diumenge, 24 de novembre de 2013

Allò que amaguen les muntanyes

Sempre m'he preguntat quina avaluació faria d'Andorra i els seus possibles recursos naturals un home acabat de caure de la Lluna. En primer lloc, probablement pensaria que tenim petroli. Molt petroli. O com a mínim suficient per abastir totes les gasolineres que s'hi han edificat. Un munt de menairons el treuen d'un lloc amagat sota les muntanyes i el transformen en gasolina i gasoil. I en perfum, potser. I segons com es mira, en licors barats. Els menairons combinen l'extracció de petroli amb el treball a les mines, de les quals extreuen or, diamants i altres pedres precioses que després converteixen en joies precioses d'alta qualitat i rellotges d'or coberts de diamants, als tallers de joieria amagats, com tot, sota la muntanya. Per això en tenim tantes, de joieries. L'altre recurs que amaguen les muntanyes, pensaria l'home baixat de la Lluna, són verins: tota mena de remeis per alimentar els negocis de bruixeria, alquímia o, per dir-ho a la manera del segle XXI, la indústria farmacèutica, homeopàtica i tradicional. Tot i que l'home caigut de la Lluna no hauria encertat en cap dels tres casos, almenys la seva tercera suposició podria tenir una mica de fonament: no tenim petroli, no tenim or ni diamants en el seu estat general, per molt que ho pugui semblar, però sí que podríem tenir – encara que crec que no tenim – indústria farmacèutica.
La tradició remeiera de les Valls dels Pirineus, i de tota la veïna Catalunya, veïna Espanya i veïna França podria alimentar la imaginació d'una quantitat suficient d'alquimistes moderns com per muntar quinze o vint-i-cinc fàbriques. Al cap i a la fi, tal i com deia l'amic Paracels (que en realitat es deia, el pobre home, Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim) «res és verí, tot és verí: la diferència està en la dosi». La nostra protagonista d'avui, la planta perenne de família de les solanàcies coneguda com a tabac bord, o belladona, no n'és cap excepció: i entre la dosi terapèutica i la dosi tòxica no hi ha molta diferència. Un remei molt usat en l'homeopatia pediàtrica, eficaç en el tractament de la febre alta i les inflamacions agudes de les vies respiratòries, una planta que a més a més no produeix addicció psicològica ni física, en altes dosis augmenta el ritme respiratori, accelera la freqüència cardíaca i accentua la dilació de les pupil·les fent-la més marcada. Les dosis encara més gran causen deliris auditius i visuals, i poden provocar intoxicació greu o enverinament. Formava part de la famosa unció utilitzada per totes les bruixes medievals per poder volar: també la fa fer servir la bella Margarida de la novel·la immortal de Bulgakov: no tan sols per aconseguir l'efecte de levitació, sinó també per poder-se tornar invisible, lliure i eternament jove.
Conjuntament amb la mandràgora, la belladona s'ha considerat l'herba de les bruixes des d'un temps immemorial. La primera part del seu nom llatí és el nom de la més vella de les moires (o parques), filles de la nit: Àtropos, deessa de l'inexorable. Les cares de les filles del destí ens són familiars per una de les pintures negres de Francisco de Goya que es troba avui en dia al Museu del Prado de Madrid, traslladada a llenç a finals del segle XIX per un restaurador hàbil. A part de la planta de belladona, la deessa encarregada de tallar els fils de la vida amb les seves tisores d'or va donar el seu nom a una papallona nocturna: acherontia atropos, el borinot de la mort.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de novembre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.