diumenge, 24 de novembre de 2013

La tija del fenoll

Quan Zeus, el déu principal del panteó grec, va vèncer els titans i els va empresonar a les profunditats del Tàrtar, només va deixar a la Terra aquells que no havien lluitat contra ell. Un d'ells es deia Prometeu: fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, germà d'Atles, Epimeteu i Meneci. Per a ell, Zeus havia preparat una missió especial: la fabricació de la humanitat.
A base d'aigua i de terra, Prometeu va crear una nova vida: una vida pensant. Cada dia els humans aprenien coses noves, cada dia agafaven més força, tenien més poder. Per controlar-los, Zeus els va deixar sense una de les seves recentment trobades habilitats clau: la capacitat de controlar el foc.
Sense foc, els humans es trobaven indefensos davant del fred de l'hivern i la multitud d'animals salvatges. Però, Prometeu estimava els humans, la seva creació tan fràgil, molt més del que Zeus havia previst. Li feien una gràcia immensa, i sabia que sense foc, estarien perduts. I se li va acudir un pla, i per portar-lo a terme, va fer servir la tija seca d'una planta resistent: la tija de fenoll.
Dins de la tija, va amagar el foc del llamp de Zeus i el va portar als humans. Va ser una gesta esbojarrada per la qual, com tots sabem, va acabar encadenat a una roca per una eternitat, durant la qual de dia una àliga gegant es menjava el seu fetge. De nit, el fetge tornava a regenerar-se: i així fins que no va arribar Hèracles per rescatar-lo.
Quant a les tiges del fenoll, els humans van passar a utilitzar-les per castigar els alumnes rebels que no feien cas a les escoles. I molt més endavant, Sigmund Freud va utilitzar les imatges de la tija de fenoll, el foc que es guarda dins i els líquids que l'apaguen de forma tan inequívocament freudiana que ni cal que us ho expliqui.
No sabem del cert si el protagonista (o més aviat, l'actor secundari) de la llegenda grega és la mateixa planta que aquell fenoll que utilitzem per cuinar avui en dia. Algunes fonts mantenen que es tractava de la planta anomenada fèrula: el que els anglesos coneixen com a «fenoll gegant». Tot i així, el fenoll que coneixem té un lloc indiscutiblement prominent a la història. El seu ús culinari i farmacològic s'arrela a l'antiguitat: ja els romans sabien que totes les parts d'aquesta planta són comestibles, i Plini el Vell descrivia 22 propietats medicinals del fenoll que es coneixien a l'època.
Tots els imperis i tots els reis han tingut una predilecció especial per una planta o l'altra. Diuen que Carlemany – el gran Carlemany, pare nostre – va assegurar que el fenoll (o fonoll) estigués present a tots els jardins del seu imperi, i que hi tingués un paper essencial. I no tant sols se'n feien amanides i sopes: durant tota l'època medieval, els remeiers utilitzaven el fenoll per protegir-se i per protegir el poble de la bruixeria, dels poders destructors de les bruixes.
Tant al temps de la quaresma quant a les èpoques de l'escassesa, els pagesos tenien la costum de mastegar les llavors de fenoll per enganyar la gana. Una de les fonts del país, que es troba a la parròquia de La Massana, al costat d'Arinsal, encara porta el nom de la Font del Fenoll.
Avui en dia, els bulbs de fonoll segueixen sent populars a la cuina regional: es preparen bullits amb vinagreta, per a acompanyar plats gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos en quiche. A la cuina mediterrània, sovint s'utilitza en plats de peix (sobretot tonyina i llobina) per accentuar el sabor característic de l'ingredient principal.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'octubre de 2013)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.