diumenge, 28 d’octubre de 2012

Donzell amarg

Artemisia absinthium

«Jo sóc aquell donzell amarg que us deia trèmulament, sense acabar de dir-vos». Avui –ben entrats a l'octubre, i l'endemà del dia de la Mare de Déu del Roser–, faig meves aquestes paraules de Vicent Andrés Estellés. Sense context. Sense evocar L'espill de Jaume Roig: el llibre medieval (un clàssic) on l'autor intentava fer-nos entendre, de forma divertida i didàctica, que una dona, per a un home, és una calamitat. No pot ser dolça, –deia–, com ho són «bresca i canyamel», sinó que és una fel, amarg, desagradable producte natural que, per a ell, representàvem totes. Totes, tret de la Mare de Déu. Dit sigui de passada, seria molt curiós –si encara no s'ha fet–, escriure L'espill a la inversa, un llibre on la narradora protagonista es planyés dels dolorosos atzars que havia patit a conseqüència de la malvestat dels homes per als quals «no hi ha prou mots que a dir basten verins que pasten», etc., en l'esperit de l'autor català medieval.
És clar que les propietats tòxiques que certs éssers humans comparteixen amb l'artemísia (utilitzada a grans quantitats) no són característiques d'un sol sexe. Tant mascles com femelles poden produir vertigen i tremolors en els desafortunats addictes a la seva constant presència i companyia. Tant els humans d'ambdós generes com les plantes podem representar una influència beneficiosa en petites dosis i resultar perjudicials quan la nostra presència a les vides i als organismes dels altres sobrepassa els límits de la prudència. I el gust –i el regust– amarg pot ser dolent i pot ser curatiu. «Fel i donzell» trobava a la carta de l'estimadíssim Abelard la tendra Heloïsa: descrivia la seva narració com a «felle et absinthio plena». Fel i donzell es troben tantes vegades a les lletres dels nostres éssers més estimats: no hi han aparegut, per l'art de màgia, a l'actual situació de crisi. Antany, a les èpoques de la sorda abundància, ja s'hi trobaven.
El donzell serveix per preparar medicaments, estimulants i espècies culinàries. No sé fins a quin punt em seria possible servir de medicina o d'estimulant. No sé si puc ni si podria –en prosa o en vers– servir de base per fer un licor de l'oblit, aquella famosa beguda que es deia «fada verda» o el «diable verd». Aquest licor –l'absenta– es destil·lava a partir del donzell, l'anís verd i el fonoll, molt popular entre els artistes bohemis i escriptors parisencs de les darreries del segle XIX i el començament del XX. També es considerava popular entre els comtes romans amb fortes tendències vampíriques i les seves agosarades víctimes. Potser per això –i perquè se sospitava que els seus efectes a llarg termini equivalien als efectes d'una droga psicoactiva– va estar prohibit en diversos països durant molts anys (a França, des del 1915). Més endavant, es va considerar que els seus efectes no eren més tòxics que els dels altres tipus d'alcohol fort, i es va tornar a produir. A més a més, el donzell serveix per tenyir les teles d'un to verdós que associem amb l'esperança. Així que avui m'identifico –a l'igual que el gran poeta valencià– amb una branca d'artemísia, la planta coneguda pel seu gust fort i singular –de fet, la planta més amarga de la flora russa–, planta medicinal i aromàtica, herba decorativa de color platejat. Avui sóc fruit dels prats dels dos països de la meva vida: «Donzell amarg com una rama tendra que es pot vinclar, però no es trenca mai». Donzell, també conegut com l'herba santa o absenta. Absenta - absinthium - és la paraula que en llatí, vol dir «sense dolçor».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 d'octubre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor