Pura il·lusió de l'esperit

Il·lustració: Jordi Casamajor

'Prunus dulcis'

Dels ametllers, puc explicar-vos històries precioses i entretingudes: una barreja de memòries d'imatges fugaces i texts apresos. Van ser cultivats a Pèrsia, Síria i Palestina des d'un temps immemorable, segles abans de Crist. El patriarca del judaisme Abraham utilitzava les branques d'ametller en la construcció dels corrals pels ramats. El bastó d'Aaró, de la Casa de Leví, depositat al Tabernacle de l'Aliança, va donar flors, brots i ametlles: per això ell va ser declarat Summe Sacerdot hereditari, i el seu bastó, desat en l'interior de l'Arca de l'Aliança. Aaró, al cap de 123 anys, va reposar en una cova il·luminada per àngels al cim de la muntanya Or. Els ametllers es van distribuir per tota la Mediterrània. Al segle XVIII els missioners franciscans els van portar a Califòrnia.

A Les hores de Josep Pla, llegim una descripció subtil dels ametllers en flor: «un somni, un desig, un batec, un anhel o una pura il·lusió de l'esperit». A la recerca de curiositats divertides de l'àmbit proper al nostre, he trobat l'article de Manuel Cuyàs L'ametller s'ha glaçat, a La Crònica de El Punt Avui: una descripció i anàlisi crítico-irònica, poètico-política d'un acte de celebració del 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Hi van coincidir Jordi Pujol i Pasqual Maragall; també hi intervenia l'autor del llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall, Ignasi Moreta. Entre anècdotes i descripcions, Manuel Cuyàs ens explica que Pujol hi va parlar «dels arbres que Maragall va cantar: l'ametller –«Déu te guard bandera blanca»– i la ginesta –«la ginesta altra vegada»– mentre li retreia que no hagués dedicat una oda a la mimosa, que també anuncia el bon temps i que, com els altres, però sobretot l'ametller, està exposada a les glaçades traïdores de la primavera».

És un plaer amarg, ser estrangera a tot arreu. Tant per a Jordi Pujol com per a Manuel Cuyàs com per a Pasqual Maragall com –dec suposar– per a Joan Maragall, la dolça bandera blanca d'un ametller florit, «la pau que s'anuncia entre el sol, núvols i vents» és, o era, el futur de Catalunya vist a través del seu paisatge. Jo, en canvi, davant de la pura delícia d'un ametller en flor, no sóc capaç d'altra cosa que sentir una frisança de la primavera cíclica, geogràfica, tota l'alegria d'un temps que para mi, ja és el millor temps: sóc del nord, i no sé suportar la calor.

No he passat mai la primavera a les terres on «tots els ametllers ja són florits/ davant del mar brillant, fins a Mallorca», on «el sol i l'aire obre de bat a bat balcons i omple la casa de clarors». Vaig néixer allà on al mes d'abril es trencava el gel als rius, i vaig viure 16 anys a Ekaterinburg (els ametllers no s'hi plantaven ni hi podien sobreviure), sis anys a Moscou (res d'ametllers), 15 anys a Andorra. A les fotografies i en vida real, tinc la tendència de confondre els ametllers amb els cirerers japonesos: ni ara sé del cert què són els magnífics arbres del Parc Central d'Andorra la Vella que sempre floreixen a finals de mars, just abans de l'aniversari de la meva filla Laura. Quan estava embarassada, hi anava a fer punt de creu als pitets i fundes de biberons, mirava els arbres florits de color rosa i pensava: «Quan neixi la meva princesa, li diré que floreixen per celebrar el seu naixement». El dubte que tinc, des de fa anys, és si són Prunus dulcis o Prunus serrulata: les seves flors s'assemblen a les flors d'ametller de color de rosa, però no semblen produir mai cap ametlla.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 de maig del 2012)