El gra i la palla

Quan a la meva filla li regalen una nina, el primer que fa és canviar-la de vestit amb una altra nina que té. La majoria de les que té són Barbies, i totes tenen aproximadament la mateixa talla. Les nenes ho fan amb nines, els adults ho fem amb idees. Quan ens en donen una, la revestim i la passegem com a nova, cofois i satisfets.

Ho admetem rient. Les idees són nòmades per naturalesa. Han de migrar d’una ment a l’altra per sentir-se vives. Ho fem per elles: per les idees. Tot perquè se sentin a gust. Juguem amb el seu exterior, les seves versions i maneres de dir-les, les pentinem, les maquillem i els posem perruques. Les estimem a més no poder, i hi dormim abraçats: més d’una vegada he vist un membre de la família dormir content, acaronant una idea.

No és veritat que el coneixement no ocupi lloc. Té una tendència a expandir-se. No es vol quedar tranquil•lament allà on para. El coneixement vol fer-se més gran, transmetre’s a les altres persones, ser comunicat. Té una vocació espacial prominent. Pesa i demana ser compartit. El més important és saber separar el gra i la palla, compartint idees nobles i descartant tot allò que no val.

Recordeu la història del barber del rei Mides, que no podia aguantar la pressió de guardar el secret?.. Va fer un forat a la terra d’un camp i va xiuxiuejar la informació pertinent a l’espai resultant, per enterrar-l’hi per sempre. En el lloc en qüestió hi va créixer una planta – crec que era una mena de canya - que amb cada bufada del vent comunicava als transeünts el missatge següent: “El rei Mides té orelles de burro”. M’imagino que havia de ser com un d’aquests cotxes del comú (“Avui a la tarda tindrà lloc la inauguració del poliesportiu...”), però en estàtic i dedicat a les orelles de burro. El coneixement pot ser destructiu – com tota la informació pot ser destructiva si ens concentrem en el costat trivial dels fets.

Som uns enamorats de la bellesa, i la bellesa s’arrela en llocs inimaginables. Si sabéssim on s’amaga, tots aniríem als indrets ocults on deuria créixer. Però tant ens atreu com ens enganya, i els boletaires de la bellesa cobreixen quilòmetres de boscos encantats, tot intentant trobar-la. A les vores dels llacs pirinencs quasi no hi ha espai per a la multitut de pescadors de conceptes, tots amb el seu sarronet de metàfores ben guardat i amb una poma per berenar. Tant la bellesa com la saviesa ens enlluernen i ens prenen el pèl. Mai no se sap si et baixaran del cel - o trobaran els sucs que les alimenten en coses profanes i quotidianes.

Aferrem-nos al moment. Aquest moment, avui, aquí i ara, ens regalarà les idees més belles, les veritats més dignes i les imatges més sublims. Serem fidels a nosaltres mateixos a partir del dia 21 d’octubre del any 2009 després de Crist, a totes les Valls d’Andorra i més enllà.

(Publicat al BonDia el 21 d'octubre del 2009)