I a les mans, ortigues

Dolça Elisa! Com me l'estimava, a ella i als seus germans cignes que la transportaven en un niu construït amb l'escorça flexible del salze! L'entenia, sabia que jo també els salvaria, els hauria teixit camisoles per molt que em costés. Però ai las, jo no en tenia, de germans, ni convertits en cignes, ni de la varietat menys exòtica: vaig ser filla única fins als onze anys, que és quan va néixer la Caterina. El que tenia jo, per aquella època, era un hort amb un racó d'ortigues.

De fet, els racons d'ortigues eren múltiples. Aquesta planta es podia trobar pertot arreu, i sobretot, tenia una predisposició especial a aparèixer molt a prop dels gerds. Els gerds creixien per tota la llargada dels 1800 metres quadrats del nostre jardí. A l'interior de la gerdera i al seu costat, t'aguaitaven les ortigues amb un súper poder urticant, amb pèls defensius enormes a les tiges i a les fulles.

El conte «Els cignes salvatges» deia que les ortigues dels cementiris picaven molt més que totes les altres. Això no era cert per les del cementiri del nostre poble, on anàvem a «visitar» les difuntes velletes veïnes. Jo no tenia por de les ortigues, no m'importava que em piquessin: això, com els mosquits i altres bèsties voladores, formava part de la vida del camp, i jo, des de petita, tinc un llindar de dolor molt alt. A més a més, la meva àvia deia que les seves picades eren bones per la salut. «L'ortiga em picà que la sang netejant anà». Però l'Elisa les collia al cementiri de les bruixes, i jo, de cementiris de les bruixes, mai no n'he vist cap. A casa nostra, també hi havia ortigues més petites, més joves, més indefenses. L'àvia en feia sopes, boníssimes, de color verd semblant al dels espinacs.

Quan era nena, jo tenia molt temps per pensar. ¿Com es podien teixir d'ortigues, les camisoles? La meva àvia també teixia coses, de llana d'ovella. ¿Però com es teixia amb les ortigues? ¿Què s'utilitzava, la tija o les fulles? ¿O potser tot? La tija es podia trencar. Les fulles tampoc eren un material idoni. Suposava que «en realitat», les instruccions màgiques que seguia l'Elisa devien ser més detallades quant a la confecció d'allò que havia de trencar el malefici de la malvada madrastra. Ella anava teixint: com tots els herois i sobretot heroïnes d'Andersen, amb una barreja de submissió i enorme coratge, d'amor i desesperació, de dolor i paciència. Les ortigues feien butllofes; ella no deia res.

Tinc trenta-vuit anys, i en tota la meva vida encara no he fet res que transformés el destí dels altres. No puc mostrar-vos, amb les mans vermelles, res més que peces inacabades, fetes a base d'estranyes matèries primes. Com deia Miquel Martí i Pol a «Pas de dansa», –un poema ple d'anàfores que creen una bonica angoixa–, «tinc un gust d'arrels/ a dins la boca, i a les mans, ortigues». Qualsevol pensaria que ell ja era vell quan ho deia, i no, no ho era pas: acabava de complir quaranta-vuit anys.

Jo sempre he volgut poder arribar a vella. Sempre he pensat que estudiaria el fenomen de la vellesa en mi mateixa, amb «una boira fina al fons dels ulls». Amb la sort que tinc, serà just aleshores que em fascinaré amb la joventut. La joventut idealista, sempre a punt de fer-se malbé el cor i les mans. Sempre preparada a passar les nits collint aquelles herbes que, als països catalans, també es diuen estrígol, herba de cec, picamans, ‘picamoros', urdigues, xordiga i estrigal.

(Publicat a "El Periòdic d'Andorra" el 22 d'octubre del 2012).

Il·lustració: Jordi Casamajor.