien els temps quan la paraula antisovetxik ("antisoviètic") servia d'insult. Penseu que entre els artistes les obres dels quals formen part de la mostra poden haver-hi alguns que arribaven a passar gana per poder comprar pintures i a treballar de rentaplats o personal de neteja per no dibuixar la felicitat allà on no la trobaven. La col.lecció té un evident interès antropològic per a qualsevol persona que vol familiaritzar-se amb les preferències artístiques d'un rus culte que es dedicava al treball inte.lectual a l'època soviètica. A més a més, és evident l'alt valor sentimental i personal que la mateixa col.leccionista dóna a les obres que ha pogut reunir durant gairebé quaranta anys - i la bona acollida que l'exposició ha tingut a Barcelona, Màlaga i altres ciutats del país veí. 

És una exposició curiosa, i us la recomano. Hi veureu les típiques cares i els típics paisatges de Rússia, els típics carrers i autobusos, els típics retrats de polítics i la gairebé arquetípica "datxa", la casa de camp. Els materials complementaris per als nens que s'ofereixen com a suport a l'exposició, com sempre, són impecables i molt divertits (només hi falta alguna pel.lícula dedicada a Rússia soviètica, probablement acompanyada de cançons de Vladimir Visotski o Bulat Okudjava). Estic segura que pot oferir una experiència interessant a qualsevol que estigui interessat en una primera aproximació a l'art rus soviètic d'aquell que m'agradava d'adolescent: ni oficial, ni antioficial; mig clandestí, mig permès; mig comunista, mig antiquat. És cert que no representava la única forma d'evasió existent en aquells moments: el món de la il.lustració de la literatura clàssica, infantil i estrangera i el món dels dibuixos animats van oferir refugi a molts creadors de ment oberta i inquieta. Al món de l'obra gràfica soviètica, trobem figures d'indiscutible genialitat, entre les quals tinc una admiració especial per Nadya Rusheva. 

A una persona que vulgui aprofundir en el coneixement de l'art rus soviètic, encara li quedarà molt camí per recórrer, - però us proposo començar aquell llarg camí per la visita a dues sales del Museu de Tabac, on les escenes quotidianes fan costat a la desesperada recerca d'un paradís perdut, i les dues conviuen amb els retrats dels líders del règim rodejats d'obrers i agricultors, on els marcs d'una gran part dels quadres són tan típicament i fantasmagòticament russos, i on trobareu el retrat d'una nena que és diu Màxinka que és una còpia clavada de la meva cosina Elena tal i com era quan anava a l'escola primària de la ciutat de Krasnodar. 

(Publicat al BONDIA el 5 de setembre del 2012)

Amor diví, amor humà

No sé des de fa quan el que busco als llibres és la consolació. No sé, no recordo qui va dir que l'ésser humà és un ésser que necessita ser consolat. No sé si és cert. En tot cas, és cert si parlem de mi. Jo sóc aquell ésser. Necessito la pau. Necessito - la tingui o no la tingui - l'harmonia. Necessito l'amor. Potser per això, la idea de comprar el llibre de Francesc Torralba "L'amor que ve de dins" (Ara Llibres, 2011) , per llegir-lo durant les vacances, em va semblar bona. L'índex, d'entrada, semblava prou zen. Les meves lectures anteriors de Francesc Torralba (com, per exemple, "Els mestres de la sospita", de Fragmenta, o "Amb Déu o sense", aquell llibre seu conjunt amb Vicenç Villatoro que em va agradar tant) em feien pressentir que es tractaria d'un llibre erudit, entretingut i apaivagador. Ho vaig encertar gairebé tot. Erudit, naturalment. Entretingut, i tant. Però d'apaivagador, res. Vaig patir, molt. A les platges enormes de Normandia, rodejada d'éssers estimats, petxines interessants i sorra molla, vaig estar patint fins a l'última pàgina. I encara no se m'ha passat. "Escriu l'amant," - comença l'últim capítol. I escriu el següent: "Renuncio a l'eternitat, a la bellesa del rostre de Déu, als cors angelicals i a tots els sants i santes que vetllen per mi. Renuncio a ser-hi eternament, per ser amb tu, per poder viure amb tu..." Això, en breu, resumeix el contingut, el sentit de la paraula "amor" que es troba dins del llibre. És un sentit que trobo molt profund, immensament respectable i infinitament trist. Cada cop que hi penso, m'envolta la tristor. De cop i volta, m'imagino el desconcert de tots aquells sants i santes que vetllen per "l'amant" en qüestió i saben que seguiran vetllant per ell malgrat ser renunciats i renunciades. Vull dir, no sé si existeixen, però si suposem que tenen prou realitat com per ser renunciats per escrit, és una renúncia que deu fer mal, siguis un sant o un pecador. De cop i volta, els cors angelicals deixen de ser una simple metàfora d'un silenci de plenitud i de plaer: són veus humanes que canten malgrat el dolor, i empassant-se les llàgrimes, canten i canten la seva simfonia eterna, impecable i inútil les pobres ànimes perfectes, els pobres àngels renunciats. I si hi ha Déu prou personal com perquè es pugui parlar de la bellesa del seu rostre, quina pena ser Déu si la bellesa del teu hipotètic rostre es pugui renunciar -com si fos "a canvi" d'una altra mena de cel!... Potser no sóc prou humana com per entendre la força real de l'amor veritable, l'amor d'un pes enorme, l'amor que és discreta bogeria, l'amor que ve de dins, però tampoc sóc un robot ni una màquina calculadora, i miro les pàgines del llibre que vaig llegir ja fa dues o tres setmanes, i m'esforço per no plorar perquè em sap greu per Déu, pels àngels, per santes i sants. Vull dir que si no existeixen, o si existeixen en una forma que no els permet sentir el dolor de ser renunciats, no passa res. Però ¿i si existeixen?.. "El cel, - diu l'amant, - és allà on ets tu." Però si és cert que el cel es troba allà on va la seva estimada, ¿com és que ho viu tan tràgicament? ¿Per què no pot, diguem-ne, estar al mateix temps amb l'estimada i amb els àngels? ¿En què l'hauran molestat els hipotètics sants i santes per a que necessiti renunciar-los formalment?.. ¿Per què només s'accepta com a veritable aquell amor "punxant com les espines", els fruits dels quals són "ànsies, sospirs, treballs, turmentes i cansaments"? I el que és menys punxant i menys cansat, ¿no és amor?.. Recordo el final de la novel.la de Bulgakov "Mestre i Margarita", on el protagonista, el Mestre, es mor i es troba al llit, en una habitació assollellada amb una finestra oberta al jardí, i al costat de l'estimada. El Déu i el dimoni els miren i es diuen, l'un a l'altre: "No ha merescut la llum. Ha merescut la pau". De cara a l'eternitat (si suposem la seva existència), vull desitjar a tots aquells amants desesperats per als quals el comiat de l'estimada és impossible, que els acompanyi la pau. Que els acompanyi l'estimada. I, de manera discreta, inofensiva, que els acompanyi la llum. (Publicat al BONDIA el 29 d'agost del 2012)

Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova

Es publica el meu llibre, recull d'articles publicats a la premsa andorrana. Amb les il.lustracions - i la portada - de Jordi Casamajor, genials com sempre. Amb una introducció amable i divertida del M.I. Síndic General de les Valls d'Andorra, Vicenç Mateu: un gran amic i tot un mestre.

Em fa moltíssima il.lusió.

Mil gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

En trobareu la informació al següent enllaç:

Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova

Una abraçada a totes i tots.
Alexandra

PD Ah! Per a la informació complementària, podeu contactar editorialeltoll@gmail.com
Feliç agost.

A Canillo hi ha una casa per tothom

     No crec que us arribi a dir res de nou si us explico que mossèn Ramon de Canillo és tot un clàssic. Un clàssic d’il·lusió, constància i treball incansable. De devoció a la Mare de Déu de Meritxell i de dedicació pedagògica als monitors i nens d’AINA. Tot això és tan evident, públic i notori que ho dius i et sents tan poc original com aquell que acaba de descobrir que Andorra té muntanyes. Però sempre fa il·lusió constatar les coses maques que hi ha al món. Visca Andorra, el País dels Pirineus. I Meritxell, la gran mare. I totes les persones que es dediquen, totalment i desinteressadament, a un gran projecte que cada any, des de fa quasi tants anys com tinc jo, fa feliços centenars de nens. Un nen feliç és el més bonic que hi pot haver. I quan a l’alegria s’hi afegeix una sòlida educació en valors culturals, paisatgístics, lingüístics, ja no es pot desitjar gran cosa més. Valors culturals: per diverses raons i, entre d’altres coses, perquè s’hi fa, per a molts nens petits i no iniciats, la primera aproximació a la tradició de la fe catòlica. Valors paisatgístics: per la introducció al món de l’excursionisme. Valors lingüístics: per l’ús de la llengua catalana.
     Diuen –i em sembla correcte, i de sentit comú– que totes les persones, en totes les circumstàncies, poden anar per dues vies, que s’exclouen mútuament: donen amor o no donen amor. Així de fàcil. I tinc la impressió –i tinc un testimoni important a casa meva que m’ho confirma– que totes les persones que per les circumstàncies de la seva vida s’han trobat relacionades amb AINA donen amor. No es tracta d’una mena d’amor sentimental i ploramiques, sinó d’un amor que es demostra, acompanya, educa i fa créixer. I és d’agrair.

     “Vine a la granja!”, canta la meva filla des que en va tornar. Era el seu primer any, el primer torn del primer any, i era una de les més petites. M’ha demanat que us expliqui que els nens han salvat la granja d’AINA de la malvada Quela, a la qual li han fet canviar. M’ha demanat també que no m’oblidi de mencionar que hi tenen un ruquet que es diu Fajita, gallines, conills, un gat i un gos. I ànecs. I cabretes. I el cançoner –ai, quin cançoner!– No ens n’hem separat en dues setmanes. Una mà de cançons divertides que hem après amb ella els pares. Un cançoner amb dedicatòries precioses de les companyes d’habitació (totes tenien sis i set anys): “¿Tornaràs l’any que ve? Jo, sí!” Guarda el fulard d’AINA com un tresor, i constantment ens demana quan hi anirem amb la seva joguina preferida –el ruquet que es diu Còrsic (procedent de l’illa de Còrsega)– perquè conegui tots els animals de la granja, i Fajita en particular... De part de tota la família, gràcies a la Cristina Llorens, a la Digna, a mossèn Ramon –se’m faria tan llarga la llista si hi posés tots els noms que ho dic d’una altra manera–, gràcies a tots els monitors, ajudants i directius que fan possible aquesta experiència tan enriquidora. Enhorabona, i per molts anys. 


(Publicat al BONDIA l'1 d'agost del 2012)

Vent, para de bufar

L'Alt Empordà, terra encisadora, terra estimada per tothom que l'ha visitat, ni que sigui una sola vegada. Ara mateix no podem pensar en res més que el foc a l'Alt Empordà, el foc més gros dels últims quaranta anys... 13.800 hectàrees afectades (el 10 % del territori de la comarca), de les quals 9.500 hectàrees cremades.  La xarxa s'omple de missatges "jo plantaré un arbre". Jo en plantaria uns quants. Es recomana plantar alzines, especialment alzines sureres, ja que són una espècie autòctona i a més a més aguanten millor el foc, i després d'un foc es regeneren. Em fan tanta pena, els arbres cremats! En primer lloc, hem de pensar en la gent, la gent que ho ha perdut tot - els cultius, les cases, el bestiar, - és el moment de ser solidaris, però per molt que el més important siguin les persones, els arbres també els planyo. He llegit que els focs de la Jonquera i Portbou van ser originats per burilles, enceses o mal apagades. Per burilles! Com sigui, com es pugui, - probablement, amb una reforma del Codi Penal, però també amb campanyes de conscienciació - hem d'aconseguir que els fumadors deixin de posar els boscos en perill. Que es multin més severament als qui s'hi troben fumant. Ara diuen que "s'investigarà, fins i tot genèticament, la punta de la cigarreta que va provocar el foc". Però ¿s'hi pot trobar un tros prou gros de la punta de la cigarreta en qüestió? És més, ¿cal buscar-la, per a poder acusar el desgraciat inconscient d'homicidi?.. Suposo que sí... Suposo que sí. ¿O voleu dir que hi ha pogut haver una persona prou cruel per voler cremar el bosc, els camps, les cases de la gent? El que sí que és cert és que ni que sigui per imprudència, ara per ara ha esdevingut una imprudència criminal. Quatre persones mortes, sis ferits greus, i tants danys, tants danys. La xarxa s'omple de missatges de solidaritat, de dolor, de l'explicació de les experiències d'infern. Mai no s'estima tant una terra com quan es troba en perill. Tots, tots esperen que es controli el foc, tots donen gràcies als bombers, treballadors heroics. Els nens, que ho saben tot, juguen a fer de bombers per apagar el foc. I sé del cert que hi ha una nena a Begur que canta una cançó a la tramuntana perquè pari de bufar. I tots ho implorem, més ho menys conscientment: vent, para de bufar. Terra, cura't. Persones, sigueu amics. Sigueu tan bons com pugueu, en aquest moment tant difícils. Sigueu solidaris. Empordanesos, des d'Andorra us enviem el nostre suport. Ànims i força. Hi tornarà la vida. Desitjo que al moment en què es publiqui aquest article ja hagi passat tot el perill, que tot estigui controlat. Tots ho esperem. Per tot el que necessiteu, ens tindreu al vostre costat. És un món molt petit, on tots estem a prop, els uns dels altres. Avui el nostre cor plora per la terra cremada. Avui, tots som de l'Empordà.  (Publicat al BONDIA el 25 de juliol del 2012)

La comunicació és vida

«Totes les formes de violència, mort i destrucció resulten de la incomunicació» (Lluís Duch)

No sabia que mai diria una cosa així, però on més bé m'ho he passat aquest estiu és al 9è seminari de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell. Ha sigut un plaer molt grat descobrir que a Sant Julià de Lòria, a l'Auditori Claror, s'organitza una Càtedra de Pensament. La sala estava plena a tres quarts, i m'he arribat a preguntar per què no hi havia més gent. El tema era pertinent: la diversitat cultural, el do i la tasca. Us recomano que seguiu la web del Bisbat d'Urgell per no perdre-us la pròxima edició. Val la pena.

Hi havia tres ponents, a part de la Inauguració i la Cloenda per part del Sr. Arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia, monjo de Montserrat i Creu de Sant Jordi de l'any 2011, va parlar de les possibilitats de diàleg entre les cultures: tant les possibilitats reals com fictícies. En presentar-lo, Francesc Torralba va comentar: «No estem davant d'un autor sincrètic, estem davant d'un pensador». El discurs de Lluís Duch, de vegades científic i complex, intermitentment s'il·lumina amb veritables guspires de genialitat. El seguia la ponència de Vicenç Villatoro, el director de l'Institut Ramon Llull de Barcelona, un gran comunicador, un escriptor aclamat, un encant d'home i, sense cap mena de dubte, el més mediàtic de tots tres. Parlava sense cap paper i crec que hauria preferit fer-ho a viva veu, sense micròfon. Havia demanat si podia utilitzar pissarra per il·lustrar la seva conferència i, mentre parlava, hi dibuixava figures geomètriques, predominantment rectangles. L'auditori, que no semblava acostumat a tanta diversió en persona estava mesmeritzat, –i a mi mateixa, se'm va oblidar prendre notes. El títol de la seva ponència –«La plaça és de tots. Conviure en la diversitat»– és un resum perfecte de la seva posició quant a la situació del present. Tal i com era lògic, va dedicar una part important de les seves reflexions al futur de la catalanitat. «¿Com mantenir la nostra identitat?» –es preguntava, retòricament, i es contestava: «Fent que ens solucioni els problemes del present. No hem d'entendre la tradició com una motxilla pesada que hem de passar al nostre fill perquè ens la va donar el nostre pare. La catalanitat té joc i valors del present com per mantenir-se». Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, potser el més «ortodox» de tots però clar, entenedor i tan lúcid i honest com es pot ser humanament, va parlar a la tarda, analitzant les formes d'interacció entre identitats al moment de l'esmicolament de la societat, en temps de la crisi de la paraula i la crisi de la confiança, des de les posicions de dignitat, llibertat i fraternitat com a criteris ètics. «Cada identitat, quan surt a la plaça pública –ressaltava– ha de poder expressar-se legítimament».

En aquest camp tan autobiogràfic que són les ciències humanes, no sóc res més que una eterna estrangera encaminada a una pàtria mai definida del tot, i per a mi, ha resultat particularment valuosa la intervenció de Lluís Duch. Prestem-hi doncs una atenció una mica més detallada. Va començar postulant que hem de tenir molt clar la diferència entre la identitat i els processos d'identificació: «El pensament reaccionari –afirmava– acostuma a presentar una identitat com un «a priori», com alguna cosa donada per endavant, que és anterior a l'espai i al temps, una entitat supratemporal i supraespacial. Jo crec que és una malíssima manera de presentar la qüestió. Jo prefereixo parlar de processos d'identificació, ja que els éssers humans mantenim la continuïtat en el canvi i canvi en la continuïtat. Des del naixement a la mort, ens agradi o no, els éssers humans anem esdevenint sempre, i les nostres vides es transformen segons el context biogràfic».

La percepció de l'ésser humà com un ésser històric, ésser mòbil, però al mateix temps com un ésser tradicional, que té necessitat d'identificar-se, de copsar-se en les seves arrels més íntimes, és recurrent en el pensament de Lluís Duch. Deia: «Els éssers humans constantment ens estem fent la pregunta antropològica fonamental: «Qui som nosaltres? Qui sóc jo?» Aquesta pregunta no es planteja d'una vegada per sempre, sinó que l'ésser humà se la planteja del naixement a la mort. Perquè –com postulava Rilke, un poeta txec que escrivia en alemany– nosaltres, els humans, contínuament estem acomiadant-nos. Però en aquest acomiadament, no tornem mai a començar de zero. No som una tabula rasa. Sempre portem alguna cosa de la nostra tradició.» No es tracta de sucumbir al tradicionalisme, que representa un intent de rebre la tradició sense contextualitzar-la. És una tasca important, potser indispensable, «harmonitzar el canvi i la permanència». Ens l'hem d'afrontar amb una màxima humilitat, sempre tenint en compte que tots els problemes socials no podran mai tenir una solució definitiva. Quan la humanitat segueix el mite del paradís perdut, s'aboca a la nostàlgia; el mite del paradís cercat ens introdueix a la utopia. Però hi ha un mite particularment perillós, la màscara de tots els totalitarismes, ja siguin religiosos, polítics o socials: el mite d'un paradís retrobat. Mai no devem entendre'ns a nosaltres mateixos, la nostra societat, veritat o cultura des d'un punt de vista absolutista: som finits, limitats. «Tota llengua i tota cultura –deia Lluís Duch– té una especialització, una contextualització, i per això no es pot dir que una llengua és superior a una altra, perquè totes tenen les seves limitacions».

La tasca més important que tenim és salvar allò que som. Entendre allò que s'és, i dir-ho. Francesc Torralba, al final de la seva intervenció, va citar Salvador Espriu: «Hem de salvar els mots». Perquè el desgast de la paraula –deia– fa molt difícil l'obertura cordial a l'altre.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de juliol del 2012)