dimecres, 6 de novembre de 2013

Sense clàssics



A la recent conferència de l’Any Espriu a Andorra al Consell General –un altre acte fantàstic que m’he perdut per raons de sobrecàrrega de feina–, el crític literari Alex Broch va animar els docents i la població d’Andorra a incorporar la literatura catalana “com a seva” perquè la llengua ho és. Ja us he dit que no hi vaig poder ser i per això el meu coneixement del contingut del seu missatge es basa en el que he llegit als diaris. Tot i així, confio que he pogut entendre la idea proposada correctament, i la idea és... interessant. Si mirem com aquesta qüestió s’afronta als països que comparteixen la mateixa llengua però viuen una realitat jurídicament i políticament diferent, es fa evident que arreu del món existeix tota una multiplicitat de solucions del mateix problema: hi ha països que incorporen la cultura i la literatura aliena pràcticament com si fos seva; hi ha països que no ho fan en absolut. Veiem com el colombià Gabriel García Márquez parla del poeta xilè Pablo Neruda, “el més gran poeta del segle XX en qualsevol idioma”, com si formés una part indestriable del seu món. Veiem com els escrits del mateix García Márquez, o Borges i Cortázar, argentins, sobrepassen totes les fronteres, incloent-hi les fronteres lingüístiques, convertint-se en la literatura de tothom: les especificitats nacionals de cada cas només hi afegeixen a la riquesa de la gran literatura escrita en llengua espanyola. Ara bé, ¿fins a quin punt un colombià reconeix la literatura argentina “com a seva”? ¿Fins a quin punt els canadencs i els anglesos, els australians i els nord-americans consideren “seves” les literatures dels altres països on s’escriu en anglès?

Bé, ¿i “nosaltres, els andorrans”? Quant a Espriu, o Jacint Verdaguer, o Josep Pla, o Joan Brossa, o Agustí Bartra, no se’ns fa tan difícil com això pensar-los com a “nostres”. Per molt o poc que el nostre petit món pirinenc aparegui reflectit als seus escrits, fins a un cert punt, tots han tingut lligams amb Andorra: tots hi van deixar un tros de cor. Ara bé, no és pas tan clar fins a quin punt podríem acceptar com a “nostre”, per exemple, Narcís Oller. ¿És “nostra”, Mercè Rodoreda? ¿I Caterina Albert (Víctor Català)? Per molt que cada país escull els seus propis clàssics, a l’hora d’escollir-los, conscientment o inconscientment, no podem tenir els mateixos criteris purament literaris que els literats catalans. I a més a més, tenim una particularitat que potser canviarà amb el pas de temps: la més absoluta falta de clàssics a l’imaginari andorrà.

¿No hi esteu d’acord? ¿Per què quins serien els nostres clàssics? ¿Quins són aquests noms que qualsevol andorrà repeteix amb veneració i tendresa des de petit? ¿Antoni Fiter i Rossell, amb el seu Manual Digest? Però és més aviat un clàssic de dret, un recol·lector d’usos i costums, que no pas un prosaic notable. ¿El príncep Benlloch, l’autor de l’himne an- dorrà? És una figura institucional i no un poeta que faci somniar la joventut impressionable. I permeteu-me que us recordi que com a russa, nascuda i crescuda a Rússia, sé exactament què significa tenir un culte dels clàssics, ser conscient de l’existència d’una llista de noms el so mateix, la música, dels quals t’apropa a la història, encara que no hagis llegit ni una línia del que han escrit. Gogol. Tolstoi. Dostoievski. Turguenev. Puixkin. A Rússia, qualsevol alumne de primària reconeix els seus retrats a les aules, molt abans de començar a llegir les seves obres. I un equivalent d’això no el tenim aquí: ni importat, ni de producció local. No tenim clàssics incrustats a la ment dels petits andorrans, ni en forma de “persones clau” ni en forma d’“obres mestres de la literatura andorrana”. Ara bé, ¿què és un clàssic? Seriosament, ¿què és? Com deia Borges a Sobre els clàssics, “clásico no es un libro que necesariamente posee tales o cuales méritos; es un libro que las generaciones de los hombres, urgidas por diversas razones, leen con previo fervor y con una misteriosa lealtad”. 

(Publicat al BONDIA el 6 de novembre de 2013)