Preguem per la pau

Solem pensar que les guerres són un temps heroic, però a tots els segles les guerres són un temps de dol, de pena i de confusió. Vuitanta anys ¿són molt o poc? La gent ¿canvia en vuitanta anys?... Tinc amics que recorden la Guerra Civil Espanyola. Eren nens a l’època, però forma part de la seva vida. Cadascú té la seva guerra. Els dos bàndols poden dir que han lluitat per la dignitat humana i per la llibertat. Per la llibertat política o per la llibertat d’exercir la fe religiosa. Pels drets de la dona o pels drets culturals. Pels drets socials o per la tradició. Pel Govern legítimament escollit o per posar ordre dins del caos. Si tens creences profundes, és més fàcil posar etiquetes romàntiques, decidint qui és el malvat i qui l’heroi.

Em van ensenyar a simpatitzar amb els rojos a les guerres civils, a la russa i a l’espanyola. Els rojos eren els meus, fossin qui fossin, vencedors o vençuts, per molt mal que em fes que destruïssin les esglésies i els monestirs. La majoria dels meus poetes, escriptors, artistes preferits eren dels rojos. Ho era també la grandíssima part de la meva família, tots de qui queda memòria rellevant. Avui, però, llegeixo Andorra durant la guerra civil espanyola, d’Amparo Soriano, i La fi de l’home roig, de Svetlana Alexiévitx a la vegada, i els rojos em fan tant horror i tanta vergonya com els blancs de tota la vida; tal vegada més, perquè són els meus. Però no, ai no, em fan patir els uns i els altres, a tots els estimo i els ploro, els blancs i els rojos per igual.

Aquella guerra ens va tocar de prop. Foren anys terribles per a Andorra. “Jamais, comme durant ces quatre années, l’Andorre n’avait vécu de si tragiques moments” –deia el coronel Baulard, comissari extraordinari de les Valls–, “les éléments et les homes semblaient s’être ligués pour la rendre malheureuse, sinon l’anéantir. Il y avait vraiment là de quoi désespérer les plus vaillants parmi les andorrans”. No, no tenia raó Francesc Viadiu quan afirmava, a Entre el torb i la Gestapo, que els andorrans preguen perquè hi hagi guerra a prop de les seves fronteres: paraules cruels que encara em desesperen, que es devien inspirar en el ressentiment per alguns nous rics. Amenaçats per la manca de queviures i pels tirotejos, en la presència constant de milers de desconeguts mig morts amb extremitats gelades, els andorrans lluitaven per salvar la seva petita pàtria de l’aniquilació i, com diu Soriano, entre tempestes de calamarsa, desastroses inundacions i amenaces d’invasió, “van donar menjar als refugiats quan patien fam, llit quan no tenien un lloc per dormir, feina quan volien guanyar-se la vida, i tant els feia si eren republicans o franquistes”.

Del gèlid alè de la guerra no se’n salva ningú a qui li toca. Jo era dels rojos. No a la guerra. Preguem per la pau.

(Publicat al BONDIA el 6 de juliol de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Fi de curs

Fa trenta-cinc anys que, per a mi, els anys comencen al setembre i acaben al juny. Tot i que els calendaris canvien entre Nadal i Reis, un any “de veritat” arranca amb els arbres que es desfullen i es fon en una ona de calor. Un any que “té sentit” té vuit xifres separades per la meitat amb un guió: 2015-2016 n’és un exemple. Per a un nen, per a un estudiant universitari, per a un professor i per a tots els pares i mares, avis i àvies, “un any” és un any escolar. Dura nou mesos i escaig. Després arriba una època estranya, massa calorosa per ser real, distinta del que coneixem com a “vida”: l’estiu. Habitualment se’n diu “les vacances”, tot i que engloba mil coses: feina, deures, cursets i cursos, responsabilitats familiars.

Per als qui estudiem, o treballem en el camp de l’ensenyament –o fem les dues coses–, l’estiu és una època de canvis. Són els llimbs entre l’assoliment d’una fita i el començament d’un nou repte. És un respir entre els tests finals i les noves assignatures, un salt al buit entre un curs i l’altre, una corda estesa entre juny i setembre. Per als professors d’idiomes –com nosaltres–, l’estiu és l’època en què molts alumnes s’han presentat als exàmens oficials, i tots esperem els resultats, de tot cor desitjant-los sort i bones notes. A més a més, l’estiu és una incògnita perquè molts horaris canvien i s’estructuren nous cursos, perquè mai no saps quanta feina tindràs i acabes fent-ne més de la prevista. Els mesos passen volant. Tems l’arribada del setembre perquè encara no saps com t’ho organitzaràs tot, i desitges que arribi perquè al setembre tot tornarà a començar, es crearà una nova rutina, amb la còmoda i segura estructura de l’any escolar.

Per als de casa, l’estiu també és l’època d’anar a la muntanya: de pujar els pics, de no atrevir-se mai a nadar als llacs gelats; l’època que obren el camp de golf de Soldeu i el Jordi es treu el forfet de jugador i jo, el de vianant. És el moment que la Laura se’n va com sempre a fer el primer torn d’AINA (per a ella, és l’últim any de la Casa, l’any que ve ja anirà a la Borda). Després, cap a Peníscola amb el padrí i la iaia, un ritual plaent. L’estiu és quan puja el Francisco de Sabadell a fer l’Ultra Trail –enguany ha badat i no ha fet la inscripció per a la Celestrail–: dits creuats, pujarà igualment, ja farem caminades una mica menys canyeres, però divertides, no trencarem la tradició. Aquest estiu, treballarem de valent, gaudirem del temps i dels amics, anirem al concert de música antiga al jaciment de la Margineda... Aquest estiu serà feliç.

Per acabar, desitjo, un cop més, molta sort a tots els qui us heu presentat als exàmens i espereu els resultats. Felicitats per l’esforç que heu fet: no serà en va. Viure és superar-se i aprendre. Si no tinguéssim fites per assolir, no seríem humans. Bons resultats, i bon estiu.

(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Falles de Sant Joan

A la web de fallaires d’Andorra la Vella baixen els segons que queden fins a la cremada de les falles 2016. L’obro, la miro, i em poso un xic nerviosa: baixen els segons, s’escurça la meva vida, s’apropen les Festes del foc. Queda ben poc. Fa gairebé 30 anys que es va recuperar la tradició antiga, però enguany serà la primera vegada que les Festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus se celebraran com una part reconeguda del patrimoni cultural immaterial de la humanitat a la llista de la Unesco. Si em llegiu des de lluny, mireu el documental El camí del foc per veure com funciona tot: és a la web http://www.cultura.ad/falles-d-andorra-la-vella-patrimoni-cultural-immat.... Avui l’he remirat amb una nostàlgia de qui reviu moments preciosos, sentint les veus i mirant les cares d’estimats amics...

Veniu, veniu! El dia 23 de juny, a les 19 hores, a la Casa de la Vall es farà el traspàs de fallaire major i menor, es farà l’Homenatge fallaire 2016, i cap a la placeta del Puial, a la cremada de falla tradicional que fa grosses i fantàstiques rodes de foc. La Nit de les bruixes és la nit més curta de l’any: l’omplim de flames. El foc de la Flama del Canigó encén totes les falles i totes les fogueres d’Andorra. Tot el que es vell es crema perquè desapareguin els mals esperits. Al so de flabiol, es crea la màgia i s’il·lumina la nit.

Tradicionalment els fallaires pelaven troncs de beç de bedoll, posaven l’escorça de beç al filferro. Ara les falles es fan de pasta de paper reciclat, no embruten tant, són més ecològiques i més segures, però com adés, cada fallaire fa la seva pròpia falla. Els temps canvien: les festes sobreviuen. Abans, les falles i les fogueres es feien separadament a cada barri; ara, s’han unit en un únic recorregut. Antigament, eren els nens els que cremaven les falles: avui, ho fan els adults. Els nens fan rodar boles de llum de tres colors en lloc del foc. El fallaire major, amb capa vermella en lloc de lila, i el fallaire menor en són els responsables. Canvien cada any, i són aquells qui han trobat el clau de l’argolla d’or deixada per Carlemany a la vall d’Incles en una competició en què l’equip guanyador troba l’argolla de Fontargent.

El foc, quan es domina, és la cosa més bonica que hi ha: foc, aigua, terra i aire. Quan era petita, sempre em posava davant del forn de llenya, obria la porteta i mirava les flames. L’àvia em renyava però jo hi tornava. Vivíem en un poble que no coneixia ni falles ni llars de foc, on la llar del foc sempre era un lloc tancat. Fa un quart de segle que el vaig deixar enrere. Avui les Festes del foc marquen un dels dies més feliços de la meva vida: la vetlla de Sant Joan, fa quinze anys, ens vam casar al santuari de Meritxell.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny de 2016).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Memòries pròdigues

Vaig viure molts anys sense records a llarg termini. Si us he de dir la veritat, encara no en conec la raó. Potser tot té una explicació, en aquesta vida, i tot ocorre per confirmar o contradir una llei universal, per inèrcia, pel canvi climàtic, pels efectes de les tempestes geomagnètiques; o tal vegada hi ha coses que no en tenen i passen perquè han de passar.

Sigui com sigui, en un moment donat el meu cap va fer una mena de reset, com si canviés de sistema operatiu. Com si el cap fos d’un robot que s’havia actualitzat en versió beta. S’hi va quedar guardada la informació apresa dels llibres, matèries escolars, pel·lícules vistes, dades exactes, mentre els colors i els olors del passat esdevenien més i més tènues. Gradualment es van tornar invisibles, imperceptibles. Recordava els noms i les cares, adreces i aniversaris, fins i tot els números de telèfon vells de la gent que havia deixat una empremta a la meva vida, però la punxada real de l’amor, de la rivalitat, de la nostàlgia viscuda havia desaparegut sense rastre. Era com si en lloc d’haver viscut una infància, una adolescència i una joventut, n’hagués llegit un llibre acadèmic de mida substancial en preparació d’un examen rigorós sobre la meva pròpia biografia. Un llibre poblat de milers de persones que recordava amb equanimitat i respectava igual sense fer-ne distinció especial, amb un interès suau i més aviat circumstancial, sense passió ni patiment. No ho vaig percebre mai com un trauma real ni com una mancança clarament des­agradable. Tot i sospitar que no es tractava d’una experiència humana habitual, no em percebia com un ésser incomplet. Més aviat em sentia tota nova. Vivia amb l’avidesa de qui encara no ha viscut. Deia que la meva circumstància s’havia d’agafar com una cosa positiva, com la capacitat de deixar anar el passat i viure el present mirant al futur.

Aquells qui teniu fills, o sou aficionats als dibuixos animats, segurament heu vist la pel·lícula Inside Out (Del revés), on els protagonistes són les personetes divertides que viuen dins dels nostres caps. Doncs era com si els homenets encarregats de la memòria selectiva haguessin aparcat les emocions del primer quart de segle de la meva existència i m’haguessin deixat amb la pura constància documental i fotogràfica dels fets.

I vet aquí que un dia, de sobte, sense previ avís, em van començar a retornar les memòries. Memòries inútils, no lligades a la necessitat pràctica. Van aparèixer a poc a poc, com papallones que volen des dels llocs ombrívols cap a la llum. Era meravellós; m’era igual si eren bons o dolents, els meus records pròdigs. Són meus. No els jutjo ni els separo en tristos i feliços. Eren morts i han tornat a la vida; estaven perduts i els he retrobat.

(Publicat al BONDIA el 25 de maig de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

A la 7a cursa popular Illa Carlemany

Tres samarretes de color taronja, de mides diferents. Tres cintes per als cabells, de dos colors. Tres bosses blaves que al final deixem a casa, perquè hem escollit el recorregut curt, el de 2 quilòmetres, i no necessitem dur res. Sempre hi participem, però mai no sabem com procedir amb els dorsals: fa dos anys els vam enganxar amb imperdibles, l’any passat els vaig cosir amb fil blanc. Els imperdibles ja se’ns han perdut, i al Jordi se li acut ficar els dorsals amb una grapadora: queden un xic arrugats, però la feina està feta.

Sortim de casa a temps per poder trobar aparcament a prop d’Illa Carlemany. Hi ha samarretes taronja a cada cantonada, petites illes de felicitat a l’espai urbà. Hi ha qui porta colors dels anys passats, poma verda, rosa fúcsia, però la majoria anem de taronja: els preus del material són populars, a tres euros per persona, i una part de la recaptació de la venda de les samarretes es destina al banc d’aliments de Càritas Andorrana, i els carrers ja s’omplen de nens i adults vestits del color de la nova temporada.

Pares i mares joves porten bebès en cotxets: després els explicaran que van participar en la Cursa popular des de l’any del seu naixement. Així, a poc a poc, naixen les tradicions familiars. Fins i tot hi ha gossos vestits com si fossin esportistes participants en la cursa: la Laura, quan era més petita, sempre ens demanava si hi havia una categoria separada per a gossos, i si hi podien guanyar trofeus com tothom. Els nens, a més a més de les dades habituals, llueixen el nom de la seva escola: hi haurà premi per a l’escola amb el nombre més gran d’alumnes inscrits. La Laura espera que sigui la seva, l’Escola Andorrana d’Encamp, la més activa de totes. És natural: tots els nens volen que la seva escola guanyi.

Enguany som 3.500, els inscrits. No hi som tots, però Déu n’hi do: des dels temps immemorials, l’esport ha potenciat l’amistat i la pau (¿recordeu les treves olímpiques de la Grècia antiga?), i les tendències polítiques s’hi barregen. A tot arreu veig amics i coneguts, també la gent que em sona, com aquell senyor de la barba que sempre dubto si és ministre o periodista, i sempre acabo entenent que no és pas ni l’un ni l’altre. En arribar al lloc de la sortida, sento els turistes francesos comentar entusiasmats l’afluència de gent. Encara podríem ser més si la Cursa popular d’Illa Carlemany no coincidís amb Andorflora a la Masana i la Jornada de ball Xic & Dans al Centre de Congressos d’Andorra.

Ja queda poc per al tret de sortida, i sona la música i tots saltem d’alegria. Córrer és llibertat: per gaudir-ne, no cal competir, però sempre hi ha il·lusió especial quan s’hi afegeix la competició. Quines ganes de guanyar, i si no guanyem, d’arribar al parc Central, per estirar-nos a l’herba i fer la festa, entre els 100 primers.

(Publicat al BONDIA l’1 de juny de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

Bona sort, Cathy O'Dowd

Aquest mes es compleixen vint anys des que Cathy O’Dowd, veïna de la Massana, va esdevenir la primera persona sud-africana a coronar l’Everest. Al seu interessantíssim i inspirador llibre Just for the Love of it (publicat a l’editorial Free To Decide de la Massana l’any 1999, i reeditat en 2013 per Crux Publishing) evoca el moment en què Nelson Mandela va trucar a l’expedició sud-africana per la ràdio al camp base per dir que creia en ells: sabia que ho podien aconseguir. És ben possible que el president de Sud-àfrica no tingués la més mínima idea de l’escalada ni de la climatologia de l’Himàlaia: tanmateix, les seves paraules els van servir d’inspiració. Cathy O’Dowd hi va arribar: i es va convertir en la primera dona del món que va pujar l’Everest per les cares nord i sud. Avui combina l’ofici d’oradora motivacional amb la participació en les expedicions a diferents entorns extrems del món.

Cathy és una apassionada de l’alpinisme i l’esquí de muntanya. Ahir va començar l’expedició a la muntanya Logan (5.959 m), el pic més alt del Canadà i el segon més alt d’Amèrica del Nord, com a part d’un equip de sis persones de l’Eagle Ski Club (Regne Unit) liderat per Philip Jardine. La muntanya Logan té una circumferència base més gran que qualsevol altra muntanya de la terra d’origen no volcànic. Està situada al sud-oest de Yukon, a prop de la frontera amb Alaska, i és el lloc on el maig de 1991 es va enregistrar la temperatura més freda de la terra fora de l’Antàrtida: -77,5°C. Es tracta d’una expedició amb esquís: els membres en equip pujaran la ruta tirant el seu equip en trineus, excepte en els trams de massa pendent, on carregaran els esquís i els trineus a les motxilles. L’única forma de comunicar-se amb el món exterior que tindran seran missatges de text per satèl·lit. És una zona molt remota, coberta d’una espessa capa de gel i subjecta a canvis de temperatura extrems i imprevisibles, a causa de la seva proximitat amb el golf d’Alaska. No és gaire freqüentada pels aventurers. No més de 100 escaladors arriben al cim de la muntanya Logan cada any: molt pocs, comparant-ho amb les més de 1.000 persones a l’any que arriben al cim de la muntanya Denali, de 6.140 metres, el pic més alt d’Amèrica del Nord. L’única manera d’accedir a la glacera per començar la ruta és en una avioneta diminuta, en grups de dos.

La ruta des del camp base fins al cim són uns 35 quilòmetres i, per poder-hi arribar, Cathy, Iona, David, Matt, Chris i Philip hauran de fer-la dues o tres vegades, ja que, per disposar de tot l’equipament necessari, l’hauran de transportar en parts a cada nova fita des del campament anterior, enterrar-lo a la neu, marcar-lo amb un waypoint GPS, tornar, aixecar el campament i pujar-hi un altre cop. Si fa bon temps (cosa que és poc probable), l’expedició durarà divuit dies. Bona ruta, Cathy, i bona sort.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig de 2016)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Un quart de milió de llibres venuts

¿Què us semblaria si us parlés d’un escriptor en llengua anglesa que viu a Andorra i ha arribat a vendre més de 240.000 exemplars dels seus thrillers? L’expilot militar i exespia James Barrington escriu novel·les d’acció i conspiració internacional l’escenari de les quals és pràcticament tot el món conegut. Són protagonitzades per l’agent britànic Paul Richter i publicades per la prestigiosa editorial Macmillan: Overkill, Pandemic, Foxbat, Timebomb, Payback i Manhunt. Overkill, la primera novel·la de la sèrie, té 757 pàgines: això no obstant, es llegeix en un sol alè. Té tots els elements d’una bona història del seu gènere: el perill imminent per a la civilització europea i la nord-americana, els terroristes intel·ligents i malvats però més estúpids que el protagonista i els seus col·laboradors, la violència malaltissa dels enemics de la civilització i la violència “estrictament necessària” dels bons de la pel·lícula.

Els homes fan la guerra i el cafè, les dones –ehem– no molesten i donen suport necessari: i per molt que el meu cor femení i feminista protestés contra aquest repartiment passat de moda, ni això em va fer perdre les ganes de seguir llegint i veure com se salvava el món. Volia arribar al final, per molt que sabés que els russos fa dècades que no es dirigeixen a cap dels seus governants com a “camarada” ni confien en la possible supremacia mundial de la ideologia comunista. I malgrat que no sempre estigués al dia, el coneixement de Rússia que demostra James Barrington és prou sòlid. Els seus punts més forts, però, són la línia argumental impecablement construïda i una capacitat de descriure el moviment de les persones i canvi de paisatges que crea la il·lusió de trobar-nos enmig d’una pel·lícula d’acció.

Un altre autor resident a Andorra que jo recomanaria als aficionats a les novel·les d’intriga i a la història antiga i medieval és James Becker, l’autor del bestseller The First Apostle, publicat per Bantam Books l’any 2008, seguit per The Moses Stone, The Messiah Secret i The Nosferatu Scroll. També tenim, aquí a Andorra, Jack Steel, que escriu llibres de misteri (com per exemple, The Ripper Secret, publicat a Simon & Schuster).

Tots tres escriptors, mestres de la història captivadora i immensament prolífics, havien estat pilots de combat destinats a Rússia, el Iemen i multitud d’altres països exòtics, tots tres agraeixen l’ajuda del mateix agent literari. De fet, tots tres són la mateixa persona: Peter Stuart Smith, que ha esdevingut escriptor professional i professor d’escriptura després d’haver provat diversos oficis, servit com a oficial d’aviació involucrat en projectes secrets i regentat una empresa al Principat d’Andorra. Els altres pseudònims sota els quals escriu són Max Adams, Thomas Payne, Peter Lee i Tom Kasey.

(Publicat al BONDIA el 13 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).