diumenge, 24 de novembre de 2013

No tot serà cavaller Rotlan

Com ja sabrà l'amable lector, la confecció d'aquestes contraportades implica un treball de caçador i/o recol·lector: sempre estar a l'aguait de curiositats entretingudes. Cercant per les vastes terres de l'Internet, l'altre dia vaig descobrir un compendi de proverbis àrabs extrets d'un manuscrit català del segle XIV i transcrits per Manuel de Bofarull l'any 1891. Un d'ells ens servirà avui per començar l'habitual viatge al món dels plaers d' origen vegetal. El compendi en qüestió conté diverses joies, com per exemple (guardo l'ortografia i la puntuació de l'original): «Amich leyal castell reyal. Quil pot trobar bel deu guardar», o un que m'ha fet molta gràcia: «Si l estornell havia seny no faria niu en lo carabaça». El proverbi que ens ocuparà és el següent: «No es tot cavaller Rotlan ne tot pebre negre ne tot sagí blanc». Un cert fatalisme i equanimitat de la saviesa musulmana a part, tant els catalans com els àrabs de l'època medieval tenien molt bones raons per tenir el pebre negre en bona consideració.
Segons llegim al llibre Pd'Eliana Thibaut i Comalada (Cossetània Edicions, 2006), durant l'Edat Mitjana, l'espècie més important arreu del món sovint s'utilitzava com a moneda per comprar, pagar rendes, impostos, multes i dots. Probablement des d'aquella època, la llengua holandesa té una expressió «car com el pebre» que significa, és clar, «increïblement car». Pràcticament tot el pebre que arribava a Europa i Àfrica del nord a l'època medieval venia de la regió índia de Malabar (ara estat Kerala), i el seu preu variava molt d'un país a l'altre: per exemple, a Anglaterra valia el doble de car que a França. Era un producte de luxe, només accessible als rics, i s'emprava principalment en salses, com per exemple la pebrada, una salsa picant espessida amb pa, molt popular a l'època medieval i encara a Roma Antiga, o «salsa camallina», feta, a part de dues varietats de pebre, amb canyella, gingebre, nous moscades i sucre blanc. A part de l'ús culinari, tenia usos medicinals: s'emprava com a estimulant carminatiu i digestiu, i també contra el restrenyiment, diarrea i artritis. A l'Índia, d'on prové, els bramans l'utilitzaven contra les alteracions urinàries i les hepàtiques, contra les hemorroides i com a mitjà d'eliminació de greixos.
El pebre s'ha emprat com a espècie des d'un temps prehistòric. Els egipcis antics utilitzaven els grans de pebre negre als rituals de momificació dels faraons, com per exemple Ramses II. Segons Plini el Vell, l'Imperi Romà solia gastar cinquanta milions de sestercis en pebre cada any. A la cuina de Roma Antiga, el pebre es posava pràcticament en tots es plats. Del mateix llibre ja esmentat, aprenem que el pebre va tenir el seu paper a la caiguda de Roma: l'any 408 a. C., el visigot Alàric va posar com una de les condicions econòmiques de l'aixecament del bloqueig de la ciutat el lliurament de més de 1.300 kg (3.000 lliures) de pebre, que valia el seu pes en plata. Aquesta era només una petita part de les seves condicions: a banda d'això, la ciutat de Roma li va pagar 5.000 lliures d'or, 30.000 lliures d'argent, 4.000 túniques de seda i 3.000 pells tenyides de vermell. Les altres fonts afegeixen que Àtila, rei dels huns, que va bastir l'imperi més gran del seu temps, també exigia el pagament de tones de pebre als pobles vençuts. Segles més tard, els preus desorbitats del pebre van ser una de les raons per les quals els portuguesos van començar a buscar, durant el segle XV, camins alternatius per arribar a l'Índia.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de novembre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.