Blat de les Índies

'Zea mays everta'

Zea prové de la paraula grega zeo, que significa «viure», i era el pa de la vida i la planta sagrada per a les civilitzacions precolombines de Mesoamèrica. A l'arrel de la història del cultiu del blat de les Índies es troben moltes llegendes. Una d'elles relata que els déus van crear als homes a partir de la seva sang barrejada amb la farina de panís, després d'haver intentat fer-ho amb altres materials que no els van servir. L'altra està estretament lligada amb Quetzalcóatl, el guardià de la cultura dels asteques: déu de la fertilitat de la terra i de la fertilitat de la ment.

Era la cinquena vegada que els deus tornaven a la creació. Els quatre cops que havien construït el món, havia acabat en ruïnes, destrossat pels éssers que hi eren orgànicament lligats. Ja no calia omnisciència per assegurar-se, per via experimental, que els esperits inseparables dels seus cossos físics aconseguirien tornar a destruir-ho tot i desaparèixer amb la resta de les coses. Per això, el Cinquè Món, un univers nou de trinca, estava buit d'éssers humans. Els ossos dels seus difunts es guardaven al Món dels Morts (Inframón o Mictlán). Probablement mai no tornaria a haver-hi cap ésser humà si no fos perquè Quetzalcóatl, el príncep dels nahuals, es va oferir per baixar a Mictlán, i rescatar els ossos dels difunts per fer-ne la nova humanitat.

La llegenda ens diu que amb l'ajuda dels cucs i de les abelles, aconsellat pel seu nahual (una mena d'alter ego o consciència, esperit interior), Quetzalcóatl va desafiar l'astúcia de Mictlantecuhtli, el guardià dels inferns, per pujar els ossos trencats i molts dels nostres avantpassats allà on el sol enllumenava els cels acabats de forjar, per revifar-los amb la seva pròpia sang. Però el prodigi resultant necessitava aliment, i les arrels que podien trobar eren escassos. Quetzalcóatl va demanar consell a una formiga vermella, i ella li va revelar que darrera de les enormes muntanyes s'amagava allò que els humans necessitaven per sobreviure: el blat de les Índies, el panís. Els déus més antics que també estimaven als homes van intentar separar les muntanyes amb un esforç immens, però no ho van aconseguir. Així, Quetzalcóatl es va convertir en una formiga negra, i acompanyat de la formiga vermella, es va endinsar a les muntanyes. Al cap d'un llarg camí ple de dificultats, van trobar el panís que buscaven. Quetzalcóatl va agafar un gra madur amb les seves mandíbules i el va portar als indígenes famolencs. Els asteques van plantar la llavor que va esdevenir l'alegria, l'alè i el moviment pel pobre recent nascut. Des d'aleshores, sembrar i collir aquell cereal no es podia separar de la necessitat de venerar el generós Quetzalcóatl, déu amic dels homes que els va donar la vida i aliment. El panís no ha deixat d'alimentar la humanitat durant més de deu mil anys, i gràcies a la seva introducció a Europa al segle XVII, el coneixem i el mengem en panotxa i en forma de crispetes (acabo de llegir, i m'ha fet gràcia, que es tracta dels grans de la varietat anomenada «blat de moro esclafidor»), en amanides i com a guarnició per a diversos plats, com a part de la maizena, purés, pastissos, gelats i diverses begudes.

El significat del nom de Quetzalcóatl té diferents versions. La més popular ens el tradueix com a Serp Emplomallada, i representa la dualitat de la condició humana: la serp és el cos físic, amb tot el que ens lliga a la terra, i les plomes, plomes de quetzal, l'indomable esperit.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 26 de novembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor

"Julivert meu, ¿què t'ha passat?.."

L'any passat el Servei de Protecció de Drets dels Consumidors de la Federació Russa va sorprendre la massa dels ciutadans incloent el julivert (petroselinum crispum) en la llista de les plantes que contenen substàncies narcòtiques i verinoses. La variant russa de la xarxa de seguida es va omplir de comentaris d'aficionats a la jardineria, preocupats i segurs de que faltava ben poc per a que els agents de la policia apareguessin a les portes dels seus horts. El julivert és un dels condiments tradicionals tant de la cuina mediterrània com de la cuina russa, i és tragicòmic, imaginar unes forces especials d'ordre públic destrossant les quatres branques de julivert que creixien als balcons i als jardinets dels meus antics veïns. Cosa que fa recordar, sense que hi hagi connexió aparent, la cançoneta popular catalana de les nenes maques que al dematí «s'alcen i reguen el seu jardí»:

Julivert meu, ¿què t'ha passat?

Sense cap fulla, sense cap fulla,

julivert meu, ¿què t'ha passat?

Sense cap fulla i el cap per ‘vall.

No sé com va acabar la història dels amants del julivert. És cert que com moltes altres plantes considerades inofensives, el julivert és lleugerament tòxic consumit en grans quantitats. En tot cas, sembla que tot va començar perquè s'havien descobert, en algun lloc de la Federació Russa, unes plantacions enormes de julivert, situades al costat de les destil·leries i destinades a la producció de drogues perilloses. M'imagino el desconcert de les autoritats en adonar-se de l'existència d'una preciosa fàbrica de verins, fins a la data del seu descobriment perfectament legal.

S'ha de reconèixer que els russos, des dels temps immemorials, han considerat que el julivert era una planta indispensable en la màgia negra que protegia als bruixots i a les bruixes dels monstres que ells mateixos havien creat. Se suposava que també podia protegir a la gent corrent de la dolenteria sobrenatural dels fantasmes i morts vivents: en cas de caure víctima d'un atac de fantasmes, s'aconsellava preguntar als atacants si portaven julivert: l'atacant, en sentir la pregunta, es dissoldria a l'aire (en canvi, de cara a les dones d'aigua només funcionava la referència al donzell amarg; el julivert les extasiava i corries el risc d'acabar sota l'aigua per sempre). A Roma Antiga, també existia la tradició de portar una branqueta de julivert enganxada a la roba, per protegir-se dels esperits malignes. Quant als grecs, solien adornar els caps dels atletes guanyadors dels jocs panhel·lènics.

Als fragments que s'han conservat dels escrits d'Hipònax, ciutadà d'Efes, trobem els cants dels jocs infantils d'origen ritual on es menciona aquesta planta:

–On tinc les roses, on les violetes, o el julivert?

–Aquí estan les roses, aquí les violetes, aquí el bell julivert.

Les propietats medicinals del julivert són conegudes; se'n extreuen els components per a diversos medicaments, incloent-hi agents antidepressius. Sabem que ja el gran metge Galè de Pèrgam (129 – 216 AD) curava ferides amb les fulles del julivert que feia portar de Macedònia.

De la poesia catalana, a banda de la cançó de les nenes maques, recordarem el julivert de la Maria Mercè Marçal («De parar i desparar taula», al llibre «Terra de mai») que es refeia màgicament, esperant l'estimat:

Amor saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s'obria sola.

S'han omplert de viandes plats i taula.

Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.

El julivert s'ha refet. (El rellotge

toca les cinc. Vindràs?)

I l'estimat –com es costum dels estimats a la literatura– mai no apareixia.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de novembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor

"La ginesta floreix"

'Spartium junceum'

En el meu pas per Catalunya interior, país serè i ponderat, miro els balcons amb senyeres, i em venen a la ment els econòmics, sobris versos de Salvador Espriu: «Ara digueu: La ginesta floreix,/ arreu als camps hi ha vermell de roselles». Símbol del rejoveniment, de la primavera espiritual i eterna, de la calor, la ginesta floreix als mesos de maig i juny, però de vegades, en certs llocs, torna a florir a la tardor. La ginesta és la flor de l'alegria, «l'enamorada» de Joan Maragall, que es regira «furiosa al sol rient». És la flor de l'esperança, en la qual «Catalunya ha parlat» al poeta manacorí Jaume Vidal Alcover. És la flor de la llibertat que té la grogor d'una candela encesa, d'una foguera sagrada, i «de l'aire en fa el nostre aire/ que és tan bo de respirar», com deia, amb enyorança, Ventura Gassol, preocupat pel futur de la terra («Catalunya! Catalunya!/ bé tardes prou d'arribar», exclamava al mateix poema).

Aquells qui vau néixer a prop del Mediterrani probablement integreu la ginesta en el vostre univers de tal manera que eternament forma part de la vida i de la mort. La deveu recordar com la va recordar Serrat (Mediterraneo) quan demanava una bona vista de cara al mar per a quan es morís: «Mi cuerpo será camino, / le daré verde a los pinos/ y amarillo a la genista». (La va recordar, i va donar l'ocasió d'aprendre una nova paraula a força gent, ja que la majoria dels espanyols coneixia –i coneix– la ginesta pel seu nom castellà més comú, immortalitzat pels grandíssims poetes: «la retama».) Per a vosaltres, –no tan sols el dia de Corpus, quan els carrers i les places es troben sembrats de les seves flors, sinó sempre i arreu–, la ginesta deu ser una presència constant, una memòria del cor. Jo, en canvi, no tinc cap imatge d'aquest curiós arbust de tiges verdes que em vingui de la infantesa. Vaig néixer lluny de tots els mars del món.

Vaig veure la ginesta per primera vegada quan viatjava per França, i em va semblar extraordinàriament bella. Vaig demanar el seu nom els meus amics francesos. Em van comunicar que es deia «genêt»: un nom amb història. Segons expliquen, l'any 1128, Geoffroy V «el Bell», comte d'Anjou i de Maine, va sortir a fer un tomb pels camps florits de ginesta a la vora de la ciutat de Mans, quan li va aparèixer un unicorn amb rostre de dona, vestit de robes d'or. Des del dia de la miraculosa aparició, el comte va professar una extraordinària fascinació per la ginesta. La va convertir en el seu emblema, i va ordenar que la plantessin a totes les seves terres. Mai més va sortir de casa seva sense que una branqueta de ginesta decorés el seu barret. Per aquesta raó, la gent que sempre ha sigut aficionada a ficar sobrenoms als poderosos, als famosos i als rics (tot i que un cert instint igualitari la impulsa a oferir el mateix tracte als pallassos i als altres pobres una mica particulars) el va rebatejar com a «Plantagenêt». Aquest nom va ser l'origen de la dinastia principesca medieval particularment important, els membres de la qual van ser comtes d'Anjou i de Maine, i després, per matrimoni, reis d'Inglaterra, ducs de Normandia i finalment, ducs d'Aquitania.

A Rússia, la ginesta es coneix principalment com a una planta del sud que s'utilitza en la producció de cistelles i cordes, teles i escombres, i representa un interès considerable per l'apicultura: les abelles que atreu produeixen una mel de característiques excel·lents.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de novembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor

Parlar en públic

 M’agrada pensar que no tinc por de res, perquè així nego les evidències. Segur que ja us he repetit aquella frase que deia jo al meu pare, de petita: “No sóc covarda però tinc por”. És tot un lema de la meva vida. Si fos una mena de cavaller (“cavallera”?) de trista figura, ho posaria al meu escut. Quan vivia a Rússia, tenia por de la ciutat nocturna, de qualsevol ciutat. Era un terror definit, arrelat i conegut: gairebé cada dia tornava a casa molt tard, caminant. Ara bé, quan vaig arribar a Andorra, de seguida vaig descobrir que aquí no em feia gens de por, caminar de nit. Me’n vaig alegrar, immensament. Després d’acabar les classes (plegava de treballar a les 22:00, i ja no hi havia autobusos per tornar a Santa Coloma on vivia), menjava un entrepà als Dos Caçadors i tranquil·lament tornava cap a casa. No hi havia ningú als carrers, i potser tenia tot el sentit continuar tement les amenaces que amagava la foscor, però – oh! – ja no m’atemorien. Un gust. Però encara queden moltes coses que posen a prova el meu coratge. Tinc por de tota mena d’animals, començant per les aranyes, passant pels hàmsters i acabant amb els elefants. De lluny, els puc mirar. De prop, m’incomoden. Tinc por de tota mena de patiment i malalties. Però sempre em dic que en certes coses, almenys en certes àrees de vida, hauria de tenir facilitat, lleugeresa, genialitat. No l’he trobat encara, i se m’escapa... però l’hauria de trobar.

Per exemple: no té cap sentit que tingui por de parlar en públic. Sóc professora, i el meu ofici m’apassiona. Però a l’hora de la veritat, en tinc un xic de pànic, o per ser més exactes, es tracta d’una combinació d’un pànic de fracàs amb l’ardent desig de trobar-me davant d’un munt d’oients. La nit abans d’enfrontar-me a una sala que està a punt d’omplir-se de cares desconegudes, dormo poc i malament: “Déu meu, ningú em vindrà a veure.” I el fet de que l’auditori estigui ple de bat a bat em dóna una certa tranquil·litat: això significa que no he perdut la batalla abans de lluitar. (L’endemà, tindré el Malson número Dos (el Retorn del Malson): “Ja t’han vist i no tornaran mai més”. Però pas a pas. Pam a pam.) El pas següent és controlar – o intentar controlar - la velocitat. Sé que davant de les persones que no conec tinc dues tendències contraries: la de tartamudejar i la d’embalar-me. I l’esfereïdora sospita de que un dia es doni l’opció catastròfica de fer les dues coses a la vegada.

Quan feia música, em costava encara més. Mans fredes, peus freds, gairebé tremolant, sortia a l’escenari. Una inclinació del cap – i endavant. Tocava el piano. No era pas dolenta – però mai vaig arribar a tocar tan bé en una sala de concerts com ho feia als assajos, a soles amb la professora. És tan difícil, conservar l’harmonia!.. És tan difícil, ser obert a tot. La majoria dels experts comparen la por de parlar en públic amb la por que tenien els nostres avantpassats quan corrien perseguits pels depredadors. No sé qui ho ha descobert. M’agradaria veure com ho ha comprovat. ¿En què s’assemblen un simi que s’escapa d’un lleó i una homo sapiens que surt a un escenari?.. Si jo hagués de córrer perseguida per un depredador, no aguantaria ni trenta metres. Se’m cruspiria al metre vint-i-u.

(Publicat al BONDIA el 7 de novembre del 2012)

La salamandra, la salamandra

a la Ceci

De vegades, els animals protagonistes dels mites i dels contes són –o semblen– més vius i més reals que els animals que es poden trobar a les granges i als boscos. La salamandra, de taques grogues o taronges en un fons negre intens, és un animal de moviments lents, actiu durant la foscor, que es refugia sota les pedres en temps de calor i en temps de sequera. Un dia de pluja desenvolupa la mateixa activitat que un dia assolellat, i per això els ucraïnesos en diuen “llangardaix d’aigua”. S’alimenta d’insectes i de granotes i pot viure de vint a cinquanta anys.

No sabem com va néixer la creença que la salamandra naix i viu en el foc. N’hi ha que diuen que els homes prehistòrics se sorprenien del fet de tirar un tronc lleugerament mullat al foc i veure com el foc s’apagava i del tronc en sortia una salamandra viva. És una explicació possible, tot i que dubto de la ingenuïtat de la gent prehistòrica: més aviat suposaria que tenien una capacitat extraordinària de crear metàfores i “encantar el món”, fent que la seva cara oculta es mostrés a través de les ocurrències més mundanes.

N’hi ha d’altres que diuen que les sa- lamandres veritablement poden suportar temperatures molt altes perquè el seu cos és extraordinàriament fred. Potser és cert, però això tampoc explicaria diverses qua- litats fantàstiques que s’han atribuït a les salamandres –l’element del foc a l’alquímia– al llarg dels segles.

Per als cristians, la salamandra s’ha convertit en un símbol de la immortalitat de l’ànima. Per als supersticiosos, les sa- lamandres són les bruixes. Segons una de les creences curioses, s’ha d’anar amb molt de compte de no orinar al bosc al costat d’una salamandra, ja que això pot portar unes conseqüències terribles i irreparables. Antigament, les salamandres dels bestiaris es representaven com si fos una mena de gos amb potes curtes, rodejat de foc, i més endavant se n’han arribat a fer representacions que es podrien qualificar com a més realistes.

Molts nobles i moltes ciutats n’han fet el seu emblema. La idea de ser indestructible va bé a tothom. Així, la salamandra apareix a l’escut de Massoteres, de la província de Lleida, situat al nord de la comarca de la Segarra, i també d’unes quantes ciutats de França, entre les quals podem esmentar, per exemple, Le Havre i la ciutat medieval de Sarlat-la-Canéda. Grans poetes han dedicat els seus versos a les salamandres. Per Octavio Paz eren les “estrelles caigudes”, “ponts de sang freda” i “dards solars”. 

Hi ha fantasies que t’obren el cor. Existeixen dibuixos que donen vida als somnis que fan que la vida sigui més meravellosa. Potser en realitat no existim encara: només som un esbós d’allò que hem de ser. I tal vegada els nostres pensaments seran més reals que nosaltres mateixes. Potser un dia ens convertirem en salamandres, i viurem eternament, tal com s’ha de viure. Molt lentament, avançarem fins a l’eternitat. Ja ho saps, amiga, germana: “Quan travessis el foc, la flama no et cremarà.”

(Publicat al BONDIA el 14 de novembre del 2012)

"Amo l'aroma d'aquest brot de menta..."

«Menta? –diu el meu home. La poso al gintònic». «Gintònic?» «Sí. I als mojitos». Mirant el dibuix preciós d'una senyora grega entre dues columnes, amb branques de menta, que ha fet Jordi Casamajor, em pregunto si els grecs també posaven menta a les begudes. 

Els àrabs la barrejaven amb el té verd: una combinació perfecta per calmar la set. A casa meva, també es feien tes amb menta. Sempre bevíem té negre, i afegíem menta fresca del jardí directament a la tetera. La cuina s'omplia d'olor de menta. Ara mateix, si em concentro, puc sentir el seu aroma que ve de vint-i-cinc anys enrere, l'aroma de la calma. I això que sempre penso que no m'hi fixo gaire, en les olors: no em molesten. Fer-me feliç sí: sí que em fan feliç. Recordeu com ho deia el gran Josep Carner, al seu poema Fidelitat?

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta

jo reconeixeria encara, poble meu,

tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu

i la del moliner per una olor de menta,

i per l'olor del pa sabria quina és

casa de cada un dels tres flequers…

SÍ, és tremenda, la importància de les olors. Amo els aromes. Sí, jo també, com Joan Salvat-Papasseit, «amo l'aroma d'aquest brot de menta/ que duus lligada dintre el teu somrís...» No em fan patir, les aromes, però sí que les recordo, de dia i als somnis, i sí, l'entenc, la set d'un brot de menta: «Perquè vindria de la boca teva/ la posaria al mossec de les dents». Fes-me'n penyora, de l'aroma de l'amor...

El nom de la menta pebrera, com els noms de moltes plantes, ve del nom d'una nimfa. Cada vegada que m'apropo a la mitologia grega, em sorprenc pels estranyíssims lligams amorosos que unien i separaven els éssers sobrenaturals que habitaven els seus mons. Sembla que el lloc més precari era el de les nimfes: éssers perillosament bonics i indefensos. La Mintha va ser convertida en un brot de menta per Persèfone, esposa del seu amant i filla de Zeus: déu del qual la pobre estava fatalment enamorada. La nimfa desafortunada, de pell blanca i de cabells negres, estimava la llum del sol i l'aigua dels rius. Per la subtil ironia de les llegendes, va esdevenir l'amant del rei dels inferns, de la terra dels morts. «Mes ai! Cada mortal canta sa pena,/ i cadascú desitja el que no té», en deia Josep-Sebastià Pons. Naturalment, a molt poc temps de començar l'amor inversemblant, va caure víctima de la gelosia de la deessa que s'identificava amb la llavor que penetra en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum. La reina dels camps d'asfòdels, del lloc de repòs etern d'herois i bona gent, va convertir la rival en una planta aromàtica, en menta forta, una planta afrodisíaca si es pren en grans dosis: «la menta, –diuen–, fa anar calenta». El seu oli essencial deixa un gust de fred a la boca. Prosèrpina sempre m'ha inspirat el més profund respecte.

Si no vols adormir-te, olora l'aroma de fulles picades de menta. El seu olor et donarà una sensació d'equilibri espiritual i moral, millorarà la teva memòria i capacitat d'estudi. Els grecs perfumaven les seves cases amb l'aroma de menta, creant un ambient d'harmonia i bon humor. Per purificar la casa durant l'hivern, a l'antiguitat es cremaven fulles seques de menta pebrera.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'octubre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor

De profundis clamavi ad te

No m'estimo. No, no m'estimo, en absolut. Necessito que m'estimin per allò que sóc, però jo, personalment, no ho faig: no m'estimo per res. M'hi nego. Ja sé que és prudent i saludable ser un mateix, perquè si no t'arrestarien per robatori d'identitat d'algú altre, però des del primer dia que em vaig fixar en mi mateixa (devia tenir uns 11 anys, abans tant me feia com era) no em faig cap gràcia. No sé ni per què. Són coses del cor, ¿oi? D'aquelles que són incomprensibles per la raó. I no, no és que em pensi que no tinc res d'especial: sóc especial fins a la medul·la, massa especial, si vols, de cap a peus plena d'especificitat. Però - ¿ho saps, oi? - hi ha éssers humans (i llocs, ciutats, països) que en un cert moment de la seva vida arriben a obrir-se com una poncella: en francès, se'n diu "épanouie", i és una paraula extraordinàriament gràfica, perquè significa que es tracta d'una persona, d'una personalitat ben adaptada, plena de llum i, literalment, "en flor". Doncs jo no hi he arribat mai. No he arribat a florir, i si he florit en algun moment o altre de distracció no me n'he adonat. I sempre penso que podria ser millor: no en un moment de futur distant, quan em torni més sàvia, més llesta i més bona, sinó ara mateix. "Hic et nunc", sóc pitjor del que hauria de ser. Ara mateix, en tota justícia, jo hauria d'existir en una versió millorada. I no. I sóc com sóc, i sóc on sóc, i punt. Per això, quan algú m'estima, arribo a sospitar que necessita ulleres noves o bé que es troba malament del cap. És clar que em necessito a mi mateixa per viure, i em faria un gran favor si conservés bona salut fins que no m'arribés l'hora de morir i desaparèixer. No em vull cap mal: senzillament, si em trobés a mi mateixa pel carrer, m'hauria d'esforçar per no fer-me mala cara.  Perquè m'irrito, em desespero i no sé aguantar-me, i no sé quina millora m'aplicaria perquè em pogués acceptar. I sí que sé que tot podria ser pitjor, i molt pitjor: no sé com millorar-me però puc inventar i detallar centenars de formes d'empitjorar. Sé que he d'estar agraïda de trobar-me sencera, vestida, educada, acompanyada i ocupada. Per si el cas dono les gràcies: si encara estic viva, segur que és a costa d'Algú que fa un gran esforç. Diu Lluís Duch, al llibre Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007) que una de les diferències principals entre la pràctica de la gnosis i el cristianisme és que per als cristians hi ha Déu personal, mentre que els gnòstics no solien distingir entre Déu i la seva pròpia consciència... Sí que estaven en pau amb si mateixos els gnòstics, il.luminats pensadors de "l'orient de l'occident cristià". Quina alegria, i quin ensurt, poder trobar a Déu en un mateix!.. Però sóc molt diferent. I si hi ha força que em pot fer millor, no seré jo mateixa. Si hi ha esperança per a mi, no sóc jo, sinó l'amor aliè. Tinc la certesa que res no millora, de cap manera, si no és en la interacció, comprensió i diàleg amb algú que no és un mateix, sinó totalment Altre. Per això t'escric. És improbable que em trobi a mi mateixa, passejant pels carrers d'Andorra, però tu, si m'hi trobes, somriu-me. Jo no m'aguanto, però tu, recorda'm. No m'estimo, però no m'importa: pensaré en aquells que estimo. I et faré un bon lloc al divan de la meva memòria.  I totes les cares de l'amor s'assemblaran a tu.   (Publicat al BONDIA el 31 d'octubre del 2012)