diumenge, 28 d’octubre de 2012

La murtra suau

'Myrtus communis'

Hi ha una llegenda antiga que diu que el primer home, en deixar enrere el paradís dels primers dies de la seva felicitat, va demanar a Déu que li deixés emportar-se'n una planta. Déu li va concedir el seu desig. Li va donar la murtra, per a que pogués plantar-la a la Terra pecaminosa. I l'home la va plantar en sòls eixuts, en climes càlids. Va fer vi i licors aromàtics – i també melmelades– dels seus fruits. Va fer corones de les seves branques, per coronar campions i generals victoriosos. Va explotar les seves propietats medicinals, descobrint que amb la infusió de les seves fulles es poden curar ferides, i el seu oli essencial és particularment bo per tractar infeccions respiratòries.
Va aprendre a gaudir del seu perfum intens. I a més a més, la murtra es va convertir en un símbol d'aquella cosa inexplicable i mal entesa: l'amor.
Tinc una gran dificultat en parlar de l'amor, per l'ambigüitat inicial del terme. Les tres Gràcies, nues deesses de la bellesa i l'alegria de la vida que sempre van descalces i abraçades, simbolitzen l'amor sensual: sexe feliç, per entendre'ns. Porten branques de murtra com a afrodisíac potent. La murtra es pot entendre com l'atribut del desig nascut, patit i satisfet. Per a Hölderlin, però, tant la murtra com l'amor s'associaven amb el goig de la virtut, «senzilla d'ésser i de sentiment», amb la perfecció dels estels que «tenen la rapidesa dels ocells, floreixen amb foc i són purs com els infants».
¿Com descriuré l'amor? De juny a octubre, la murtra floreix en eterna promesa de la plenitud celestial, en símbol d'una immortal esperança. Al Llibre d'Amic e Amat, de Ramon Llull, l'estimat pregunta a aquell qui l'estima: «¿Guardes el record d'alguna cosa que t'hagi donat («membrança de nulla cosa que t'haja guardonat») per la qual m'estimes?»– I l'ànima enamorada contesta: «Sí: «entre los treballs e els plaers que em dones, no en faç diferència». L'amor, patiment i plaer, malaltia i cura alhora, és un camí, un repte, una ascensió.
A Blanes, al Jardí Botànic de Mar i Murtra (un lloc privilegiat de la Costa Brava gironina), hi ha una Plaça Goethe, un racó de poesia i de descans. Naturalment que no podia faltar una Plaça Goethe en un Jardí Botànic fundat per un senyor que es deia Faust de cognom: sí, Carles Faust. Allà, llegim aquest poema del poeta alemany, en traducció catalana de Joan Maragall:
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d'or.
Allí es fa el lloré altiu, la murtra suau
Gronxats pel dolç aureig sota el cel blau.
No saps on és?... Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.
No és cap país real, físic o geogràfic, aquell refugi de les ànimes enamorades. No s'amaga enlloc, tot i que es pot trobar a tot arreu. El dia 1 d'octubre, gris, fred i muntanyenc, penso en el país dels tarongers en flor. Potser existeix, potser només a nosaltres, ara i aquí, ens sembla tan llunyà com els somnis de dos anys enrere.
Dit sigui de passada, quin nom tan apropiat per un jardí botànic ple de vegetació mediterrània, «Mar i Murtra»! Els romans creien que la murtra havia cobert a la deessa Venus de les mirades indiscretes, quan per primera vegada va sortir del mar.

(Publicat a El Peròdic d'Andorra l'1 d'octubre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor.