Un petit estudi de la felicitat

A Cristina Orduña

En parlem tant com si no la tinguéssim. Com si ens faltés. Com si fos, com a mínim, la nostra pàtria comuna: no pas un lloc on varem néixer per un caprici del destí, per pura casualitat, sinó la veritable Pàtria històrica, simbòlica i espiritual, el vell país de la Felicitat. Així, a la meva infància, a la capital dels Urals, mirant al buit blanquinós d’hivern a través de la finestra, es parlava de la primavera.

Me’n vaig recordar el passat 14 de març, quan vam pujar a dalt del Funicamp, per celebrar la Constitució esquiant en família. Des de la cafeteria Solanelles – em sembla que es diu així – es veia tot blanc, res en particular, només una paret de boira blanca barrejada amb neu blanca. Aquell qui vol entendre el sentit de la primavera, a Andorra, ha de viure a prop de les pistes. Allà, no hi havia res de verd, res més que la blancor perfecta que conté, en potència, tots els colors, però no els desvela. Allà, hi feia temps d’hivern. A la ciutat, no ens recordem de tanta neu. La primavera, quan arriba, no ens sorprèn i passa desapercebuda. En un entorn d’un verd etern, hem oblidat la primavera.

La felicitat, en canvi, la tenim present. Els americans són uns exagerats i fins i tot consideren el dret a cercar-la un dels seus drets fonamentals; com si no fos suficientment habitual que la gent se sentís lliure a cercar tota mena de coses. Si hem de creure Vincent Cespedes (“Le magique étude du bonheur”), la localització de la felicitat al nostre espai vital té un punt de paradoxal: com més la cerquem, més ens n’allunyem. No crec estar-hi totalment d’acord: al cap i a la fi, “aquest és el meu somni, i jo decidiré com s’acaba”, com deia l’Alícia de Lewis Carroll. Però si volem trobar-la, el nostre sentit comú ens dicta que hauríem de definir-la, i no sabem si és un lloc (un paradís perdut), un moment (quan Faust exclamà: “Atura’t! N’ets tant, de bonic”), una persona (Déu), una idea (la veritat, la bondat, la bellesa), ni si tot això ho pot englobar un sentiment.

Els éssers humans som éssers duals. Permanentment vivim en dos plànols: l’ésser humà com a animal social, fet i nodrit per la societat, i l’ésser humà solitari, aquell qui sap que ha de morir i encara que mori, no vol desaparèixer. Quan diu que vol viure, no ho vol fer com a obscur material genètic a través de les generacions, ni com una incerta memòria en la ment d’aquells que vindran després. És una persona que vol viure com ella mateixa, i reclama la seva lògica i necessària eternitat.

Els tipus de felicitat per a les dues parts que ens composen són distints. El “jo” social necessita harmonia; alumne d’Epicur, fa la felicitat a la seva mesura. Busca estrelles amb les quals no cal més llum, dolces alegries que transformen la foscor nocturna. Petits plaers, i res d’excessos. Plaers controlats, reduïts, escollits. És tracta d’una felicitat que s’educa, una felicitat que té un ritme i una disciplina. Reconeguem que és matemàticament perfecta.

El “jo” que es mor i es rebel•la és un Ícar etern que vola cap al sol. Si troba la felicitat, el deixa cec i mut i sord, el fa morir i tornar a viure, el destrueix perquè és més gran que ell. Sobrepassa les categories de plaer i patiment. Entre aquestes dues vies, però, més aviat tria el patiment. No se’n refia, del plaer: pot resultar cosa fràgil i lletja. Per fer-hi camí, cal una guspira de bogeria.

Aquest és el camí dels místics, camí dels profetes, poetes i enamorats. Aquesta és la felicitat que us aconsello fugir per a que us trobi desprevinguts, el metafòric “llit de flors” fet “llit d’espines”. Feliç aquell qui l’ha viscuda. Feliç aquell qui ha dit, amb tots els seus sentits:

“Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.”

(Publicat al BONDIA el 16 de març del 2011)