dimecres, 9 d’octubre de 2013

"Zdrà-stvui-tie"


Fa un cert temps em vaig aficionar a les matemàtiques, o potser més aviat als matemàtics. Fins i tot vaig fer un curs de pensament matemàtic a Coursera.org. Em fascinava Marcus du Sautoy, sobretot per la seva obsessió per la simetria. Marcus du Sautoy m’agradava també per altres raons: perquè de petit volia ser espia i intentava aprendre rus per arribar-hi, però va descobrir que després de vuit setmanes de curs televisiu de BBC encara es veia incapaç de pronunciar la paraula hola (en transcripció i dividit en síl·labes: [zdràs-tvui-tie]), i es va desesperar. Aquesta va ser una de les raons (tot i que no l’única raó) per la qual va decidir deixar la idea de ser espia i dedicar-se amb tranquil·litat i pau al món de la matemàtica. L’altra raó, la raó més vàlida, va ser el descobriment que l’estudi de les matemàtiques era la forma de descobrir un codi ocult que s’amaga darrere de la visió superficial de les coses. La música de l’univers. Pura poesia.

També llegia, i llegia molt, Keith Devlin, el meu “professor de mates” de Coursera, una de les persones que ha aconseguit apropar els matemàtics dels altres segles als pobres nosaltres. Amb ell, m’imaginava Descartes, apassionat jugador, oferir solucions brillants en el camp de la teoria de probabilitats en les seves cartes a Blaise Pascale. M’imaginava el jove Newton, que als disset anys no va poder anar a la universitat a causa de la pesta, i per això es va quedar a casa i va inventar calculus. “No es va avorrir ni es va dedicar a jugar a algun equivalent als videojocs de l’època!”, exclamava Keith Devlin, “es va quedar a casa i va inventar calculus”.

Una altra cosa curiosa que deia Keith Devlin era que Barbie, la nina Barbie, tenia tota la raó quan deia: “Em costa molt fer mates.” (No sé si recordeu la història, o més aviat l’escàndol que es va armar quan Mattel va posar en producció les nines Barbie que deien aquestes paraules.) Doncs això: que costa molt fer mates. Requereix molta concentració i moltíssim temps. Però per als matemàtics, el camp del seu estudi conté la mateixa emoció que per a un col·lectiu bastant més nombrós les sèries televisives i les xafarderies. Aquesta –deia Keith Devlin– és l’única diferència entre la persona que es dedica a les matemàtiques i la que no. El que es dedica a les matemàtiques “hi veu la gràcia”. És tot. Un cop hi ha vist la gràcia, no passa res si li costa.


Crec que el mateix –o gairebé el mateix– que ens passa amb l’aprenentatge d’idiomes. Al llarg dels vint anys de la meva experiència com a professora d’anglès i rus, he vist molts alumnes que arribaven al primer any de l’aprenentatge, i pensaves: “Aquest arribarà molt lluny.” Miraves l’altre, i pensaves: “Aquest ho deixarà.” (Perquè fa vint anys encara es creia que per aprendre idiomes, o per conduir, es necessitava una mena de do especial, de foc diví que només tocava els elegits). Això no obstant, cinc o sis anys més tard veies com aquell que no donava ni les més mínimes esperances s’apuntava a l’examen de First Certificate, parlava amb tothom, llegia en anglès, aconseguia els seus objectius i hi posava il·lusió. I aquell que semblava que tenia molta capacitat per aprendre idiomes, moltes vegades deixava les classes, es dedicava a una altra cosa, i al cap de deu o quinze anys encara el veies amb un anglès molt bàsic.

Vint anys més tard, n’estic convençuda: per aprendre un idioma no cal tenir una capacitat especial. Cal trobar-hi la gràcia. Per això, i no per una altra raó, sempre s’ha dit que la millor manera d’aprendre rus és sortir amb una russa (per amor a la veritat, s’ha de dir que al meu home li ha funcionat). De vegades, els professors d’anglès, de rus, de francès, de català, no sabem indicar a l’alumne què ha de fer exactament per progressar d’una manera ràpida i segura. És clar que s’han de fer els exercicis de gramàtica. És clar que s’ha de parlar i escriure, escoltar i llegir. Però, sobretot, s’ha de trobar aquella persona que faci que el món de la llengua estrangera se t’obri i es converteixi en comprensible i atractiu. Aquella sèrie que estàs preparat per mirar eternament perquè t’encanta la veu d’un actor; aquell autor que llegiràs i comprendràs encara que sigui amb l’ajuda de mil diccionaris i mil ajudants... No hi ha cap altra recepta: s’ha de trobar la forma d’estimar l’idioma que estudies. I un cop l’hagis arribat a estimar, tot l’esforç et semblarà un treball d’amor. 

(Publicat al BONDIA el 9 d'octubre del 2013)

2 comentaris:

Josep Maria Llaudet Enseñat ha dit...

Alexandra! estic d'acord amb tot el que dius de posar amor a tot el que es fa. Es un desencadenant que actua com la millor medicació, obre tot tipus d'esperança i il·lusions.
Josep Maria Llaudet

Alexandra Grebennikova ha dit...

Mil gràcies per llegir-me i pel teu missatge tan bonic