diumenge, 24 de novembre de 2013

Palmeres i la neu

El temps s'ha tornat boig, i en la generositat de l'autèntica bogeria ens ha arribat a regalar un trosset d'estiu complementari, no del tot inesperat. Quan ja faltaven pocs dies per al començament d'octubre, sortíem al carrer amb samarretes de màniga curta, amb vestits de tirants. En gaudíem amb la consciència de que en teníem tot el dret del món, tractant-se d'una compensació tardana per a aquelles botes d'hivern que havíem tret de l'armari a mitjans de juliol, pel fred que va tocar quan no tocava i per les pluges que havien caigut fora de temporada, sense ordre ni concert. Després d'haver acumulat dos, tres o quatre impermeables amb la publicitat de la web www.visitandorra.com a cada casa andorrana (la conseqüència d'haver estat presents, sense pagar, de peu i mullats, a les magnífiques actuacions estiuenques del Cirque du Soleil), pensàvem que teníem uns cupons gratuïts per gaudir d'un temps fantàstic indefinidament. Sí, l'arribada de la tardor ens ha agafat desprevinguts. Semblava que encara teníem el dret sagrat i garantit per una calor gairebé africana, per un canvi climàtic que ens permetés cultivar cocoters i palmeres datileres a prop de l'avinguda Carlemany (actualment l'espai Vivand on l'hipotètic visitant angloparlant suplica let me shop -–"deixeu-me anar de compres") fins l'arribada de la neu. I un cop arribés la neu, arribaria abundant i pintoresca. Fent eco de l'eslògan de Vivand, un andorrà corrent visualitza a l'hivern amb una mena de mantra let me ski, o més aviat (per a que vinguin els turistes) let them ski, i un cop hagin vingut a esquiar, let them shop, let them ski and shop: «que vinguin a esquiar i a comprar». Que vinguin a esquiar, a escoltar concerts, a fer ciclisme o a visitar museus, a gaudir de la natura o a aprofitar les rebaixes: som un país turístic, i un país turístic hauria d'omplir-se de turistes en totes les temporades.
Per això, tant en un atac de nostàlgia que ens provoca la calor estiuenca ja passada com per atreure el triomf i la sort en totes les empreses, avui dediquem la contraportada a les palmeres, l'arbre que simbolitza l'hospitalitat, la victòria i la vida. Andorra, lliure i sobirana del seu petit territori durant els segles d'austeritat i pobresa –i també durant la relativament curta època de l'abundància– és un país amb sort: això és indiscutible. Res no ho descriu tan gràficament com el fet d'haver viscut vuit segles de la pau. És més: durant el segle XX va haver-hi tanta sort que a certes regions de l'estranger va ser prou freqüent l'opinió envejosa, naturalment errònia, que a canvi d'un notable èxit comercial havíem venut la nostra ànima al dimoni. No pot ser cert: i així, amb més raó dediquem els nostres pensaments a la palmera, l'arbre de fulles sempre verdes, el símbol del triomf de la fe sobre l'error, de l'ànima sobre les coses passatgeres. A més a més, per a qualsevol europeu, la palmera és el símbol d'unes vacances relaxants sota un cel blau. Les fulles que coronen la palmera s'assemblen als focs artificials tan típics de la festa major d'Escaldes, als rajos de sol que es regalen a totes les coses vives i reparteixen vitalitat, calor i protecció. El simbolisme de la palmera correspon a la capacitat humana de millorar, de superar els obstacles, de ressorgir de totes les dificultats, d'estar per sobre de la desil·lusió. D'això parlaven també la majoria dels participants del TEDxAndorra la Vella el dissabte passat: d'aprendre a viure amb la incertesa, de reinventar-se a si mateix, d'afrontar la vida amb bon humor i esperança, amb noves forces, fent nous camins. 
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 de setembre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor