dimarts, 26 de novembre de 2013

Deleuze i Spinoza, ànimes bessones

"La Història mostra que tot el que s'ha pensat tornarà a ser pensat per un pensament que encara no ha sortit a la llum".

Michel Foucault, “Els mots i les coses”[1].

1. Una primera aproximació als conceptes

Una lectura filosòfica d’un filòsof que interpreta un altre filòsof és la classe de tasca que té totes les possibilitats de superar els meus poders d’interpretació. M’hauria sigut més fàcil escriure sobre Foucault o Taylor que, per se, no interpreten a ningú a part de si mateixos. Ara bé, he participat en els debats dedicats a gairebé tots els altres autors; quant a Deleuze i Spinoza, vaig seguir el debat amb atenció, i avui tinc una oportunitat perfecta de reflexionar sobre els texts en qüestió: els capítols II i III del llibre “En medio de Spinoza” (“Derecho natural” i “Ontología, ética y moral”). El perill més obvi que corro és el de confondre les opinions de Deleuze amb les opinions de Spinoza. Sovint no les sé distingir. He optat per deixar-me portar pel meu sentit d’estil: és pràcticament l’únic criteri que utilitzo a l’hora de decidir si l’opinió que descric pertany a Deleuze o a Spinoza.
En tot cas, encara que no sàpiga reconèixer sempre la “signatura” inequívoca de l’un o l’altre filòsof que correspon al concepte filosòfic del qual es tracta, hem de recordar una de les coses que Deleuze no es cansa de repetir-nos: els conceptes filosòfics són creats pels filòsofs de la mateixa manera que els estils pictòrics són creats pels pintors, i ni en el món de l’art ni en el món de la filosofia les coses no es creen des de zero. Diverses tendències apareixen i s’apaguen sense deixar rastre important abans de retrobar la seva força a l’obra d’un filòsof, artista o escriptor que les desenvolupi. Així, per exemple, la idea que l’essència de les coses equival a la seva potència (de la qual parlarem una mica més endavant) ja havia aparegut a l’antiguitat però va trobar el seu desenvolupament modern més espectacular a l’obra de Hobbes i Spinoza.[2]
Quan comparem les parts del curs dedicades a Spinoza amb les lliçons dedicades als altres filòsofs, es fa evident que Spinoza, “el príncep dels filòsofs”, és el preferit de Deleuze. Un filòsof enigma, una estrella brillant. Un pensador que tothom considera materialista i ateu mentre no para de parlar de Déu.
Deleuze ens diu que és curiós que un llibre de pura ontologia es digui “L’Ètica” però que es diu així per una raó molt bona. L’ètica no és absolutament pas el mateix que la moral. La moral ens remet als valors, intenta millorar a les persones apropant-les a certes idees. L’ètica es limita a representar les maneres d’ésser en el si de l’ésser: a explicar com som, sense forçar-nos a perfeccionar-nos ni canviar de cap manera. Tot i que la persona que es dedica a l’ètica no pot restar indiferent a les vileses del món, s’ha de recordar que l’ètica, segons Spinoza, és contrària a la sàtira. 
Més endavant, ens dedicarem a analitzar amb més detall els conceptes filosòfics de Spinoza dels quals parla Deleuze. En aquesta part introductòria, solament mencionem el que ens sembla el més rellevant i original d’aquests dos capítols que analitzem: en primer lloc, és la idea que hi ha solament una substància, absolutament infinita: és l’ésser. Així, segons Spinoza, no som ni l’ésser ni, de fet, éssers distints: som, com diu Deleuze, maneres d’ésser, o bé “modes” d’aquesta substància. La nostra essència és la part de la potència de Déu que ens ha tocat representar. El que és molt rellevant és el seu nivell d’intensitat, ja que es veu que poden haver-hi nivells d’intensitat molt diversos. Ara bé: ¿fins a quin punt són estables aquests nivells d’intensitat? ¿Varien durant la vida del mateix home, de la mateixa manera que, segons Michel Foucault, varia la “forma del subjecte” depenent del tipus de relacions en les quals es troba, o bé són estables sense que hàgim de tenir en compte el tipus de relacions en les quals es troba la persona en qüestió? I també: ¿naixem i morim amb el mateix nivell d’intensitat estable, o creix en el curs de la vida? ¿Pot disminuir? I si és que sí, ¿en quines circumstàncies? I ¿com es relaciona el concepte de la immortalitat amb la teoria de les potències? Quan morim ¿guardem la mateixa potència? ¿o es transforma en una altra cosa? ¿Quin grau d’estabilitat té tot aquest sistema, en el qual el creador s’identifica amb la seva creació? Sempre tenint en compte que “el món real és autònom d’allò que és real”, Spinoza contesta aquestes preguntes a base de la teoria de “trobades” (“encontres”) entre les potències.  Aquests “encontres” poden ser bons o dolents, disminuir la potència d’ésser o augmentar-la.
A part del nivell de la seva intensitat, de la seva potència, les persones es distingeixen per la polaritat qualitativa dels seus modes d’existència. Els que no arriben a acceptar la seva pròpia vida, comencen a alimentar-se de culpabilitat i ressentiment, injectant tristesa en tots els qui els rodegen. Es penedeixen de viure i d’haver viscut, i es converteixen en tirans despietats, en sacerdots propensos a la sàtira que condemna “la miserable naturalesa humana”, en esclaus descoratjadors.

2. Gilles Deleuze i Hannah Arendt

De tots els autors que hem llegit, Gilles Deleuze i Hannah Arendt són els que més m’han influenciat, dos autors molt distints amb dues visions del món tan semblantment incompatibles com ho són, al món de la física, la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica. Després de moderar el debat sobre Hannah Arendt, he arribat a llegir “La condició humana” en la seva totalitat. Té una veu singular i posa passió en tot el que escriu. És clar que els altres autors també hi posen passió, però Gilles Deleuze, per exemple, en gaudeix, és pur plaer per ell, la filosofia, i en canvi, Hannah Arendt, a “La condició humana”, pateix el que diu.[3] Les dues veus, però, són veus poètiques. La de Gilles Deleuze és una oda al món, a l’ésser i a la seva harmonia; a la bogeria dels filòsofs que s’atreveixen a entendre els misteris de l’existència tots a la seva manera, tots fent el pas cap al deliri inspirat, el deliri dels vidents, dels oracles[4]. La veu de Hannah Arendt és un lament per la pèrdua de l’estructura del món diàfana i inequívoca que atribueix a l’antiguitat, per la mutació que viu la humanitat quan la vida política es comença a desenvolupar segons les normes de “homo faber”, quan l’exploració de la naturalesa es converteix en explotació (perquè s’hi comencen a aplicar les normes d’acció humana), per la pèrdua definitiva de la contemplació com a activitat humana, per la victòria d’un “homo laborans” tan orgullós d’haver-se convertit en una mena de crustaci (“cangrejo ermitaño”) en cobrir el seu cos amb capes de metall (cotxes i naus espacials). En el que coincideixen els dos és la idea que Arcadi Garriga va ressaltar a la seva intervenció del debat sobre Spinoza: “els humans ens definim per allò que fem”, i la necessitat de “desitjar el desig”, estimar (Pau Alsina).
De Gilles Deleuze, he seguit els cursos sobre Kant, Leibniz i, naturalment, Spinoza. Els he trobat a la web que recomano assíduament, www.webdeleuze.com : després d’intentar lidiar amb la versió castellana, els hi he llegit en francès. L’estil de Gilles Deleuze perd molt en totes les traduccions, mentre en la seva llengua materna, té una forma d’expressar-se deliciosa i és un gran mestre de la paraula. Diu Mirtha Makianich[5] que una de les coses que uneix Spinoza i Deleuze és que els dos filòsofs tenen tant moments de claredat excepcional com moments quan són gairebé incomprensibles, i aleshores simplement hem de seguir el ritme de la seva exposició. No hi estic gens d’acord, quant a Deleuze: en cap fragment del curs de Vincennes (en la seva versió francesa) no he trobat res d’incomprensible.

3. Baruch Spinosa i Gilles Deleuze

Les biografies incompletes i fragmentades de les quals disposem insinuen que Spinoza va tenir problemes amb totes dues comunitats de les quals va arribar a formar part, per les actituds i opinions crítiques. Tanmateix, a tots els retrats, té cara de bon jan i d’home de negocis. A les fotografies de Gilles Deleuze veiem un home més bohemi i menys privat, conscient de la fama i el reconeixement que en el seu cas, no van esperar que es morís per fer-se evidents. També s’ha de recordar que Spinoza va morir més jove que Gilles Deleuze, bastant més jove: de fet, quan va escriure “L’ètica”, era un parell d’anys més jove que jo, i va morir abans d’arribar als quaranta-cinc. Deleuze ens diu que no podem parlar d’una mort precoç ja que havia finalitzat l’obra de la seva vida, “L’ètica”. Tanmateix... mai no es pot imaginar què faria la gent si no s’hagués mort, però recordem – en les paraules del mateix Deleuze a les lliçons dedicades a Kant – que hi ha pocs filòsofs precoços: l’únic que coneixem que ja tenia tots els seus conceptes filosòfics definits a una edat molt jove és Hume.
 Deleuze va morir als setanta anys, com Leibniz al qual tenia més mania que bons sentiments, per molt que hagi sigut predecessor de Kant. Sí, Leibniz no els agradava gens ni a l’un ni a l’altre, ni a Spinoza ni a Deleuze, i era, segons ells dos, un senyor estrany i antipàtic, addicte a l’ordre i addicte al joc i als jocs: un gran filòsof i un gran tocanassos. Un dia, ens diu Deleuze, va anar a veure Spinoza, li va fer llegir els manuscrits, i després, quan el nostre amic Spinoza va tenir problemes, va dir que no l’havia anat a veure, que l’havia anat a espiar. Ja sé que encara era jove, però no es fan aquestes coses. “Era abominable,” diu Deleuze de Leibniz[6]. Tots els que seguim el curs de Vincennes ho tenim igual de clar: els amics de Spinoza són els nostres amics; els seus enemics són hipòcrites amargats, tots, sense excepcions, encara que es tracti de l’inventor del càlcul diferencial.

4. El tirà, el sacerdot i l’esclau

El primer que aprenem de Deleuze és que està fart dels moralistes. Tal i com diu ell mateix, “c’est comme pour les instruments de musique; il faut sentir le ton des gens”. El to de Deleuze és inequívoc: té una preferència clara per “l’ètica” de Spinoza que descriu els éssers humans de la mateixa manera que l’etologia es dedica a estudiar el comportament dels animals. Desconfia de la gent obsessionada amb la “moral” i amb els “valors”, gent convençuda de l’existència d’una certa essència potencial ja donada que hem de realitzar sí o sí. No l’acaba de convèncer la ma d’homes savis amb ganes d’explicar-nos quina essència tenim i com l’hem de realitzar exactament. Però sobretot està cansat de la ironia cruel, de l’humor negre, de les paròdies sense alegria. Ja ho podria dir, en uníson amb Antonio Machado:

En todas partes he visto
caravanas de tristeza,
soberbios y melancólicos
borrachos de sombra negra…

Mala gente que camina
y va apestando la tierra!

La pesta de la terra, això és el que són, per a Deleuze, els “borratxos d’ombra negra”, melancòlics i superbiosos. Ja els coneixia Baruch Spinoza, i els observava, i els descrivia, sense jutjar, sempre sense jutjar. Ja els menyspreava, amb tota la força del seu talent, Friedrich Nietzsche. Són el tirà, el sacerdot i l’esclau: el malèfic trio que no viu ni deixa viure. No riu ni deixa riure. Riu, sí, potser sí que riu, el trio calavera, però quin riure més diabòlic, el seu! Són distints entre si, però en això, són semblants. La tristesa, profunda i colpidora, és la base del seu poder. El regnat de les ànimes impotents i estèrils se sosté amb les columnes de la por, la culpa i la burla.
Sona el riure del tirà, i trenca els cors. No hi ha res més llunyà del “riure ètic”, en res no s’assembla a un riure de bon humor. És el riure del terror, un corb negre al mig del cel blau, el riure de la mort vivent que s’alimenta de la vida, la teva vida, la meva, la de tots[7]. Una persona que viu de manera intrínsecament dolenta no pot suportar l’existència de les persones que viuen d’acord amb si mateixes, i res no alegra el cor d’un tirà tant com l’oportunitat d’esclafar un home fort i lliure, un home que viu la vida sabent que la tornaria a viure un milió de vegades de la mateixa manera que l’ha viscut, i mai no se’n penediria. I no importa si l’home fort i lliure és vell i malalt, no importa si es mou amb dificultat i necessita ajuda per aixecar-se[8]. No cal que sigui un Superman. I naturalment, no canvia res de res si l’home fort i lliure resulta ser una dona. Res no ens iguala tant com la proximitat de la mort, i cap desavantatge social inicial és suficient per salvar els que són, físicament, dèbils. La seva llibertat, la seva intensitat ja serveix d’ofensa per a l’esperit esclau del tirà. I si el tirà riu, és perquè sap com ens farà patir.[9]
Sona el riure del sacerdot, i ens amaguem sota el llit. De cop i volta, ens sentim culpables. Si el tirà, per condemnar-nos, no necessita cap excusa, el sacerdot sí que la té, i també ens condemna, però simultàniament, també ens condemnem nosaltres mateixos. Encara no sabem quina de les nostres múltiples transgressions, imaginàries o reals, s’ha fet evident, però ja ens sentim culpables, culpables d’ésser vius i no morts, de sentir, de menjar, de les nostres desgràcies i del pobre Adam de fa cent mil anys que es veu que havia pecat... de ser com som.
I ¿què en direm del riure de l’esclau? Sí, sí, ja ho sé: compte amb la paraula “esclau”. No es refereix a cap mena d’estatus de dependència social o financera, de la mateixa manera que l’home designat com a “sacerdot” no té res a veure amb el mossèn del meu barri. Tal i com remarca, de passada, Deleuze, Spinoza no és imbècil i mai no diria res propi d’un imbècil. Mai no diria res per humiliar a una persona indefensa i innocent. Aquell qui està definit per Spinoza – i Deleuze – i Nietzsche – com a esclau, s’ha convertit en esclau volgudament. N’hi ha diversos tipus, d’esclaus voluntaris, com ho és, per exemple, l’esclau de les seves addiccions: aquell qui fa les coses prometent-se que no les farà mai més. Però no en parlaria gaire, d’això, i Deleuze tampoc no s’hi deté. Aquell qui el turmenta és el pallasso que es fa esclau nostre per veure com de baix som capaços de caure. Diu Deleuze que molts d’aquests esclaus els va descriure Dostoievski, i és cert: potser no hi ha res més típic de Dostoievski que aquests bufons omnipresents, dimonis de segona que es dediquen a provocar i a alabar, a burxar i a corrompre. ¡Quina angúnia que fa, el riure de l’esclau! Tots l’hem sentit i hem tremolat de fàstic en sentir-lo. Té el poder d’enfonsar-nos al fang, de privar-nos de la poca dignitat que encara ens queda, de rendir totes les nostres baixeses encara més baixes.
Una de les coses que diferencien un home lliure i fort dels “soberbios y melancólicos” d’aquest món és la capacitat d’un riure amable, un riure d’amic que es pot compartir amb els altres. Un home lliure i fort no cultiva l’enveja; no s’alegra de la ignomínia. És capaç de viure, somiar i morir al costat dels altres sense convertir-se en el seu malson tirànic; compartir els balls, el vi i l’aigua fresca amb els seus companys de camí; navegar els mars i obrir camins alegrement, sense rancor.
            En aquest context, sembla contradictòria l’afirmació de Deleuze que per a Spinoza, el Bé i el Mal no existeixen: la polaritat dels dos modes de vida sembla indicar clarament que una de les dues maneres d’existir és “la bona” i l’altra és “la dolenta”[10]. És de suposar que quan es parla de la inexistència del Bé i del Mal, es tracta, un cop més, de la impossibilitat d’aplicar-hi els criteris morals, i de la necessitat de partir d’uns criteris purament ètics, potser – tal i com diria Michel Foucault – necessaris per definir les pràctiques de llibertat que corresponguin a les formes vàlides i acceptables de l’existència.[11] Foucault i Deleuze hi estan d’acord amb la visió de Spinoza que l’alliberament de la persona, o simplement el grau de llibertat de la persona, depèn de la visió que té de la seva pròpia vida tal i com la viu, no d’una vida projectada, inventada o ideal.

5. La intensitat

A la part del curs de Vincennes dedicada a Leibniz, vuit mesos abans de començar a parlar de Spinoza (al mes d’abril del mateix any 1980), Deleuze comença el seu discurs amb la pregunta retòrica -  què és la filosofia, què és el que fan, en realitat, els filòsofs, a què es dediquen. Nosaltres ja coneixem el que dirà, és una de les seves frases preferides: la tasca principal d’un filòsof és la creació de conceptes (els conceptes no són una cosa preexistent, no vénen ja fets i donats, i l’activitat d’un filòsof és una activitat creativa). I una de les maneres de crear conceptes és agafar una noció ja existent en la llengua i jugar amb ella. Així, Leibniz desenvolupa el seu concepte d’un “punt de vista” (tot el món és inherent a totes les coses, però en cada cosa s’hi desplega des d’un particular punt de vista). Us ho explico perquè d’això mateix – de la possibilitat d’agafar una expressió ja feta per definir un concepte nou - Gilles Deleuze torna a parlar en començar la part del curs que en traducció castellana correspon al capítol II, “Dret natural”, quan diu que la “coqueteria” que és molt pròpia dels filòsofs és la de prendre una paraula molt utilitzada i utilitzar-la en un sentit molt especial. Ara bé, quan la volen utilitzar en un sentit encara més especial, necessiten inventar-se paraules noves. Leibniz inventa el concepte de “compossible”, per exemple, com Nicolau de Cusa també inventa una cosa que es diu “possest”: així, segons ell, les coses no es defineixen per allò que són, per la seva essència, sinó pel que poden fer, per la seva potència en relació amb l’acte en el qual les definim. De la mateixa manera que per a Leibniz (tot i que era molt anti-Spinoza en diverses coses)  no hi havia dos punts de vista idèntics, per als filòsofs que utilitzen el concepte de “possest” no hi ha dues coses que tinguin la mateixa potència. Totes les potències són distintes. Cada cosa a l’existència posseeix una intensitat pròpia únicament a ella. Tots i cadascú som, segons ho resumeix Deleuze, un grau a l’escala de potències, uns “quantificadors”. És ben curiós, això, perquè això significa que no definim les coses en termes qualitatius, segons les seves qualitats que les són inherents, sinó en termes quantitatius, perquè la intensitat pot tenir una quantitat més gran o més petita, es pot mesurar.
 Aquesta idea va molt d’acord amb la teoria d’acció que desenvolupa Hannah Arendt a “La condició humana”: per a descriure els éssers humans com a espècie, és més rellevant, i més interessant, definir els homes per allò que poden fer que no pas trobar la manera de dir quina classe d’animals són. És un tema gairebé tràgic, en Hannah Arendt: ella mateixa molt kantiana, molt de les essències, no podia no reconèixer que l’evolució de la societat tal i com l’observava no es podia entendre segons les premisses del dret natural clàssic. Mirem un moment aquestes premisses del dret natural clàssic tal i com les explica Deleuze: a) definia les coses per la seva essència (animal racional); b) partia del concepte d’una societat on l’home podria realitzar la seva essència de la millor manera possible (el famós estat natural); c) considerava que els nostres drets existeixen com a conseqüència dels nostres deures (que corresponen a les condicions en les quals la nostra essència pot ser realitzada de la millor manera possible) i d) honorava la competència dels savis (aquells que saben distingir i definir l’essència). Les premisses segons les quals – per a Hannah Arendt, com per a molts altres – s’entén el camí de la humanitat des de l’època moderna, són més aviat les de Hobbes (un personatge de molt i molt mala reputació al qual Spinoza havia llegit molt): a) les coses defineixen per la seva potència, per tot el que poden fer, i el “dret natural” de tots equival a tot el que són capaços de fer; b) la societat, o l’estat social, es composa i es defineix per les prohibicions que limiten els efectes naturals de la nostra potència; c) els deures que crea la societat per a cada home són limitacions dels seus drets naturals; d) hi ha una igualtat absoluta entre un savi i un boig.
Arendt mai no acceptaria aquesta igualtat entre savis i bojos. No crec que li semblaria viable tampoc a Charles Taylor. Quant a Spinoza, va estar en desacord amb Hobbes en moltes coses, però en una cosa que acabem d’esmentar hi estava d’acord: per a ell, l’essència de les coses és quantitativa, equival a la seva potència, la seva intensitat. En això, la seva visió és totalment distinta de la visió aristotèlica d’un home definit per la seva essència qualitativa d’animal racional. Dels autors que hem llegit, potser el qui més s’apropa a la idea de la igualtat entre els savis i els bojos és Michel Foucault que ha desemmascarat el fet de que la distinció entre els savis i els bojos (que sovint acceptem com a un fet donat per naturalesa) sol resultar una construcció social condicionada per una sèrie de factors que no es poden lligar amb cap característica constant i immutable de les persones, independent de la conjuntura del moment.
           
6. Maneres distintes d’apropar-se a la veritat

Tots els artistes veuen el món d’una manera distinta els uns dels altres. Hi ha certes coses que poden coincidir o no coincidir, però la visió del món d’un artista mai no serà totalment equivalent a la visió del món de l’altre. De la mateixa manera, la visió del món de tots i cadascun dels filòsofs ens ofereix maneres distintes d’apropar-nos a la veritat, aquella veritat de l’existència de la qual mai no podem estar segurs: com a mínim, no podem estar tan segurs de l’existència d’una veritat a descobrir com ho estem de l’existència dels nostres propis dubtes al respecte. Tots els autors amb els textos dels quals hem treballat aquest semestre aporten una visió original i única sobre el que es podria considerar, o podria resultar ser, la veritat sobre nosaltres com a subjectes, com a parts d’una substància eterna o d’una mena de rusc gegant que funciona d’acord amb les lleis vigents a tot l’univers... com a éssers humans.

(Treball final de l'assignatura "Filosofia contemporània" del Màster Universitari en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya)




[1] La persona que em va recordar aquesta frase de Foucault va ser l’Eva Pallarès Sala que la va citar a l’espai de Debat de l'assignatura "Filosofia contemporània" del Màster Universitari d'Humanitats (UOC), secció de Síntesi, el 19/06/13.
[2] Hannah Arendt, en “La condició humana”, ens parla del mateix: "In the realm of ideas there are only originality and depth, both personal qualities, but no absolute, objective novelty; ideas come and go, they have a permanence, even an immortality of their own, depending upon their inherent power of illumination, which is and endures independently of time and history.” (“The Human Condition”, p.259)
[3] A l’altre llibre de Hannah Arendt els fragments del qual he llegit, un llibre d’articles amb el títol “Essays in Understanding”, es fa més palès el costat irònic de l’autora. “The Human Condition”, a part de ser un gran treball de síntesi, és un llibre molt personal, molt líric.  
[4] Hannah Arendt també remarca que sense el seu caràcter de revelació, tota l’acció humana i tot discurs humà perdrien la seva rellevància.
[6] Bertrand Russell també deia que Leibniz era un home desagradable. Ara bé, tot i que ja hem vist que Deleuze comparteix aquesta part de la seva opinió, no comparteix en absolut l’opinió de Russell que es tractava d’un home avorrit. Les seves classes sobre Leibniz són una autèntica delícia: descriu el seu treball prolífic de creació de conceptes filosòfics com si fos una obsessió d’un boig que necessitava pegar un crit desesperat, un crit que sentissin tots: “Tot això hauria de tenir raó!” Ja hem dit que és un filòsof totalment distint de la seva ànima bessona que és Baruch Spinoza, però descriu les seves dèries amb summa claredat i en la totalitat, el tracta amb una ombra de tendresa.
[7] Segons Hannah Arendt, l’únic que pot actuar contra la potència humana és la violència. La pot destruir, però no la pot substituir: un home que destrueix la potència dels altres no augmenta la seva pròpia potència. És per això que la combinació de la violència amb la impotència és tan freqüent políticament parlant. La tirania condemna tant al tirà com a aquells a qui governa a la impotència i futilitat.  (vegi’s “The Human Condition, p.202)
[8] No cal ni tan sols que es tracti d’un home polític, d’un home d’acció. Hannah Arendt, en “La condició humana”, fa palès que aquell qui més perill cor en condicions de tirania, és el pensador, i no un home d’acció. El que el tirà tem més no és l’acció lliure, sinó el pensament lliure: en condicions de tirania el més difícil és pensar lliurement. Vegi’s “The Human Condition”, p. 324: “it is in fact far easier to act under conditions of tyranny than it is to think.” Tot i així, ella mateixa diu a la p. 271: “not ideas but events change the world”.
[9] Crec que Michel Foucault tindria – i possiblement, tenia – molt a dir sobre el concepte de tirà com a personificació del sistema coercitiu que converteix les persones en subjectes passius del seu discurs teòric, sempre fortament polititzat.
[10] Tinc una mena de certitud que el tema de la inexistència del Bé i el Mal també sembla particularment incomprensible a Charles Taylor: probablement hi veu l’intent neonietzschià d’evitar la necessitat de la recerca de la veritat.
[11] Michel Foucault “La ética del cuidado de uno mismo como práctica de la libertad”