diumenge, 28 d’octubre de 2012

El castell de paper d'arròs

Hi havia una vegada un home que es va fer un castell de pedra. I van venir els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb molt soroll. L'home va arramassar les pedres, i es va fer un nou castell. Li ajudaven els amics, els bons amics que creien en ell, en els fonaments com cal, en els murs edificats a consciència. I van venir els rossegadors que intentaven afeblir els fonaments, però no van poder. I van venir les pluges llargues, i les inundacions, i el fred, i la pedra: el castell aguantava. Però més endavant, van tornar els huracans, els tornados i els terratrèmols, i el castell va caure amb més soroll que abans. Pedra per pedra, se'l va tornar a construir. I sempre era el mateix. Estava ben pensat. I sempre queia, per condicions atmosfèriques adverses, per la maldat humana imprevista: són tan injustes, les raons per les que cauen els castells ben fets! I cada vegada el vèiem mirar cap endavant, agafar la primera pedra i recomençar de nou. De fet, encara l'hi veiem. Com me l'admiro, amb la seva tossuderia eterna! Amb el seu edifici perfecte que tantes vegades s'ha fet i s'ha desfet que sembla el sudari de Penèlope.

I hi havia una vegada una nena que s'havia fet un castell de paper d'arros. Quines finestretes més maques de cinta de adhesiva que tenia, quins colorins de parets tan fins! La torre, vermella i groga, portava una bandera que s'aguantava amb un escuradents, una bandera blava com el cel i com el mar. Hi havia cors de color rosa i de color verd dibuixats als costats. El va començar per la teulada, i mai no el va acabar del tot, perquè hi havia altres jocs que l'esperaven, i perquè les fines parets de paper d'arros, en mitja hora, ja s'arrugaven. Com me l'estimo, aquesta nena! Quina alegria m'ha donat el seu castell efímer de colors alegres! N'he fet una imatge per no oblidar-lo i la guardo al meu cor.

A tots aquells que s'atreveixen a convertir pensaments en formes, el meu més gran respecte. A totes aquelles que tenen uns somnis lleugers i dolços, el meu amor sincer. Somnieu en pedra gruixuda, en marbre, en fusta, en cartró. Doneu vida a bocins de paper de colors. No us desespereu, no desistiu, sou divins. 

(Publicat al BONDIA el 3 d'octubre del 2012)




2 comentaris:

manel gomez morlans ha dit...

Tu si que ets divixvina amb la teva grandesa d'esperit i bon homia. Manel

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies...