dimecres, 17 d’octubre de 2012

Diverses formes d'il·lusió

En un bar ple de fum, penso en com seran els bars quan el fum no hi sigui. Més habitables, per a aquells qui hi escriuen, i tant que sí. Sempre m'ha insistit el Sergi Mas que els veritables creadors escrivien a les cafeteries, i sempre m'ha fet gràcia perquè pensava - això ho fèiem en Iago Andreu i jo, ara ja fa més d'un any, quan quedàvem al Plaza per fer les contraportades dels divendres, sempre acompanyats per un personatge invisible per entrevistar. Rèiem molt... i ens ho preníem d'una manera tremendament seriosa. Un dia vam començar a idear la entrevista a la Mare de Déu de Canòlich. Més o menys a partir de la primera pregunta de l'entrevistador irreverent: "Per què és tan hieràtica, vostè?" - vaig usar un dret de veto que m'acabava d'inventar. Dir-li "hieràtica" a la Mare de Déu de Canòlich és - vaja, com dir "improbable" a la causa d'independència de Catalunya. Jo sempre tinc por d'arribar a dir alguna cosa de les que no es diuen. Tinc por a la imprudència, a la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable" (ho acabo de copiar del diccionari; m'agrada la definició). Anhelo la pau.

En un bar ple de fum, penso en com serà el futur. Un futur sense fum, és clar... Sóc dolorosament supersticiosa, i encara em causa mal rotllo la predicció del fi del món l'any 2012. Poca broma, som a 17 d'octubre. Si el món s'acaba, li queda poc. ¿Com viurem la resta de les nostres vides?.. El gran Antoni Morell exclama, al Diari d'Andorra del diumenge, de que "a casa cal una catarsi absoluta i total, avui." M'encanta. Té frases eternes, més o menys certes però totalment eternes: "Em dol Andorra per un silenci ofegant". Té una sed per l'adveniment d'un nou home just, - aquell "home provecte" del qual parlava l'altre dia, - que vindrà, i dirà "endavant", i tots, de cop, veurem el camí, tots sabrem el que és ser persona d'una manera bonica i correcta ("amb ètica i estètica, certament!")... Té una sed per aquella mena de nou Crist per a Andorra que ens salvarà, que ens farà entendre que "tots som iguals! Per justícia!", i té una convicció tan profunda que aquest home just i humil, aquest home provecte que treurà el "magma de tristor i atonia" de l'esperit dels andorrans, no serà pas ni ell mateix, ni un dels amics més o menys carregats de poder que té i aprecia, ni un articulista setmanal... No. Es tracta d'algú que s'espera i mai no vindrà. ¿O sí?.. I aquest somni gairebé esbojarrat em té mesmeritzada. ¿Com és que hi creu tant, en l'adveniment d'un home nou, home just, "malgrat els voltors"?.. I fins i tot els voltors, els seus voltors, no són ben bé persones (o ocells) de carn i ossos. L'Andorra d'Antoni Morell presencia la lluita entre un àngel invisible i mil dimonis manifestats.

Ep, que quan dic que els mil dimonis - suposadament - es manifesten només vull dir que es fan veure, no vull pas dir que vagin a la manifestació convocada per diumenge que ve a les dues del migdia... L'Antonia Escoda en parlava ahir amb tanta convicció que sens falta m'hi apuntaria si no sabés per avançat que el dia 21 seré a França. Us deixo, doncs, amb un fragment d'Antonia Escoda que dóna molt per rumiar:

"M’agrada la idea que els electes, puguin prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania, i que la democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Em fa molta fila, que caminant junts, que discutint  junts, puguem transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política. Que les dècades de viure entre prevaricacions i mitges veritats en les quals tenen tanta tendència a caure els ciutadans respectuosos amb la llei , no ens vacunin contra aquesta il·lusió.

M’entusiasma pensar que més enllà de la protesta, hi ha propostes, projectes basats en un compromís, de TOTS, per la dignitat de TOTS. I això , si senyors, significa posar-hi tots el coll i si convé les peles.

M’embogeix d’alegria, descobrir que ja no som uns xaiets esperant atemorits l’hora del sacrifici. Que per fi a Andorra, la gent se sent capaç de sortir, i demostrar el seu malestar."

Bona setmana.