La comunicació és vida

«Totes les formes de violència, mort i destrucció resulten de la incomunicació» (Lluís Duch)

No sabia que mai diria una cosa així, però on més bé m'ho he passat aquest estiu és al 9è seminari de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell. Ha sigut un plaer molt grat descobrir que a Sant Julià de Lòria, a l'Auditori Claror, s'organitza una Càtedra de Pensament. La sala estava plena a tres quarts, i m'he arribat a preguntar per què no hi havia més gent. El tema era pertinent: la diversitat cultural, el do i la tasca. Us recomano que seguiu la web del Bisbat d'Urgell per no perdre-us la pròxima edició. Val la pena.

Hi havia tres ponents, a part de la Inauguració i la Cloenda per part del Sr. Arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia, monjo de Montserrat i Creu de Sant Jordi de l'any 2011, va parlar de les possibilitats de diàleg entre les cultures: tant les possibilitats reals com fictícies. En presentar-lo, Francesc Torralba va comentar: «No estem davant d'un autor sincrètic, estem davant d'un pensador». El discurs de Lluís Duch, de vegades científic i complex, intermitentment s'il·lumina amb veritables guspires de genialitat. El seguia la ponència de Vicenç Villatoro, el director de l'Institut Ramon Llull de Barcelona, un gran comunicador, un escriptor aclamat, un encant d'home i, sense cap mena de dubte, el més mediàtic de tots tres. Parlava sense cap paper i crec que hauria preferit fer-ho a viva veu, sense micròfon. Havia demanat si podia utilitzar pissarra per il·lustrar la seva conferència i, mentre parlava, hi dibuixava figures geomètriques, predominantment rectangles. L'auditori, que no semblava acostumat a tanta diversió en persona estava mesmeritzat, –i a mi mateixa, se'm va oblidar prendre notes. El títol de la seva ponència –«La plaça és de tots. Conviure en la diversitat»– és un resum perfecte de la seva posició quant a la situació del present. Tal i com era lògic, va dedicar una part important de les seves reflexions al futur de la catalanitat. «¿Com mantenir la nostra identitat?» –es preguntava, retòricament, i es contestava: «Fent que ens solucioni els problemes del present. No hem d'entendre la tradició com una motxilla pesada que hem de passar al nostre fill perquè ens la va donar el nostre pare. La catalanitat té joc i valors del present com per mantenir-se». Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, potser el més «ortodox» de tots però clar, entenedor i tan lúcid i honest com es pot ser humanament, va parlar a la tarda, analitzant les formes d'interacció entre identitats al moment de l'esmicolament de la societat, en temps de la crisi de la paraula i la crisi de la confiança, des de les posicions de dignitat, llibertat i fraternitat com a criteris ètics. «Cada identitat, quan surt a la plaça pública –ressaltava– ha de poder expressar-se legítimament».

En aquest camp tan autobiogràfic que són les ciències humanes, no sóc res més que una eterna estrangera encaminada a una pàtria mai definida del tot, i per a mi, ha resultat particularment valuosa la intervenció de Lluís Duch. Prestem-hi doncs una atenció una mica més detallada. Va començar postulant que hem de tenir molt clar la diferència entre la identitat i els processos d'identificació: «El pensament reaccionari –afirmava– acostuma a presentar una identitat com un «a priori», com alguna cosa donada per endavant, que és anterior a l'espai i al temps, una entitat supratemporal i supraespacial. Jo crec que és una malíssima manera de presentar la qüestió. Jo prefereixo parlar de processos d'identificació, ja que els éssers humans mantenim la continuïtat en el canvi i canvi en la continuïtat. Des del naixement a la mort, ens agradi o no, els éssers humans anem esdevenint sempre, i les nostres vides es transformen segons el context biogràfic».

La percepció de l'ésser humà com un ésser històric, ésser mòbil, però al mateix temps com un ésser tradicional, que té necessitat d'identificar-se, de copsar-se en les seves arrels més íntimes, és recurrent en el pensament de Lluís Duch. Deia: «Els éssers humans constantment ens estem fent la pregunta antropològica fonamental: «Qui som nosaltres? Qui sóc jo?» Aquesta pregunta no es planteja d'una vegada per sempre, sinó que l'ésser humà se la planteja del naixement a la mort. Perquè –com postulava Rilke, un poeta txec que escrivia en alemany– nosaltres, els humans, contínuament estem acomiadant-nos. Però en aquest acomiadament, no tornem mai a començar de zero. No som una tabula rasa. Sempre portem alguna cosa de la nostra tradició.» No es tracta de sucumbir al tradicionalisme, que representa un intent de rebre la tradició sense contextualitzar-la. És una tasca important, potser indispensable, «harmonitzar el canvi i la permanència». Ens l'hem d'afrontar amb una màxima humilitat, sempre tenint en compte que tots els problemes socials no podran mai tenir una solució definitiva. Quan la humanitat segueix el mite del paradís perdut, s'aboca a la nostàlgia; el mite del paradís cercat ens introdueix a la utopia. Però hi ha un mite particularment perillós, la màscara de tots els totalitarismes, ja siguin religiosos, polítics o socials: el mite d'un paradís retrobat. Mai no devem entendre'ns a nosaltres mateixos, la nostra societat, veritat o cultura des d'un punt de vista absolutista: som finits, limitats. «Tota llengua i tota cultura –deia Lluís Duch– té una especialització, una contextualització, i per això no es pot dir que una llengua és superior a una altra, perquè totes tenen les seves limitacions».

La tasca més important que tenim és salvar allò que som. Entendre allò que s'és, i dir-ho. Francesc Torralba, al final de la seva intervenció, va citar Salvador Espriu: «Hem de salvar els mots». Perquè el desgast de la paraula –deia– fa molt difícil l'obertura cordial a l'altre.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de juliol del 2012)

La flor del cirerer

Il·lustració: Jordi Casamajor

A la porta de la nova cuina de Sant Galderic, de la Casa de Colònies AINA, hi ha un dibuix d'un cirerer. Per si algú no ho sap, explico que AINA es troba a la parròquia de Canillo, Sant Galderic és el patró dels pagesos catalans, i el cirerer és ple de flors blanques, de cinc pètals. Les flors cobreixen totes les branques: les fulles el·líptiques del cirerer, acabades amb punta aguda i allargada, apareixen després de la floració. És el cirerer de claustre, que va parlar, en vers, amb un poeta: Joan Maria Guasch, que li preguntava qui venia a collir «la dolçor d'aqueixa florida», quan era temps de gaudir-ne.

Fa dos diumenges, a Nagol, asseguda en una roca i bevent una tassa de te, –i intentant esbrinar, de ben lluny, els contorns de la Cova de l'Ossa–, vaig sentir el poema sencer per primera vegada: tant la pregunta del poeta com la resposta de l'arbre. No hi havia, a la vista, ni cirerers ni cireres: hi havia coca, xocolata, galetes i una poma solitària que es menjava la companya més estoica, hi havia unes formigues que em picaven, uns cavalls que passejaven per la muntanya, el camp de futbol d'Aixovall, si t'hi giraves, –i un sol preciós del final de la tarda. Ens envoltava el silenci, idoni per recordar els avis i els germans, els pares i els amics, per recordar aquells que no s'obliden. La que menjava la poma havia après el poema del cirerer quan tenia sis anys: era el primer poema que va aprendre, i allà, al lloc més lluminós d'Andorra, ens el va recitar.

Em va fer recordar que totes les persones felices tenen un símbol secret: hi ha gent que s'identifica amb la llum, la flama, el cel, els cavalls, el color verd, l'arc de Sant Martí. Em va fer imaginar que hi havia, una vegada, una dona que era, en secret, un cirerer: Cerisier, vaig pensar, en francès.

Diuen els xinesos que els cirerers són un símbol de la sort i de la primavera. Els samurais, al Japó, meditaven sobre el sentit de la vida i de la mort sota els cirerers florits. Per als japonesos, són els arbres de la voluntat, de la fidelitat i la força, però sobretot, de l'amor; per als catalans, també. Serrat, amb l'ànima morta i les mans buides, somniava sota un cirerer florit. L'enamorat, de Joan Salvat-Papasseit, oferia, a canvi d'un bes, una rosa, la flor del cirerer, o el llessamí.

El cirerer del claustre, quan va respondre al poeta, deia així:

Sóc dins d'una presó

però m'agrada tanta reixa

Visc del cant del brollador

i escoltant-lo em sento créixer

Si aneu a AINA, feu un cop d'ull al cirerer en flor, i gaudiu del temps de la florida...

Quan arriba el mes d'abril

ni les oques són tant blanques

Sóc un cirerer tranquil

sense frissament de branques

Aquells qui viviu encara el temps de les oques, els núvols i els somnis, recordeu-lo, no l'oblideu...

Floreixo en la soledat

d'aquest jardí ple de molsa.

Mai ningú m'ha trontollat

per collir ma fruita dolça.

I ara és el temps de les cireres, i les nenes es fan arracades amb la fruita de color granada, més dolça que la mel, la sang que allarga la vida...

Ella em cau sense dolor,

com qui perd les arracades

Però al bon temps torna l'amor

i em diu: «té, les he trobades»

Sí, les nenes es fan arracades amb les cireres.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de juny del 2012)

No era el temps de les figues

Il·lustració: Jordi Casamajor

A la llengua catalana, hi ha diverses dites dedicades als fruits de la figuera– «mig figa i mig raïm», «fer figa», «això són figues d'un altre paner», «agafar la figa pel capoll», «més blan que una figa flor»... Maria Antònia Salvà, a «Cel d'horabaixa», deia:

Menyspreant la figa-flor,

a la branca l'he deixada…

La figa-flor, o bacora, és una varietat de figa primerenca, negra, molt grossa. Madura pel juny, per l'època quan escric, per Sant Joan, i és molt bona, tot i que la poeta, amb el cor «fruïdor d'un món novell» li prefereix un ram de farigola.

Les figueres apareixen en moltes referències mitològiques, històriques i semi-històriques. Adam i Eva, descoberts en el seu pecat, es van tapar amb fulles de figuera. Ròmul i Rem van ser alletats per la lloba Luperca sota una figuera. També, a l'Evangeli. Recordo un sermó sobre la figuera del costat del poble de Betània, aquella figuera que es va assecar de soca-rel perquè Jesús no va trobar-hi fruits.

A l'església de Sant Cosme i Damià, que es troba just davant de l'edifici de l'Ajuntament de Moscou, hi havia tres mossens: el pare Jordi (Geòrguiy), catedràtic de llatí i grec a la Universitat de Moscou, que ara ja és mort, el pare Alexandre, biòleg, i el pare Vladimir, que a la seva joventut crec que havia estudiat per ser enginyer, el més turmentat i brusc de tots. Tots eren amics i seguidors del difunt pare Alexandre Menys, intel·lectual i històric de religions, brutalment assassinat amb un cop de destral al cap, de camí a casa seva, en un poble no gaire allunyat de Moscou.

En l'ocasió que recordo, Vladimir parlava de la pobre figuera seca amb tota la desesperació que li era pròpia, mig innata, mig alimentada per les hores dedicades a sentir el resum dels pecats que es portaven per confessar: una desesperació per l'essència humana, fonamentada amb els fets; una desesperació per la irracionalitat de les coses divines, intensament sospitada.

No puc prometre que recordi les seves paraules al peu de la lletra: estem parlant d'un sermó pronunciat fa vint anys. Tal i com va quedar a la meva memòria, pensava en la figuera de les dues formes: literal i al·legòrica, i en cap cas no trobava explicació per la seva mort sobtada.

Així ho recordo: «Prenem-ho com una al·legoria: es tracta de l'ànima d'una persona. Quan Déu la toca, si només hi troba fulles, i no hi troba fruits, la maleeix i l'aniquila. Déu no té paciència per una ànima que no li respon. Però les fulles sí que hi eren, una promesa de fruits futurs! No era el temps de les figues... I si es tractava d'un arbre, simplement d'un arbre, amb més raó, diríem els humans, l'hauria d'haver deixat viure... No era, no era el temps de les figues. Però si creiem en Déu –no es tracta, aquí, de la creença en una església, en un ordre establert, sinó en Déu que fa les coses–, no tenim ni idea del per què les fa, d'una manera i no de l'altra».

Gesticulava molt, dialogant amb si mateix més que amb els quinze feligresos reunits davant seu: «Era una figuera ja coberta de fullatge, i Jesús va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. No va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues, i li va dir: –Que mai més ningú no mengi fruits teus!». ¿Per què, per què la va maleir? Si està escrit: «no era el temps de les figues»!».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de juny del 2012)

Bruixes i maduixes

Il·lustració: Jordi Casamajor

'Fragaria vesca'

Feia dies que t'havia promès una contraportada. Ja te n'havia escrit unes quantes, però sempre eren teves només en part. Se'm feia difícil associar-te amb cap arbre en particular: tot i així, vaig arribar a parlar del castanyer i del taronger, del bruc i de les flors de la magrana per emmirallar petites parts de les nostres converses. La Laura, però – que et coneix – ja sap que allò que més t'agrada són les maduixes i les maduixeres, i les ha definit com a indiscutible símbol teu: li faré cas.

N'hi ha una altra raó, també, per parlar de les maduixes, i no és – tal i com suggereix, ara mateix, el meu home – perquè donin un gust especial a un gin tònic: es tracta de l'abundància de les maduixetes del bosc per les nostres Valls: sobretot, al començament del camí dels Matxos a l'entrada de la teva preferida Vall del Madriu, camí a Font Verd. A Montanyes regalades, a Canigó de Verdaguer, deia la Fada de Fontargent:

De Fontargent á Oriege

n'he baixada aquest matí

pe'l rost de Clota Florida

maduixetes á cullir.

Les muntanyes d'Andorra són plenes d'éssers extraordinaris. El mossèn Cinto Verdaguer, bon jan i caminant incansable, només hi veia fades, però les bruixes també hi són. ¿Recordes com deies que l'altre dia pensaves que feies que bufés el vent? La única raó que et feia creure que el vent no s'aixecava per culpa teva era el fet que no t'agradessin gens ni mica les tormentes: i si fossis bruixa, mai crearies coses que no t'agraden.

De la meva addicció poc confessada al Món Disc i totes les creacions de Terry Pratchett, en resulta la convicció que les bruixes – en un món de la fantasia en el qual tots vivim– són éssers respectats i indispensables. No em semblava gens dolenta la idea que fossis bruixa: però et vaig haver d'avisar que per ser-ho, havies de tenir un territori d'influència, un territori ple de plantes i d'animals: també hi podia viure gent. I replicaves que sí, que voldries ser bruixa; o bruixa o mag. Si t'hi animes, has de saber que les maduixes collides al migdia alliberen dels malsons: si es mengen amb suc de taronja amb un toc de mel d'alta muntanya, són un remei especialment eficaç. La màgia de les maduixes porta sort i amor, i fa que es compleixin els teus desitjos.

No deu ser del tot accidental que a la poesia catalana les bruixes normalment es rimen amb aquests fruits saborosos, tot i que Josep Carner clarament veia una contraposició entre el món «petit, i vermell i fresc» de la Pandara, que collia maduixes per la seva àvia abans de Sant Joan, i qualsevol mena de màgia malèvola. Guerau de Liost –el poeta preferit del nostre Jordi Casamajor– al Poema del Bosc, també pintava les bruixes com a éssers amenaçadors:

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.

Són llurs pupil·les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,

vestides amb brials de teranyina verda.

Les maduixes van ser les primeres fruites que van descobrir els humans. Les seves llavors van ser trobades als jaciments de les cultures de l'Edat de Pedra. A la literatura del segle XIII hi ha mencions de la maduixera com a planta medicinal. Als tractats antics de medicina de Tibet la maduixa rebia el nom de la reina de les plantes, per la seva riquíssima composició química.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de juny del 2012)

Al marge del món civilitzat

El món de l'esperit és tant o més cruel que el món de la natura. Més enllà de nosaltres, hi ha misteri: en això, tots, o quasi tots, coincidim. Un ésser humà és un ésser místic. Ha de morir i –com a norma– es rebel·la contra la mort. Té un destí –i no el vol. No viu com l'herba, com l'arbre. Li costa acceptar l'esdevenir. Té una relació molt personal amb Déu, déus, àngels, serafins, fúries, erínies, dimonis (o el Dimoni –n'hi ha que fins i tot li venen l'ànima–, uns éssers que poden ser justos o injustos, però tenen un concepte molt ben definit del que és just i el que és injust. Sovint imprevisibles, s'enfaden amb els humans per raons obscures: s'aclareixen, un cop s'ha demostrat el seu descontent. Hi ha déus que tenen la seva jerarquia, les seves guerres, els seus amors. Déu –segons la religió i el moment– també es demostra rabiós o comprensiu, pacient o desesperat, silenciós o eloqüent. Els monoteistes tenim una idea de Déu molt aproximada; la intuïció i la doctrina ens suggereixen que quan ens morim, sabrem si és correcta. El sagrat –com diu Mircea Eliade– és impersonal, independent dels déus i cultes establerts.

Hi ha una opinió –me la va fer recordar el llibre Amb Déu o sense, de Torralba i Villatoro– que la consciència religiosa, al món occidental d'avui, fins a un grau important s'ha vist reemplaçada per la consciència literària. L'obra d'un escriptor, un poeta és una pregària constant, un himne de gratitud, un salm que ho qüestiona tot, o un lament d'impotència. Un lector troba el sentit de la vida a través dels llibres. Avui, entenem la idea de viure literàriament millor que la de viure religiosament. Els llibres, per a nosaltres, són sagrats. Els llibres ens expliquen el món.

Una de les idees centrals da la consciència religiosa –i literària– és la idea d'un temps fora del temps, espai fora de l'espai, d'una realitat més significativa que la realitat quotidiana: illud tempus, un temps-espai sagrat on està concentrat l'últim sentit de les coses, del qual les nostres vides no són més que unes pàl·lides ombres. Sigui el que sigui el que hi regna –l'atzar, la necessitat o la raó–, hi regnen veritablement, sense que res s'interposi al seu camí. Allà, les Parques romanes (o Moires gregues) teixeixen els nostres destins. Allà, el naixement, la mort i la resurrecció estan eternament presents en cada instant. Allà, «aquest cel blau» esdevé el Cel dels déus. Allà es troba la Pàtria celestial contra la qual es rebel·lava Joan Maragall, perquè no l'identificava amb la terra que estimava. Allà ens perdrem entre tots els que han nascut abans i després de nosaltres. Ara bé: i els personatges literaris, els de ficció, aquells que de vegades ens semblen més vius que els veïns, companys d'institut i parents llunyans, ¿en formen part? Si hi ha un món més real que la realitat mateixa ¿hi trobarem a Hamlet, al Sr. Pickwick i a Clarissa Dalloway?

Pensem un moment en el «temps fora del temps» religiós. No es pot situar en un moment donat de la successió històrica. És «anterior al temps»: una noció estranya, ja que «l'anterior», per als humans, equival a un temps transcorregut, perdut, passat, allò que hi era i ara ja no hi és. El temps-espai del mite no pertany a les realitats desaparegudes. El mite no dóna cabuda a la resignació, l'acceptació, la melancòlica i meditativa reflexió. Allò que hi esdevé és viu, i per això, engloba en si mateix tots els moments reals, intensos, «xops» de sentit de tots els instants del present, passat i futur. Està tenint lloc ara mateix. Tots els matrimonis que s'uneixen esdevenen la unió còsmica i astral –i sexual, i mística– de Zeus i Hera. Tots els naixements són el naixement del Cel (Urà) infantat per la Terra (Gaia), un ésser igual a ella, capaç de cobrir-la tota. Totes les morts són la mort d'Osiris. Ara bé, tant el mite com les històries imaginaries («hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell encantat al mig d'un bosc») són una narrativa: la seva estructura ens fa propensos a utilitzar el temps passat. El futur és adequat per a profecies lacòniques, però a l'hora de representar una sèrie de fets i gestes, el passat funciona millor.

No subestimem el poder dels mites. Per a una consciència religiosa, la repetició dels esdeveniments que transcorren in illo tempore no és una memòria nostàlgica d'un temps mític, sinó la seva incessant i necessària creació. Un ritual no té res a veure amb la nostàlgia imaginària. Un ritual, una veritable expressió d'una connexió íntima amb Déu o amb déus, contribueix a l'energia, a la realitat, a la intensitat de l'espai-temps prodigiós on tot el que es fort i significatiu es manifesta plenament. Un home religiós no «esdevé periòdicament contemporani dels déus»: se sent, i és, el seu contemporani, eternament. En cas contrari, no seria religiós: com a màxim, faria una mena de vetlla interminable pels déus difunts. Però resulta que els descreguts del segle XXI tampoc són gens materialistes: tots hem esdevingut eterns contemporanis de personatges literaris: els nostres jutges i els nostres referents. Els seus errors ens condicionen i ens salven la vida.

Diuen que la noció del temps mític a Grècia Antiga era ambivalent. La tasca del ritual era doble: evocar el mite i, al mateix temps, «corregir-lo». Repetir l'error arquetípic, però no literalment. Els addictes contemporanis a la literatura ens hi assemblem als grecs: els grans especialistes en mantenir el mite al marge del món civilitzat.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 de juny del 2012)

Carta oberta a Francesc Torralba i Vicenç Villatoro

Estimat Francesc, Estimat Vicenç,

Havent llegit el vostre llibre de cartes creuades Amb Déu o sense, em prenc la llibertat de dirigir-me a vosaltres en primera persona. No deu ser cap gest original: de cartes de lectors, deveu rebre'n dotzenes. Com qualsevol lectora, tinc la sensació que us conec: el meu exemplar del llibre és ple d'apunts, de creus, de signes d'interrogació, d'exclamació, de cares somrients i altres signes que fan sentir que estàs dialogant amb els autors sobre els misteris més profunds de l'existència humana. En realitat, no ens coneixem, si no hi comptem les poques paraules que vam intercanviar amb tu, Vicenç, al I Fòrum Fragmenta, en companyia de Joan Barril que demostrava un coneixement envejable dels equips de bàsquet dels Urals i la història arqueològica de la regió russa de Perm.

He començat la carta tutejant-vos. Els russos sempre parlen de «vostè», i els vells andorrans, de «vós», però havent-me fet partícip de la vostra tan colpidora correspondència – escrita des de dos punts de vista suposadament contraris, d'un creient i un no creient, o un optimista i un pessimista, o un poeta i un teòleg–, em sento part d'un cercle íntim (¿imaginari?) creat tant per vosaltres, els autors, com per tota una comunitat de lectors atents. Sé que us agrada rebre cartes – i vull pensar que rebre una carta escrita amb bona voluntat sempre és una festa; si et fa reflexionar sobre les preguntes últimes i penúltimes, millor; si no ho fa, simplement il·lumina el teu dia, com un somriure no gens transcendental. Vet aquí la mínima fita a la qual puc aspirar: honestament, seriosament, donar-vos les gràcies per ser-hi.

No em deixo de preguntar si encara continueu amb l'intercanvi de cartes. N'hi ha qui opina que en vida real una correspondència com la vostra no podria existir, que una conversa entre dues persones que, d'entrada, no es coneixen, sobre la naturalesa «transhumana» dels éssers humans és impossible sense un previ encàrrec editorial. No dic que això no sigui cert, ni dic que ho sigui, però 350 pàgines conjuntes creen més proximitat de la que alguns aconsegueixen amb els seus millors amics: avui que ja ningú us ho demana, ¿us seguiu escrivint? ¿Us trobeu a faltar, ara que el llibre ha sortit, i no és necessària la distància inicial de punts de vista i opinions preformulades? No, no us demano resposta. Només volia que sabéssiu que, en acabar el llibre, encara hi penso.

Abans de continuar amb la carta, crec que us dec una explicació del meu posicionament –estic temptada de dir «ideològic», però no és la paraula– quant a la fe. Qualsevol aficionat al futbol sap si és del Barça o del Madrid, Arsenal o Manchester United, tant si el seu equip juga bé com si juga malament, i la majoria de la gent aficionada als reptes intel·lectuals i la reflexió filosòfica també es deu situar en la distribució «amb Déu»/ «sense Déu», pertànyer a l'un o l'altre «club de fans». Sóc creient. No és que sigui «bona creient»: tampoc em definiria com una «bona russa» o «bona mare». Sóc russa, mare i creient per sobre dels judicis valoratius. Així, d'entrada, sóc més «Torralba» que «Villatoro»: potser per això, Francesc, les inquietuds que ha formulat Vicenç m'han impactat més que les teves, potser més «convencionals», preguntes. He arribat a creure que ets més home de certeses que home de paradoxes. He tingut la sensació que abans de formular un dubte, en busques una solució que consideres vàlida. Aleshores, fas la pregunta per veure si la resposta que rebràs és més encertada que la teva proposició inicial. Al llarg del llibre, però, he observat, com qui observa un miracle, com t'obres, tímidament, a l'emoció de la incertesa (perquè de Déu, a l'igual que de qualsevol persona, en tenim una experiència parcial, incompleta, incerta: ¿qui podria dir, amb la mà al cor, que coneix tan bé als seus fills, que mai no s'equivocarà en allò que són, que no se'ls ha inventat, fins a un cert punt? ¿Qui podria dir, amb molta més raó, que coneix Déu tal i com és, que no el veu tal i com vol, i no tal i com és?).

Vicenç, d'entrada tenies un avantatge important. La fe és una cosa intangible, però concreta: si algú vol pronunciar-se contra ella, pot fer-ho sense obstacles. En canvi, l'absència de fe és un buit: lluitar contra un buit és tan infructuós que fa mal i tot. Ara bé, ets un jugador noble i no t'has permès mai cap cop prohibit. Has sigut cortès, sincer, brillant. Tot i així, una persona amb experiència d'exteriorització de sentiments profunds, acostumada a «viure literàriament» –un novel·lista i un poeta–, no pateix l'exercici de sinceritat tan profundament com un acadèmic habitualment fred, acostumat a disseccionar les obres dels filòsofs. En Francesc t'ha arribat a dir – a tu, i a través teu, a nosaltres – la mena de coses que abans no deia. Per molt que es diferenciïn els vostres instruments d'investigació, podríeu ser amics per tota la vida. Perquè si l'home – tal com deia Sèneca – és quelcom de sagrat, la cosa més sagrada entre home i home (i entre home i Déu, per a aquells que defensen la seva existència com a Ésser personal, com a persona) és el respecte i la voluntat de comprensió.

Ja m'oblidava que a diferència d'una carta normal i corrent, una columna de diari té un espai limitat. Girant les pàgines del llibre, he gaudit moltíssim amb la vostra companyia, igual que ho han fet – i ho faran – milers d'altres lectors. Gràcies per haver-lo escrit. Sense més particular, m'acomiado.

Afectuosament,

Alexandra Grebennikova.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 1 de juny del 2012)

La Cas, la Ta i la Nya

Il·lustració: Jordi Casamajor

Quan encara estava en flor el solitari castanyer que es troba entre La Poste francesa i el Parc Central, cada dia em deia que escriuria sobre aquelles espelmes blanques enceses i lluminoses, l'emblema de la bondat i de la purificació. Avui n'escric, i ja han caigut les flors. No sabré dir si donarà castanyes: la part urbana d'Andorra és plena d'arbres purament decoratius, aquells que floreixen però no donen fruits. El castanyer és un arbre força escàs a Andorra, tot i que sí que es troba en alguns indrets. Un altre castanyer que recordo és el del Camí de la Senyoreta, a Sant Julià.

Totes les coses que sé dels castanyers estan relacionades amb les castanyes. Bé, en sé algunes més: sé que es valora la seva fusta, sé reconèixer les seves flors i sé com té les fulles, de forma ovalada o de punta de llança. A més a més, m'han explicat que hi ha boscos molt macos de castanyers a Catalunya: a l'Alta Garrotxa, en particular, hi ha un bosc on els castanyers rodegen el camí estret, i et sents com una Caputxeta Vermella acorralada, a l'espera que surti el llop. També recordo que els castanyers són el símbol de la ciutat de Kiev, acollidora i majestuosa: ciutat de monestirs, de catedrals, del sol, del cel, de la saviesa. Els versos populars i les cançons, però, se solen dedicar a les castanyes, dolces castanyes - «pica ben fort!», les castanyes que porta la Castanyera (i les sabates li fan «cloc-cloc»), les castanyes ben torrades que a Europa, antigament, es coneixien com «el menjar dels pobres»: fa milers d'anys que els castanyers creixen al sud del Mediterrani, i a les zones muntanyoses, on era difícil cultivar els cereals, el que més es menjava eren castanyes.

A Bibliopoemes.blogspot.com he trobat una endevinalla de la castanya: «Tres vestits m'has de llevar abans d'arribar-me a la pell. El primer punxant-te els dits, el segon foc encenent, el tercer que és la camisa amb un punt me l'hauràs tret.» També hi citen un preciós poema de la castanya: «La Cas, la Ta i la Nya/ ja són al forn;/ i totes tres juguen/ a qui fa puf primer./ La Cas fa puf, paf! / la Ta fa pef!/ i la Nya fa pif, pot!/ I ja tenim ben torrades,/ perquè se les mengin/ xics i grans!» En llengua castellana, hi ha «L'oda a una castanya al terra» de Pablo Neruda – el poeta compara la castanya amb un violí, instrument ovalat que guarda a la seva estructura «delícia intacta i rosa comestible». La tracta amb un respecte diví, aquella castanya que és una llavor que porta en si mateixa la fosca trama humida d'unes noves arrels, les antigues i noves dimensions d'un nou castanyer a la terra.

Al llibre «Els mites i llegendes de Japó» he llegit la llegenda de la Castanya Miraculosa: «La princesa Hinako-Nai-Shinno va demanar que li portessin castanyes; però només en va agafar una, la va mossegar, i la va llençar. Es va arrelar, i totes les castanyes d'aquell arbre portaven les marques de les dentetes de la princesa. La princesa ja era morta: per l'arbre, era una manera particular d'honorar-la i expressar-li la seva devoció». És una història que trobo estranyíssima però molt bonica: un arbre deu el seu naixement a una nena que no es va menjar la castanya i, per respecte, li fa homenatge.

El cultiu de les castanyes japoneses (que es diuen kuri) es més antic que el d'arròs. A Japó, les castanyes sempre formen part del menú de l'Any Nou, i simbolitzen tant l'èxit com les dificultats.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de juny del 2012)