L'enigma del nostre passat

Avui, a Rússia, és Nadal. L’Església ortodoxa celebra el naixement del nen Jesús amb una festa plena de llum, milers d’espelmes a tot arreu, i cants corals. Quan érem petits, però, encara era l’època soviètica i per Nadal no fèiem res. Gairebé desconeixíem la celebració del Nadal catòlic, i la celebració del Nadal segons els ritus ortodoxos semblava una cosa antiga, del segle anterior, cosa d’ancianes, fanàtics religiosos i dissidents polítics. A l’acabament de cada any escolar, els millors alumnes rebien un certificat d’excel·lència amb l’escut de la Unió Soviètica i un retrat de Lenin en un racó. Els llibres que ens regalaven a primària, per celebrar l’acabament del curs, també tractaven de Lenin, més concretament de la seva infància, i me’ls vaig llegir tots. Eren els llibres que ens ensenyaven que Lenin, quan era petit, no tenia por de dir la veritat, ajudava els dèbils i sempre treia excel·lents. Del nen Jesús no en sabíem gaire cosa: si fa o no fa, el mateix que sap la meva filla de Mahoma.


El calendari de les festes incloïa el dia de la Revolució d’Octubre. Se celebrava el 7 de novembre, que corresponia al 25 d’octubre segons el sistema antic, per la mateixa raó de canvis del calendari estatal per la qual el 7 de gener l’Església proclama que és el 25 de desembre. Les altres festes del calendari eren les de l’any nou (el 31 de desembre i l’1 de gener), el 8 de març (el Dia de la dona, ni treballadora ni res, dona a seques, també conegut com la Festa de les mares), l’1 de maig (el Dia de la solidaritat internacional dels treballadors) i el 9 de maig (el Dia de la victòria). La victòria en qüestió es referia a la victòria sobre el nazisme, que per alguna raó denominaven feixisme, a la Gran Guerra Patriòtica: la Segona Guerra Mundial. Per celebrar el Dia de la victòria, es convidava els avis veterans a l’escola, per parlar amb els nens. Jo li vaig demanar al meu avi Aleksandr, exmilitar i coronel jubilat, si hi podia anar, i em va dir que no. “¿Per què no?” “No.” Va morir quan jo tenia 9 anys, una complicació inesperada d’una operació que havia de ser simple, i mai vaig arribar a saber res sobre la seva participació en la guerra. Fins i tot de l’altre avi, l’Ivan, també militar i també coronel, que va morir als 42 anys, en sé una mica més, i té mèrit tenint en compte que aquest era de la KGB, intel·ligència militar.


L’avi Aleksandr anava molt condecorat quan es vestia de gala, però no tinc ni idea si va participar en les batalles o si feia feina de despatx, no sé res de res sobre la guerra en la seva vida. Potser és per això que vaig tenir un sobresalt quan vaig trobar un home que es deia com ell a Els ambaixadors, d’Albert Villaró, un personatge episòdic, espia avorrit, un Aleksandr Grebénnikov nascut a Ekaterinburg, si fa o no fa el mateix any que el meu avi Aleksandr Grebénnikov, això sí, possiblement nascut en un altre lloc. La que va néixer a Ekaterinburg, 61 anys més tard, era jo: porto el seu nom i recordo que m’estimava, recordo que era despistat i sempre m’explicava històries sobre les aventures del seu Carnet d’Identitat (així mateix, amb majúscules, com si fos un nom propi), que s’havia escapat de la cartera i després se’l trobava passejant pel bosc. Recordo que tocava l’acordió i sempre em prometia que més endavant, quan em fes gran, em tocaria La Pometa, una cançó de mariners, i jo la ballaria. Mai no va arribar el dia, i encara no sé ballar.


Mai no em va agradar la història. Sempre he pensat que es tergiversava amb massa facilitat, i que no es trobava mai la veritat perfecta. A la meva família, els avis van morir massa aviat i les dones preferien ocultar les coses d’importància i limitar-se a parlar dels vells amors. La primera vegada que vaig sentir gust per la història va ser ja a Andorra, quan vaig començar a entrevistar andorrans de totes les edats pel meu treball d’etnografia, i el senyor Jaume Rossa, de cal Mangautxa de Canillo, la primera persona de les generacions per mi aleshores desconegudes, em va parlar de la formació del primer cos de policia, de la visita de Charles de Gaulle, de com, de nen, va decidir anar a l’Escola Francesa perquè a l’Escola Espanyola el feien resar. Va ser el meu primer pas, el primer salt, del desconeixement complet de la història andorrana recent cap a la comprensió d’algunes coses, la interiorització d’algunes imatges, aquells gendarmes francesos al costat de l’hostal Valira, aquells nens canillencs baixant el mai (que és un avet) de la muntanya, aquell De Gaulle altíssim envoltat d’andorrans baixets. Sempre he pensat que els nous andorrans –encara que no tinc nacionalitat andorrana, m’hi incloc– sabem molt poc de la història del país que habitem des de fa dies. Si em llegiu i sou grans, expliqueu la història que heu viscut als vostres néts, encara que siguin mig francesos o mig russos. Expliqueu-los la guerra de les ràdios i el tancament de la frontera francesa, expliqueu-los el pessebre vivent i els turistes que l’aprofitaven per comprar niló i Duralex. Expliqueu-los la vostra vida perquè, si no, mai ningú els l’explicarà, i trobaran el vostre nom en una novel·la i es preguntaran si el personatge inventat se us assemblava, i no sabran, no sabran resoldre l’enigma del vostre passat.

(Publicat al BONDIA el 7 de gener de 2015)