Cacauets a la poesia catalana

Són quarts de tres de la tarda del dissabte al dia següent del dia de Sant Valentí que em va deixar amb un bonic penjoll negre en argent, una orquídia petita en una capsa i una mica de mal de cap per la ingesta excessiva del vi negre de Rioja que es diu Beronia amb una altra paraula que va darrera, potser Beronia crianza. La família ha marxat de festa amb una altra família d'una amiga de la Laura, deixant-me dinar al Serch en solitari, combinant el menjar deliciós amb el que és el resultat de l'estranya afició d'explicar-vos la meva vida, el compromís de lliurar un text que combini amb els fantàstics dibuixos de l'amic (i mestre de plàstica de la Laura) Jordi Casamajor i la falta de temps - crònica, probablement irremeiable. Tinc una hora per escriure sobre el cacauet, antioxidant potent molt ric en vitamina B, amplament utilitzat pels inques dels Andes uns 10000 anys, avui en dia cultivat principalment a Xina, i m'assabento de que la mantega de cacauet és una crema amb un alt valor proteic que agrada massa als ratolins, i dóna millors resultats que el tradicional formatge.

També aprenc que el consum dels cacauets pot ajudar a evitar la depressió, l'ansietat, el dèficit d'atenció, la hiperactivitat, les malalties del cor i de les arteries i fins i tot el càncer. Qualsevol planta, o fruita, o nou que començo a investigar resulta ser un remei gairebé universal contra milions de malalties. Sempre m'ho crec tot: no tinc raons per dubtar-ho.

Per vèncer la temptació de passar-me a cacauets, si no del tot, en una gran part de la dieta, necessito trobar altres fonts d'inspiració. I aquí em teniu, teclejant al Google «cacauets a la poesia catalana».

Tot i que la cerca dóna més aviat pocs resultats, acabo llegint un poema «on s'expliquen casos i casos» de Dolors Miquel, un poema on la menció dels cacauets és més aviat marginal («...Sortim de vins/ i anem endins/de la Rufina./Prenem la quina/ i els cacauets/ sentats estrets/ vora els quintos/ que beuen quintos/ buscant amors/ i els cantautors/ improvisats/ de llibertats…»), però que em convida a un temps ja molt passat però que encara vaig viure, o penso que l'he viscut.

Sempre he sigut molt amiga de la gent més gran que jo, aquells qui tenien trenta anys o més quan jo era adolescent, i els qui en tenien quaranta o cinquanta: tendència naturalment alarmant però que et dóna la sensació d'haver viscut més èpoques que l'immediatament teva. «Canten els Llachs/i els Xirinachs/ i els objectors,/ mestres o actors,/ estudiants,/ pagesos, fans/ d'en Ra i Mon,/ que diu que non,/ la cara al vent/ i que se'l sent,/ tothora fan/ vora algun sant/ vaga de fam».

M'ho sé, m'ho conec tot tan bé com si hi hagués estat present, tot i que en realitat no hi era: també és cert que s'assembla una mica, a la seva manera, a la ciutat de Moscou de començament dels noranta, les manifestacions de tota mena d'aquell estil que ara ja fa temps que no he viscut: «Ens sentim vius/ com les perdius./ Girem el món/ amb un segon/ i tres pamflets».

Emocionada, busco més poemes seus – i al Mallorca Web en trobo uns quants, i me'n conquista l'honestedat de la ironia que és quasi meva, que seria meva si jo en sabés. «Però la gitana no està per hòsties»...

Un parell d'hores més tard, arribo a El Paradís que m'ensenya a mi mateixa vivint al cor d'una carxofera... I ja no recordo que dèiem dels cacauets.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de febrer de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)