diumenge, 28 d’octubre del 2012

I a les mans, ortigues

Dolça Elisa! Com me l'estimava, a ella i als seus germans cignes que la transportaven en un niu construït amb l'escorça flexible del salze! L'entenia, sabia que jo també els salvaria, els hauria teixit camisoles per molt que em costés. Però ai las, jo no en tenia, de germans, ni convertits en cignes, ni de la varietat menys exòtica: vaig ser filla única fins als onze anys, que és quan va néixer la Caterina. El que tenia jo, per aquella època, era un hort amb un racó d'ortigues.
De fet, els racons d'ortigues eren múltiples. Aquesta planta es podia trobar pertot arreu, i sobretot, tenia una predisposició especial a aparèixer molt a prop dels gerds. Els gerds creixien per tota la llargada dels 1800 metres quadrats del nostre jardí. A l'interior de la gerdera i al seu costat, t'aguaitaven les ortigues amb un súper poder urticant, amb pèls defensius enormes a les tiges i a les fulles.
El conte «Els cignes salvatges» deia que les ortigues dels cementiris picaven molt més que totes les altres. Això no era cert per les del cementiri del nostre poble, on anàvem a «visitar» les difuntes velletes veïnes. Jo no tenia por de les ortigues, no m'importava que em piquessin: això, com els mosquits i altres bèsties voladores, formava part de la vida del camp, i jo, des de petita, tinc un llindar de dolor molt alt. A més a més, la meva àvia deia que les seves picades eren bones per la salut. «L'ortiga em picà que la sang netejant anà». Però l'Elisa les collia al cementiri de les bruixes, i jo, de cementiris de les bruixes, mai no n'he vist cap. A casa nostra, també hi havia ortigues més petites, més joves, més indefenses. L'àvia en feia sopes, boníssimes, de color verd semblant al dels espinacs.
Quan era nena, jo tenia molt temps per pensar. ¿Com es podien teixir d'ortigues, les camisoles? La meva àvia també teixia coses, de llana d'ovella. ¿Però com es teixia amb les ortigues? ¿Què s'utilitzava, la tija o les fulles? ¿O potser tot? La tija es podia trencar. Les fulles tampoc eren un material idoni. Suposava que «en realitat», les instruccions màgiques que seguia l'Elisa devien ser més detallades quant a la confecció d'allò que havia de trencar el malefici de la malvada madrastra. Ella anava teixint: com tots els herois i sobretot heroïnes d'Andersen, amb una barreja de submissió i enorme coratge, d'amor i desesperació, de dolor i paciència. Les ortigues feien butllofes; ella no deia res.
Tinc trenta-vuit anys, i en tota la meva vida encara no he fet res que transformés el destí dels altres. No puc mostrar-vos, amb les mans vermelles, res més que peces inacabades, fetes a base d'estranyes matèries primes. Com deia Miquel Martí i Pol a «Pas de dansa», –un poema ple d'anàfores que creen una bonica angoixa–, «tinc un gust d'arrels/ a dins la boca, i a les mans, ortigues». Qualsevol pensaria que ell ja era vell quan ho deia, i no, no ho era pas: acabava de complir quaranta-vuit anys.
Jo sempre he volgut poder arribar a vella. Sempre he pensat que estudiaria el fenomen de la vellesa en mi mateixa, amb «una boira fina al fons dels ulls». Amb la sort que tinc, serà just aleshores que em fascinaré amb la joventut. La joventut idealista, sempre a punt de fer-se malbé el cor i les mans. Sempre preparada a passar les nits collint aquelles herbes que, als països catalans, també es diuen estrígol, herba de cec, picamans, ‘picamoros', urdigues, xordiga i estrigal.
(Publicat a "El Periòdic d'Andorra" el 22 d'octubre del 2012).
Il·lustració: Jordi Casamajor. 

El bolet matamosques

'Amanita muscaria'
El reig de fageda és vermell i blanc, una mena de Père Noël entre els bolets del bosc. Entre els nostres pins negres i avets dels Urals, n'hi havia uns quants, i la meva àvia deia: «Allà on es troba un reig bord, s'amaga un cep». Es considerava bo pels animals del bosc – em deien que els eriçons, per exemple, o els ants (els cérvols més grans del món) – el menjaven per curar-se de les malalties. Per a les mosques, era letal: quan volien beure l'aigua acumulada al seu barret, es paralitzaven i es morien... jo, de nena, passava els estius en una casa de pagès amb porcs, gallines i conills: sentir llàstima per les mosques m'era impossible.
Per als humans, és indigest i tòxic, causa deliri, excitació, al·lucinacions i confusió mental, acceleració de pols i trastorns digestius, però no és mortal, almenys si s'asseca abans de menjar-se. En tot cas, tal i com deia Paracels, «tot és verí, res és sense verí; només la dosis fa el verí». Un dels seus efectes descrits és que et veus a tu mateix i els demés objectes créixer i empetitir de manera desmesurada: una història que sembla treta dels racons encantats del País de les meravelles, el món d'Alícia. A les il·lustracions dels llibres infantils de la meva infància, apareixia als camins que portaven a la casa de Baba Yaga, la guardiana del món dels morts. Per als antics xamans de la regió de Sibèria, la ingestió d'amanita muscària era el primer pas del camí cap a les experiències transcendentals i la visió dels secrets de l'Univers.

 La relació simbiòtica entre el reig de fageda i els arrels dels arbres sota els quals creix feia –en addició als efectes psicodèlics que s'observaven en conseqüència del seu consum–, que l'amanita muscaria es considerés un bolet màgic.
Geogriy Ivanov, un dels poetes més prominents de la immigració russa, escrivia, a París, una mena d'oda a l'amanita muscària, dient, en la nostàlgia de la seva Pàtria llunyana, que als boscos de França mai es veia aquesta espècie... No sé, la veritat, quins llocs freqüentava exactament, perquè el poema començava dient que als boscos de França florien les roses i fins i tot creixien palmeres: per a nosaltres, acostumats més aviat als paisatges de l'Arieja, es tracta d'una descripció molt particular de la naturalesa del país veí... He dit, ara mateix, «la seva Pàtria llunyana». Recordo que al començament de la meva estada aquí, quan veia com els andorrans escrivien la paraula «País» en majúscula – «el nostre País»– m'estranyava, fins el dia que em vaig adonar que els russos no dèiem «País», però sí que dèiem «Pàtria». Amb majúscula. «La meva Pàtria». Ens ho havien ensenyat a escriure així a l'escola primària. De fet, en teníem moltes, de paraules amb majúscules: la Pàtria, la Victòria (el dia 9 de maig, el 9 i no el 8 com a França), la Revolució, el Partit. Avui en dia, tot això se'm fa llunyà, però és veritat. I no podem canviar els fets de la nostra infància. I tornant al poeta que associava els bolets rojos i blancs amb la Pàtria llunyana esgarrifada per la guerra civil –simbolitzada, per a ell, per la sang humana al barret d'un bolet torçat, la sang dels Blancs o la sang dels Rojos... Si no n'havia vist cap, de reig foll, a França, doncs no n'havia vist, però també hi devia créixer. En francès, té el mateix nom que en rus: «tue-mouches», matamosques. Antigament, el barrejaven amb llet i sucre per atreure les mosques, i per matar-les.
(Publicat a "El Periòdic d'Andorra" el 15 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor

Donzell amarg

Artemisia absinthium

«Jo sóc aquell donzell amarg que us deia trèmulament, sense acabar de dir-vos». Avui –ben entrats a l'octubre, i l'endemà del dia de la Mare de Déu del Roser–, faig meves aquestes paraules de Vicent Andrés Estellés. Sense context. Sense evocar L'espill de Jaume Roig: el llibre medieval (un clàssic) on l'autor intentava fer-nos entendre, de forma divertida i didàctica, que una dona, per a un home, és una calamitat. No pot ser dolça, –deia–, com ho són «bresca i canyamel», sinó que és una fel, amarg, desagradable producte natural que, per a ell, representàvem totes. Totes, tret de la Mare de Déu. Dit sigui de passada, seria molt curiós –si encara no s'ha fet–, escriure L'espill a la inversa, un llibre on la narradora protagonista es planyés dels dolorosos atzars que havia patit a conseqüència de la malvestat dels homes per als quals «no hi ha prou mots que a dir basten verins que pasten», etc., en l'esperit de l'autor català medieval.
És clar que les propietats tòxiques que certs éssers humans comparteixen amb l'artemísia (utilitzada a grans quantitats) no són característiques d'un sol sexe. Tant mascles com femelles poden produir vertigen i tremolors en els desafortunats addictes a la seva constant presència i companyia. Tant els humans d'ambdós generes com les plantes podem representar una influència beneficiosa en petites dosis i resultar perjudicials quan la nostra presència a les vides i als organismes dels altres sobrepassa els límits de la prudència. I el gust –i el regust– amarg pot ser dolent i pot ser curatiu. «Fel i donzell» trobava a la carta de l'estimadíssim Abelard la tendra Heloïsa: descrivia la seva narració com a «felle et absinthio plena». Fel i donzell es troben tantes vegades a les lletres dels nostres éssers més estimats: no hi han aparegut, per l'art de màgia, a l'actual situació de crisi. Antany, a les èpoques de la sorda abundància, ja s'hi trobaven.
El donzell serveix per preparar medicaments, estimulants i espècies culinàries. No sé fins a quin punt em seria possible servir de medicina o d'estimulant. No sé si puc ni si podria –en prosa o en vers– servir de base per fer un licor de l'oblit, aquella famosa beguda que es deia «fada verda» o el «diable verd». Aquest licor –l'absenta– es destil·lava a partir del donzell, l'anís verd i el fonoll, molt popular entre els artistes bohemis i escriptors parisencs de les darreries del segle XIX i el començament del XX. També es considerava popular entre els comtes romans amb fortes tendències vampíriques i les seves agosarades víctimes. Potser per això –i perquè se sospitava que els seus efectes a llarg termini equivalien als efectes d'una droga psicoactiva– va estar prohibit en diversos països durant molts anys (a França, des del 1915). Més endavant, es va considerar que els seus efectes no eren més tòxics que els dels altres tipus d'alcohol fort, i es va tornar a produir. A més a més, el donzell serveix per tenyir les teles d'un to verdós que associem amb l'esperança. Així que avui m'identifico –a l'igual que el gran poeta valencià– amb una branca d'artemísia, la planta coneguda pel seu gust fort i singular –de fet, la planta més amarga de la flora russa–, planta medicinal i aromàtica, herba decorativa de color platejat. Avui sóc fruit dels prats dels dos països de la meva vida: «Donzell amarg com una rama tendra que es pot vinclar, però no es trenca mai». Donzell, també conegut com l'herba santa o absenta. Absenta - absinthium - és la paraula que en llatí, vol dir «sense dolçor».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor

La murtra suau

'Myrtus communis'

Hi ha una llegenda antiga que diu que el primer home, en deixar enrere el paradís dels primers dies de la seva felicitat, va demanar a Déu que li deixés emportar-se'n una planta. Déu li va concedir el seu desig. Li va donar la murtra, per a que pogués plantar-la a la Terra pecaminosa. I l'home la va plantar en sòls eixuts, en climes càlids. Va fer vi i licors aromàtics – i també melmelades– dels seus fruits. Va fer corones de les seves branques, per coronar campions i generals victoriosos. Va explotar les seves propietats medicinals, descobrint que amb la infusió de les seves fulles es poden curar ferides, i el seu oli essencial és particularment bo per tractar infeccions respiratòries.
Va aprendre a gaudir del seu perfum intens. I a més a més, la murtra es va convertir en un símbol d'aquella cosa inexplicable i mal entesa: l'amor.
Tinc una gran dificultat en parlar de l'amor, per l'ambigüitat inicial del terme. Les tres Gràcies, nues deesses de la bellesa i l'alegria de la vida que sempre van descalces i abraçades, simbolitzen l'amor sensual: sexe feliç, per entendre'ns. Porten branques de murtra com a afrodisíac potent. La murtra es pot entendre com l'atribut del desig nascut, patit i satisfet. Per a Hölderlin, però, tant la murtra com l'amor s'associaven amb el goig de la virtut, «senzilla d'ésser i de sentiment», amb la perfecció dels estels que «tenen la rapidesa dels ocells, floreixen amb foc i són purs com els infants».
¿Com descriuré l'amor? De juny a octubre, la murtra floreix en eterna promesa de la plenitud celestial, en símbol d'una immortal esperança. Al Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull, l'estimat pregunta a aquell qui l'estima: «¿Guardes el record d'alguna cosa que t'hagi donat («membrança de nulla cosa que t'haja guardonat») per la qual m'estimes?»– I l'ànima enamorada contesta: «Sí: «entre los treballs e els plaers que em dones, no en faç diferència». L'amor, patiment i plaer, malaltia i cura alhora, és un camí, un repte, una ascensió.
A Blanes, al Jardí Botànic de Mar i Murtra (un lloc privilegiat de la Costa Brava gironina), hi ha una Plaça Goethe, un racó de poesia i de descans. Naturalment que no podia faltar una Plaça Goethe en un Jardí Botànic fundat per un senyor que es deia Faust de cognom: sí, Carles Faust. Allà, llegim aquest poema del poeta alemany, en traducció catalana de Joan Maragall:
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d'or.
Allí es fa el lloré altiu, la murtra suau
Gronxats pel dolç aureig sota el cel blau.
No saps on és?... Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.
No és cap país real, físic o geogràfic, aquell refugi de les ànimes enamorades. No s'amaga enlloc, tot i que es pot trobar a tot arreu. El dia 1 d'octubre, gris, fred i muntanyenc, penso en el país dels tarongers en flor. Potser existeix, potser només a nosaltres, ara i aquí, ens sembla tan llunyà com els somnis de dos anys enrere.
Dit sigui de passada, quin nom tan apropiat per un jardí botànic ple de vegetació mediterrània, «Mar i Murtra»! Els romans creien que la murtra havia cobert a la deessa Venus de les mirades indiscretes, quan per primera vegada va sortir del mar.

(Publicat a El Peròdic d'Andorra l'1 d'octubre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor. 

El cor del vi


S'ha acabat l'estiu, i la tardor ens porta el temps de la verema i de la vinificació. El dia d'avui, el 24 de setembre, correspon al tercer dia del mes de vendemiari (vendemiaire) que encetava el calendari republicà francès (de 22 de setembre a 21 d'octubre). S'anomenava així per la verema que a França se situa tradicionalment entre setembre i octubre. Els andorrans que anaven, fa anys, a França a fer la verema, hi marxaven per aquesta època.
La vinya –cep o parra– és l'única espècie apta per fer el vi. Segons la llegenda, aquesta liana enfiladissa va ser regalada a la humanitat per Bacus, déu pervers, al qual li deia Baudelaire, amb tanta raó: «Ô Bacchus, endormeur des remords anciens!» (en traducció catalana de Xavier Benguerel: «Oh Bacus que mitigues remordiments remots!»). Un déu de caràcter subversiu, supervivent, marginat, desfet i refet. Déu venjador que provoca resistència i més endavant, la trenca.
El passat familiar, l'existència a la panxa de la mare durant l'embaràs i naturalment, la infància condiciona la vida dels humans i dels deus de l'antiguitat. No sé si Freud es va arribar a reunir amb Bacus en el curs de la seva carrera professional. Va psicoanalitzar a Leonardo da Vinci i Moisès, però possiblement estava massa entusiasmat pels efectes terapèutics de la cocaïna per fer-li cas a Dionís. En tot cas, si s'hi hagués trobat, en trauria conclusions fructíferes. Me'l imagino durant la sessió analítica, molt pensatiu, rellegint les anotacions.
«Bacus, Acratòforos, Dionís. Déu conegut per aquests tres noms, i també com a «l'home-arbre», fill d'una mortal –cosa insòlita i gairebé ridícula entre els déus olímpics. La teva mare, Sèmele, va morir d'horror durant l'embaràs, en veure la veritable essència del seu amant, el teu pare, Zeus. El pare et va salvar a tu però no va moure un dit per ella mentre la consumia el foc del seu llamp, i anys més tard, tu mateix la vas haver de rescatar dels inferns». (Monòleg acompanyat per un glop d'un vi de Médoc). «Quan va morir, tu, fruit d'adulteri i de desigualtat, vas viure amagat a la cuixa del pare. En arribar-te el moment de néixer, et van vestir de nena, per amagar-te». (Interessant). «Però tot en và. Vas ser brutalment perseguit per la reial madrastra, que ordenà als seus servents gegants a destrossar el teu cos i ficar-lo a cuinar, cosa que van complir eficientment». (Més endavant, les mènades van començar a esquarterar els animals de la mateixa manera: bous i bocs. També persones, com el desafortunat Peneu, de fet, el cosí de Bacus, fill de la germana de la seva mare que es negava a creure que el pare del seu nebot podia ser Zeus). «Encara guardes totes aquelles deformitats que es van quedar després de que l'àvia hagués tornat els membres destrossats del teu cos al lloc on es devien trobar inicialment, donant-te forma aproximadament igual a aquella que anteriorment havies tingut».


A Jordi Casamajor, a la il·lustració, Bacus li ha sortit gairebé entranyable: potser l'ha vist, per retratar-lo, a les llunyanes terres de Frígia, en el procés de descobrir la vinya per fer-ne vi: abans de portar-la als homes, abans de convertir-se definitivament en un déu extàtic d'alliberament, de la disbauxa – sobretot, de les dones–, que formava part habitual del seu culte, abans de convertir-se en un déu que castiga aquells que refusen a acceptar-lo. El va dibuixar envoltat de colors de vespre, quan des de la seva presó de vidre, li cantava com a un home, com a un fill de dona humana que era, el cor del vi.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de setembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor

El castell de paper d'arròs

Hi havia una vegada un home que es va fer un castell de pedra. I van venir els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb molt soroll. L'home va arramassar les pedres, i es va fer un nou castell. Li ajudaven els amics, els bons amics que creien en ell, en els fonaments com cal, en els murs edificats a consciència. I van venir els rossegadors que intentaven afeblir els fonaments, però no van poder. I van venir les pluges llargues, i les inundacions, i el fred, i la pedra: el castell aguantava. Però més endavant, van tornar els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb més soroll que abans. Pedra per pedra, se'l va tornar a construir. I sempre era el mateix. Estava ben pensat. I sempre queia, per condicions atmosfèriques adverses, per la maldat humana imprevista: són tan injustes, les raons per les que cauen els castells ben fets! I cada vegada el vèiem mirar cap endavant, agafar la primera pedra i recomençar de nou. De fet, encara l'hi veiem. Com me l'admiro, amb la seva tossuderia eterna! Amb el seu edifici perfecte que tantes vegades s'ha fet i s'ha desfet que sembla el sudari de Penèlope.

I hi havia una vegada una nena que s'havia fet un castell de paper d'arros. Quines finestretes més maques de cinta de adhesiva que tenia, quins colorins de parets tan fins! La torre, vermella i groga, portava una bandera que s'aguantava amb un escuradents, una bandera blava com el cel i com el mar. Hi havia cors de color rosa i de color verd dibuixats als costats. El va començar per la teulada, i mai no el va acabar del tot, perquè hi havia altres jocs que l'esperaven, i perquè les fines parets de paper d'arros, en mitja hora, ja s'arrugaven. Com me l'estimo, aquesta nena! Quina alegria m'ha donat el seu castell efímer de colors alegres! N'he fet una imatge per no oblidar-lo i la guardo al meu cor.

A tots aquells que s'atreveixen a convertir pensaments en formes, el meu més gran respecte. A totes aquelles que tenen uns somnis lleugers i dolços, el meu amor sincer. Somnieu en pedra gruixuda, en marbre, en fusta, en cartró. Doneu vida a bocins de paper de colors. No us desespereu, no desistiu, sou divins. 

(Publicat al BONDIA el 3 d'octubre del 2012)




dimecres, 24 d’octubre del 2012

Tres raons per aprendre el català

La setmana passada, vaig ser convidada a la tertúlia del programa "Estira la llengua" de la Radio Nacional d'Andorra: una experiència grata i enriquidora, de les que fan pensar. En excel.lent companyia - amb la Maria Cucurull i en Pere Vilarrubla, - hi vam parlar, entre d'altres coses, de les raons d'aprendre el català... i per enèsima vegada m'adono de que em queda un llarguíssim i pedregós camí per millorar la meva traça quant a les tertúlies radiofòniques. Avui, llegint el resum que ha tingut l'amabilitat de fer l'amic Agustí Mas, m'he adonat de que jo, a diferència dels meus cotertulians, no em vaig saber expressar amb claredat. I per això, amb el vostre permís he intentat tornar a formular les meves idees i fer-vos una petita llista de raons per aprendre el català, tal i com les entenc. És una tasca empresa purament per l'amor a l'art (i per la llengua). Aquí les teniu:

Apreciat nouvingut,

Tens, com a mínim, tres raons per intentar aprendre l'idioma del país on vius.

Raó primera: et sentiràs acollit. Ho sentiràs en totes les coses, des de les més trivials fins a les més importants. Sabràs llegir els cartells i et serà més difícil perdre't. Entendràs el missatge de tots els contestadors automàtics: els d'Andorra Telecom, de l'Hospital, del Govern, dels museus, dels bancs. Si entres en un ascensor que parla, distingiràs entre "pujant" i "baixant". Si mires la televisió andorrana, no t'hauràs d'imaginar de què tractava la notícia. Si obres els diaris locals, podràs arribar més enllà de les meres imatges. Si segueixes les sessions del Consell General i dels Comúns, sabràs de primera mà com es gestiona el país.

Raó segona: et sentiràs comprès. Per participar a la vida pública en la seva plenitud, amb comentaris, amb articles d'opinió, amb la participació a les reunions de pares, veïns, lectors, treballadors, comerciants, alumnes i -¿ per què no? - als programes de ràdio i televisió, no necessitaràs cap traductor, cap ajudant: podràs fer-te valer per tu mateix, plenament i amb tota la llibertat.

Raó tercera: et sentiràs estimat. No et tractarem diferentment, però ens serà més fàcil fer-te saber que ets benvingut a tot arreu. Intentarem ajudar-te en tots els moments del teu camí d'aprenentatge. En aquest camí, descobriràs meravellosos escriptors i grans poetes, cançons entranyables i eternes... Descobriràs una rica cultura, singular i irrepetible. Tenim una llengua que obre les portes a totes i tots. Tenim un present i un futur comú. Tenim bons professors i classes gratuïtes. Aprèn el català.

(Publicat al BONDIA el 24 d'octubre del 2012)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Diverses formes d'il·lusió

En un bar ple de fum, penso en com seran els bars quan el fum no hi sigui. Més habitables, per a aquells qui hi escriuen, i tant que sí. Sempre m'ha insistit el Sergi Mas que els veritables creadors escrivien a les cafeteries, i sempre m'ha fet gràcia perquè pensava - això ho fèiem en Iago Andreu i jo, ara ja fa més d'un any, quan quedàvem al Plaza per fer les contraportades dels divendres, sempre acompanyats per un personatge invisible per entrevistar. Rèiem molt... i ens ho preníem d'una manera tremendament seriosa. Un dia vam començar a idear la entrevista a la Mare de Déu de Canòlich. Més o menys a partir de la primera pregunta de l'entrevistador irreverent: "Per què és tan hieràtica, vostè?" - vaig usar un dret de veto que m'acabava d'inventar. Dir-li "hieràtica" a la Mare de Déu de Canòlich és - vaja, com dir "improbable" a la causa d'independència de Catalunya. Jo sempre tinc por d'arribar a dir alguna cosa de les que no es diuen. Tinc por a la imprudència, a la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable" (ho acabo de copiar del diccionari; m'agrada la definició). Anhelo la pau.

En un bar ple de fum, penso en com serà el futur. Un futur sense fum, és clar... Sóc dolorosament supersticiosa, i encara em causa mal rotllo la predicció del fi del món l'any 2012. Poca broma, som a 17 d'octubre. Si el món s'acaba, li queda poc. ¿Com viurem la resta de les nostres vides?.. El gran Antoni Morell exclama, al Diari d'Andorra del diumenge, de que "a casa cal una catarsi absoluta i total, avui." M'encanta. Té frases eternes, més o menys certes però totalment eternes: "Em dol Andorra per un silenci ofegant". Té una sed per l'adveniment d'un nou home just, - aquell "home provecte" del qual parlava l'altre dia, - que vindrà, i dirà "endavant", i tots, de cop, veurem el camí, tots sabrem el que és ser persona d'una manera bonica i correcta ("amb ètica i estètica, certament!")... Té una sed per aquella mena de nou Crist per a Andorra que ens salvarà, que ens farà entendre que "tots som iguals! Per justícia!", i té una convicció tan profunda que aquest home just i humil, aquest home provecte que treurà el "magma de tristor i atonia" de l'esperit dels andorrans, no serà pas ni ell mateix, ni un dels amics més o menys carregats de poder que té i aprecia, ni un articulista setmanal... No. Es tracta d'algú que s'espera i mai no vindrà. ¿O sí?.. I aquest somni gairebé esbojarrat em té mesmeritzada. ¿Com és que hi creu tant, en l'adveniment d'un home nou, home just, "malgrat els voltors"?.. I fins i tot els voltors, els seus voltors, no són ben bé persones (o ocells) de carn i ossos. L'Andorra d'Antoni Morell presencia la lluita entre un àngel invisible i mil dimonis manifestats.

Ep, que quan dic que els mil dimonis - suposadament - es manifesten només vull dir que es fan veure, no vull pas dir que vagin a la manifestació convocada per diumenge que ve a les dues del migdia... L'Antonia Escoda en parlava ahir amb tanta convicció que sens falta m'hi apuntaria si no sabés per avançat que el dia 21 seré a França. Us deixo, doncs, amb un fragment d'Antonia Escoda que dóna molt per rumiar:

"M’agrada la idea que els electes, puguin prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania, i que la democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Em fa molta fila, que caminant junts, que discutint  junts, puguem transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política. Que les dècades de viure entre prevaricacions i mitges veritats en les quals tenen tanta tendència a caure els ciutadans respectuosos amb la llei , no ens vacunin contra aquesta il·lusió.

M’entusiasma pensar que més enllà de la protesta, hi ha propostes, projectes basats en un compromís, de TOTS, per la dignitat de TOTS. I això , si senyors, significa posar-hi tots el coll i si convé les peles.

M’embogeix d’alegria, descobrir que ja no som uns xaiets esperant atemorits l’hora del sacrifici. Que per fi a Andorra, la gent se sent capaç de sortir, i demostrar el seu malestar."

Bona setmana.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Russo-lauredians

Els russos estan de moda. De veritat, he tingut sort. He acabat vivint en un lloc on els russos estem de moda. I -ull viu! - és un cop de sort impressionant, tenint en compte que a l'època de la meva adolescència no estàvem de moda ni a casa nostra. Partícularment en algunes parts de la nostra casa d'aquell moment no estàvem gens de moda. Recordo uns amics russos que vivien en una antiga república soviètica (no us diré quina però bàltica) i temien per la tomba del seu avi (havent tingut més aviat poca sort, l'avi s'havia mort poc després de traslladar-s'hi per estar més a prop de la família). Deien que s'havien profanat moltes tombes que portaven noms russos en les làpides.

No té cap gràcia, ser filla d'un imperi. I ara resulta que sí que en té una mica, de gràcia, perquè hi ha tòpics divertits i fins i tot certs que coneix tothom quan t'identifica com a russa. És un orgull saber que la llengua en la qual "sonà el teu primer vagit" ("quan del mugró matern la dolça llet bevies", tinc uns tics literaris que no tenen remei) va donar al món grans autors, pensadors, escriptors, poetes d'un do immens. És curiós percebre que la gent pensa que tens alguna mena especial d'ànima misteriosa (la russa, és clar) pel sol fet d'haver nascut en un racó del món que estava lluny de tot menys fàbriques d'indústria pesada. És bo - què carai, és bo! - que els teus amics sempre sospiten que podries ser una milionària encoberta undercover en un pis de dues habitacions.

En resum, estic tremendament contenta de que es facin les Jornades russo-lauredianes. M'encanta la idea d'un munt de nens russo-lauredians fent matriosques amb ampolles blanques de llet (activitat prevista pel dissabte dia 13 al Museu del Tabac, a les 11:00). M'agrada la idea de tallers de pintura i cuina i ball. L'únic que falta a aquestes jornades seria reciprocar la iniciativa. ¿No seria pas bonic que a la meva ciutat natal (per exemple) es muntessin unes jornades andorrano-ekaterinburgueses? Amb una escudella de Sant Sebastià a la ribera del riu Iset, l'esbart de Sant Romà ballant a la Plaça de l'Any 1905 (és la plaça principal, allà on es troba el Consell de la Ciutat), tallers de cuina andorrana als restaurants locals (si vénen tants a  visitar-nos aquí, que sàpiguen també fer un bon trinxat a casa seva) i uns concursos de qui farà un edifici de Caldea més bonic de plastilina (o si no us agrada Caldea, que siguin orris o esglésies romàniques, vosaltres mateixos). Ho començava a dir en broma, però de tant parlar-ne, m'ha fet il.lusió. Senyors, senyores, quan tingueu una estoneta, muntem unes jornades andorranes a Ekaterinburg.

(Publicat al BONDIA el 10 d'octubre del 2012)