"El branc de la moixera, tot vermell..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

Com a una bona encampadana, tinc lloc al meu cor pels Cortals d'Encamp, i pel camí de les Pardines. El meu home i jo, sempre que sortim de casa amb la idea de fer-hi un passeig tranquil, deixem el cotxe al pàrquing on tot l'estiu es llogaven bicicletes, i al cap d'uns trenta metres ens desviem cap a l'esquerra i comencem a pujar. «La cabra –constata ell– tira al monte». Si tenim sort, trobem uns pals per ajudar-nos a caminar, i mentre els estem buscant, sempre ens confirmem en la idea de comprar-ne uns «de veritat» a les botigues del Viladomat: projecte que mai es realitza. Pugem cap a Prat del Gilet, i seguim el camí del refugi dels Agols, a través d'un bosc de pi negre i besurt, o moixera.
De tots els llocs dels Països Catalans, tan sols els Pirineus i Montseny alberguen l'arbre de l'amor i de la família, la moixera de guilla, parent llunyà de l'Arbre de la Bondat del paradís antic, assecat i desaparegut des de fa segles. Les llebres de muntanya mengen el seu fullatge i escorça. Els seus fruits, font d'alimentació d'ocells i de guineus, o guilles, són massa amargs per a que nosaltres els puguem menjar directament al mes d'octubre, quan acaben de madurar: per a poder consumir-los en el seu estat fresc, els hauríem de collir a l'hivern, després que s'hagin gelat, o deixar-los uns dies al congelador, abans de tastar-los. Els fruits de la moixera són rics en vitamines i en pectines, molt bones per la digestió, però tot i sabent de les seves propietats curatives, no gaires persones les prenen per postres, ni que es tractés de fruits de moixera gelats amb sucre. Després de congelar-los, no són amargs, però esdevenen àcids. Antigament se'n feia melmelada: es barrejava una part de fruits de la moixera amb una part igual de pomes àcides, amb dues parts de sucre, i es coïa. De vi, també se'n feia, de besurt, però no es bevia gaire: només te'n donaven en cas de pèrdua de forces i de la salut, s'utilitzava també com a remei per a depressions fortes.


























Per conservar l'amor a casa teva, posa dos branques de moixera amb fruits vermells, brillants, a prop de la finestra. La vella llegenda diu que la moixera prové del cos d'una dona que no va voler viure després que s'hagi mort el seu estimat: després de fer-li l'últim petó, va demanar a la Mare de Déu que la protegís dels assassins, i Ella la va convertir en un arbre que dóna fruits vermells i amargs. El besurt és un arbre guerrer, un arbre capaç de fomentar l'esperit de sacrifici al cor d'aquell qui l'admira. Els vells asseguren que si descanses recolzant l'esquena contra el tronc del besurt, al cap de cinc o deu minuts sentiràs com t'omple la seva tranquil·litat i energia.
Els bonsais de besurt són preciosos i sempre et faran sentir bé, però no es recomana passar més d'una hora al costat de moixeres grans, a no ser que hi estiguis acostumat: és un arbre que té molta força i pot provocar debilitat. Els russos, a l'antiguitat, feien amulets i creus de la fusta de la moixera. També feien infusions a base de fruits de moixera per curar el reumatisme. El patge Jonàs de Jaume Subirana, atrapat a les entranyes del ventre acollidor, de carn en forma de teulada, del Pallars Sobirà, duu al buit «el branc de la moixera, tot vermell, en comptes de la mirra, l'or, l'encens», complint així totes les seves promeses.


(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 d'octubre del 2011)

La bàrbara del nord

Tinc un amic que –quan li pregunten sobre la seva religió, o orientació confessional– invariablement declara que és un cristià de l’època anterior als concilis de Nicea i Efes. No sé ben bé què significa ser-ho avui en dia: és com si jo definís la meva ciutadania com a "bàrbara del nord". Ara bé, tant ha insistit en la irrellevància d’aquests concilis per a la seva vida espiritual que al final n’he après les dates: els anys 325 i 431. No m’és gens fàcil entendre la fe dels europeus de fa mil set-cents anys; me l’imagino com a l’ardent esperança del proper retorn de Crist, combinada amb tolerància religiosa. De fet, però, puc decidir entendre-la com vulgui: és home de poques paraules, i quan no vol donar explicacions se les reserva.

Quant a mi, em comporto com a catòlica tot i que, naturalment, vaig rebre el baptisme en el si de l’Església ortodoxa. Des del dia que un dels mossens de la catedral de Barcelona em va dir que continués anant a missa com hi anava abans, triant l’església que volgués, catòlica o ortodoxa, he arribat a casar-me a Meritxell i a batejar-hi a la meva filla. Tenint-ho tot en compte, les pràctiques espirituals més orientals tampoc no m’haurien de semblar alienes. El sentit comú raonaria així: no crec en déus que rivalitzin entre ells; ara bé, si hi ha només un Déu ha d’haver-hi diverses maneres de conèixer-lo en bona voluntat. I si suposem que no hi ha Déu –no vull suposar-ho, però és una opinió com qualsevol–, les pràctiques religioses de diferents pobles han de resultar antropològicament fascinants i, com a tals, no poden molestar de cap manera. A més a més, la pràctica del ioga a Rússia és força estesa, tot i que no vaig tenir cap contacte amb les seves ensenyances quan hi vivia.

Això no obstant, en trobar-me cantant un mantra abans d’estirar-me en un matalasset, em sento vagament culpable –com si estigués enganyant aquell mossèn que em va fer firmar l’obligació d’educar els meus fills en fe cristiana (tot i que, de moment, no he portat a cap fill a ioga)–. És una sensació curiosa: jo més aviat m’esperava sentir-me incòmoda pel fet de cantar la glòria a Déu –que és el que suposo que es canta– en sànscrit. En realitat, la incomoditat és el problema menys rellevant: els anys passats en el si de l’Església ortodoxa ja m’havien acostumat a cantar la glòria de Déu en un idioma gairebé incomprensible (eslau antic) en companyia de desconeguts aproximadament un cop per setmana, i fins i tot vaig arribar a formar part de la coral. Tota una sèrie de postures de ioga que podrien, d’entrada, resultar incòmodes a una persona amb costums totalment laics, coincideixen amb la pràctica de la pregària de l’Església ortodoxa. Les recordo de totes les pasqües que vaig passar agenollant-me i prostrant-me a terra, com tanta altra gent, vestida de gala i sense cap matalàs ni coixins, sense saber que era bo per a l’esquena. Sí, he tingut la sensació que els moviments rituals que segueixen les persones religioses russes en la seva pregària més ardent corresponen gairebé exactament a alguns exercicis que s’ensenyen als estudiants de ioga kundalini.

La posició del cor, segons els mestres de ioga, resulta ser exactament la mateixa que la posició del cor de la Mare de Déu a les icones ortodoxes: un cercle al mig del pit, on sempre porta al nen. Tocant el cor –aquest, i no el físic– ens concentrem en la respiració de la mateixa manera que un s’hi concentra durant la pregària incessant. La professora ens avisa que quan intentes posar la ment en blanc per a la meditació et poden visitar uns pensaments involuntaris i que d’entrada, no cal forçar-te per lluitar-hi. Sincronitzo el cap i el cor: però no m’hi vénen pensaments. El blanc de la meva ment és ple de noms de la gent important per a mi, la gent que m’ha tocat el cor en diferents moments de la vida, amics, família, alumnes, coneguts, estranys, vius, morts. Passo els minuts reservats a la meditació anomenant-los a tots, passant d’un nom a l’altre, i amb cada pas aconsegueixo situar-me millor en un món ple de noms.

Al cap del temps que dura la classe, ens acomiadem com ens havíem saludat: “El millor que hi ha en mi saluda el millor que hi ha en tu”, en un idioma per a mi incomprensible. La bàrbara del nord en mi es rebel·la –però a primera vista això del ioga té més punts de coincidència del que jo m’esperava amb les pràctiques espirituals de la meva joventut.

(Publicat al BONDIA el 5 d'octubre del 2011)

Aglans de Júpiter

Noguer

Il·lustració: Jordi Casamajor

La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 d'octubre del 2011)

"Són els bedolls flama viva al bosc negre dels avets..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

 

A la plaça, hi ha una foguera. A la vora, el jovent del poble beu vi calent: calent, i no pas bullit, que és una altra cosa. Els nens corren amunt i avall, prop del riu. A les mans, duen forcons coronats amb trossos d'escorça de beç, trossos llargs d'escorça seca que es crema. Els fan rodar, l'escorça cau al terra, i les guspires il·luminen la nit. Damunt les portes de les cases, s'han col·locat unes branques de beç que protegeixen dels mals esperits i fan fugir els dimonis.

Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.

Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.

El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.

El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.

Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de setembre del 2011)

"Déu vos guard, gerdera hermosa..."

Il·lustració: Jordi Casamajor

La identitat que tenim s'ha format a través del paisatge. Les roques, els rius i les plantes que ens han vist néixer tenen tant a veure amb el que som com els pares que ens eduquen i la llengua que parlem. En formem part sense notar-ho. Sóc russa, procedent de la capital dels Urals, Ekaterinburg, i durant els primers anys de la meva estada, aleshores ja definitiva, a Andorra, em desesperava la diferència entre la naturalesa de casa meva i la d'aquí. En els arbustos, en els arbres, en tots els éssers vius hi havia petits matisos que els tornaven forans. Els gerds tenien un gust distint, els pins tenien una altra forma, i l'herba, la simple herba dels prats que hauria de ser la mateixa a tot arreu, em semblava massa verda, com si fos de mentida. Transcorreguda més d'una dècada, he canviat. Ara trobo entranyable la similitud de la flora i fauna de les dues regions muntanyenques.
La gerdonera és una de les plantes que els Pirineus i els Urals comparteixen –mentre per als habitants de Castella o València els gerds són fruits d'origen incert que es compren a supermercats. Me'n vaig adonar el passat estiu, quan vaig coincidir amb uns turistes madrilenys a una visita guiada a les bordes de Percanela. Al llarg del sender, tot era ple de gerdoneres. El guia parava per esperar el grup i mentrestant, menjava gerds; jo feia el mateix. Els de Madrid, pujant, ens observaven, i al final van preguntar, incrèduls: «¿Els...mengeu?». Per a nosaltres, però, l'estiu i part de la tardor són mesos de gerds. Gairebé totes les rutes per les que he passat recentment eren rutes de gerds i nabius: la Ruta del Ferro, una part del Camí del Gall, la part final – la d'Ordino – del Tomb de les Neres.
A casa meva, els gerds de bosc eren molt més petits que els d'aquí. També creixien en les clarianes, però aquí són de muntanya, i als Urals, es trobaven a les zones més baixes. El té amb confitura de gerd era un típic remei casolà per als refredats. La meva àvia en feia vi i l'avi se'l bevia abans que tingués temps per reposar i madurar; d'altres se'n fabricaven licors més forts. Amb les fulles de gerd es feien infusions. També les posàvem a les conserves: per exemple, els cogombres salats es preparaven amb alls, fonolls i fulles de groselles i gerds, de la varietat jardinera. Es considerava deliciosa la mel de gerd.
El nom de gerd, al folklore rus, significa un món de coses bones, la comoditat, la llibertat, el plaer. El gerd, per als russos, és el símbol de la pàtria, contraposat amb altres fruits – els del viburn – que simbolitzen l'amargor de les terres alienes. La vida que és «com els gerds» és una vida dolça. A l'univers poètic català, la goja de Fontargent, al sisè cant del Canigó de Cinto Verdaguer, li diu «gerdera» a la noia –o fada– que cull maduixetes: circumstància que fa pensar que el fruit més saborós del bosc antigament donava nom a collidores de tots els seus fruits. Els versos del Canigó són una delícia tant per als amants de la natura com per als de la literatura, tant per als golafres com per als enamorats: llegiu, llegiu com la fada canviava maduixetes per brins d'or dels quals els nuvis poden fer-se un «anell de cinta ampla/ que en dos se pot mitj-parti». Així, si mengeu gerds, recordareu el rencontre màgic de l'aurer i la fada on «cada gert era un carboncle,/ cada maduixa un rubí».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de setembre del 2011)

Llibertat personal plena

“Contra la teva voluntat Ell et salvarà i et convertirà, perquè només en Ell es conté la veritat i la calma”, deia la princesa Maria, un dels personatges principals de Guerra i pau, posant una imatge de Crist al coll d’Andrei Bolkonski. Vaig recordar aquest episodi de la immortal novel·la de Tolstoi quan la conferenciant de la setmana passada, la benedictina Teresa Forcades, parlava del sentit d’un dels dogmes marians –els punts de referència que l’Església manté sobre la Mare de Déu–. Va remarcar que Déu sempre necessita la col·laboració humana per donar a llum la llum, per donar-li sentit al món. Contra la teva voluntat, no et convertirà: i això, si és cert, em sembla un tret d’una gran delicadesa d’una persona (la relació entre Déu i els humans que prediquen els cristians és inequívocament una relació personal) cap a les altres persones.

La conferència va ser tot un èxit. No entro més en detalls sobre el que s’hi va dir; ja en vaig fer un petit resum a la contraportada de El Periòdic d'Andorra del diumenge dia 11 de setembre ("Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades", a la secció “L’herbari forà”). D’entrada, em vaig trobar un xic desorientada, ja que basant-me en els diaris m’havia fet la idea que estaria dedicada a la teologia feminista i no a dogmes marians. Ara bé, el cert és que a l’hora de decidir-me a anar-hi l’important va ser la personalitat de la conferenciant, i no tant el tema de la seva dissertació. L’any 2009, quan es coïa el pànic en relació amb la grip A, vaig mirar el vídeo amb la participació de Teresa Forcades i vaig decidir fer-li cas anés com anés vestida i no vacunar la meva filla, que en aquell moment tenia 4 anys, ni vacunar-me jo tampoc. Teresa Forcades explicava que els riscos de la vacuna sobrepassaven els riscos de la malaltia. Ja en aquell moment em va sobtar el fet que a mi, que em considero una persona "oberta i tolerant", em costés molt prendre’m seriosament les paraules d’una metgessa vestida de monja, i pensava: “Si anés vestida amb una bata blanca, o com a mínim de paisà, no em costaria creure allò que diu.” Però allò que deia tenia tant sentit comú i es veia tan fonamentat que, monja o no monja,
em va convèncer. I, tal com preveia, no hi va haver epidèmia, ara ja ho sabem tots.

La desconfiança en el fet que una monja benedictina pugui ser metgessa i doctora en salut pública és molt característica. Una Església que ens ha acostumat a la idea que els monjos estudien teologia mentre les monges pinten ceràmica hauria de canviar els seus plantejaments. No es tracta de cap punt dogmàtic, només d’un costum força estès, d’una tradició absurda. No té cap sentit que es fomenti aquesta divisió de treball entre les persones que han agafat el compromís de vida comunitària. Que pintin ceràmica aquells qui hi tenen predisposició, i que estudiïn els que vulguin fer-ho. Tots –fins i tot els laics, que no sabem res d’ordre ni jerarquia eclesiàstics– ens sorprenem veient una monja llicenciada en teologia i ens quedem com més tranquils, més descansats quan arribem a saber que ja s’havia llicenciat en teologia abans de ser monja. Se’ns explica tot quan entenem que ja era metgessa i doctora en salut pública, de fa molt: com si tinguéssim, a la nostra ment, una línia invisible però molt clara entre el que és permès a les dones laiques i el que és permès a les dones religioses, mentre que, reconeguem-ho, quan es tracta d’homes ni tan sols se’ns acut la distinció de les possibles limitacions de l’activitat intel·lectual.

Fixeu-vos-hi, es tracta de limitacions a la vida intel·lectual que imposem a tota una sèrie de persones. Naturalment, és un plaer sentir la Teresa Forcades, que és una investigadora brillant i una conferenciant hàbil. Però el que encara estaria millor és que els ordes monàstics de vida contemplativa donessin facilitats a les dones amb talent que es troben en el seu si per poder participar en la vida pública. No es tracta de cap privilegi: només de facilitar el mateix accés als estudis i al treball intel·lectual als homes i a les dones. Avui en dia, entre els ordes religiosos femenins i masculins existeix una discriminació que s’hauria d’eradicar, com s’haurien d’eradicar totes discriminacions. No es pot esperar que Déu baixi del cel i canviï les situacions injustes: contra la nostra voluntat, no ho farà. ¿Per què? Perquè respecta la llibertat humana, una llibertat personal plena.

(Publicat al BONDIA el 14 de setembre del 2011)

Tot esperant Meritxell amb Teresa Forcades

Il·lustració: Jordi Casamajor

Al començament de setembre, la Mare de Déu de Meritxell ocupa tots els pensaments. La llegenda explica que la bella imatge venerada va ser trobada per uns pastors que anaven a missa el dia de Reis, sota un arbust de gavernera florida en ple hivern. Per molt que intentessin recol·locar-la cap a una de les esglésies ja existents, en desapareixia per tornar a aparèixer al peu de la gavernera florida. De fet, sorprèn la flexibilitat dels nostres avantpassats, i sobretot de l'església d'aquell temps: no van pensar, erròniament, que es tractés d'una broma del dimoni, ja que la imatge no volia quedar-se ni a Canillo, ni a Encamp –a cap de les dues esglésies ja existents i construïdes. Tot al contrari, units, van construir una capella al lloc exacte de l'aparició, adaptant els seus punts de vista i creences al miracle que va entrar a les seves vides.
El dia 6 de setembre, vam passar tot un vespre pensant en els dogmes marians. Van ser introduïts a través de les paraules del beatificat cardenal John Newman: els dogmes, a l'església cristiana, existeixen per mantenir la nostra raó oberta. El primer dogma: Maria és Mare de Déu. Segons Maria d'Àgreda, una teòloga del segle XVII – el segle quan emergeix la subjectivitat femenina – quan l'àngel parla amb Maria, Maria entra al seu cor i, amb parsimònia, pondera la decisió. Té tota la llibertat de dir que sí i de dir que no. Maria és Mare de Déu perquè accepta ser-ho. En totes les esferes de la vida, Déu necessita la col·laboració humana per tal que es faci la llum de la intel·ligibilitat del cosmos: per a que el món tingui sentit.
Segons la teologia cristiana, el sentit de la vida humana és donar a llum la llum. El segon dogma –Maria és verge – significa que, per fer-ho, no es necessita la parella. La dimensió comunitària és essencial per als cristians. La dimensió parella sempre se situa en un context més ample: un conjunt de fills i filles de Déu que potencialment abasta a tothom. Moltes filosofies han tingut la complementarietat masculina i femenina com a una part essencial per a que la persona es realitzi. Maria és verge, i això significa la possibilitat de viure la vida sense que la parella en sigui fonamental.
Maria és immaculada: per ser humà no cal pecar. El que és propi de la vida humana no té res a veure amb el pecat. «Pecar és humà», ens diuen, i la necessitat de perfecció innata que viu en cada ésser humà és «una passió inútil». Segons el tercer dogma, estem cridats a deixar enrere la realitat del pecat, la realitat del no-estimar, del patiment. La realitat de la persona és que està feta a imatge de Déu. No naixem de zero, tots naixem dins d'una persona que ja té pors: combatent les pors amb amor es pot preparar un món millor per als nostres fills.
El quart dogma, l'assumpció de Maria, significa que la unitat del cos i de l'ànima és indissoluble. Sense cos, no hi ha persona. Segons Sant Francesc, tot el que existeix, existeix perquè Déu ho estima. Tota la creació que, segons Sant Pau, està plorant, amb dolors de part, a ser portada a la seva plenitud, ressuscitarà de la manera que la pàtria terrestre de Joan Maragall pugui ser també la seva pàtria celestial. El físic i l'espiritual estan units.
Estem a l'època dels fruits de la gavernera. A la vigília de la Diada de Meritxell he gaudit escoltant la Teresa Forcades. He vist que és sincera en la seva fe.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 11 de setembre del 2011)