diumenge, 24 de novembre de 2013

Senyora

Sempre m'ha semblat que tenir un aspecte més jove del que ets en realitat és una traició de cara als anys viscuts. És com si no els tinguessis en compte, com si volguessis treure-te'ls de sobre, com si al teu interior diguessis: "¿Anys viscuts? No! Ni me'n recordo ni vull saber què són. Mai han passat pel costat meu." Últimament, però, he notat que aquells qui més ganes tenen d'oblidar-se del passat són precisament aquells qui més ferides guarden (ferides, cicatrius, contractures de cor, senyals de tot això que mai devia haver ocorregut), com si el seu cos, de tant esforç de no pensar en el passat, n'absorbeixi una doble dosi: i a partir d'un cert moment, un any val per dos. 

Fa anys, quan hom em començava a dir "senyora" a les botigues i als autobusos, als restaurants i al mig del carrer, la meva primera reacció va ser la de pensar que la roba que portava era massa cara o massa elegant comparant amb l'habitual. Ni em va passar pel cap que podia tenir alguna cosa a veure amb l'edat. A poc a poc, però, tothom va començar a dir-me "senyora", portés el que portés, anés com anés, fins a arribar a un punt quan ja ni recordo com em deien abans, aquelles persones que no em coneixien: "guapa"? "nena"? "noia"? Ni ho recordo. L'únic que ser és que no era "senyora": no ho era. I ara ho és. I ara, a pocs mesos de complir els quaranta, miro els objectius de les càmeres de fotos i em dic: "Tinc vint anys. Tinc vint anys." Com si em pogués enganyar a mi mateixa, i convincent-me, deixar una empenta d'eterna joventut en totes les imatges que queden de mi, així, sense convertir-me en Dorian Gray, sense vendre l'ànima al diable, sense signar cap contracte amb ell.

"La meva edat és la meva riquesa," deia una de les cançons de la meva infància. "Els meus anys, no els donaria a ningú". Aquesta cançó la cantava un senyor georgià de cabells blancs que li quedaven molt bé, era un cantant georgià amb molt bona presència. Sí, envellir fa respecte, però fa goig envellir amb dignitat. Fins i tot les ciutats que honoren la seva història tenen una ànima més pura que aquelles que sembla que s'estiguin reconstruint cada deu anys. Tot això és cert, però jo voldria dissoldre totes les arrugues, voldria tenir els ulls blaus eternament joves tan característics de totes les generacions de dones de la meva família, i com la meva mare, avui i sempre, aparentar vint anys més jove del que sóc, sempre tenir vint anys.

(Publicat al BONDIA el 4 de setembre de 2013)