Amor diví, amor humà

No sé des de fa quan el que busco als llibres és la consolació. No sé, no recordo qui va dir que l'ésser humà és un ésser que necessita ser consolat. No sé si és cert. En tot cas, és cert si parlem de mi. Jo sóc aquell ésser. Necessito la pau. Necessito - la tingui o no la tingui - l'harmonia. Necessito l'amor. Potser per això, la idea de comprar el llibre de Francesc Torralba "L'amor que ve de dins" (Ara Llibres, 2011) , per llegir-lo durant les vacances, em va semblar bona. L'índex, d'entrada, semblava prou zen. Les meves lectures anteriors de Francesc Torralba (com, per exemple, "Els mestres de la sospita", de Fragmenta, o "Amb Déu o sense", aquell llibre seu conjunt amb Vicenç Villatoro que em va agradar tant) em feien pressentir que es tractaria d'un llibre erudit, entretingut i apaivagador. Ho vaig encertar gairebé tot. Erudit, naturalment. Entretingut, i tant. Però d'apaivagador, res. Vaig patir, molt. A les platges enormes de Normandia, rodejada d'éssers estimats, petxines interessants i sorra molla, vaig estar patint fins a l'última pàgina. I encara no se m'ha passat. "Escriu l'amant," - comença l'últim capítol. I escriu el següent: "Renuncio a l'eternitat, a la bellesa del rostre de Déu, als cors angelicals i a tots els sants i santes que vetllen per mi. Renuncio a ser-hi eternament, per ser amb tu, per poder viure amb tu..." Això, en breu, resumeix el contingut, el sentit de la paraula "amor" que es troba dins del llibre. És un sentit que trobo molt profund, immensament respectable i infinitament trist. Cada cop que hi penso, m'envolta la tristor. De cop i volta, m'imagino el desconcert de tots aquells sants i santes que vetllen per "l'amant" en qüestió i saben que seguiran vetllant per ell malgrat ser renunciats i renunciades. Vull dir, no sé si existeixen, però si suposem que tenen prou realitat com per ser renunciats per escrit, és una renúncia que deu fer mal, siguis un sant o un pecador. De cop i volta, els cors angelicals deixen de ser una simple metàfora d'un silenci de plenitud i de plaer: són veus humanes que canten malgrat el dolor, i empassant-se les llàgrimes, canten i canten la seva simfonia eterna, impecable i inútil les pobres ànimes perfectes, els pobres àngels renunciats. I si hi ha Déu prou personal com perquè es pugui parlar de la bellesa del seu rostre, quina pena ser Déu si la bellesa del teu hipotètic rostre es pugui renunciar -com si fos "a canvi" d'una altra mena de cel!... Potser no sóc prou humana com per entendre la força real de l'amor veritable, l'amor d'un pes enorme, l'amor que és discreta bogeria, l'amor que ve de dins, però tampoc sóc un robot ni una màquina calculadora, i miro les pàgines del llibre que vaig llegir ja fa dues o tres setmanes, i m'esforço per no plorar perquè em sap greu per Déu, pels àngels, per santes i sants. Vull dir que si no existeixen, o si existeixen en una forma que no els permet sentir el dolor de ser renunciats, no passa res. Però ¿i si existeixen?.. "El cel, - diu l'amant, - és allà on ets tu." Però si és cert que el cel es troba allà on va la seva estimada, ¿com és que ho viu tan tràgicament? ¿Per què no pot, diguem-ne, estar al mateix temps amb l'estimada i amb els àngels? ¿En què l'hauran molestat els hipotètics sants i santes per a que necessiti renunciar-los formalment?.. ¿Per què només s'accepta com a veritable aquell amor "punxant com les espines", els fruits dels quals són "ànsies, sospirs, treballs, turmentes i cansaments"? I el que és menys punxant i menys cansat, ¿no és amor?.. Recordo el final de la novel.la de Bulgakov "Mestre i Margarita", on el protagonista, el Mestre, es mor i es troba al llit, en una habitació assollellada amb una finestra oberta al jardí, i al costat de l'estimada. El Déu i el dimoni els miren i es diuen, l'un a l'altre: "No ha merescut la llum. Ha merescut la pau". De cara a l'eternitat (si suposem la seva existència), vull desitjar a tots aquells amants desesperats per als quals el comiat de l'estimada és impossible, que els acompanyi la pau. Que els acompanyi l'estimada. I, de manera discreta, inofensiva, que els acompanyi la llum. (Publicat al BONDIA el 29 d'agost del 2012)

Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova

Es publica el meu llibre, recull d'articles publicats a la premsa andorrana. Amb les il.lustracions - i la portada - de Jordi Casamajor, genials com sempre. Amb una introducció amable i divertida del M.I. Síndic General de les Valls d'Andorra, Vicenç Mateu: un gran amic i tot un mestre.

Em fa moltíssima il.lusió.

Mil gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

En trobareu la informació al següent enllaç:

Editorial El Toll: Les bicicletes no es mengen, Alexandra Grebennikova

Una abraçada a totes i tots.
Alexandra

PD Ah! Per a la informació complementària, podeu contactar editorialeltoll@gmail.com
Feliç agost.

A Canillo hi ha una casa per tothom

     No crec que us arribi a dir res de nou si us explico que mossèn Ramon de Canillo és tot un clàssic. Un clàssic d’il·lusió, constància i treball incansable. De devoció a la Mare de Déu de Meritxell i de dedicació pedagògica als monitors i nens d’AINA. Tot això és tan evident, públic i notori que ho dius i et sents tan poc original com aquell que acaba de descobrir que Andorra té muntanyes. Però sempre fa il·lusió constatar les coses maques que hi ha al món. Visca Andorra, el País dels Pirineus. I Meritxell, la gran mare. I totes les persones que es dediquen, totalment i desinteressadament, a un gran projecte que cada any, des de fa quasi tants anys com tinc jo, fa feliços centenars de nens. Un nen feliç és el més bonic que hi pot haver. I quan a l’alegria s’hi afegeix una sòlida educació en valors culturals, paisatgístics, lingüístics, ja no es pot desitjar gran cosa més. Valors culturals: per diverses raons i, entre d’altres coses, perquè s’hi fa, per a molts nens petits i no iniciats, la primera aproximació a la tradició de la fe catòlica. Valors paisatgístics: per la introducció al món de l’excursionisme. Valors lingüístics: per l’ús de la llengua catalana.
     Diuen –i em sembla correcte, i de sentit comú– que totes les persones, en totes les circumstàncies, poden anar per dues vies, que s’exclouen mútuament: donen amor o no donen amor. Així de fàcil. I tinc la impressió –i tinc un testimoni important a casa meva que m’ho confirma– que totes les persones que per les circumstàncies de la seva vida s’han trobat relacionades amb AINA donen amor. No es tracta d’una mena d’amor sentimental i ploramiques, sinó d’un amor que es demostra, acompanya, educa i fa créixer. I és d’agrair.

     “Vine a la granja!”, canta la meva filla des que en va tornar. Era el seu primer any, el primer torn del primer any, i era una de les més petites. M’ha demanat que us expliqui que els nens han salvat la granja d’AINA de la malvada Quela, a la qual li han fet canviar. M’ha demanat també que no m’oblidi de mencionar que hi tenen un ruquet que es diu Fajita, gallines, conills, un gat i un gos. I ànecs. I cabretes. I el cançoner –ai, quin cançoner!– No ens n’hem separat en dues setmanes. Una mà de cançons divertides que hem après amb ella els pares. Un cançoner amb dedicatòries precioses de les companyes d’habitació (totes tenien sis i set anys): “¿Tornaràs l’any que ve? Jo, sí!” Guarda el fulard d’AINA com un tresor, i constantment ens demana quan hi anirem amb la seva joguina preferida –el ruquet que es diu Còrsic (procedent de l’illa de Còrsega)– perquè conegui tots els animals de la granja, i Fajita en particular... De part de tota la família, gràcies a la Cristina Llorens, a la Digna, a mossèn Ramon –se’m faria tan llarga la llista si hi posés tots els noms que ho dic d’una altra manera–, gràcies a tots els monitors, ajudants i directius que fan possible aquesta experiència tan enriquidora. Enhorabona, i per molts anys. 


(Publicat al BONDIA l'1 d'agost del 2012)

Vent, para de bufar

L'Alt Empordà, terra encisadora, terra estimada per tothom que l'ha visitat, ni que sigui una sola vegada. Ara mateix no podem pensar en res més que el foc a l'Alt Empordà, el foc més gros dels últims quaranta anys... 13.800 hectàrees afectades (el 10 % del territori de la comarca), de les quals 9.500 hectàrees cremades.  La xarxa s'omple de missatges "jo plantaré un arbre". Jo en plantaria uns quants. Es recomana plantar alzines, especialment alzines sureres, ja que són una espècie autòctona i a més a més aguanten millor el foc, i després d'un foc es regeneren. Em fan tanta pena, els arbres cremats! En primer lloc, hem de pensar en la gent, la gent que ho ha perdut tot - els cultius, les cases, el bestiar, - és el moment de ser solidaris, però per molt que el més important siguin les persones, els arbres també els planyo. He llegit que els focs de la Jonquera i Portbou van ser originats per burilles, enceses o mal apagades. Per burilles! Com sigui, com es pugui, - probablement, amb una reforma del Codi Penal, però també amb campanyes de conscienciació - hem d'aconseguir que els fumadors deixin de posar els boscos en perill. Que es multin més severament als qui s'hi troben fumant. Ara diuen que "s'investigarà, fins i tot genèticament, la punta de la cigarreta que va provocar el foc". Però ¿s'hi pot trobar un tros prou gros de la punta de la cigarreta en qüestió? És més, ¿cal buscar-la, per a poder acusar el desgraciat inconscient d'homicidi?.. Suposo que sí... Suposo que sí. ¿O voleu dir que hi ha pogut haver una persona prou cruel per voler cremar el bosc, els camps, les cases de la gent? El que sí que és cert és que ni que sigui per imprudència, ara per ara ha esdevingut una imprudència criminal. Quatre persones mortes, sis ferits greus, i tants danys, tants danys. La xarxa s'omple de missatges de solidaritat, de dolor, de l'explicació de les experiències d'infern. Mai no s'estima tant una terra com quan es troba en perill. Tots, tots esperen que es controli el foc, tots donen gràcies als bombers, treballadors heroics. Els nens, que ho saben tot, juguen a fer de bombers per apagar el foc. I sé del cert que hi ha una nena a Begur que canta una cançó a la tramuntana perquè pari de bufar. I tots ho implorem, més ho menys conscientment: vent, para de bufar. Terra, cura't. Persones, sigueu amics. Sigueu tan bons com pugueu, en aquest moment tant difícils. Sigueu solidaris. Empordanesos, des d'Andorra us enviem el nostre suport. Ànims i força. Hi tornarà la vida. Desitjo que al moment en què es publiqui aquest article ja hagi passat tot el perill, que tot estigui controlat. Tots ho esperem. Per tot el que necessiteu, ens tindreu al vostre costat. És un món molt petit, on tots estem a prop, els uns dels altres. Avui el nostre cor plora per la terra cremada. Avui, tots som de l'Empordà.  (Publicat al BONDIA el 25 de juliol del 2012)

La comunicació és vida

«Totes les formes de violència, mort i destrucció resulten de la incomunicació» (Lluís Duch)

No sabia que mai diria una cosa així, però on més bé m'ho he passat aquest estiu és al 9è seminari de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell. Ha sigut un plaer molt grat descobrir que a Sant Julià de Lòria, a l'Auditori Claror, s'organitza una Càtedra de Pensament. La sala estava plena a tres quarts, i m'he arribat a preguntar per què no hi havia més gent. El tema era pertinent: la diversitat cultural, el do i la tasca. Us recomano que seguiu la web del Bisbat d'Urgell per no perdre-us la pròxima edició. Val la pena.

Hi havia tres ponents, a part de la Inauguració i la Cloenda per part del Sr. Arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia, monjo de Montserrat i Creu de Sant Jordi de l'any 2011, va parlar de les possibilitats de diàleg entre les cultures: tant les possibilitats reals com fictícies. En presentar-lo, Francesc Torralba va comentar: «No estem davant d'un autor sincrètic, estem davant d'un pensador». El discurs de Lluís Duch, de vegades científic i complex, intermitentment s'il·lumina amb veritables guspires de genialitat. El seguia la ponència de Vicenç Villatoro, el director de l'Institut Ramon Llull de Barcelona, un gran comunicador, un escriptor aclamat, un encant d'home i, sense cap mena de dubte, el més mediàtic de tots tres. Parlava sense cap paper i crec que hauria preferit fer-ho a viva veu, sense micròfon. Havia demanat si podia utilitzar pissarra per il·lustrar la seva conferència i, mentre parlava, hi dibuixava figures geomètriques, predominantment rectangles. L'auditori, que no semblava acostumat a tanta diversió en persona estava mesmeritzat, –i a mi mateixa, se'm va oblidar prendre notes. El títol de la seva ponència –«La plaça és de tots. Conviure en la diversitat»– és un resum perfecte de la seva posició quant a la situació del present. Tal i com era lògic, va dedicar una part important de les seves reflexions al futur de la catalanitat. «¿Com mantenir la nostra identitat?» –es preguntava, retòricament, i es contestava: «Fent que ens solucioni els problemes del present. No hem d'entendre la tradició com una motxilla pesada que hem de passar al nostre fill perquè ens la va donar el nostre pare. La catalanitat té joc i valors del present com per mantenir-se». Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, potser el més «ortodox» de tots però clar, entenedor i tan lúcid i honest com es pot ser humanament, va parlar a la tarda, analitzant les formes d'interacció entre identitats al moment de l'esmicolament de la societat, en temps de la crisi de la paraula i la crisi de la confiança, des de les posicions de dignitat, llibertat i fraternitat com a criteris ètics. «Cada identitat, quan surt a la plaça pública –ressaltava– ha de poder expressar-se legítimament».

En aquest camp tan autobiogràfic que són les ciències humanes, no sóc res més que una eterna estrangera encaminada a una pàtria mai definida del tot, i per a mi, ha resultat particularment valuosa la intervenció de Lluís Duch. Prestem-hi doncs una atenció una mica més detallada. Va començar postulant que hem de tenir molt clar la diferència entre la identitat i els processos d'identificació: «El pensament reaccionari –afirmava– acostuma a presentar una identitat com un «a priori», com alguna cosa donada per endavant, que és anterior a l'espai i al temps, una entitat supratemporal i supraespacial. Jo crec que és una malíssima manera de presentar la qüestió. Jo prefereixo parlar de processos d'identificació, ja que els éssers humans mantenim la continuïtat en el canvi i canvi en la continuïtat. Des del naixement a la mort, ens agradi o no, els éssers humans anem esdevenint sempre, i les nostres vides es transformen segons el context biogràfic».

La percepció de l'ésser humà com un ésser històric, ésser mòbil, però al mateix temps com un ésser tradicional, que té necessitat d'identificar-se, de copsar-se en les seves arrels més íntimes, és recurrent en el pensament de Lluís Duch. Deia: «Els éssers humans constantment ens estem fent la pregunta antropològica fonamental: «Qui som nosaltres? Qui sóc jo?» Aquesta pregunta no es planteja d'una vegada per sempre, sinó que l'ésser humà se la planteja del naixement a la mort. Perquè –com postulava Rilke, un poeta txec que escrivia en alemany– nosaltres, els humans, contínuament estem acomiadant-nos. Però en aquest acomiadament, no tornem mai a començar de zero. No som una tabula rasa. Sempre portem alguna cosa de la nostra tradició.» No es tracta de sucumbir al tradicionalisme, que representa un intent de rebre la tradició sense contextualitzar-la. És una tasca important, potser indispensable, «harmonitzar el canvi i la permanència». Ens l'hem d'afrontar amb una màxima humilitat, sempre tenint en compte que tots els problemes socials no podran mai tenir una solució definitiva. Quan la humanitat segueix el mite del paradís perdut, s'aboca a la nostàlgia; el mite del paradís cercat ens introdueix a la utopia. Però hi ha un mite particularment perillós, la màscara de tots els totalitarismes, ja siguin religiosos, polítics o socials: el mite d'un paradís retrobat. Mai no devem entendre'ns a nosaltres mateixos, la nostra societat, veritat o cultura des d'un punt de vista absolutista: som finits, limitats. «Tota llengua i tota cultura –deia Lluís Duch– té una especialització, una contextualització, i per això no es pot dir que una llengua és superior a una altra, perquè totes tenen les seves limitacions».

La tasca més important que tenim és salvar allò que som. Entendre allò que s'és, i dir-ho. Francesc Torralba, al final de la seva intervenció, va citar Salvador Espriu: «Hem de salvar els mots». Perquè el desgast de la paraula –deia– fa molt difícil l'obertura cordial a l'altre.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de juliol del 2012)

La flor del cirerer

Il·lustració: Jordi Casamajor

A la porta de la nova cuina de Sant Galderic, de la Casa de Colònies AINA, hi ha un dibuix d'un cirerer. Per si algú no ho sap, explico que AINA es troba a la parròquia de Canillo, Sant Galderic és el patró dels pagesos catalans, i el cirerer és ple de flors blanques, de cinc pètals. Les flors cobreixen totes les branques: les fulles el·líptiques del cirerer, acabades amb punta aguda i allargada, apareixen després de la floració. És el cirerer de claustre, que va parlar, en vers, amb un poeta: Joan Maria Guasch, que li preguntava qui venia a collir «la dolçor d'aqueixa florida», quan era temps de gaudir-ne.

Fa dos diumenges, a Nagol, asseguda en una roca i bevent una tassa de te, –i intentant esbrinar, de ben lluny, els contorns de la Cova de l'Ossa–, vaig sentir el poema sencer per primera vegada: tant la pregunta del poeta com la resposta de l'arbre. No hi havia, a la vista, ni cirerers ni cireres: hi havia coca, xocolata, galetes i una poma solitària que es menjava la companya més estoica, hi havia unes formigues que em picaven, uns cavalls que passejaven per la muntanya, el camp de futbol d'Aixovall, si t'hi giraves, –i un sol preciós del final de la tarda. Ens envoltava el silenci, idoni per recordar els avis i els germans, els pares i els amics, per recordar aquells que no s'obliden. La que menjava la poma havia après el poema del cirerer quan tenia sis anys: era el primer poema que va aprendre, i allà, al lloc més lluminós d'Andorra, ens el va recitar.

Em va fer recordar que totes les persones felices tenen un símbol secret: hi ha gent que s'identifica amb la llum, la flama, el cel, els cavalls, el color verd, l'arc de Sant Martí. Em va fer imaginar que hi havia, una vegada, una dona que era, en secret, un cirerer: Cerisier, vaig pensar, en francès.

Diuen els xinesos que els cirerers són un símbol de la sort i de la primavera. Els samurais, al Japó, meditaven sobre el sentit de la vida i de la mort sota els cirerers florits. Per als japonesos, són els arbres de la voluntat, de la fidelitat i la força, però sobretot, de l'amor; per als catalans, també. Serrat, amb l'ànima morta i les mans buides, somniava sota un cirerer florit. L'enamorat, de Joan Salvat-Papasseit, oferia, a canvi d'un bes, una rosa, la flor del cirerer, o el llessamí.

El cirerer del claustre, quan va respondre al poeta, deia així:

Sóc dins d'una presó

però m'agrada tanta reixa

Visc del cant del brollador

i escoltant-lo em sento créixer

Si aneu a AINA, feu un cop d'ull al cirerer en flor, i gaudiu del temps de la florida...

Quan arriba el mes d'abril

ni les oques són tant blanques

Sóc un cirerer tranquil

sense frissament de branques

Aquells qui viviu encara el temps de les oques, els núvols i els somnis, recordeu-lo, no l'oblideu...

Floreixo en la soledat

d'aquest jardí ple de molsa.

Mai ningú m'ha trontollat

per collir ma fruita dolça.

I ara és el temps de les cireres, i les nenes es fan arracades amb la fruita de color granada, més dolça que la mel, la sang que allarga la vida...

Ella em cau sense dolor,

com qui perd les arracades

Però al bon temps torna l'amor

i em diu: «té, les he trobades»

Sí, les nenes es fan arracades amb les cireres.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de juny del 2012)

No era el temps de les figues

Il·lustració: Jordi Casamajor

A la llengua catalana, hi ha diverses dites dedicades als fruits de la figuera– «mig figa i mig raïm», «fer figa», «això són figues d'un altre paner», «agafar la figa pel capoll», «més blan que una figa flor»... Maria Antònia Salvà, a «Cel d'horabaixa», deia:

Menyspreant la figa-flor,

a la branca l'he deixada…

La figa-flor, o bacora, és una varietat de figa primerenca, negra, molt grossa. Madura pel juny, per l'època quan escric, per Sant Joan, i és molt bona, tot i que la poeta, amb el cor «fruïdor d'un món novell» li prefereix un ram de farigola.

Les figueres apareixen en moltes referències mitològiques, històriques i semi-històriques. Adam i Eva, descoberts en el seu pecat, es van tapar amb fulles de figuera. Ròmul i Rem van ser alletats per la lloba Luperca sota una figuera. També, a l'Evangeli. Recordo un sermó sobre la figuera del costat del poble de Betània, aquella figuera que es va assecar de soca-rel perquè Jesús no va trobar-hi fruits.

A l'església de Sant Cosme i Damià, que es troba just davant de l'edifici de l'Ajuntament de Moscou, hi havia tres mossens: el pare Jordi (Geòrguiy), catedràtic de llatí i grec a la Universitat de Moscou, que ara ja és mort, el pare Alexandre, biòleg, i el pare Vladimir, que a la seva joventut crec que havia estudiat per ser enginyer, el més turmentat i brusc de tots. Tots eren amics i seguidors del difunt pare Alexandre Menys, intel·lectual i històric de religions, brutalment assassinat amb un cop de destral al cap, de camí a casa seva, en un poble no gaire allunyat de Moscou.

En l'ocasió que recordo, Vladimir parlava de la pobre figuera seca amb tota la desesperació que li era pròpia, mig innata, mig alimentada per les hores dedicades a sentir el resum dels pecats que es portaven per confessar: una desesperació per l'essència humana, fonamentada amb els fets; una desesperació per la irracionalitat de les coses divines, intensament sospitada.

No puc prometre que recordi les seves paraules al peu de la lletra: estem parlant d'un sermó pronunciat fa vint anys. Tal i com va quedar a la meva memòria, pensava en la figuera de les dues formes: literal i al·legòrica, i en cap cas no trobava explicació per la seva mort sobtada.

Així ho recordo: «Prenem-ho com una al·legoria: es tracta de l'ànima d'una persona. Quan Déu la toca, si només hi troba fulles, i no hi troba fruits, la maleeix i l'aniquila. Déu no té paciència per una ànima que no li respon. Però les fulles sí que hi eren, una promesa de fruits futurs! No era el temps de les figues... I si es tractava d'un arbre, simplement d'un arbre, amb més raó, diríem els humans, l'hauria d'haver deixat viure... No era, no era el temps de les figues. Però si creiem en Déu –no es tracta, aquí, de la creença en una església, en un ordre establert, sinó en Déu que fa les coses–, no tenim ni idea del per què les fa, d'una manera i no de l'altra».

Gesticulava molt, dialogant amb si mateix més que amb els quinze feligresos reunits davant seu: «Era una figuera ja coberta de fullatge, i Jesús va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. No va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues, i li va dir: –Que mai més ningú no mengi fruits teus!». ¿Per què, per què la va maleir? Si està escrit: «no era el temps de les figues»!».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de juny del 2012)