diumenge, 28 d’octubre de 2012

El cor del vi


S'ha acabat l'estiu, i la tardor ens porta el temps de la verema i de la vinificació. El dia d'avui, el 24 de setembre, correspon al tercer dia del mes de vendemiari (vendemiaire) que encetava el calendari republicà francès (de 22 de setembre a 21 d'octubre). S'anomenava així per la verema que a França se situa tradicionalment entre setembre i octubre. Els andorrans que anaven, fa anys, a França a fer la verema, hi marxaven per aquesta època.
La vinya –cep o parra– és l'única espècie apta per fer el vi. Segons la llegenda, aquesta liana enfiladissa va ser regalada a la humanitat per Bacus, déu pervers, al qual li deia Baudelaire, amb tanta raó: «Ô Bacchus, endormeur des remords anciens!» (en traducció catalana de Xavier Benguerel: «Oh Bacus que mitigues remordiments remots!»). Un déu de caràcter subversiu, supervivent, marginat, desfet i refet. Déu venjador que provoca resistència i més endavant, la trenca.
El passat familiar, l'existència a la panxa de la mare durant l'embaràs i naturalment, la infància condiciona la vida dels humans i dels deus de l'antiguitat. No sé si Freud es va arribar a reunir amb Bacus en el curs de la seva carrera professional. Va psicoanalitzar a Leonardo da Vinci i Moisès, però possiblement estava massa entusiasmat pels efectes terapèutics de la cocaïna per fer-li cas a Dionís. En tot cas, si s'hi hagués trobat, en trauria conclusions fructíferes. Me'l imagino durant la sessió analítica, molt pensatiu, rellegint les anotacions.
«Bacus, Acratòforos, Dionís. Déu conegut per aquests tres noms, i també com a «l'home-arbre», fill d'una mortal –cosa insòlita i gairebé ridícula entre els déus olímpics. La teva mare, Sèmele, va morir d'horror durant l'embaràs, en veure la veritable essència del seu amant, el teu pare, Zeus. El pare et va salvar a tu però no va moure un dit per ella mentre la consumia el foc del seu llamp, i anys més tard, tu mateix la vas haver de rescatar dels inferns». (Monòleg acompanyat per un glop d'un vi de Médoc). «Quan va morir, tu, fruit d'adulteri i de desigualtat, vas viure amagat a la cuixa del pare. En arribar-te el moment de néixer, et van vestir de nena, per amagar-te». (Interessant). «Però tot en và. Vas ser brutalment perseguit per la reial madrastra, que ordenà als seus servents gegants a destrossar el teu cos i ficar-lo a cuinar, cosa que van complir eficientment». (Més endavant, les mènades van començar a esquarterar els animals de la mateixa manera: bous i bocs. També persones, com el desafortunat Peneu, de fet, el cosí de Bacus, fill de la germana de la seva mare que es negava a creure que el pare del seu nebot podia ser Zeus). «Encara guardes totes aquelles deformitats que es van quedar després de que l'àvia hagués tornat els membres destrossats del teu cos al lloc on es devien trobar inicialment, donant-te forma aproximadament igual a aquella que anteriorment havies tingut».


A Jordi Casamajor, a la il·lustració, Bacus li ha sortit gairebé entranyable: potser l'ha vist, per retratar-lo, a les llunyanes terres de Frígia, en el procés de descobrir la vinya per fer-ne vi: abans de portar-la als homes, abans de convertir-se definitivament en un déu extàtic d'alliberament, de la disbauxa – sobretot, de les dones–, que formava part habitual del seu culte, abans de convertir-se en un déu que castiga aquells que refusen a acceptar-lo. El va dibuixar envoltat de colors de vespre, quan des de la seva presó de vidre, li cantava com a un home, com a un fill de dona humana que era, el cor del vi.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de setembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor